La meva pau

setembre 28th, 2014

Les setmanes de començament de curs sempre vaig atabalada.

Sóc persona d’atabalar-me fàcilment, tot i que no ho semblo. La gent es pensa que sóc tranquil.la, només quan em veuen atabalada se n’adonen de que puc posar-me nerviosa amb facilitat. Però no per qualsevol motiu, sinó quan vull encarregar-me de més coses del compte.

M’he acostumat a anar al gimnàs 3 vegades a la setmana, i no vull deixar de fer-ho, perquè el meu cos i la meva ment ho necessiten. Torno carregada d’energia positiva i cansament físic que em permet dormir bé. Però és clar, amb els meus horaris, això suposa que el dia que vaig al gimnàs ja no puc fer res més, com a molt posar una rentadora que va fent fins que torno. Arribar a casa de treballar a quarts de 8 no ajuda, és clar, perquè això vol dir que me’n vaig al gimnàs a la classe de quarts de nou.

Sort en tinc, d’en Pep, que s’encarrega del sopar de tots, fins i tot de fer-me el dinar per l’endemà a la feina. Tinc una joia, ja ho sé.

La semana que ve tinc dues reunions importants entre setmana, per coses d’extraescolars dels nens, i tenim família d’en Pep a sopar un dia, i jo no vull deixar d’anar al gim, i dissabte una masterclass a la que ja m’he apuntat, i potser el cap de semana que ve tinc la meva familia de visita, i només de pensar-hi, ja em poso nerviosa.

Però… però tinc en Pep. En Pep és la meva til.la, les meves respiracions relaxants, la meva escalfor ara que ja refresca… en definitiva, la meva calma, la meva pau. Els caps de semana que no tenim als nens em relaxo i em relaxa estar amb ell. Passejar agafats com adolescents, riure plegats, callar plegats, respirar plegats, i fer l’amor com si s’hagués d’acabar el món… Això em dóna pau de debò, o forces per enfrontar cada hora de cada dia sense atabalar-me tant.

Això és el que he respirat aquest cap de semana, la pau amb en Pep. Ara, en unes hores, gaudiré dels fills i em prepararé per a la lluita setmanal.

 

 

 

Diada 2014 i jo: entre dues aigües

setembre 11th, 2014

Sempre se’m posa la pell de gallina quan sento l’himne de Els segadors. Però no em considero independentista.
Estimo Catalunya, i defenso amb fermesa l’ús i l’ensenyament del català, però no em considero independentista.

Tampoc no em sento espanyola, només catalana; i no em considero independentista.

El meu pare no era català, la meva actual parella no és catalana, i conec Espanya. He voltat pel seu territori, tinc família a diferents comunitats autònomes, i m’agrada estar en contacte amb ells. No m’agradaria considerar que travesso una frontera quan hagi de veure’ls.

Però també m’agradaria que mostressin respecte per la meva llengua, que no la parlo per caprici, sinó que és la meva llengua materna. Conèixer i saber parlar bé el castellà m’enriqueix i em dóna avantatges. Però m’estimo la meva llengua, sóc conscient de la història de Catalunya, que és la que és, Història amb majúscules i no val canviar-la segons el que decideixen els que manen; i som catalans, amb els nostres defectes i les nostres virtuts. M’agradaria que em respectessin de la mateixa manera que jo els respecto a ells.

I més gent de la que pensem ens el té, aquest respecte. Però polítics de dins i de fora de Catalunya (sí, sí, de DINS i de FORA) fan que gent que ens considera del mateix país ens hagi agafat tírria, i no ens puguin veure. Perquè les coses no s’expliquen bé, perquè els polítics no tenen honestedat ni decència (encara no en conec ni un d’honest). Tothom mira només pels seus interessos i no es respecta la gent.

Podríem estar convivint, com hem fet sempre (quanta gent de la resta de l’estat español viu a Catalunya?), però amb respecte per la cultura, per les idees, sense escanyar ningú econòmicament, i essent conscient de que som éssers humans, ni béns ni cabres ni robots.

No vaig anar a la Via catalana, ni avui a la V a Barcelona. Però m’enorgulleixo de la força pacífica que demostra el poble català. No em pensava que ho aconseguissin.

Encara no sé el que votaré, però vull votar. És el nostre dret.

Llàstima dels polítics que ens governen. Cap d’ells no em mereix confiança.

