Per al meu pare

novembre 1st, 2015

Un record per al meu pare:

Et trobo a faltar, molt, moltíssim, no t’imagines quant. M’has fet falta, aquests darrers anys, papa, per tot el que ha anat passant, tants canvis en la meva vida… Bons i dolents, m’hagués agradat tant poder parlar amb tu de tots… Me’n vaig sortint, millor del que em pensava, sobretot sobretot perquè he trobat un home meravellós que em fa costat en tot i m’estima molt. M’ha ajudat molt. Tu el vas conèixer, papa, encara que poc temps, però sé que us haguéssiu fet bons amics, ho sé del cert perquè s’assembla molt a tu.

La mama encara t’enyora molt, tot i que ja fa 5 anys que ens vas deixar. Està bé, però se sent tan sola… Jo no m’entenc tan bé amb ella com m’entenia amb tu, però faig l’esforç.

Els teus nets creixen grans, macos, intel.ligents i feliços, almenys de moment. El nen va marcar un gol ahir que haguessis marxat nedant del camp si l’haguessis vist, perquè a mi em va pasar, i això que no n’entenc, de futbol. Sé que no t’haguessis perdut ni un partit seu. A la nena li agrada cantar tant com a mi, i es mou com peix a l’aigua a l’escenari. Tampoc haguessis faltat a les seves audicions, segur.

I jo estic a Gospelsons, que m’omple com mai hagués pogut imaginar-me que m’ompliria. També sé que no deixaries de venir a cap concert, papa. Tu mateix haguessis gaudit molt cantant amb nosaltres.

Però estàs al mar, descanses on sempre havies volgut descansar, extremeny enamorat de Catalunya i del mar. T’estimo, t’estimo molt papa…

Retalls de pensaments

octubre 31st, 2015

Fa molts dies que no escric. He estat força atrafegada, que no és cap novetat, sempre ho estic.

La meva nova feina em porta de corcoll, com sempre que he canviat d’entorn. Hi estic a gust, però segueixo pensant que els horaris de jornada partida lluny de casa se t’emporten el dia. Surto de casa a dos quarts de vuit i torno a les set del vespre, amb una mica de sort. Gairebé 12 hores que passo fora, 8 i mitja treballant, més d’hora i mitja al cotxe, l’horeta per dinar que de vegades no serveix prou per trencar amb l’ordinador que acabes de deixar. Se’m fa dur, cada vegada més. Serà per l’edat? O perquè durant 16 anys vaig gaudir d’un bon horari i d’una feina al costat de casa? Sigui com sigui, el poc temps que em queda quan arribo de la feina l’omplo del tot, entre família, gimnàs i góspel.

Trobo a faltar temps de relax, que intento aprofitar quan en Pep i jo no tenim als nens. Però de vegades, aquest temps de relax no és possible. Sento que el temps s’esmuny entre els dits i me’l passo lluny dels meus i sense pau. Ja fa molts dies que busco pau, pau que no aconsegueixo, que per circumstàncies em resulta difícil de tenir.

Només sé que hi ha dies que dormo 5 hores, perquè tinc insomni, i el meu cap no aconsegueix descansar, i el meu cos tampoc, de passada.

Potser per això no m’he posat a escriure més. Sí que he llegit molt, la trilogia sencera del Toni Hill i el seu inspector Salgado, que m’ha tingut completament enganxada aquest mes d’octubre. Us el recomano, com a lectura entretinguda i addictiva. Novel.les de policies i assassinats, però al passar a Barcelona i el protagonista ser inspector dels Mossos, es fa molt proper.

Estic contenta amb els fills, perquè els veig feliços. La nena (noia, més aviat, ja més alta que jo), tot i que no treballa prou a l’escola, i en això em té mosca, és feliç. L’any passat la veia més tristona, enfadada amb el món. Enguany ha començat el curs somrient, i amb una miiiica més d’empenta. El nen, federat al futbol sala, s’ho ha pres amb moltes ganes. Aquest any és lliga de debò per a ell, juquen contra bons trivals, i ho tenen molt difícil, però lluiten i entrenen amb moltes força i il.lusió. N’estic orgullosa.

