Fa dies que no escric

febrer 17th, 2017

Si en fa de dies que no escric… Aquesta és la primera entrada del 2017!

Què voleu que us digui, estic mandrosa… I molt liada, la veritat, un pèl massa, pel meu gust. No respiro. Avui estic de vacances. No torno a la feina fins dimarts, perquè estava esgotada i dimecres vaig decidir que em mereixia un descans.

M’havia proposat fer un escrit setmanal, de manera que tots els mesos hi hagués un comentari de llibres, de cinema, de GospelSons i un de més personal, però com no comenci al març… vinga va, ho intentaré. Tinc 2 setmanes de marge per agafar embranzida, planificar-me i trobar una estoneta el capde per escriure.

Què dir-vos ara?  Que hi ha dies que no arribo, i en canvi d’altres em menjo el món. Que cantar s’està convertint en una obsessió perquè em sento bé, millor dit, em sento moooolt bé, em sento viva quan ho faig. I no faria res més. Vaig pel carrer i taral.lejo. Estic al gimnàs i canto. Condueixo i a viva veu. Plego roba i repasso cançons… A la dutxa,  ja no ho cal dir. Com diu una amiga, vitamines per l’ànima. I són aquestes vitamines les que empenyen el cos i el cor.

Els fills, adolescents, encantadors uns dies, insuportables d’altres, també empenyen i esgoten alhora. Ambdós més alts que jo.

I en Pep, sempre al meu costat, el meu refugi i la meva pau. No em falla mai, mai.

I així hem començat aquest 2017.

Us mantindré informats.

 

 

Primer trimestre del curs, darrer trimestre de l’any

novembre 1st, 2016

Estem en marxa, encarant el curs tan ple de novetats…

La meva filla encantada amb el canvi que li ha suposat el batxillerat artístic. Companys i companyes nous, matèries diferents, i entusiasme a flor de pell. Encara no m’acabo de creure que li agradi anar a classe !

Segueix igual en moltes coses, com ara avisar-me de sortides a darrera hora, no comentar una nota baixa… Tan punt em fa sentir orgullosa com em fa enrabiar.  Adolescents…

Aquest curs cantem juntes a GospelSons, ja té l’edat per poder fer-ho. Tot i que no té l’addicció que tinc  jo pel cor.  Per cert, en sóc la secretària, enguany.

El meu fill està fent l’estirada, ja és més alt que jo i segueix creixent. Ell sempre ha sigut de bon portar, a part de moooolt carinyós amb mi. Té les seves coses, tossut i vergonyós de mena, però noble. De moment, la relació amb ell segueix essent molt bona.

Amb la meva mare és diferent. No m’agrada la seva manera de ser, ni de pensar, i en alguns casos la seva manera de fer. Del que no tinc queixa és de com estima els meus fills, això sí que ho té. Per ells fa moltes coses i li ho agraeixo. Però jo no estic bé amb ella. Més d’una hora i  ja m’he de mossegar la llengua .

El cas és que es fa gran i cada vegada em necessita més, és inevitable. I quan em necessita em fa la pilota, o bé donant-me diners, o essent molt simpàtica… en fi, avui toca portar-la al cementiri i dinar plegats. Faré inspiracions de les meves, que em relaxen…

 

 

Adolescents

setembre 28th, 2016

Ser pare és complicat, tots els que ho són ( i segurament els que no ho són també) em donaran la raó. Pujar una personeta costa. Així com hi ha gent que voldria que els seus fills no es fessin grans, perquè quan són petits te’ls menjaries, jo sempre he pensat que totes les etapes del creixement són per gaudir-les: quan són nadons perquè depenen totalment de tu i desperten tendresa infinita, m encanta l’olor que fan (acabats de banyar, és clar); les primeres passes són fantàstiques, com les gaudim i com les gaudeixen; l’escola i els primers amics, aprendre a llegir i escriure, fins i tot el racó de pensar. En fi, un munt de sensacions que la majoria coneixeu i que jo he gaudit moltíssim i també he patit, com tots els pares. No tot són  flors i violes, cert.