 

 

 

Avui fa un any

agost 31st, 2014

Avui fa un any que en Pep i jo ens vam posar a viure junts.
Fa un any que després d’un dia dur de trasllat, ell i jo sols, celebràvem amb 2 copes de cava que començàvem una nova vida junts. Va ser un moment màgic per mi. Ell tenia amgada l’ampolla de cava, un benjamí, al cotxe, on l’havia mantingut força freda, i també portava les 2 copes, de plàstic. No era gaire glamorós, pèrò tot just havíem muntat el llit per dormir-hi nosaltres. La nevera havia d’estar un dia sense res, pel trasllat. El cert és que la semana següent ens quedava molta feina per fer. Però com que no m’ho esperava, això del cava, em va fer molta il.lusió. Vam destapar l’ampolla des des la terrasseta, i el suro va anar a parar a la teulada del davant.
L’endemà ja vam tenir als nens amb nosaltres.
I ara fa un any.
Què puc dir que no hagi escrit aquí?
En Pep és un sol d’home. Ha tingut cura de la casa, més que no pas jo. Té cura del seu fill, dels meus, i de mi. Em porta en un núvol, de vegades massa i tot. Tot és molt fácil amb ell.
No me’n penediré mai, de la decisió que vaig prendre.
He escrit moltes entrades amb tot el que em costa conviure amb el seu fill, i com necessito, després de molts dies seguits amb els nens, els dies de relax corresponents ell i jo sols. Si no fos així, no podría, crec que no, hauríem de pactar noves normes, fer-ho d’alguna altra manera. Se’m fa molt dur, de vegades, però no ho canviaria pel que tenia abans.

El meu propòsit per aquest nou curs és aconseguir aprendre a conviure amb el seu fill. A no enrabiar-me, a entendre’l una mica, a comunicar-me amb ell. Encara no sé com ho faré, i a qui demanaré ajut, perquè en necessitaré, però crec que li dec, a en Pep.
L’altre propòsit és reaprendre a relaxar-me. Vaig pasar una temporada molt dolenta, ja fa anys, en què dormir em costava molt, i vaig aprendre a relaxar-me. sabia control.lar la respiració de manera que el meu cos es relaxava moltíssim. He perdut la pràctica, i ara, després de trasbalsos de feina i de la novetat de la convivencia, em costa moltíssim tenir un son tranquil. La veritat és que m’adormo de seguida, en 3-2-1, com diu en Pep, però quan ja he dormit 4 horetes, em desperto, i el meu cervell no deixa de donar voltes a qualsevol rucada que m’amoïni una mica. Això fa que durant el dia no respongui massa bé, que estigui més irascible del compte, i el meu nivell de tolerància sigui baixet baixet.

He d’aconseguir canviar tot això. Si algú sap com puc fer-ho. ja sap on trobar-me. Qualsevol idea será ben rebuda.

Reflexions per al mes d’agost

agost 23rd, 2014

No va estar malament, la tornada a la feina. Els caps no hi eren, així que els caps intermitjos (per anomenar-los d’alguna manera), estaven molt relaxats. La meitat de la gent de vacances, el ritme de feina relativament tranquil… Res, que la primera semana va ser lleugereta.
De mica en mica s’ha anat incrementant el ritme, i jo em sento més segura, així que estic contenta. Sí que hi ha dies que em sembla que mai en sabré prou, de la logística dels magatzems, però d’altres penso que déu n’hi do el que he après en aquests 5 mesos que porto en la nova feina.

El Sergio, un company nou que s’asseu al meu costat, em va fer posar una mica nerviosa. És bo en tot el que es proposa, i el seu objectiu és que el contractin a l’empresa (és subcontractat. com jo). Ha aconseguit que la seva empresa li pagui les hores extres que fa, que són moltes, aconsegueix moltes coses pencant, negociant, i demostrant tot el que val. Jo no he estat mai gaire competitiva, en general gens, però és clar, ell i jo som els únics externs en aquest grup, i si haguessin de fer només a un fix, segurament seria ell, perquè s’ho està guanyant més. Això em neguiteja una mica, perquè a mi no em paguen les hores, ni vull fer-ne de més, perquè considero que ja en faig moltes per un sou justet. Sembla que el Sergio només busqui triomfs en un munt de coses on jo em conformava amb el que hi havia: a part del que ha asonseguit de la seva empresa, també a la vida diària. És exigent amb un munt de coses, és graciós, és generós, … Tant, que de vegades em fa ràbia i tot. I llavors penso: Ostres, si tu no ets així, ni envejosa, ni competitiva, fes la teva feina tan bé com puguis i sigueu companys. A veure si puc…

Quant a la tornada al gim, ha estat dura. He estat gairebé un mes sense anar-hi, i encara a cada classe que faig agafo tiretes, i de les bones. Però reconec que no hi ha res millor per al meu estat d’ànim que una bona sessió de steps, i dels difícils. Girs, salts i una mica de ball, amb la música a tota pastilla. Aquests dies  em puc permetre el luxe d’anar-hi directament des de la feina, i arribar a la classe de les 19:30, perquè no hi ha tants cotxes a la carretera, i perquè trobo aparcament per allà mateix,  A les 9 ja sóc a casa, m’he tret del cap qualsevol cosa de la feina i i he afegit un somriure i molt cansament físic, m’encanta!

