Fa dies que no escric

febrer 17th, 2017

Si en fa de dies que no escric… Aquesta és la primera entrada del 2017!

Què voleu que us digui, estic mandrosa… I molt liada, la veritat, un pèl massa, pel meu gust. No respiro. Avui estic de vacances. No torno a la feina fins dimarts, perquè estava esgotada i dimecres vaig decidir que em mereixia un descans.

M’havia proposat fer un escrit setmanal, de manera que tots els mesos hi hagués un comentari de llibres, de cinema, de GospelSons i un de més personal, però com no comenci al març… vinga va, ho intentaré. Tinc 2 setmanes de marge per agafar embranzida, planificar-me i trobar una estoneta el capde per escriure.

Què dir-vos ara?  Que hi ha dies que no arribo, i en canvi d’altres em menjo el món. Que cantar s’està convertint en una obsessió perquè em sento bé, millor dit, em sento moooolt bé, em sento viva quan ho faig. I no faria res més. Vaig pel carrer i taral.lejo. Estic al gimnàs i canto. Condueixo i a viva veu. Plego roba i repasso cançons… A la dutxa,  ja no ho cal dir. Com diu una amiga, vitamines per l’ànima. I són aquestes vitamines les que empenyen el cos i el cor.

Els fills, adolescents, encantadors uns dies, insuportables d’altres, també empenyen i esgoten alhora. Ambdós més alts que jo.

I en Pep, sempre al meu costat, el meu refugi i la meva pau. No em falla mai, mai.

I així hem començat aquest 2017.

Us mantindré informats.

 

 

Parlar i estimar

juliol 29th, 2016

A la darrera entrada us explicava que necessitava un respir de fills i especialment, del fill de’n Pep.

Doncs bé, el Pep va estar gairebé una setmana sense parlar- me. Tot i que segueixo pensant que jo tenia raó, em vaig disculpar per haver-lo esbroncat i  li vaig preguntar per què estava tan enutjat. No em va respondre, només va dir-me que ja li passaria, que tenia un bon embolic al Cap!  Em va entrar el canguelo,  vaig pensar que volia deixar-me i em va venir tal sentiment de culpa, per haver-lo tractat malament, que vaig estar fatal tota la setmana.

De sobte, el divendres que començava jo les vacances, i que anàvem al teatre, va tornar a comportar-se amb normalitat.

No sé què  pensar. És una persona increïble, de qui estic molt enamorada. Però quan es disgusta amb mi, no sé  què li passa pel cap, per molt que li ho demani no m’ho explica! Llavors em resulta difícil saber què és el que li molesta. La bronca de l’altre dia era per una merdeta de tros de pizza, però el rerefons era que jo estava més nerviosa del compte perquè el seu fill em genera mal rotllo i estic més irascible del compte. Per suposat, jo no li he dit això, el que no sé  és si ho intueix…

Em resulta difícil, la veritat. No sé com fer perquè el seu fill em caigui bé. Ho intento, els primers dies sóc amable, intento pensar que només  és un adolescent desorientat que no sap cap on fer camí, igual que la meva filla; que busca estar amb el seu pare perquè el veu poc; que no té cap culpa de ser nerviós i impacient; que es porta bé amb els meus fills…

Però al cap d’uns dies em sembla un nen mimat i impertinent, que va de dur però no té ni 2 dits de front; que no tinc cap tema d’interès que ens uneixi, no sé què dir-li. És totalment oposat a mi. I quan està a casa, he de fer un pas al costat (com en Mas) perquè pugui estar amb el seu pare, i hi ha dies que jo també necessito gaudir la pau d’en Pep.

No sé  com solucionar el tema… Em sento perduda.

 

Fills i parella

juliol 17th, 2016

No puc canviar-ho. És trist de reconèixer-ho, però és així. Portem 2 setmanes amb els 3 nens a casa, i no puc més. Sort que aquest vespre ja tornem a estar sols. He esclatat en dissabte, quan només faltava un dia perquè marxessin. Llàstima. Potser a l’agost aguanto millor, però ho dubto.