Tinc els fills adolescents. El petit, de tretze anys, encara no m’ha donat gaires problemes. És bon nen i tot i que li agrada ajuntar-se amb amics més trapelles que ell, és força obedient. Sap el que ha de fer per tenir-me contenta i que les coses rutllin bé a casa. La gran, amb setze acabats de fer, ja m’ha donat més maldecaps. Pensareu, clar, que si sortir, les discos, fumar, beure, els noviets… doncs no, res d’ això. Té companyes de classe que les he vist sortir de festa amb uns talons que ni hi saben anar. Ella no. Sempre amb sabatilles esportives o botes a l’hivern, sempre de color negre, no admet gaires més  colors en el seu vestuari. L’única nota de color que es permet és als cabells, que l ‘any passat portava de blau turquesa. Surt amb una o dues amigues, no en té més. No li interessen les mateixes coses que als companys i companyes de classe que ha tingut fins ara. Diguem que els ha “suportat”. Ella es considera “frikie” (no sé si s’escriu així). Ara s’està  fent vegetariana. Li agrada molt cantar. Quan és feliç, és encantadora. Però li agrada estar al seu món i que no la destorbin,  fins al punt de ser maleducada, quan li demanes que torni al món real, ja sigui per parar la taula, o per contestar alguna pregunta que li faig. Això sí, mama compra’m roba, compra’m menjar vegetarià, compra’m…, compra’m… Qué no accepti ni un sol dels meus consells, que no sigui capaç de disculpar-se mai quan no fa les coses ben fetes, que esperi contínuament que la tracti com una adulta quan fa coses de nena… Sí, ja sé que és un comportament típic d’ adolescents, però s’està fent dur, us ho asseguro. Molt dur…

Per acabar-ho d’adobar, el fill de la meva parella,  també  adolescent de disset anys, em cau malament. Ho he intentat tot. He llegit un munt sobre el tema, per aconseguir que em caigui bé, i no ho aconsegueixo. Som com la nit i el dia, quant a manera de ser, quant a gustos, aficions, no tenim en comú  res més que el seu pare. I a sobre, és un adolescent dels problemàtics: malcriat, sense cap mena d’espectatives a la vida, no hi ha res que li agradi, i el pitjor, qualsevol cosa que li suposi un esforç la descarta immediatament. Veu com el meu fill gaudeix el futbol i li agrada, a ell, el futbol, però  entrenar tres dies a la setmana? Quin pal! Veu que un dels seus millors amics està musculant,  perquè és presumit i vol deixar de ser un nyicli.  Ell també ho vol fer!  Però al segon dia de rutina d’exercicis se li fa pesat i ho deixa. Li contesta malament a la seva mare, ha perdut un curs per gandul… no li trobo cap virtut, de debò. Però és el fill d’en Pep. Ell ja n’està prou decebut, però és que encara hi confia, en el seu fill. Es creu el que li diu! Jo tinc comprovat que el noi menteix amb moooolta facilitat, i sap el que li ha de dir al seu pare per tenir-lo content, tot i que al cap de dos dies el torna a decebre. No li ho dic, perquè  s’enutja amb mi, però després  se n’adona. Em sap greu per ell, però tan ell com la seva mare l’han malcriat tant (l’una, sent massa permisiva i no deixant que s’hagués d’esforçar en res, i l’altre, convertint-lo en el centre únic d’atenció,  de manera que quan va deixat d’estar tant per ell, el noi es va rebotar), i ara és el que és, un adolescent que no sap el que vol, perquè tot li costa massa esforç i no vol esforçar-se.

Només ve a casa en caps de setmana alterns i s’hi està 24 hores, poc més. Però veure’l i posar-me de mala llet és instantani. I em sap greu per la meva parella… No sé com resoldre-ho.

 

Fills i parella

juliol 17th, 2016

No puc canviar-ho. És trist de reconèixer-ho, però és així. Portem 2 setmanes amb els 3 nens a casa, i no puc més. Sort que aquest vespre ja tornem a estar sols. He esclatat en dissabte, quan només faltava un dia perquè marxessin. Llàstima. Potser a l’agost aguanto millor, però ho dubto.

El fill d’en Pep és una persona nociva per a mi, de les anomenades tòxiques, però de les que no puc prescindir, ni comentar-ho, ni desfogar-me, perquè li faria molt de mal a en Pep. És el seu fill. I que consti que ha estat correcte, el noi. No com l’any passat, que estava insuportable. O com aquest hivern, que simplement estava passota, se-me’n-fotista. Ha estat agradable, fins i tot simpàtic, força col.laborador.  Però no puc amb ell. És el record de com ens va mentir, descaradament. De com no s’ha disculpat encara, per un trimestre de mentides, que van fer plorar al seu pare, i van corroborar el que jo ja intuïa: que no és una persona honesta. I la meva intuïció em falla poc, ben poc. Per mi no és una persona honesta, i té molts pocs valors. D’acord, és un adolescent, però aquest fet l’unic que fa és agreujar les coses. Penso que quan deixi de ser adolescent seguirà sent poc honest i gandul. L’han malcriat, i molt, el primer el seu pare, i no se n’adona de que ho ha fet i que ho continua fent, el segueix protegint, instint de pare. Segueix confiant en ell, pobre ingenu.