Cantar m’omple, com sempre; de fet no, cada dia m’omple més. I cantaré amb totes les meves forces per sentir-me cada dia més plena.

En Pep…. en Pep està distret, i no estic prou per ell tampoc. Crec que ho nota, però és que en algunes coses el nostre cap va per llocs diferents. Ha començat una nova etapa en la seva vida, pel que fa a la feina. Una cosa que el motiva, però que alhora el tensa. A més, la seva filla té problemes, la seva germana també, i no té el cap per donar-me aquella calma que solíem buscar l’un en l’altre i ens donava tantes forces per començar la semana.

També he notat que em torno menys tolerant amb la gent que m’envolta. Sóc molt del parer de fes i deixa fer, però és clar, sempre i quan no ens fem nosa l’un a l’altre. Tinc alguna companya de feina que em resulta “tòxica”, que dic jo, i alguna altre coneguda amb qui intento relacionar-me el menys posible. I em passa amb més gent. És com si la meva ment hagués creat alarmes per detectar qui no em convé (tant de bo ho hagués fet fa uns quants anys,  carai). Llavosrs el meu rebuig és instantani. Em fa l’efecte que darrerament estic rebutjant més persones del que seria aconsellable. Estic començant a preocupar-me una mica. Que consti que el rebuig és mental, mai de paraula ni amb fets. Simplement, intento tenir-hi poc contacte, esquivar-les, i si això no pot ser, respirar molt fons i dir les coses amablement peró ferma.

Bé, petit resum del darrer mes. Espero que, de mica en mica, tot es vagi posant a lloc. Ho espero…

 

 

 

 

Final de curs

juny 24th, 2015

Ha estat un final de curs molt agobiant, amb  festes, celebracions d’escola, celebracions familiars, reunions, trobades…. Tot plegat, sense deixar de treballar molt, i amb la sensació de no donar l’abast.

S’acaba, s’acaba ara. El proper dissabte tinc la darrera celebració, la que menys relació té amb mi perquè és la del fill del Pep, i no tinc cap relació amb l’escola del nen, però he d’anar-hi, de la mateixa manera que el Pep m’ha acompanyat a mi en les dels meus fills.

Sóc ermitanya, ja ho he comentat altres vegades, i tot això em deixa esgotada mentalment. Tanta gent junta, tanta gent diferent, tanta opinió encertada, la mateixa quantitat d’opinió idiota… Somriures, males cares, gent a qui mai li sembla bé el que s’ha organitzat, gent sempre disposada a ajudar…. En realitat, m’agrada molt observar a la gent i intentar deduir el per què del que fan o deixen de fer, què els motiva o impulsa a certs comportaments…

Però aquests dies han estat de relacions publiques forçades, quan ja no et ve de gust socialitzar.

Per acabar-ho d’adobar, el dia del meu aniversari, ja fa uns dies, la meva parella es va despistar i no vaig tenir pastís d’aniversari, ni espelmes per bufar, ni un brindis vam fer. I ostres, un dia a l’any, que és el meu dia… em va emprenyar molt. Vaig estar de morros molts dies. Tantes jornades tan llargues dedicades a la resta de gent: que si la seva família, que si el casament de la filla, que si els seus pares, que si la seva ex, que si el meu fill, els pares dels companys del meu fill…. i en el meu dia no puc tenir ni una hora de glòria, que vam haver d’escoltar la filla parlant del viatge de noces, sense pastís, ni brindis ni res…. Mentalment vaig engegar tothom a la merda, i em reafirmo en que de vegades sol s’està molt i molt bé.

 

Remenat

abril 19th, 2015

Atabalada, vaig per un munt de coses que tinc al cap.

La filla d’en Pep es casa a finals del mes que ve, i encara no he mirat res de roba per mi.

