Retalls de pensaments

octubre 31st, 2015

Fa molts dies que no escric. He estat força atrafegada, que no és cap novetat, sempre ho estic.

La meva nova feina em porta de corcoll, com sempre que he canviat d’entorn. Hi estic a gust, però segueixo pensant que els horaris de jornada partida lluny de casa se t’emporten el dia. Surto de casa a dos quarts de vuit i torno a les set del vespre, amb una mica de sort. Gairebé 12 hores que passo fora, 8 i mitja treballant, més d’hora i mitja al cotxe, l’horeta per dinar que de vegades no serveix prou per trencar amb l’ordinador que acabes de deixar. Se’m fa dur, cada vegada més. Serà per l’edat? O perquè durant 16 anys vaig gaudir d’un bon horari i d’una feina al costat de casa? Sigui com sigui, el poc temps que em queda quan arribo de la feina l’omplo del tot, entre família, gimnàs i góspel.

Trobo a faltar temps de relax, que intento aprofitar quan en Pep i jo no tenim als nens. Però de vegades, aquest temps de relax no és possible. Sento que el temps s’esmuny entre els dits i me’l passo lluny dels meus i sense pau. Ja fa molts dies que busco pau, pau que no aconsegueixo, que per circumstàncies em resulta difícil de tenir.

Només sé que hi ha dies que dormo 5 hores, perquè tinc insomni, i el meu cap no aconsegueix descansar, i el meu cos tampoc, de passada.

Potser per això no m’he posat a escriure més. Sí que he llegit molt, la trilogia sencera del Toni Hill i el seu inspector Salgado, que m’ha tingut completament enganxada aquest mes d’octubre. Us el recomano, com a lectura entretinguda i addictiva. Novel.les de policies i assassinats, però al passar a Barcelona i el protagonista ser inspector dels Mossos, es fa molt proper.

Estic contenta amb els fills, perquè els veig feliços. La nena (noia, més aviat, ja més alta que jo), tot i que no treballa prou a l’escola, i en això em té mosca, és feliç. L’any passat la veia més tristona, enfadada amb el món. Enguany ha començat el curs somrient, i amb una miiiica més d’empenta. El nen, federat al futbol sala, s’ho ha pres amb moltes ganes. Aquest any és lliga de debò per a ell, juquen contra bons trivals, i ho tenen molt difícil, però lluiten i entrenen amb moltes força i il.lusió. N’estic orgullosa.

Cantar m’omple, com sempre; de fet no, cada dia m’omple més. I cantaré amb totes les meves forces per sentir-me cada dia més plena.

En Pep…. en Pep està distret, i no estic prou per ell tampoc. Crec que ho nota, però és que en algunes coses el nostre cap va per llocs diferents. Ha començat una nova etapa en la seva vida, pel que fa a la feina. Una cosa que el motiva, però que alhora el tensa. A més, la seva filla té problemes, la seva germana també, i no té el cap per donar-me aquella calma que solíem buscar l’un en l’altre i ens donava tantes forces per començar la semana.

També he notat que em torno menys tolerant amb la gent que m’envolta. Sóc molt del parer de fes i deixa fer, però és clar, sempre i quan no ens fem nosa l’un a l’altre. Tinc alguna companya de feina que em resulta “tòxica”, que dic jo, i alguna altre coneguda amb qui intento relacionar-me el menys posible. I em passa amb més gent. És com si la meva ment hagués creat alarmes per detectar qui no em convé (tant de bo ho hagués fet fa uns quants anys,  carai). Llavosrs el meu rebuig és instantani. Em fa l’efecte que darrerament estic rebutjant més persones del que seria aconsellable. Estic començant a preocupar-me una mica. Que consti que el rebuig és mental, mai de paraula ni amb fets. Simplement, intento tenir-hi poc contacte, esquivar-les, i si això no pot ser, respirar molt fons i dir les coses amablement peró ferma.

Bé, petit resum del darrer mes. Espero que, de mica en mica, tot es vagi posant a lloc. Ho espero…

 

 

 

 

Nova feina

agost 12th, 2015

Dilluns vaig començar en una nova empresa.