I quan están els 3, els meus fills i ell, sento que no puc defensar les meves idees de com pujar als fills. El meu fill està adquirint mals hàbits respecte al menjar però no puc exigir-li que mengi algunes coses quan l’altre no ho fa.  De fet, el petit admira al gran. I precisament l’admira perquè és un rebel, per la manera de vestir, perquè fuma, perquè no li agrada l’escola, etc etc etc. Tot el que no vull que admiri ho admira. I em fa por, i em treu de polleguera alhora. Estic en estat constant de nervis, i al final acabo esclatant. Si et dic que tinc ganes d’anar a treballar demà….

Ahir vaig saltar amb en Pep. De les 2 pizzes que vam comprar només en va voler fer una, la gran, perquè va dir que si fèiem les 2 en sobraria massa. Jo li vaig dir que era cert, però que si només en fèiem una algú es quedaria sense. Ell deia que no, que ell amb un tall ja feia. Jo no li vaig voler discutir i li vaig dir que fes una amanida per nosaltres 2 i ja ens conformaríem amb un tall de pizza. Total, qui no va menjar pizza? Servidora, i m’encanta la pizza. Qui es va menjar 3 talls grossos de pizza? El fill d’en Pep. Que consti que em va preguntar, si podia agafar el tercer, i li vaig dir que endavant. No li negaré el menjar a un adolescent que està com un clau. Amb qui estava empipada era amb el Pep. Encara no sap que el seu fill menja com el cul, però mai no li ha fet fàstics a la pizza, que 3 talls sempre se’ls menja? Que precisament, i equivocadament, perquè ningú li ho corregeix, no menja res per esmorzar, poc per dinar i s’atipa a l’hora de sopar? Que l’amanida me la vaig menjar gairebé tota jo, en Pep en va menjar una quarta part, però sí que va tenir el seu tros de pizza? Vaig acabar-me l’amanida, i com que tenia gana, vaig atipar-me de meló, i vaig deixar als 2 galifardeus sols davant de la tele. Jo me’n vaig anar a llegir al llit. Total, que quan va pujar en Pep a dormir es va estranyar de que estigués ja al llit, i quan li vaig explicar per què estava emprenyada, no em va comprendre en absolut. Avui està fred. Correcte, però fred. Aquesta és la seva manera de demostrar-me que està enutjat.

I em sap greu, però no li donaré la raó, no pas, no en coses que té davant dels ulls i no sap veure. Per molt que vagi a fer 17 anys, alguns mal hàbits, com el menjar, s’han de corregir. Sempre li han deixat fer el que li rotava i ara en paguem tots les conseqüències.

Només tinc ganes de que se’n torni amb la seva mare, i poder calmar-me una mica. Quines ganes en tinc!

 

 

Mi vida sin mí i coses meves

març 24th, 2016  Tagged , ,

Tinc uns dies de descans. Marxem en Pep i jo, dues nits, a caminar i relaxar-nos, per terres de Montblanc. Necessito desconnectar de la feina, de Mataró, i estar sola amb en Pep, sense ningú que ens destorbi.

Què explicar-vos? Aquests dies m’he sentit valorada a la feina, sé que estan contents amb mi, i m’ho han dit. Això és el que hauria de ser, i no només bronques quan les coses no han anat bé (ho sents, cap d’equip d’informàtica de logística d’una empresa tèxtil catalana que no esmentaré (tic tac tic tac…)? Les coses van millor quan et valoren la feina ben feta…).

Pel que fa a mi, la veritat no sé per què estic tan emboirada, sense tenir les coses clares pel que fa a res de res. De vegades orgullosa de la meva filla, sobretot de la seva passió (dissimulada) per cantar i per la música. D’altres, em fa avorrir, quan ha suspès 3 assignatures i no sembla amoïnar-la massa. El nen deixant de ser nen, tot i que encara em busca perquè li faci moixaines. Amb en Pep, perfecte, com sempre, segueixo estant tan enamorada o més que el primer dia. Ens estimem, ens desitgem, ens respectem i fem el camí plegats. Només espero que el puguem fer junts fins al final.