Tinc la del nen al complet: roba, jaqueta i sabates. Li he comprat roba bastant informal, perquè el casament és a la platja i m’imagino que acabarà descalç. Però al mateix temps, al maig, i de nit, encara fa fred. Complicat, la veritat.

La de la meva filla a mitges. El vestit ja el tenim, ens va costar 3 sortides trobar-lo. Però ara li he de buscar jaqueta i sabates.

Per mi, tinc el dubte. Sé que la majoria aniran de llarg, però jo no ho trobo gens pràctic, anar de llarg per la sorra. Jo sóc més d’anar senzilla, però sé que el Pep voldria que anés ben maca. La veritat, no vull competir ni amb la mare de la núvia ni amb la sogra de la núvia, 2 dones d’estils molt diferents però a qui els agrada ser el centre d’atenció. O sigui, que de discretes res. A més, què carai, vull ser jo mateixa. Se me’n fot com vagi l’altra gent. Encara no he començat abuscar, però imagino que de 200 euros no baixarà el vestit, pel que he pogut remenar per internet. Davant de casa tinc una botiga que els tè d’oferta, però els vaig trobar tan lletjos, semblaven vestits fets per a les germanastres de la Ventafocs, molta lluentor, molta gasa i colors tan vius que feien mal als ulls. Buf….

Jo volia trobar alguna cosa que després em pogués posar en una altra ocasió, encara que no fos un casament, però m’he rendit. Aquesta setmana em toca mirar per mi. Ja us aniré explicant què trobo…

Dissabte Gospelsons vam tenir concert, i el resultat va ser agredolç per mi. No vam sonar com altres vegades. Cert que en una església les veus ressonen molt, cert que els micros no anaven massa bé, i jo no sentia ni a la directora del cor ni al pianista, que per molt que em dolgui dir-ho, perquè l’admiro molt, no tenia el dia tampoc. En algunes cançons no vam lluir com solem fer-ho. En altres sí. Però no vaig gaudir tant com als darrers concerts. Què hi farem! Comentant-ho amb altres companyes, em diuen que elles s’ho van pasar molt bé. Serà que sóc massa perfeccionista?

En Pep porta uns dies molt descentrat, i no en sé el motiu. No arriba a tot arreu com fa uns mesos, està distret, i moix de vegades. Té alguns motius de pes per esta-ho, però m’amoïna que no me’n parli, i he estat tonta de demanar-li massa. AIxò em suposarà carregar amb alguna de les coses que carrega ell a casa, que fa bastant més que jo. Però no me’n veig amb cor!!!!

Em resum, i com començava l’entrada, ATABALADA!!!!

 

 

La música m’omple (Cantar a gospelsons II)

febrer 22nd, 2015

Assaig avui, en diumenge. Tenim un concert properament i hi havia un assaig pendent.

Ha estat genial! Amb músics, com m’agrada, i que només fem quan tenim assaig general. El pianista em té el cor robat. No, no penseu malament. M’agrada com toca, com improvisa, com deixa anar les notes amb la facilitat de qui porta la música dins i sap com fer-la arribar. Enveja sana, “verde esmeralda”, com diria una amiga que canta al cor. Jo, per més que ho he provat, he estat incapaç de treure del meu piano aquesta alegria que treu ell del seu.

Però bé, ho faig cantant. He descobert que em deixa com nova, una sessió d’assaig general. Avui, góspel, rumbeta i fins i tot rap!!! Ballar i cantar, que és el que més gaudeixo, fer vibrar les cordes vocals i sentir que, per fi, tens alguna cosa per donar que pot agradar molta gent. Gaudir i fer gaudir alhora. Es pot demanar més?

Sí, tenir uns companys i companyes de cor excepcionals, una petita familia que estem fent. A les meves Clans, dir-los que m’encantaria passar més temps amb elles, però no puc. Sento que els meus fills també em necessiten. De tota manera, cantar amb elles, poder notar que la seva pell de gallina és la mateixa que la meva, que els petits errors també els compartim… és gran, molt gran. Em fan feliç. Sóc feliç de compartir tot el que la música sempre m’ha fet sentir.