El fill d’en Pep és una persona nociva per a mi, de les anomenades tòxiques, però de les que no puc prescindir, ni comentar-ho, ni desfogar-me, perquè li faria molt de mal a en Pep. És el seu fill. I que consti que ha estat correcte, el noi. No com l’any passat, que estava insuportable. O com aquest hivern, que simplement estava passota, se-me’n-fotista. Ha estat agradable, fins i tot simpàtic, força col.laborador.  Però no puc amb ell. És el record de com ens va mentir, descaradament. De com no s’ha disculpat encara, per un trimestre de mentides, que van fer plorar al seu pare, i van corroborar el que jo ja intuïa: que no és una persona honesta. I la meva intuïció em falla poc, ben poc. Per mi no és una persona honesta, i té molts pocs valors. D’acord, és un adolescent, però aquest fet l’unic que fa és agreujar les coses. Penso que quan deixi de ser adolescent seguirà sent poc honest i gandul. L’han malcriat, i molt, el primer el seu pare, i no se n’adona de que ho ha fet i que ho continua fent, el segueix protegint, instint de pare. Segueix confiant en ell, pobre ingenu.

I quan están els 3, els meus fills i ell, sento que no puc defensar les meves idees de com pujar als fills. El meu fill està adquirint mals hàbits respecte al menjar però no puc exigir-li que mengi algunes coses quan l’altre no ho fa.  De fet, el petit admira al gran. I precisament l’admira perquè és un rebel, per la manera de vestir, perquè fuma, perquè no li agrada l’escola, etc etc etc. Tot el que no vull que admiri ho admira. I em fa por, i em treu de polleguera alhora. Estic en estat constant de nervis, i al final acabo esclatant. Si et dic que tinc ganes d’anar a treballar demà….

Ahir vaig saltar amb en Pep. De les 2 pizzes que vam comprar només en va voler fer una, la gran, perquè va dir que si fèiem les 2 en sobraria massa. Jo li vaig dir que era cert, però que si només en fèiem una algú es quedaria sense. Ell deia que no, que ell amb un tall ja feia. Jo no li vaig voler discutir i li vaig dir que fes una amanida per nosaltres 2 i ja ens conformaríem amb un tall de pizza. Total, qui no va menjar pizza? Servidora, i m’encanta la pizza. Qui es va menjar 3 talls grossos de pizza? El fill d’en Pep. Que consti que em va preguntar, si podia agafar el tercer, i li vaig dir que endavant. No li negaré el menjar a un adolescent que està com un clau. Amb qui estava empipada era amb el Pep. Encara no sap que el seu fill menja com el cul, però mai no li ha fet fàstics a la pizza, que 3 talls sempre se’ls menja? Que precisament, i equivocadament, perquè ningú li ho corregeix, no menja res per esmorzar, poc per dinar i s’atipa a l’hora de sopar? Que l’amanida me la vaig menjar gairebé tota jo, en Pep en va menjar una quarta part, però sí que va tenir el seu tros de pizza? Vaig acabar-me l’amanida, i com que tenia gana, vaig atipar-me de meló, i vaig deixar als 2 galifardeus sols davant de la tele. Jo me’n vaig anar a llegir al llit. Total, que quan va pujar en Pep a dormir es va estranyar de que estigués ja al llit, i quan li vaig explicar per què estava emprenyada, no em va comprendre en absolut. Avui està fred. Correcte, però fred. Aquesta és la seva manera de demostrar-me que està enutjat.

I em sap greu, però no li donaré la raó, no pas, no en coses que té davant dels ulls i no sap veure. Per molt que vagi a fer 17 anys, alguns mal hàbits, com el menjar, s’han de corregir. Sempre li han deixat fer el que li rotava i ara en paguem tots les conseqüències.

Només tinc ganes de que se’n torni amb la seva mare, i poder calmar-me una mica. Quines ganes en tinc!

 

 

Gràcies per comentar!

maig 8th, 2016

Fa mes d’un mes que no escric.
En Pep treballa a casa i està a l’ordinador tot el dia. Jo, des del mòbil no escric gaire de pressa. Què hi farem!

Vaig carregar molt les piles per Setmana Santa. Vam estar a Montblanc,  Poblet i Santes Creus, on vaig desconnectar de tot.

La resta d’abril vaig fer el curs de relaxació i vaig aprendre a ralentir el ritme de les meves neurones. Va ser una bona experiència, entrar en contacte amb el món de la meditació en el que no creia gaire.