La resta del món… de vegades em fa nosa. Els fills d’en Pep em destorben, la meva família també, no diguem el meu ex. Fins i tot la gentada de Gospelsons m’atabala. I no sé per què em fa tanta nosa la gent. Semblo una vella rondinaire. No li trobo explicació a aquest sentiment de voler estar tan sola…És com si em volgués protegir del mal que em puguin fer, per petit que sigui.

M’he apuntat a unes sessions per al mes que ve de relaxació, perquè m’ensenyin alguna manera de buidar el meu cap de pensaments que no em deixen dormir bé. El meu cervell no s’atura ni un moment, de nit i de dia, i no tinc calma a no ser que canti, Però és clar, no puc cantar tota la nit. Són unes sessions que organitza l’ampa de l’escola, i vull aprofitar-les, donat que es fan en un horari que em va força bé. Potser així deixaré d’estar tan cansada, si dormo una mica millor, si les meves neurones deixen de fer sinapsi durant unes hores…

Ahir vam veure amb en Pep “Mi vida sin mí”, de la Isabel Coixet. Jo ja l’havia vista, i em va agradar tant com la primera vegada que la vaig veure. No fa gaire vaig llegir una crítica que la deixava malament. Ho sento, no la comparteixo, ans al contrari, la recomano i molt. Ens ensenya a aprofitar el que tenim a la vida, per poc que sigui, a gaudir, a ser feliços, perquè pot ser que la nostra vida no sigui tan llarga com ens esperem. Li dono un ole molt gran.

 

Família política

febrer 28th, 2016

Fa molts dies que no escric, i m’havia proposat fer-ho cada setmana. Però entre que en Pep està sempre a l’ordinador, que hem passat un mes de febrer força dur, i que jo no estic gaire animada, se m’ha fet costa amunt escriure.

Es va morir el pare d’en Pep. Dissabte passat l’enterràvem, al seu poble, i va ser un trasbals molt gran. En Pep portava una setmana amb la família. Li sabia greu, perquè tots els germans estaven fent torns per passar les nits a l’hospital, per donar-li els àpats, i ell tenia por de no arribar a temps, de no veure’l en vida, perquè ja ens havien dit que de l’hospital no sortiria. S’hi va estar una setmana, i havia de tornar per al concert de Gospelsons, un concert que portàvem molts dies preparant, i que a mi em feia un il.lusió especial perquè tocàvem amb una big band, amb temes pop però amb toc de jazz, la il.lusió de la meva vida…

Però el pare del Pep es va morir el mateix dia del concert. Així que no vaig poder anar al concert, la qual cosa em va produir una desil.lusió moooolt gran, i vaig estar el cap de setmana amb la família del Pep. Sí, és clar, era el que em tocava, i no anar-hi hagués estat un motiu de decepció per a ell, ho entenc. Però va ser dur, molt dur. No vaig sentir dolor, el seu pare ja no tenia ganes de viure, perquè no tenia qualitat de vida. L’únic que feia era amargar l’existència dels que l’envoltaven. I jo vaig haver de patir la seva ex tant si vols com si no vols, perquè potser sí que coneixia al seu ex-sogre millor que jo, però un ha de saber estar al seu lloc, i a ella d’això no n’hi han ensenyat. A mi em va fer sentir inútil, com ja m’esperava. I jo no estava per gaires hòsties.

Per acabar-ho de rematar (de rematar-me a mi), la filla d’en Pep, que darrerament està una mica insuportable, amb el jo molt pujat,  va passar de la seva mare, ens la va encolomar al Pep i  a mi, i a sobre em va dir, com qui no vol la cosa, que millor que jo no portés a la seva mare i al seu germà de tornada. Com si a mi em fes una il.lusió especial, de fer-ho!!!

Va ser un cap de setmana horrorós. I ara, ni per en Pep ni per ningú tornaria a passar-lo. Les morts són motiu no només de dolor a una família, sinó també l’ocasió que s’aprofita per esclatar i deixar anar draps bruts. També en vaig ser testimoni. I és clar, sense poder opinar, mossegant-me la llengua, déu me’n guardés…

Horrorós.

Adolescents

gener 10th, 2016  Tagged

Necessito un respir d’adolescents, si-us-plau…

M’he passat el cap de setmana entre adolescents. Cosa normal, els meus fills i el fill petit d’en Pep ho són.  Però són les 7 de la tarda de diumenge i estic saturada d’ells.