Tinc, tinc forces i energia per esperar fins divendres el concert al Monumental.

Cançons per a la Paula

febrer 6th, 2015

Se’m va acabar la lectura i era dissabte vespre, de manera que no podia anar a la biblioteca a agafar un llibre en préstec. Els diumenges sempre estic una hora ben bona llegint al llit, és una estona que no perdono gairebé mai, un dels meus grans plaers.
Així que vaig anar a l’habitació de la meva filla a veure que podía “pispar-li” per llegir. Segurament hi havia 2 o 3 llibres que m’haguessin agradat, però em vaig decantar per aquest, “cançons per a la Paula”.
Conscient de que era un llibre totalment destinat als adolescents, però amb curiositat, el vaig agafar.

Sentia curiositat per diferents motius.

Un d’ells, que és un llibre que va córrer per la xarxa en capítols, amb tanta viralitat que el final es va editar en paper. És a dir, si volies la història completa, havies de llegir el llibre en paper. Imagino que devien ser les condicions de l’editor. Aquest fet no em semblava pas garantia d’un bon llibre, la veritat, perquè el que es mou per la xarxa s’ha de saber cribar. Però, tot i així, em picava el cuquet.

I l’altre motiu era que és el món de la meva filla. No ben bé encara, perquè els protagonistes són un pelet més grans, però 2 anys només, així que també m’interessava llegir-lo, ja que ella me n’havia parlat tan bé.

Ha superat les meves expectatives. De primer no gaire, no m’enganxava massa. Però després d’unes quantes planes, sí que em va enganxar, ni que fos per saber amb quin dels pretendents es quedava la Paula, la protagonista. He de dir que el que m’ha enganxat és el mateix que et pot enganxar a un culebrot, el què passarà al següent capítol. No toco el tema literatura, perquè l’estil és senzill, gairebé com una crónica de la vida d’uns adolescents i uns altres que no ho són tant.

La reacció dels pares de la protagonista, que els porta el seu xicot a casa, més gran del que ells voldrien… Els diferents personatges que hi surten, força encertats i clavats, amics, amigues, la noia amb empenta, el que treu sempre bones notes però que tothom té per avorrit… M’ha fallat potser, tot i que el tracten de refiló, la visió del professorat de l’institut. Només parlen del “profe” de matemàtiques, i el pinten com una persona malvada, l’objectiu de la qual és suspendre els seus alumnes.

També m’ha agradat el final, que no puc explicar, però dóna bon exemple de com hauria de reaccionar una personeta de 16 anys que tingui seny. Tot i que dubto que, en la realitat, la majoria d’adolescents haurien fet el que fa la Paula al final del llibre.

Espero que la meva filla ho prengui com exemple.

Per cert, hi ha segona part, i potser tercera, em sembla.

Els meus propòsits

gener 18th, 2015

Ja ha passat mig gener, qui ho havia de dir, que passaria tan de pressa!
Els meus propòsits i fites van fent, tot i que no tan bé com hauria volgut. M’hagués agradat poder dir-vos que estan tots endegats, però no és així.
Reprendre el gimnàs sense problemes, ja sabia que no em costaria gens, perquè me’n moria de ganes. Això sí, amb moltes tiretes i alguns canvis, com ara que els dijous, un dels dies que hi vaig, tinc monitora nova. No m’agrada tant com la que normalment fa les classes, però ens fa treballar molt també. És molt de l’estil del gim on anava abans; de fet, era monitora allà. Anar al gim em senta de meravella, per l’esquena i per l’estat d’ànim.

Ara, perdre pes… Això m’està costant, será més lent encara del que em pensaba, a no ser que em proposi fer bondat, cosa que no estic fent fins ara. M’he desinflat de les festes de Nadal, però m’hi he d’esforçar una mica més.