Ha fet un agost plujós, ventós, amb pocs dies de sol. Després de tot, el juliol ha estat molt millor per fer vacances. La gent que les està fent ara està emprenyada i malhumorada per aquests dies. La veritat és que és mala pata, però les vacances són vacances, temps per relaxar-se i descansar, independentment del temps que faci. Cada dia ho valoro més, el fet de poder descansar, gaudir de la tranquil.litat, de ser tu la que manis del teu temps i no a l’inrevés. De mica en mica, espero aconseguir-ho.

I, per acabar, 4 (o 10) reflexions sobre el fill d’en Pep. És la cabòria més gran que tinc ara. Em preocupa ell més que els meus propis fills, a qui sé com tractar. En canvi, a ell, no sé com agafar-lo. Vam descobrir que fumava, la seva mare el va enxampar, i li va dir que ens ho havia d’explicar a nosaltres. Li va dir al seu pare que el relaxava fumar, que feia un any que ho feia, no en excés, però sí 3 o 4 cigarretes diàries. Ens va sorprendre molt, perquè no ens ho esperàvem, perquè semblava estar en una postura anti-tabac, perquè ningú de nosaltres fuma, i perquè no havíem ensumat res sospitós. Era el que em faltava per sentir, que fumés. En Pep estava decebut perquè està convençut que li ho explica tot, però jo ja sé que en David no és tan legal com sembla. I sap quan ha d’amagar les coses. Ha estat un estiu dur per mi, amb ell, perquè està adolescent total: irresponsable, remugador, més nerviós del compte, contesta malament i protesta tot i més. Jo m’esvero per dins, perquè si a mi em contestés com li contesta al seu pare, m’enutjaria molt. Un pare no és un amic, és un pare, el que té cura de tu i et guia, t’acompanya en el camí, i se l’ha de respectar. Si no entens les seves decisions, li demanes explicacions, però no se li diu “flipao”, ni “pringao”, ni “no” sistemàticament. Jo em poso dels nervis, però m’ho he d’empassar tota sola.
Per començar, en Pep té massa contemplacions amb ell. Per més que jo li digui, no em fa cas. No costa gaire veure que no és normal que un nen jugui  cada dia a la consola. No ho recomanen ni mestres ni educadors ni psicòlegs. Els jocs a la consola són per al cap de setmana, i una estoneta només. En Pep no li ho vol prohibir.  I d’altra banda, tan gran que vol ser, i de vegades li gasta el nom al seu pare perquè cada cosa que no sap li la pregunta: on és això (coses, és clar, que hauria de saber), com es fa allò altre, què vol dir això, quan a la seva edat, moltes de les coses que pregunta les hauria de saber o si més no, hauria de saber com esbrinar-les.
No sé, aquest nen té un munt d’idees al cap (pardals), tan equivocades, amb tants pocs valors morals, que penso que s’han equivocat molt amb ell. Que li han donat tot massa pastat, que es pensa que no s’ha d’esforçar per res en la vida. El que costa un esforç ho rebutja.

En definitiva, que no aconsegueixo que m’agradi estar amb ell, I no sé com fer-li veure a en Pep que ha de ser molt més exigent amb ell, que no n’hi ha prou amb enutjar-se un dia molt, i després no ser conseqüent amb res del que se li ha dit que faci. I que s’ha de predicar amb l’exemple, i estar més amb ell i que valori tot el que té. Té un amic que porta tot l’estiu treballant per pagar-se unes classes particulars i recuperar totes les assignatures que ha suspès i ell li diu “flipao”. Cert que l’amic hauria d’haver aprofitat el curs abans, però no és capaç de valorar l’esforç de l’amic? Hi ha molta feina a fer amb ell, molta, i en Pep no ho veu o no li dóna importància.

De vegades penso que jo no n’he de fer res de la manera en com han educat al seu fill. De fet, quan va a algun lloc on no hi té confiança es comporta millor que els meus. És educat i sembla el fill perfecte, això no li ho puc negar. És en els valors on falla més que una escopeta de fira, en el respecte a la família, en valorar la vida, i no l’adrenalina. I si hi he de conviure, penso que sí, que hi tinc coses a dir. El que passa és que en Pep i jo, per molt que ell em digui que sí, no ho veu de la mateixa manera. S’estima més que el noi el vegi com un amic, i jo penso que l’altre se n’aprofita, d’això. De vegades és tan ingenu com per deixar-ho veure, que se n’aprofita. I el pare és incapaç d’imposar-li una rutina que li aniria molt bé, encara que al fill li sabés a càstig.