Res no et prepara per ser mare, i has d’anar cremant etapes, cada edat és meravellosa, i alhora totes es fan dures d’una manera o altra:

  • Quan són nadons, perquè depenen tant de nosaltres que ens absorbeixen. Mal dormir, moltes visites als metges, i la novetat de tot, sobretot de fer créixer al teu fill sa i bo.
  • A mesura que van creixent, que comencen a caminar, fins i tot  a escriure i a llegir, perquè som el mirall en el que es reflexen, i els hem de guiar, portar de la mà, en el sentit literal i figurat.
  •  A partir dels 10 anys ja no ens necessiten tant, es van fent independents, potser és l’etapa més de porta’m aquí, extraescolars allà, i anar una mica de cul darrera d’ells.
  • Però l’adolescència… buf! És que es volen menjar el món sense saber-ne res, és que discuteixen totes les teves idees sense saber fonamentar les seves, només perquè ets adult i ets el seu pare o mare… I a tu se’t posen els pèls de punta en sentir algunes coses, o en veure que aniràs caient del pedestal on et tenien. En veure que l’adolescència és el jo, jo i jo, i ningú més que jo té raó, que són uns interessats, i si et tracten bé és només perquè volen alguna cosa de tu, normalment material, és clar.

Ja està, m’havia de desfogar. Que consti que penso que totes les etapes s’han de passar, i que veure’ls convertir-se en adults també és meravellós. Serà que ha estat un cap de setmana molt concentrat en ells, i he quedat saturada…

He hagut d’explicar-li el capitalisme, el comunisme, l’anarquisme a la meva filla perquè ella sola era incapaç de posar-se davant el llibre, un llibre amb unes explicacions fantàstiques, amb esquemes i resums que ja m’hagués agradat tenir a mi.

He hagut de fer de vigilant per control.lar que el fill d’en Pep no fumés a casa. No l’he enxampat fent-ho, però l’alè quan em feia el petó de bona nit el va delatar. I NO vull que fumi dins de casa. Si ho vol fer, que pringui i surti fora per fer-ho. La seva desídia, ganduleria i desinterés per tot fa que se m’emportin els dimonis. Fins i tot el seu pare s’ha donat, ja. Veig la decepció en els seus ulls cada vegada que parla d’ell, està trist perquè haurà de deixar que el noi se la foti perquè comprovi com n’està, d’errat. Ens costa, als pares, deixar que els fills s’equivoquin. Més encara quan aquest en particular ha decidit viure amb la mare perquè el protegirà de totes les caigudes, encara que sigui un perjudici per al noi. Es creu “la mare coratge”, i no li està fent cap favor.

És difícil, tot plegat, i em genera un malestar que fa ja que desitgi el proper cap de setmana sense fills amb delit.

 

Només queden reis!

gener 6th, 2016

Per fi! Ja s’acaba el trasbals del Nadal i l’entrada d’any. Ja al 2016.

Gràcies a en Pep, l’he pogut anar passant millor del que esperava. Les reunions familiars han estat no només suportables, ans al contrari, molt entretingudes i sense entrebancs.

El meu pastís de peix va agradar, cosa que no tenia clara perquè feia molt de temps que no el feia, i en Pep, encara que no ho vulgui reconèixer, tampoc les tenia totes, perquè normalment cuina ell, i no li agrada cuinar coses que no té control.lades. A mi la cuina no m’agrada, i que cuini ell ja m’està bé, però en aquests dies m’agrada col.laborar, no ser una ajudanta i prou. I no se’m dóna malament, senzillament no m’agrada estar molta estona a la cuina.

L’entrada d’any a Teruel, amb la seva família, i ha estat bé, la veritat. 3 dies no donen gaire temps per agobiar-me de gent. I sé que ell ho ho necessitava moltíssim, estar amb la família. Els pares no han estat massa bé de salut i en Pep estava amoïnat. A més, com que va ser sorpresa per als pares, els va fer molta il.lusió celebrar el 31 junts.

Per fi, ahir em vaig acabar el totxo de “Fortunata Y Jacinta”, de Benito Perez Galdós. 900 pàgines de llibre. El vaig escollir al novembre com a lectura perquè el 12 de desembre tenia el famós examen del curs de Marketing Digital i no volia enganxar-me a cap llibre que em robés temps d’estudi, que em conec. I realment ho vaig aconseguir, perquè el llibre no m’enganxava. El castellà del segle passat, les pàgines i pàgines de frases recarregades i temes per mi passats de moda feien que només agafés el llibre per desconnectar a estones. Però una vegada fet l’examen, amb bastant temps per llegir, i centrant-se la història més en la Fortunata i la Jacinta, que és realment el més interessant, m’ha tingut enganxada fins ahir, que finalment la vaig acabar. L’argument no deixa de ser un culebrot: amors, desenganys, romanços, però molt ben acompanyat de la descripció de la vida en aquells temps, una novel.la costumista, retratant les diferències socials de l’època, com vivien els burgesos, com ho feia el poble baix, i les relacions entre uns i altres.