El mateix em passa amb l’estudi. Això de 2 hores setmanals…. res de res. Una,… mitja…

Buscar temps per estar amb els meus fills els dies de cada dia sí que ho estic aconseguint, encara que sigui molt poquet, però és que les hores i els horaris no donen per més… Trobo cada dia uns minuts per xerrar amb ells per separat, una estoneta a l’habitació de cadascun, perquè sàpiguin que poden comptar amb mi encara que no em vegin gaire. Intento que el temps sigui de qualitat, ja que no hi ha quantitat.

Amb el fill d’en Pep em costarà, i sé del cert que bàsicament és culpa meva. Aquest cap de setmana no hem tingut nens, necessitava aquest respir per agafar forces. El cap de setmana passat va ser impossible, jo estava molt girada de tants dies de tenir-los per festes, ells molt esverats i el meu límit de tolerància per terra. Així que vaig estar irascible, nerviosa, i als meus ulls, ell tenia la culpa de tot el que feien entre els tres. Espero que després d’aquest fabulós descans del cap de semana, tingui prou ànims com per encara el proper cap de setmana.

I a vosaltres, com us està anant?

 

Molts propòsits, algunes fites i millors desitjos per al 2015

desembre 31st, 2014

Això és el que faig sempre: propòsits, com la majoria de gent (perdre pes, rutines diàries, estudis posposats…); em marco algunes fites, que ve a ser com un propòsit que ja no es pot posposar més, hahaha (he de dir que normalment l’aconsegueixo). I sobretot, molts i molts desitjos, que ja no depenen de mi per a que es compleixin.

Us proposo una cosa. Jo us explicaré avui els que tinc més clars que vull aconseguir, i cada setmana comentaré si he fet alguna cosa per avançar. Serà una manera d’esforçar-me  més per assolir-los. Em podeu renyar, aconsellar, recomanar…

I si goseu, i em voleu explicar els vostres propòsits, també pot ser una manera per vosaltres d’esforçar-vos. Se’m dóna bé planificar, preparar rutines setmanals, treure temps per fer coses. Si algú ho necessita, que m’ho expliqui, alguna cosa sortirà de tot plegat.

El meu primer etern propòsit, perdre pes. Ho vaig aconseguint, però molt lentament. M’agradaria perdre 3 kg, no és molt, però em costa de perdre, perquè no vull fer una dieta estricta, vull menjar “normal”, que dic jo, mirant una mica. He d’aconseguir reduir la quantitat de menjar per àpat. Estic a 60. Vull arribar a 57.

Segon propòsit: aprovar la segona part del curs que estic estudiant. Una meitat va ser al 2014, em queda l’altra meitat. El que més em costa és trobar moments per estudiar, perquè arribo molt cansada a casa. 3 hores setmanals és una quantitat raonable per dedicar-hi.

Tercer propòsit: tornar a la rutina del gim, 2 hores setmanals, que fa un mes que no hi vaig, per culpa de la feina. Penso que no em costarà gaire, una vegada torni a l’horari normal, d’aconseguir.

El quart propòsit es trobar temps per als meus fills. La feina i les aficions fan que aquest darrer trimestre els hagi oblidat una mica. He d’estar més per ells, ara que ells encara estan a casa i els agrada estar amb mi. He de donar unes quantes voltes a com organitzar el poc temps que la feina em deixa.

El cinquè i últim és el més difícil per a mi: he d’aconseguir millorar la meva actitud cap al fill d’en Pep. Em fa estar de mal humor, el seu nerviosisme em desestabilitza, no li ric mai les gràcies quan a la resta de gent els diverteix. He de trobar-li virtuts, que segur que les té, treure importància a tot el que no m’agrada d’ell.

I prou, que ja són molts! M’ajudareu, oi?

Que tingueu una mooooolt bona entrada d’any. Els meus millors desitjos per vosaltres!