Vam celebrar els 50 d’en Pep i li vaig encarregar un pastís que em va sortir més car que el regal. Això sí, va valer la pena veure la cara de sorpresa i satisfacció quan el va veure. Només en va quedar una miiiica de no res, de tan bo que estava. La seva filla li va regalar (i de passada a mi) una nit en un 4* a Andorra i vam gaudir ho molt, les passejades, l’hotel, el romànic, la neu, el tobotron, l’spa…

L’endemà de Sant Jordi vam cantar amb el cor a Sant Cebrià i va ser fantàstic, terapèutic. A l’aire lliure, al costat de l’església, en les escales que hi porten, i davant de no més d’una cinquantena de gent del poble. Increïble!

La setmana següent em vaig atabalar molt a la feina i no vaig ser prou hábil com per fer servir tot el que havia après al curs de relaxaxió. Sí que vaig ser capaç d’aprofitar-ho per al cap de setmana i agafar forces.

Estic millor, actualmente, i he de dir que en gran part gràcies a aquest curs. Cada vegada que m’atabalo, o que penso que el que em ve m’atabalarà, intento recordar tots els exercicis que vam practicar, i totes les xerrades que vam fer. Van ser senzilles però efectives. La nostra ment és molt poderosa i hem de saber usar aquesta força en sentit positiu i a favor nostre. De vegades és difícil, no s’aconsegueix en un curs, ni en uns dies, però val la pena fer l’esforç perquè tot s’assaboreix més amb la calma i la tranquil.litat del saber estar en un mateix.

Aquesta setmana tenim una actuació amb el cor que em fa molta il.lusió, és en petit format, només som 20, i només cantem 3 cançons, perquè es tracta d’amenitzar una gala, un lliurament de premis. He tingut sort de ser entre les que canten perquè per l’horari i ser un dijous poca gent podia anar-hi. Jo m’he demanat festa. Un dia de descans m’anirà bé i aquest any no he cantat gaire. A més, em dóna l’oportunitat de que la directora em consideri per altres vegades. A veure si deixo de ser invisible per ella d’una vegada. Que se n’adoni de que cantar em dóna vida, i que per mi és tan important que no em perdo cap assaig ni cap concert que no sigui per causa major, que m’aprenc les lletres, que treballo les cançons a casa. Molt poca gent ho fa.

Avui també estic molt contenta perquè algú m’ha llegit i m’ha deixat un comentari. Feia molt temps que això no passava. Gràcies, Susanna!

Mi vida sin mí i coses meves

març 24th, 2016

Tinc uns dies de descans. Marxem en Pep i jo, dues nits, a caminar i relaxar-nos, per terres de Montblanc. Necessito desconnectar de la feina, de Mataró, i estar sola amb en Pep, sense ningú que ens destorbi.

Què explicar-vos? Aquests dies m’he sentit valorada a la feina, sé que estan contents amb mi, i m’ho han dit. Això és el que hauria de ser, i no només bronques quan les coses no han anat bé (ho sents, cap d’equip d’informàtica de logística d’una empresa tèxtil catalana que no esmentaré (tic tac tic tac…)? Les coses van millor quan et valoren la feina ben feta…).

Pel que fa a mi, la veritat no sé per què estic tan emboirada, sense tenir les coses clares pel que fa a res de res. De vegades orgullosa de la meva filla, sobretot de la seva passió (dissimulada) per cantar i per la música. D’altres, em fa avorrir, quan ha suspès 3 assignatures i no sembla amoïnar-la massa. El nen deixant de ser nen, tot i que encara em busca perquè li faci moixaines. Amb en Pep, perfecte, com sempre, segueixo estant tan enamorada o més que el primer dia. Ens estimem, ens desitgem, ens respectem i fem el camí plegats. Només espero que el puguem fer junts fins al final.

La resta del món… de vegades em fa nosa. Els fills d’en Pep em destorben, la meva família també, no diguem el meu ex. Fins i tot la gentada de Gospelsons m’atabala. I no sé per què em fa tanta nosa la gent. Semblo una vella rondinaire. No li trobo explicació a aquest sentiment de voler estar tan sola…És com si em volgués protegir del mal que em puguin fer, per petit que sigui.