De moment, resulta ser una empresa com cal: que respecta els convenis del sector, que mira força pels seus treballadors, que ofereix una carrera professional, que no em fa recuperar les hores si vaig al metge, que no em rebaixa el sou si estic de baixa… Tot això no ho he pogut comprovar encara, però està per escrit en moooolta documentació interna de l’empresa. I em dóna certa confiança.

El motiu principal pel que he canviat ha estat l’econòmic, no ho negaré. Treballo més lluny de casa però el sou em compensa. L’empresa on estava pagava molt justet.

Però no ha estat l’únic motiu. Estava en una empresa de serveis A treballant per a un client B , A no gaire coneguda, B molt coneguda.

A em va contractar perquè vaig passar la prova i l’entrevista que B feia. Si no, ja no m’haguessin agafat. Anava a treballar directament a les instal.lacions de B. Ara mateix feia 7 mesos que no sabia res de la meva empresa A, doncs la comunicació era per intranet. Em pagaven el sou i vés tirant. Cada dia es presentava a B una comercial d’A que jo no sabia ni qui era, i que no va tenir ni la delicadesa de presentar-se. “Ens ho haguessis pogut dir, que no estaves contenta!”, em van recriminar quan els vaig dir un dels motius pels que marxava. Com ho havia de fer? Per intranet? Increïble. Han estat treient-se un sou amb mi durant 15 mesos sense pràcticament haver de fer res!!!

Pel que fa a l’empresa B, ha estat una gran decepció. Em feia il.lusió perquè és una coneguda marca de roba, i es van vendre com una empresa que treballa en equip en el que tots participen molt, moderna, dinàmica, etc etc etc. Quan se n’adonaran les empreses com B, en el segle XXI, que el millor actiu que tenen són els seus treballadors, que se’ls ha d’ensenyar, guiar, tenir-ne cura i valorar la feina ben feta? Que si els va tan bé és gràcies a ells? Que ja ha passat el temps d’exigir hores i hores per produir més, de no conciliar horaris NI PER ANAR AL METGE!!!, de no felicitar mai i sempre advertir renyant… Empreses en les que l’empleat més valorat és el que treballa de 7 a 19:00, i t’agafa el telèfon si el truques a casa a qualsevol hora. Això sí, cafès els que vulguis, passejos fent de relacions públiques amb la gent també, i reunions de 4 hores de les que només se n’aprofita una cada dia.

S’omplen la boca en anuncis TRENDING, FASHION, i mil paraules més en anglès que de vegades no saps ni el que estan dient, com a senyera de modernitat, i encara no saben que la formació als empleats és de vital importància, el reciclatge, i preparar bé als caps d’equip, als líders que ens han de dirigir, perquè sàpiguin fer-ho. A B n’hi ha ben pocs, de gent amb càrrec que tractin als empleats d’una forma digna, i que tinguin prous coneixements per portar equips de PERSONES, no d’esclaus, ni de bens ni de taules.

Ja està, ja m’he desfogat, perquè m’han fet sentir molt malament durant els darrers mesos, perquè jo em sentia orgullosa de la meva feina, vaig aprendre molt gràcies als companys, em semblava que m’havia guanyat alguna felicitació que els caps van ignorar i us asseguro que m’encantariiiiia que algú d’aquesta empresa llegís això i es donés per al.ludit (Sé que faria un comentari sarcàstic i despectiu, però li tocaria l’orgull segur).

Espero que la nova empresa no em decebi, almenys no tant com A i B ho han fet.

 

 

 

Reflexions per al mes d’agost

agost 23rd, 2014

No va estar malament, la tornada a la feina. Els caps no hi eren, així que els caps intermitjos (per anomenar-los d’alguna manera), estaven molt relaxats. La meitat de la gent de vacances, el ritme de feina relativament tranquil… Res, que la primera semana va ser lleugereta.
De mica en mica s’ha anat incrementant el ritme, i jo em sento més segura, així que estic contenta. Sí que hi ha dies que em sembla que mai en sabré prou, de la logística dels magatzems, però d’altres penso que déu n’hi do el que he après en aquests 5 mesos que porto en la nova feina.