No sé com portar el tema. Tot el que faig és remugar per dins i respirar fons.

 

 

 

Filosofia, ara que torno a treballar

abril 26th, 2014

Gairebé fa un mes de la meva darrera entrada. Em sap greu…

Els horaris de la feina em porten una mica de cul. De 9 del matí a les 18:30, amb una hora per dinar. Arribo a casa a quarts de 8, entre aparcar el cotxe i tot plegat.

Se m’ha acabat la bona vida! Buaaaaaaaa

De totes maneres, estic contenta. Faig el que m’agrada, i de mica en mica m’aniré adaptant a aquests horaris. No puc anar al gim cada dia, evidentment, però intento anar-hi un parell de vegades a la setmana. De vegades aconsegueixo que en siguin tres.

Però no puc escriure, i ho trobo a faltar. Explicar com em sento, com em va amb la família… Era com el meu diari, això, i  tot i que sóc conscient de que no em llegeix gairebé ningú, jo em quedava desfogada, escrivint. Penso que m’han passat prou coses com perquè a algú li pugui interessar, el que escric. Sé que hauria de ser més concreta, especialitzar-me en un tema, com ara explicar coses dels llibres que llegeixo, o del cinema que veig, o dels temes de psicologia que m’agraden, però de moment, m’interessa parlar de com em sento, segons el dia, segons el meu estat d’ànim.

Potser algun dia algú em seguirà, i li agradaran les meves històries, que no deixen de ser trossos de vida, per molt que les disfressi d’aventures d’amics meus. I m’han fet créixer, o m’han fet canviar, o m’han fet adonar de com en pot ser, de frágil l’ésser humà. I com en pot ser, de fort, al mateix temps. I com l’instint d’anar endavant no ens atura, especialment quan tenim fills que depenen de nosaltres. L’amor, sigui del tipus que sigui, és un motor molt important.

Cada persona és un món, i viu en el seu món particular, encara que interactuï amb els móns de la  resta de gent. I hi ha móns petits, n’hi ha de grans, n’hi ha de quotidians, n’hi ha d’estranys, de sorpresius, de fer força, de giravoltar més del compte, d’aturar-se cada dos per tres… En fi, n’hi ha per tots els gustos. Però el que tinc clar és que no sabem gairebé res del món dels altres, i cada món té una particularitat, per això de vegades m’agrada explicar coses del meu, per si a algú li poden servir, ja sigui d’ajut, o senzillament d’entreteniment.

Llegiu-me, si-us-plau. Tinc tot un món per explicar!!!!

 

 

No em cau bé el teu fill

març 13th, 2014

La Marta té un problema, que se li està fent gran al cervell. Primer es pensava que amb el temps s’aniria esvaint, però no, va a més. No sap com solucionar-lo, només sap que no poden anar passant els dies i quedar-se plegada de braços.

Us explico, a la Marta no li cau bé el fill de la seva parella, així de clar. Fa uns mesos que viuen junts, la Marta i en Quim, els 2 fills de la Marta, la Clara i en Jordi, i el fill d’en Quim, en Sergi. La Marta i en Sergi són incompatibles, i ella ja ho sabia, això, molt abans de la convivència, però no es pensava que se li pogués fer tan costa amunt intentar que li caigués bé en Sergi.

En Sergi, un adolescent en plena efervescència, cosa que encara complica el tema. Tot i això, el carácter i la manera de fer del Sergi, independentment de que sigui adolescent, no lliga amb el carácter de la Marta.

La Marta, planificadora i tranquil.la. Quan està nerviosa, els nervis li van per dins. Li agrada anar al gimnàs, caminar, el cinema, llegir, i escriure, ballar, l’art. S’emociona davant un quadre, o una escultura, o a la Sagrada Familia. Quaranta llargs, però encara conserva la ingenuïtat i la capacitat d’entussiasmar-se per moltes coses. Aquest és un dels trets que van fer que en Quim se n’enamorés. Acostumada a esforçar-se i valorar l’esforç, a treballar dur, i a la satisfació per la feina ben feta. Ordenada, disciplinada i amb força de voluntat.

En Sergi, adolescent de 14 anys, nerviós fins al punt de tenir molts tics i trobar-se malament davant d’un examen. Impacient, no mastega el menjar quan menja, intol.lerant amb els que no són ràpids. El pupes, amb tol.lerància zero al dolor. Gandul, però llest i intel.ligent. Només s’esforça una mica pel que li agrada, tecnologia i mates. Per la resta, esforç just. No li agrada llegir, ni caminar, ni res que suposi esforç. Molt menys cap expressió d’art. Els grafitis, com a molt. Què li agrada? El menjar del Mc Donalds, la resta el protesta tot. Les pel.lícules d’acció i molts efectes especials, de matances extremes i ciencia-ficció, si tenen acció, és clar. Jugar a l’ordinador, al mòbil, a la Tablet, i el maleït Call of Duty, de la Play. No li agrada estar sol, però vol anar a la seva. És incapaç de sentir compassió, o empatia, o pena, o tristesa. Només sap presumir del que pot (que ha viatjat en avió, que coneix Madrid com la palma de la mà, que ha estat a Anglaterra…)

No tenen en comú ni el sentit de l’humor, els fan riure coses molt diferents. En comú?  Les matemàtiques, els agraden a tots 2.