M’he apuntat a unes sessions per al mes que ve de relaxació, perquè m’ensenyin alguna manera de buidar el meu cap de pensaments que no em deixen dormir bé. El meu cervell no s’atura ni un moment, de nit i de dia, i no tinc calma a no ser que canti, Però és clar, no puc cantar tota la nit. Són unes sessions que organitza l’ampa de l’escola, i vull aprofitar-les, donat que es fan en un horari que em va força bé. Potser així deixaré d’estar tan cansada, si dormo una mica millor, si les meves neurones deixen de fer sinapsi durant unes hores…

Ahir vam veure amb en Pep “Mi vida sin mí”, de la Isabel Coixet. Jo ja l’havia vista, i em va agradar tant com la primera vegada que la vaig veure. No fa gaire vaig llegir una crítica que la deixava malament. Ho sento, no la comparteixo, ans al contrari, la recomano i molt. Ens ensenya a aprofitar el que tenim a la vida, per poc que sigui, a gaudir, a ser feliços, perquè pot ser que la nostra vida no sigui tan llarga com ens esperem. Li dono un ole molt gran.

 

Em llegiu?

març 7th, 2016

No sé si algú em llegeix. Tinc la intuïció de que no, però és clar, no tothom que et llegeix deixa comentaris al blog. Per tant, no puc jutjar pels comentaris. Tampoc me’n refio del comptador de visites, perquè no n’he trobat ni un que vagi bé. La veritat és que he deixat aquest perquè fa bonic, però com ja he dit, no me’n refio.

Però de totes manres, tinc la necessitat de seguir escrivint. Cert que no li he dit a ningú, ni tant sols al Pep, que tinc aquest blog. D’una banda, vull seguir gaudint de l’anonimat. Qualsevol dels més propers a mi, només que el llegissin, sabrien de seguida de les coses de què parlo, i m’identificarien. No sé si ho vull. Em fa un mica de por. Poso a l’abast de tot el món experiències meves, és clar, però en les que hi ha altra gent involucrada, i no sé si aquestes persones els faria gaire gràcia. Bo i això, no puc deixar d’escriure, perquè sempre m’ha agradat fer-ho, i perquè si algú, si alguna persona ho llegeix, potser li serveix, potser s’identifica amb mi, potser compartim els mateixos gustos de lectura, no sé… són petites il.lusions que tinc. De fet, quan he parlat dels fills, sempre hi ha hagut algú que m’ha dit “t’entenc”, o ha compartit alguna experiència. Però ara fa temps que no…

Hi ha algú?

Estic menopàusica, i el meu estat d’ànim és una muntanya russa, gairebé desbocada. Estic força animada, no és depressió, el que tinc, només que qualsevol cosa em fa plorar, m’emociona, i de vegades, no em veig amb ànims de lluitar contra els elements, com ara persones tòxiques, que abans em veia amb cor d’esquivar, fins i tot de combatre amb fermesa, o la necessitat tan gran que tinc d’estar sola. La gent m’amoïna, m’agobia i em fa sentir malament, més que donar-me pau o ànims.

M’agrada molt estar amb en Pep, ell és potser l’única persona que no em fa nosa, no interromp la meva calma mai, però la seva família sí, i tot i que ell ja ho sap, no goso a dir-li clarament que la seva filla em va ferir una mica, que la seva ex em repateja el fetge sí que ho sap, però no li he dit fins a quin punt em va agobiar estar amb ella per l’enterrament del seu pare.

De vegades, em costa ser tan políticament correcta que em callo coses per deferència envers de gent que m’estimo i aquesta mateixa gent no la té amb mi, perquè els agrada dir el que pensen. Llavors ve quan els esquivo. Tinc amigues a qui no vull veure durant una temporada perquè m’han ferit i les ferides, a mi particularment, em cicatritzen moooooolt lentament. Ara, per exemple, no tinc cap ganes de veure a la filla d’en Pep. Estic una mica cansada dels seus teatres, de que mai no calli, i de que deixi anar el que li doni la gana sense la por d’ofendre, i del jo, jo, i només jo perquè m’estic tractant d’una depressió.

Sí, sí, ja ho sé, cada dia sóc menys tolerant. És cert, però ostres (per no dir altres paraulotes), perquè he de deixar dir i jo no puc dir mai res? Se m’acaba, la tolerància, especialment amb els adults, que haurien de tenir el mateix respecte que intento tenir jo amb ells.