 

 

Cantar a Gospelsons

novembre 27th, 2014

Sempre m’ha agradat cantar. Però com tothom, a la dutxa. Bé, a la dutxa i a tot arreu on pugui, perquè la música em fa sentir bé. M’allibera de tot, del bo i del dolent, és adrenalina per mi. Ballar també m’agrada, al meu aire, necessito ballar de tant en quan. De fet, al gimnàs només vaig a classes dirigides perquè en certa manera són classes de ball per a mi.
També toco el piano, però d’això no n’estic satisfeta. No se’m dóna bé i em suposa un esforç decebedor. M’ha ajudat, però no de la mateixa manera que cantar i ballar, perquè no m’allibera, no em sé deixar anar perquè no en sé prou.

Total, que tot aquest rotllo és per dir-vos que, després de mesos i mesos de currar-ho molt amb totes les cantants novelles de Gospelsons, vam cantar ahir al Palau de la Música. Va ser una passada. Diuen que ho vam fer bé. No puc jutjar-ho, jo em vaig sentir molt còmoda dalt de l’escenari. Per mi va ser apoteòsic, independentment de com ho féssim. Estar dins d’un dels edificis més bonics que conec de casa nostra, i estar a l’escenari, no a platea, va ser una experiència fantàstica. No tinc prou adjectius per qualificar-ho.

Ser-hi, cantant. Entre molta gent, els que formen aquest cor del que ja me’n sento part. Cantant com mai m’hauria pensat que podria. I he de dir que si tot va sortir bé, va ser perquè vam treballar molt i molt, però he de reconèixer que la directora és un monstre de l’escena. És capaç de cantar, ballar, dirigir als cantants, als músics, posar-se al públic a la butxaca, i tot sense que sembli que li costi cap esforç, amb una naturalitat que desconcerta. Ole, ole, i ole, Georgina. Et mereixes ser on ets.

I jo, puc dir que estic fent realitat un dels meus somnis. També he de donar les gràcies al Pep, perquè si puc anar als assajos, als concerts, és perquè ell té cura dels meus fills i de casa. I perquè aguanta totes les meves cantarelles de góspel.

 

Anem endavant, però jo em sento com sempre

octubre 19th, 2014

Primer cap de setmana en què hem tingut al fill d’en Pep després d’una setmana de descansar d’ell.

Què vols que et digui? Ha estat com sempre, potser una mica millor perquè en Pep està una mica més content de tenir-lo, i perquè el fill està una mica més “suportable”.

Però com d’altres vegades, ha de preguntar quan marxarem, a quina hora, quanta estona estarem, i si és una opció no venir. “Papa” per aquí, “papa” per allà, no es pot treure `la paraula “papa” de la boca, com si tingués l’edat del meu nebot.

Decideixes anar a un restaurant a sopar, i el plat principal és a base de butifarres, que li agraden, doncs ell decideix que no li vénen de gust, però com que de les altres opcions, no li agrada res, doncs s’ha d’aguantar. Si l’haguéssim deixat, se n’hagués anat a casa a sopar. Són aquestes actituds les que em posen nerviosa, tan nerviosa…. Nen mimat!

Segueix sense caure’m bé, i he intentat mirar-me’l amb uns altres ulls, però no puc, no puc. És l’egoisme en persona. Avui li ha demanat permís al meu fill per fumar al seu balcó, el molt hipòcrita… Però el nen m’ha avisat, perquè jo li vaig dir que ho fes. Almenys vaig veient de quina manera aconsegueix fumar d’amagat, perquè estaba convençuda que ho faria. De totes maneres, quan vingui el finlandés, com que haurà de dormir amb el meu fill, li diré 4 paraules. Si no, és capaç de fumar cada nit al balcó, i per aquí no hi passo. Si convé li confiscaré el tabac.

I és clar, acabo el cap de setmana de mal humor, com sempre que hi és…

Santa paciència….

 

    Històric
    maig 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
    1234567
    891011121314
    15161718192021
    22232425262728
    293031  
    Categories
    Entra/surt
    Visites