A la Marta tampoc no li agrada com el Sergi contesta al seu pare. Es posa a un milímetre de la falta de respecte. En Quim té molt clar que no permetrà que el seu fill li falti al respecte, però en Sergi està aquí, temptant, temptant a la bona sort. La Marta sap que és una actitud molt típica d’adolescents, però els seus fills no gosarien contestar així, per molt que tinguin els seus conflictes. Saben on han d’aturar-se.

És com si el Sergi no hagués estat educat en alguns valors. I li estranya, perquè el seu pare en té molts, de valors. Què ha passat? Té clar que l’han educat com a fill únic (té una germana amb qui es porta 12 anys), i que és una mica especial, però tenir tants pocs valors? Tenir tan poca empatia amb la resta de la gent? No entussiasmar-se per res més que un joc d’ordinador o una atracció de fira que et fa pujar l’adrenalina?

Què pot fer la Marta? Una amiga li va dir que intentés esbrinar què li podia aportar en Sergi de bo, que segur que hi havia alguna cosa. Però no ho ha trobat. La seva relació no és conflictiva, senzillament és la justa. Ell la respecta perquè sap que si no, el seu pare s’enutjaria molt.

En Quim s’encarrega del Sergi, i la Marta dels seus fills, en el sentit de disciplina, perquè tenen punts de vista molt diferents. La Marta és molt més estricta amb l’educació de la Clara i en Jordi. Els fa llegir, i els dóna poc temps per a tablets quan hi ha escola. En Quim deixa jugar al seu fill cada dia, si té la feina feta. El fa llegir, però a en Sergi no li agrada i no ho fa gaire sovint. No han estat capaços de trobar un llibre que li pugui interessar. La lectura es lenta, són millors les pel.lícules, diu el nen.

Arriba un moment en què la Marta ja no troba bé res del que fa el nen. Deixa sempre menjar al plat, menja en 10 minuts, li fa mandra pujar escales, quan s’impacienta amb la Clara li parla malament, per qualsevol esforç es queixa, res no li està bé, planificar els menús setmanals és un trencacaps (ella i els seus fills han deixat de menjar alguns plats perquè el Sergi no els vol), creu que tot ho sap i no sap res, ha decidit no apuntar-se a un grup d’escoltes només perquè van de campaments al mig de la muntanya un cop l’any i es banyen al riu!!!!! etc etc etc

La seva relació cada vegada és més freda, i a ella li sap tan greu… En Quim no li ho comenta, no sé si perquè no se n’adona (els homes són així) o no li dóna importància. Però la Marta sap, que, tard o d’hora, hauran de parlar del tema. I li fa molta por… Com dir-li: No em cau bé el teu fill?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els calaixos de la memòria, tercera part

febrer 14th, 2014

En Juli va deixar a la Laura perquè, tot i estimar-la moltíssim, no era feliç amb ella. Què el feia infeliç? Si analitzem una mica la relació, no era “normal” del tot. Pràcticament ningú no ho sabia, que estaven junts. L’ex del Juli vivia prop d’ells i anaven amb compte de no deixar-se veure junts agafats de la mà, o petonejant-se. El Juli coneixia a la família de la Laura, però no així a l’inrevés, ella no coneixia a la família del Juli, la família Monster, com deia ella, de tantes coses estranyes que ell li havia explicat, de la seva família. Vivien junts però ell no considerava el pis de la Laura com casa seva, perquè no era seu. La Laura pensava que aquesta situació provisional s’aniria estabilitzant de mica en mica. Era lògic pensar així. Amb el temps, ja no caldria amagar-se de l’ex, perquè no li faria tant mal… Ella acabaria coneixent als pares i germans del Juli…

Sí que la Laura es va adonar de que el Juli ja no passava tant de temps amb ella, que feia coses rares, com ara agafar bicis abandonades i fer-les servir, li va agafar la fal.lera d’aprendre xinès, deixava diners a tothom però no posava res per la manutenció de casa, que ja no l’ajudava a netejar, ni a cuina, ni a planxar, com havia fet abans… Tot això l’hauria d’haver fet reaccionar una mica, però també sabia que el Juli l’estimava. I es pensava que amb això n’hi havia prou.