Bé, encara que no em llegeixi ningú, jo m’he desfogat una mica. Si-us-plau, si algú em llegeix, contradieu-me o doneu-me la raó… Vinga… no costa pas gaire…

 

Sóc invisible

gener 24th, 2016

Passar desapercebut. O el que és el mateix, l’art de no cridar l’atenció. Ser discret. O saber ser invisible. No comptar per res. No tenir ni veu ni vot…

Sembla que la primera frase no vol dir ben bé el mateix que la darrera. Però us asseguro que si no es va amb compte, el fet de passar massa desapercebut pot tenir com a conseqüència que no comptin amb tu.

Així és com em sento jo algunes vegades, massa sovint darrerament. I no és una sensació gens agradable.

M’agradaria explicar-vos-ho, segurament hi ha més gent com jo. No m’agrada cridar l’atenció, ni ser el centre de les mirades quan arribo a un lloc. No m’agrada ni anar massa pintada ni massa provocativa ni res que suposi un excés. No sóc així, sóc més aviat vergonyosa. M’agrada estar, en general, en un segon pla.

Però… i aquí és on molta gent s’equivoca quan creu que ens coneix i ens fa, sovint sense voler-ho, invisibles, això no vol dir que:

No ens agradi ser tinguts en compte: volem que se’ns escolti, quan parlem, volem dir la nostra opinió.

Volem que si estem en un grup, es compti amb nosaltres quan s’organitzin coses, perquè de segur que participem, col.laborem i ajudem, encara que potser no portem la veu cantant.

Que no ens agradi cridar l’atenció no vol dir que no ens agradi que ens valorin el que sabem fer. Que et reconeguin els mèrits, quan cal, agrada a tothom, per molt vergonyosos que siguin. Segurament si ens han de cridar l’atenció per alguna cosa incorrecta sí que ho faran, no? Hi som, pel bo i pel dolent.

En realitat, no volem ser el centre d’atenció en situacions que no control.lem. Però potser en alguna ocasió, com ara el propi aniversari, o una celebració especial, potser sí que ens agrada que els mes propers ens tinguin en compte, igual com nosaltres ho fem amb ells. O quan fem bé una cosa que ens agrada.

Canto góspel, ja ho he comentat alguna vegada. Per què a la gent li estranya que em faci il.lusió ser solista? Sí, potser durant uns minuts seria el centre d’atenció, però estic convençuda que ho podria fer bé, perquè la música és part de la meva vida, i cantar no em fa vergonya. Fa poc, vaig intentar participar en un karaoke que vam fer en una festa amb els membres del cor. No vaig gosar a agafar el micro, perquè hi havia companys que no el deixaven a sol ni a sombra, en el seu afany per cantar. Ni tan sols van pensar que jo també voldria fer-ho. Com que és tan vergonyosa….

En un grup de whatsapp, m’he desapuntat perquè m’atabalava, de la quantitat de missatges al dia que s’hi posaven. Un parell de vegades que vaig fer alguna suggerència sobre un tema, ningú va contestar. A la segona vegada, vaig decidir marxar del grup. Ara sóc la bitxa rara, perquè encara no hi he tornat.

Vaig estar en un grup de gent (ja no en dic amics perquè sé que no ho són, van ser companys de camí ocasionals) on durant un parell d’anys, vam celebrar els aniversaris amb un dinar o sopar o el que fos que organitzava la persona que feia anys. Van ser força seguits, i ens ho vam pasar molt bé, però quan les circumstàncies van fer que no poguéssim fer aquestes trobades, per què jo vaig seguir felicitant els aniversaris per whatsapp i el meu no va haver-hi manera que me’l felicitessin? No era qüestió de memòria, jo tampoc me’n recordava de les dates de tots, les tenia anotades… Bé, ja fa temps que he deixat de felicitar-los, la veritat. I així gaire bé s’ha perdut el contacte.

L’altre dia ja va ser la gota que va vessar el got, quan en una gravació que havíem de fer de góspel la directora ens havia d’anar col.locant, perquè ella decideix a quina filera posa a cadascú. Jo ja sé que a mi em deixa sempre a la darrera fila, SEMPRE. Però és que l’altre dia anava cantaire per cantaire i a mi ni tant sols em va col.locar!!!! Em va saltar, literalment. Em vaig emprenyar molt, moltíssim. Una companya ho va notar i li vam preguntar directament on anava. Però jo hagués fotut el camp del cor en aquell moment. L’única cosa que m’ho va impedir és que cantar s’ha convertit en imprescindible per mi. Ho necessito. Encara que sigui a darrera fila.