El Sergio, un company nou que s’asseu al meu costat, em va fer posar una mica nerviosa. És bo en tot el que es proposa, i el seu objectiu és que el contractin a l’empresa (és subcontractat. com jo). Ha aconseguit que la seva empresa li pagui les hores extres que fa, que són moltes, aconsegueix moltes coses pencant, negociant, i demostrant tot el que val. Jo no he estat mai gaire competitiva, en general gens, però és clar, ell i jo som els únics externs en aquest grup, i si haguessin de fer només a un fix, segurament seria ell, perquè s’ho està guanyant més. Això em neguiteja una mica, perquè a mi no em paguen les hores, ni vull fer-ne de més, perquè considero que ja en faig moltes per un sou justet. Sembla que el Sergio només busqui triomfs en un munt de coses on jo em conformava amb el que hi havia: a part del que ha asonseguit de la seva empresa, també a la vida diària. És exigent amb un munt de coses, és graciós, és generós, … Tant, que de vegades em fa ràbia i tot. I llavors penso: Ostres, si tu no ets així, ni envejosa, ni competitiva, fes la teva feina tan bé com puguis i sigueu companys. A veure si puc…

Quant a la tornada al gim, ha estat dura. He estat gairebé un mes sense anar-hi, i encara a cada classe que faig agafo tiretes, i de les bones. Però reconec que no hi ha res millor per al meu estat d’ànim que una bona sessió de steps, i dels difícils. Girs, salts i una mica de ball, amb la música a tota pastilla. Aquests dies  em puc permetre el luxe d’anar-hi directament des de la feina, i arribar a la classe de les 19:30, perquè no hi ha tants cotxes a la carretera, i perquè trobo aparcament per allà mateix,  A les 9 ja sóc a casa, m’he tret del cap qualsevol cosa de la feina i i he afegit un somriure i molt cansament físic, m’encanta!

Ha fet un agost plujós, ventós, amb pocs dies de sol. Després de tot, el juliol ha estat molt millor per fer vacances. La gent que les està fent ara està emprenyada i malhumorada per aquests dies. La veritat és que és mala pata, però les vacances són vacances, temps per relaxar-se i descansar, independentment del temps que faci. Cada dia ho valoro més, el fet de poder descansar, gaudir de la tranquil.litat, de ser tu la que manis del teu temps i no a l’inrevés. De mica en mica, espero aconseguir-ho.

I, per acabar, 4 (o 10) reflexions sobre el fill d’en Pep. És la cabòria més gran que tinc ara. Em preocupa ell més que els meus propis fills, a qui sé com tractar. En canvi, a ell, no sé com agafar-lo. Vam descobrir que fumava, la seva mare el va enxampar, i li va dir que ens ho havia d’explicar a nosaltres. Li va dir al seu pare que el relaxava fumar, que feia un any que ho feia, no en excés, però sí 3 o 4 cigarretes diàries. Ens va sorprendre molt, perquè no ens ho esperàvem, perquè semblava estar en una postura anti-tabac, perquè ningú de nosaltres fuma, i perquè no havíem ensumat res sospitós. Era el que em faltava per sentir, que fumés. En Pep estava decebut perquè està convençut que li ho explica tot, però jo ja sé que en David no és tan legal com sembla. I sap quan ha d’amagar les coses. Ha estat un estiu dur per mi, amb ell, perquè està adolescent total: irresponsable, remugador, més nerviós del compte, contesta malament i protesta tot i més. Jo m’esvero per dins, perquè si a mi em contestés com li contesta al seu pare, m’enutjaria molt. Un pare no és un amic, és un pare, el que té cura de tu i et guia, t’acompanya en el camí, i se l’ha de respectar. Si no entens les seves decisions, li demanes explicacions, però no se li diu “flipao”, ni “pringao”, ni “no” sistemàticament. Jo em poso dels nervis, però m’ho he d’empassar tota sola.
Per començar, en Pep té massa contemplacions amb ell. Per més que jo li digui, no em fa cas. No costa gaire veure que no és normal que un nen jugui  cada dia a la consola. No ho recomanen ni mestres ni educadors ni psicòlegs. Els jocs a la consola són per al cap de setmana, i una estoneta només. En Pep no li ho vol prohibir.  I d’altra banda, tan gran que vol ser, i de vegades li gasta el nom al seu pare perquè cada cosa que no sap li la pregunta: on és això (coses, és clar, que hauria de saber), com es fa allò altre, què vol dir això, quan a la seva edat, moltes de les coses que pregunta les hauria de saber o si més no, hauria de saber com esbrinar-les.
No sé, aquest nen té un munt d’idees al cap (pardals), tan equivocades, amb tants pocs valors morals, que penso que s’han equivocat molt amb ell. Que li han donat tot massa pastat, que es pensa que no s’ha d’esforçar per res en la vida. El que costa un esforç ho rebutja.