Tot i haver-la deixat, l’estimava tant que hi anava a dormir sovint. Aquestes nits sí que eren d’amagat, perquè els nens havien de tenir clar si estaven o no estaven junts. I algún cap de semana també seguien sortint. En Juli li deia que tenia molt clares les coses, que es veien perquè sempre l’estimaria, però que mai més no podrien a tenir una relació de parella. Que podien ser amics, o amants, o les dues coses alhora. La Laura ho acceptava, pensant-se que de mica en mica el podria tornar a convencer de tornar a estar junts. Com podia no fer-ho, si ell no deixava de demostrar-li que l’estimava?

No va ser així. En Juli, un dia, va comunicar-li la decisió que havia pres. Volia ser pare, no ho havia considerat abans, però ara sí que ho volia, i la Laura no volia tenir més fills, ja ho havien parlat alguna vegada. En Juli pretenia buscar una noia, emigrant a ser posible, per fer el següent tracte:  casar-se amb l’estrangera, donar-li el permís de residència a canvi d’un fill. La idea era viure amb qui trobés, no separar-se després de ser pare, sinó viure amb la dona la resta de la vida. La Laura es va esgarrifar. Ell li va dir que viure amb algú a qui no estimava no li faria mal.

Va esforçar-se per reenamorar-lo, per treure-li la idea del cap, però no va poder. Tenia un amic casat amb una estrangera, i aquesta noia li va anar presentant amigues fins que en va trobar una que li va agradar i que es va avenir al tracte. Va intentar seguir sent l’amant de la Laura, que pobreta s’anava esfonsant poc a poc, a més convençuda que ella no l’havia tractat bé, al Juli. Fins i tot va ser la seva amant, uns mesos, però li feia massa mal tot plegat. Es va anar enfortint fins a ser capaç de tornar a sortir, de relacionar-se, i de deixar de veure’l.

En Juli va plorar, quan va saber que la Laura s’havia enamorat d’un altre home. Però seguia  tenint el calaix tancat. I el va haver de tancat amb clau per sempre més, perquè ella no en va voler saber res, ni tant sols com a amics, tant l’havia decebut. I és que amb el temps, es va adonar que no era que ella li hagués fet mal, o que no li hagués volgut donar un fill, sinó que en Juli no sabia estimar, no n’havia sabut mai. I a la llarga se n’hagués adonat, potser massa tard… La Laura també va tancar el calaix, però encara l’obre, de tant en tant, per recordar que et poden fer mal, estimant…

 

 

 

 

Els calaixos de la memòria, segona part

febrer 12th, 2014

 

En Juli no tenia relacions sexuals amb la seva dona. Ja els anava bé així fins que… Alguna cosa devia notar, la dona del Juli. No sé, potser va notar la distància d’ell, potser li va semblar que el perdia… Fos el que fos, va començar a estar més carinyosa amb ell, i li va proposar que tinguessin relacions, que ja se sentia preparada. En Juli no s’hi va negar, suposo que no podia, o no volia. I li va dir a la Laura. Ella, destrossada per dins, el va felicitar. I també, per dins, va decidir que no es quedaria esperant al Juli. Ell mai no li havia dit que deixaria a la seva dona, no li volia fer mal; ella no s’havia portat malament amb ell, ans al contrari, era ell qui havia traït el pacte que havien fet. Aixi que la Laura va tornar a intentar conèixer gent nova, aquesta vegada essent més curosa amb la tria. Bé que hi havia d’haver homes que no fossin poca-soltes, al món!!!

Ambdós anaven jugant amb els calaixets, ara obro, ara tanco, però per a la Laura era més dur, no tenir-los oberts alhora. Va conèixer un noi molt maco, intel.ligent, independent, romàntic, que estaba molt per ella… No podia demanar més, però quan estava amb ell pensava amb en Juli. I en Juli estava gelós de tot el que li oferia aquest noi que ell no podia. S’estaven tornant bojos, per culpa de la maleïda situació, perquè cadascú es veia amb un altre i entre mig quedaven ells dos d’amagat.

Va arribar l’estiu, i la dona del Juli volia sortir amb ell de vacances. Aìxò va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència de la Laura. Va dir-li que no podia seguir així, i que si marxava de vacances es deixarien de veure. Que no sabia tenir una relació doble, i que no volia esperar-lo eternament. El Juli, que no la volia perdre, va separar-se de la seva dona aquell estiu. Tenia tants remordiments que li va deixar que visqués com si només fos seu al pis de tots 2 ( que en realitat pagava ell), li va deixar el cotxe, i li va prometre que mai la faria fora del pis.