I sí, sé que aquesta entrada sembla l’enrabiada d’una nena petita, però és que fa mal, una darrera l’altra, fa mal… L’altre dia vaig arribar a pensar que m’havia tornat invisible.

Cert que no ho sóc per la família, pel meu estimat Pep sóc la reina, i pels meus fills mare emprenyadora, però m’estimen. També un reconeixement molt gran per a les companyes d’EGB. Pel grup de noies que vam estudiar juntes, cap de nosaltres és invisible. Ens tenim molt en compte les unes a les altres. Aquest estiu van venir a veure’m cantar un bon grupet, i em va fer molta il.lusió. Em vaig sentir orgullosa d’elles.

 

 

Per fi un pont llarg

desembre 6th, 2015

Per fi, un pont llarg! Estic cansada, i necessitava un respir . Quina novetat, oi? Sempre necessito un respir. I qui no? Em queixo, però pens0 que tothom em necessita, de respirs, i sóc afortunada per poder-los tenir. Tanta gent que no pot…

Com us deia, quatre dies amb en Pep, solets, tranquils, respirant-nos i fent plans per al Nadal. Sortir fora?, no, no hem sortit perquè no ens va massa bé econòmicament de fer-ho, i perquè hem d’aprofitar aquests dies per mirar d’avançar en la compra de regals per al Nadal.

Ahir dissabte em vaig passar unes 2 hores fent això, dissabte. La casa necessitava una bona neteja, i jo cansar-me fent-ho. És un rotllo això de netejar; però una vegada t’hi poses, l’exercici físic i l’olor de net compensen, la veritat. Almenys a mi, ja sé que hi ha molta gent que no pensa el mateix.

Per la tarda dosi d’estudi, menys de la que hauria volgut, però em va costar de posar-m’hi, rendeixo molt millor pel matí, per estudiar. Ahir una hora i se’m va fer terriblement llarga. Avui 2 hores pel matí m’han passat força de pressa. És que dissabte que ve tinc un examen per acabar d’una vegada amb un curs que vaig començar quan estava a l’atur de marketing digital. Tinc ganes de treure-m’ho de sobre, perquè estudiar quan no tens feina va de conya, però quan tens feina i més coses encara, ja costa més de dedicar una estona a l’estudi. Vull acabar-lo perquè el vaig pagar i em va sortir car, i per orgull d’estudiant. Però ara ja no m’entreté com ho havia fet al començament de posar-m’hi.

Aquesta tarda anirem a Barcelona a veure una exposició de fotografies al CCCB, el World Press Photo, que els diumenges és de franc i després a fer una volteta per botigues de la ciutat, a mirar preus i coses d’aquestes. En Pep i jo ens entenem força a l’hora de mirar per botigues, caminar molt, riure, explorar per carrerons i carrerets del Barri Gòtic, pel Raval… Ens agrada, són lloc amb molt d’encant, tot i la massificació turística. La gent es queixa de que Barcelona s’hagi convertit en una destinació turística estrella. Penso que el turisme s’ha de control.lar, però és una ciutat feta per visitar-se. Té coses meravelloses, i el turisme és una font molt important d’ingressos. El que ‘sha de fer és que sigui un turisme de visita i cultura, d’aprenentatge de costums i d’admirar tot el que la ciutat té per oferir, turisme de qualitat, que se’n diu. No s’hauria de promocionar el turisme de “pandereta”, el d’alcohol barat i festa contínua, perquè Barcelona és molt més que això. Molta festa, sí, però festa en tradicions, festa diferent. Perquè per a festa barata i “poligonera” ja es poden quedar als seus països.

Em criden per dinar…

 

 

Divendres per fi

novembre 27th, 2015

Sempre parlo de que vaig estressada. I és cert, cada dia més atabalada. Vaig cercant moments de pau, però no són suficients per calmar-me.

D’una banda, necessito anar al gimnàs i donar-me canya, perquè em passo el dia asseguda i el meu cos necesita moviment, però pel fet d’anar-hi, he de córrer en altres coses, com ara posar rentadores, fer encàrrecs, estudiar…

Em llevo cada dia a les 6, des de fa un mes, si fa no fa, perquè entro abans a la feina, no trobo retencions a la carretera, aparco a la vora i puc tornar a casa abans; per contra, vaig morta de son, perquè no he aconseguit anar a dormir més d’hora, cosa que tinc pendent d'”aprendre” a fer.