En definitiva, que no aconsegueixo que m’agradi estar amb ell, I no sé com fer-li veure a en Pep que ha de ser molt més exigent amb ell, que no n’hi ha prou amb enutjar-se un dia molt, i després no ser conseqüent amb res del que se li ha dit que faci. I que s’ha de predicar amb l’exemple, i estar més amb ell i que valori tot el que té. Té un amic que porta tot l’estiu treballant per pagar-se unes classes particulars i recuperar totes les assignatures que ha suspès i ell li diu “flipao”. Cert que l’amic hauria d’haver aprofitat el curs abans, però no és capaç de valorar l’esforç de l’amic? Hi ha molta feina a fer amb ell, molta, i en Pep no ho veu o no li dóna importància.

De vegades penso que jo no n’he de fer res de la manera en com han educat al seu fill. De fet, quan va a algun lloc on no hi té confiança es comporta millor que els meus. És educat i sembla el fill perfecte, això no li ho puc negar. És en els valors on falla més que una escopeta de fira, en el respecte a la família, en valorar la vida, i no l’adrenalina. I si hi he de conviure, penso que sí, que hi tinc coses a dir. El que passa és que en Pep i jo, per molt que ell em digui que sí, no ho veu de la mateixa manera. S’estima més que el noi el vegi com un amic, i jo penso que l’altre se n’aprofita, d’això. De vegades és tan ingenu com per deixar-ho veure, que se n’aprofita. I el pare és incapaç d’imposar-li una rutina que li aniria molt bé, encara que al fill li sabés a càstig.

No sé com portar el tema. Tot el que faig és remugar per dins i respirar fons.

 

 

 

Hi ha dies en què m’atabalo sola

maig 3rd, 2014

Sí, és exactament això. Hi ha dies en què m’atabalo jo sola: potser em marco objectius ambiciosos i no dóno l’abast, potser em toca fer coses que no són massa del meu gust, potser fa massa dies que no vaig al gimnàs i  em manquen endorfines esportives…

El cas és que arribo a la nit molt més cansada del normal i malhumorada. No hi ha res que em faci riure ni m’aixequi els ànims. I faig pagar el meu malhumor a qui no en té cap culpa, com per exemple, en Pep.

Ara em passa més sovint, des que treballo, perquè tinc molt poc temps per organitzar-me, i perquè últimament tothom s’entesta a organitzar.me la vida:
La meva mare que passa per casa cada dos per tres, per una cosa o altra, i que et té de xarrera (ella xerra i tu escoltes, és clar) un mínim de mitja hora.
La meva germana, que em diu els caps de semana que té lliures per veure quin podem pasar tota la familia.
La filla d’en Pep, que per comunicar qualsevol cosa ha de decidir ella quin dia i a quina hora pots parlar-hi.
I en Pep, que organitza les vacances per tots dos amb la seva familia quan jo necessito uns dies de pau, cosa que no tinc envoltada de gent i de nens.

I últimament necessito tant la pau…. Aquests horaris de feina m’atabalen molt. Sóc una eremita, sempre ho he estat, i  a mesura que em faig gran, cada vegada més.

 

 

 

    Històric
    agost 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     123456
    78910111213
    14151617181920
    21222324252627
    28293031  
    Categories
    Entra/surt
    Visites