La relació del Juli i la Laura va durar, a partir de llavors, 2 anys, més o menys. Va ser intensa, estranya, ambdós van ser molt feliços però també es van fer molt mal. El passat del Juli, la relació amb la seva ex, la familia Monster del Juli, els perseguia. Tenia una familia molt estranya, anticonvencional per a la Laura, a qui mai no va conèixer. En canvi, ell sí que va conèixer a la seva familia i s’hi va integrar molt bé. Als fills de la Laura els va costar, acceptar al Juli, però quan ho van fer, el van arribar a estimar molt.

El primer any el van gaudir, no es desenganxaven l`un de l’altre, i van fer un munt de coses junts: sortides, anar a ballar, excursions sols i amb la familia, vacances… El següent any la feina el va reclamar molt, al Juli, fins i tot en cap de setmana, i la familia Monster també, i un amic li va començar a demanar diners, i se li anaven acumulant els problemes i la Laura el sentia lluny. Van tenir alguna discussió forta que els va deixar tocats, però tot i així, seguien junts… Quan el veia trist la Laura li suplicava que no la deixés, que l’estimava molt…

Però un bon dia, una bona nit millor dit, abans d’anar a dormir, en Juli li va dir a la Laura que la deixava, que necessitava estar sol, que la relació que tenien no li estava fent, a ell, cap bé. La Laura va estar tota la nit plorant, implorant-li que no ho fes, que li expliqués millor què passava, que ho parlessin, que no la podia deixar d’aquella manera… Però en Juli havia decidit tancar definitivament el calaix d’aquella relació i no va cedir. L’endemà quan es va llevar, es va emportar totes les seves coses de casa de la Laura.

Encara m’allargaré una altra entrada, perquè els jocs dels calaixos no es va acabar aquí…

 

 

 

Els calaixos de la memòria

febrer 10th, 2014

La memòria és una calaixera amb moooooolts i molts calaixos. Tu tens l’opció de deixar-los oberts, de tancar-los amb clau, de llançar la clau al mar….

Això va fer un molt bon amic meu amb la seva parella, una altra molt bona amiga meva. Quin conflicte tan gran em van plantejar! Com seguir sent amic d’un sense fer mal a l’altre… La vida és així, de vegades, complicada i enrevessada.

Però bé, el que volia explicar no és el difícil que m’ho van posar a mi, sinó el que els va passar a ells. Els posaré noms, Juli i Laura.

En Juli concebia les relacions de manera diferent al que sol fer la gent. No n’havia tingut gaires de normals, de relacions. De fet, estimar no era una opció que tingués en la seva ment. Més ben dit, sí que la tenia, desada en un calaix. Casar-se era una cosa pràctica, que es podia fer. Estimar no. No concebia casar-se amb la persona que estimava, suposo que perquè no concebia que la persona a qui ell estimava el pogués estimar a ell. Per tant, amor desadet al calaix.

I sí, es va casar amb una bona noia, maca, treballadora, llesta, encantadora. Però no l’estimava. L’apreciava, això sí, i li va proposar aquest tracte: “Tu i jo ens casem, ens avenim, estarem bé junts. No cal que tinguem sexe si no vols, ja m’avisaràs quan tu vulguis, quan estiguem fets l’un a  l’altre, a força de conviure. Jo tinc una companya, tu tens un company i una seguretat”. Ella amb el seu sou no hagués pogut mai comprar-se un pis, i ja estava a l’edat que en diuen que se t’ha passat l’arròs. Cap dels dos volia tenir fills. Semblava el tracte perfecte.

Però en Juli sempre havia estimat la Laura. Eren molt bons amics, d’aquells que s’ho expliquen tot. Ell li havia contat els plans que tenia per casar-se, ella li explicava  com coixejava el seu matrimoni, i així anaven fent, confiant l’un en l’altre moltíssim, més que amb les respectives parelles.

Quan el matrimoni de la Laura va fer aigües, ella es va recolzar moltíssim en ell, tot el que la dona del Juli li permetia, perquè era molt gelosa. Xatejaven, o parlaven per telèfon en hores de feina… Un dia ella li va dir que se n’havia enamorat, del Juli. Que creia que el que sentia per ell passava per sobre de l’amistat, i que haurien de distanciar-se una mica per no malmetre res, ni la seva relació ni el matrimoni del Juli. Ell va estar d’acord, pensant-se que el que ella prenia per amor en realitat era por a no estar sola, que estava confosa.

Com que, en dir-li, va poder comprovar que el Juli no sentia el mateix per ella, que la seva intuïció femenina li havia fallat, va decidir, tot i tenir clar que n’estava enamorada, no dir-li-ho més, per , almenys, poder seguir essent amics.

La Laura va intentar refer la seva vida amb alguna relació que li va fer més mal que una altra cosa, va ensopegar amb poca-soltes i amb homes que no eren el que semblava per telèfon. La gent sol mentir molt, per telèfon o internet, en podia donar fe. I en Juli va seguir escoltant-li aquestes aventures, fins i tot va gosar, com a bon amic, a recomanar-li que no veiés més a tal o a pasqual. Tot i la confiança, ambdós van fer per distanciar-se una mica.