Una altra cosa que em té desconcertada és que no deixo de guanyar pes. No em passo menjant, però tampoc faig règim. Bec molta aigua, faig exercici intens 2 cops per semana, tinc escales a casa, me n’estic de dolç, dormo poc, i vaig posant quilos… No sé si les hormones m’estan jugant una mala passada, per què no cremo prou calories?, la veritat és que estic despistada en aquest tema. No faig prou per perdre pes, però no faig tant com per guanyar-ne d’aquesta manera… Menopausa, mala alimentació?

Em fa pal anar a una dietista, però és que no vull anar canviant de roba pujant talles, la veritat.

El que em fa pensar que sigui alguna cosa hormonal, a part de l’edat, és clar, és que estic molt sensiblona. Qualsevol ruqueria m’afecta, i sempre tinc les llàgrimes a flor de pell, com una bleda. Que algú s’emocioni m’emociona, penso en el meu pare constantment, els problemes de la meva parella m’afecten més del compte (és normal, però fins ara no m’afectaven tant).

I això que encara no m’he encomanat de l’esperit nadalenc! Ui la que m’espera!!!

Si algú li passa alguna cosa semblant, o té idea del que em pot passar, escriviu aquí si-us-plau!!!!

Potser no deixa de ser el maleït estrés!!!

 

Com a mi m’agrada

novembre 22nd, 2015

Aquest ha estat un cap de setmana com a mi m’agraden. Dels que no tinc nens i necessito passar temps amb en Pep, enganxada a ell, físicament i psicològica.

Ha estat així. He sacrificat un sopar que em venia molt de gust amb les meves companyes de góspel, però he gaudit d’en Pep. Jo ho necessitava, i sé que ell potser encara més que jo. Hi ha hagut de tot: dormir fins les tantes dissabte, fins que el cos et diu prou d’estar estirat, llegir, mirar la tele, gaudir els àpats tots 2 sols, sortir una estona amb la meva família, que estava per aquí, diumenge matinar molt per anar a la marxeta de Tordera, gaudir caminant per la muntanya a plena tardor (què bonic que està el bosc…), un bon bany per desentumir, una bona dosi de sexe a la banyera (uau…), i també una bona migdiada de la que ens acabem de despertar.

Sé que el cap de setmana va de davallada, he d’estudiar una mica, la sessió de planxa, i esperar que retornin els fills i m’expliquin com ha estat per ells el capd amb el pare. Sigui com sigui, tinc les piles carregades per enfrontar una nova setmana, que m’espera dura a la feina. Puc amb això i més. Perquè tinc al Pep, que em dóna vida; i perquè ell compta amb mi perquè jo n’hi doni. Perquè cada dia que passa l’estimo més.

L’altra cara de la moneda: estic decebuda perquè m’he sentit com si comptés molt poquet per a les meves clans. Sé que jo no vaig insistir perquè es modifiqués la data del sopar perquè era l’única data que a tohom li anava bé excepte a mi. En altres dates ja hagués fallat més gent. Però sé també que segons qui hagués fallat (una altra noia, vull dir), el sopar no s’hagués fet, encara que només hagués faltat ella. És com si hi hagués gent que sí que pot fallar, no passa res, i gent que no, que és imprescindible que hi sigui. Ningú m’ha preguntat per què no hi podia anar. Jo no volia deixar sol a en Pep, que ha tingut una setmana molt dura, en que ha patit molt per la seva filla, no volia deixar-lo sol a casa, perquè sé que li venia molt de gust estar amb mi, i que el comfortés. Ningú es va llegir el meu whatss en el que deia que si ho fèiem a casa, podríem estar totes juntes, i amb en Pep. He tingut tant la sensació de no comptar per res, que he deixat el grup de whatss. Reconec que és una rabieta de nena petita, reconec que sempre m’ha passat el mateix amb molts grups dels que he format part, passo desapercebuda, perquè no m’agrada cridar l’atenció, però això no vol dir que no hi sigui… Al final ja dol…

Ja em passarà. Estic decebuda, però ja em passarà. També sé que en part és culpa meva, perquè no lluito prou. Però hi sóc, i fallo molt poc…

Ja em passarà.

 

 

 

    Històric
    agost 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     123456
    78910111213
    14151617181920
    21222324252627
    28293031  
    Categories
    Entra/surt
    Visites