Fins que un bon dia el Juli va canviar la seva actitud. Va tornar a preguntar-li per la seva vida, a demanar-li que li expliqués coses. La Laura estava estranyada de que ell tornés a apropar-se-li. I de sobte, com qui no vol la cosa, en Juli li diu que ella li agrada molt, moltíssim. I l’endemà li diu que no és que li agradi, sinó que en realitat l’estima, que sempre l’ha estimat, que va intentar, quan ella li va confessar que l’estimava, lluitar contra la idea d’estar junts, perquè la seva dona no es mereix això, però no pot més, ha esclatat i ha de deixar anar tot el que porta dins. Li explica com l’estima, com sempre l’ha estimat, que des del dia que es van conèixer havia quedat bocabadat per ella, per una noia tan maca i tan senzilla. La Laura no s’ho podia creure, que per fi els seus somnis es fessin realitat.

Van començar a veure’s d’amagat. El Juli semblava tenir-tot mol ben planificat: fes-me una còpia de les claus del pàrquing, no puc deixar el cotxe al carrer de casa teva, et vindré a veure els matins que matino per anar al gimnàs, i hi aniré una mica més tard. Total, que es veien uns quants dies entre setmana i d’amagat, i poca estona. Sexe ràpid, que a la Laura no li acabava de convèncer però portaven tant temps desitjant-se que s’estimava més això que no res.

Així en Juli tenia dos calaixos, que anava obrint i tancant, mai podien estar oberts tots dos a l’hora. Quan un estava obert, l’altre no només estava tancat, sinó que era com si no existís. S’havien canviat els papers: la dona del Juli era l’amiga, la que li feia companyia, amb qui anava a prendre una copa, donar una volta o al cinema. La Laura era l’amant i la dona a qui estimava, però amb qui no podia compartir més que uns minuts robats.

I hagués seguit així durant tant de temps com la Laura li hagués permès, sinó hagués sigut perquè van passar coses que els van fer canviar d’actitud.

Us ho explico en una altra entrada…

 

 

 

 

 

 

 

 

Estudis, atur, amor

febrer 1st, 2014

 

Se m’ha girat feina, últimament.

D’una banda, ja tinc el temari i una planificació feta del meu Programa Superior en Marketing Digital. Sembla que m’explicaran maneres per fer que una pàgina web funcioni bé, a l’hora de vendre productes, d’estar en contacte amb els usuaris, etc etc etc. Potser podré fer que aquest blog funcioni i tot!

D’altra banda, fer un currículum que sigui atraient a les empreses em costa, tot i que m’estan ajudant. No paro, la veritat.

Vaig al gim cada dia, i toco força el piano, encara que menys del que voldria. Si això és estar a l’atur, puc dir que no estic aturada ni un sol moment!!!

Avui m’han dit que se’m veia molt enamorada, encara. I bé, què us he de dir, és cert, enamoradíssima. Per l’abril farà 5 anys que en Pep i jo estem junts,  i encara no ens hem cansat l’un de l’altre, hehehe. Cert que compartim casa només des de fa 5 mesos, era un pas difícil de fer, tenint en compte que ens ajuntem amb  3 fills, que hem hagut de deixar els pisos respectius, que ens havíem d’assegurar no només que ell i jo ens avenim (que ja ho teníem força clar), sinó que els nostres fills també eren capaços de conviure sense massa problemes. En Pep i el seu fill han canviat de població, amb tot el que això suposa.

Total, que l'”experiment” està sortint molt millor del que em pensava, i sóc feliç. Tot i estar a l’atur, sóc feliç. Tot i la incertesa de trobar una bona feina, sóc feliç. I davant dels reptes que se’m plantegen: reprendre estudis, canviar de gim (no rigueu, qualsevol canvi suposa un repte per mi), aprendre a saber com sóc professionalment per decidir què fer, etc etc etc…, davant de tot això, la gent que m’envolta em dóna la confiança que a mi em manca. La monitora del gim és “estupenda”, l’assessora de l’empresa de recol.locació és com una psicòloga per mi, i la tutora dels meus estudis m’ha planificat ja el curs!!! Però principalment, tinc als fills que em motiven cada dia més, i a en Pep, que en cap moment deixa de fer-me costat. Faci el que faci, em dóna l’opinió i em recolza. I en té prou amb el somriure amb què el rebo quan arriba a casa de treballar. És fantàstic.

 

 

 

 

 

 

    Històric
    setembre 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     123
    45678910
    11121314151617
    18192021222324
    252627282930  
    Categories
    Entra/surt
    Visites