La recomano, si teniu una mica de paciència i una canya, hahaha.

Per la resta, espero que el nou any em porti una mica més d’ànim i bona salut. Vaig acabar l’altre amb refredat, infecció d’orina i poques ganes de lluitar. Per tant, necessito una mica de força, i sobretot, més tol.lerància i empatia cap a la gent més propera que se’m va quedar travessada i encara ho està. Paciència, molta paciència. De vegades semblo una iaia, no tinc paciència amb gaire gent.

Sabeu de qui parlo no? El fill d’en Pep segueix estant insuportable per mi, i més ara que intenta tornar a tenir tota l’atenció del seu pare quan és aquí, a costa de que jo faci un pas enrera, és clar. Entenc que necessiti al seu pare, però va ser ell qui el va rebutjar de ple, qui ens va enganyar i prendre el pèl, qui encara no s’ha disculpat i pretèn ser el centre de l’univers una altra vegada. Cada vegada lluita menys per les coses, de fet no lluita per res perquè res no li interessa, com sempre, com fa 2 anys segueix estant ara. Sort que passa poques estones amb nosaltres. Li vaig posar una creu i no aconsegueixo treure-li. I em sap greu, no us penseu… Em sap molt de greu per en Pep.

En fi…. accepto suggerències.

 

 

No vull que arribi el Nadal!

desembre 20th, 2015

Ja el tenim aquí, com cada any. Cridaner, aclaparador, persistent. Cada any que passa m’agrada menys celebrar-lo. Almenys com  el celebrem a casa. M’agrada trobar-me amb la familia, dinar plegats, riure una mica i recordar altres nadals. Les persones que trobem a faltar, les anècdotes, 50000 de diferents.

No m’agrada menjar sense tenir gana, ni regalar sense ganes de regalar, que comptin més els diners que et gastes que la intenció del regal. Que et facin regals quan no tens necessitat de res. Que el Nadal no pugui ser anar plegats a ajudar a qui ho necessita, col.laborar com a voluntari en la recollida d’aliments, o en la marató de TV3, o anar al menjador de S. Joaquim a servir menjar a qui no té res per dinar.

I no ho faig perquè no tinc ganes de lluitar contra la majoria. Un any que vaig proposar de no fer-nos regals a casa em van titllar de garrepa. I no ho sóc de garrepa, però tot té un límit per a mi. Gastar per gastar em sembla una indecència.

Per més inri, de vacances tinc les justes, aquests dies. Amb la qual cosa comprar regals, pensar què dinarem o què soparem, o fer la compra de Nadal es converteix en una tasca logística que riu-te’n de qualsevol empresa. Que aquest cap de setmana ja he comprat el menjar per la nit de Nadal i per Sant Esteve, no t’ho perdis! I sé que no sóc l’única, però veig que la majoria de gent ho porta amb un somriure. Conec una noia que l’any passat es va currar el dinar de Nadal, cuinant a consciència tots els plats, molt el.laborats, fins i tot les postres. Es va passar moltes hores a la cuina, de cada plat ens n’enviava una foto acompanyat del seu somriure. Jo sóc incapaç d’això.

Tot plegat em sembla estressant, i desmesurat, la veritat. Però sóc l’única de casa que ho penso, l’ovella negra, vaja!

Mai no m’he vist amb força per trencar amb tot això, no sé si algún dia en tindré. Tant de bo!

Tot i això, us desitjo molt bon Nadal i una bona entrada d’any, amb més alegria que no pas la meva!!!

 

Remenat

abril 19th, 2015

Atabalada, vaig per un munt de coses que tinc al cap.

La filla d’en Pep es casa a finals del mes que ve, i encara no he mirat res de roba per mi.

Tinc la del nen al complet: roba, jaqueta i sabates. Li he comprat roba bastant informal, perquè el casament és a la platja i m’imagino que acabarà descalç. Però al mateix temps, al maig, i de nit, encara fa fred. Complicat, la veritat.

La de la meva filla a mitges. El vestit ja el tenim, ens va costar 3 sortides trobar-lo. Però ara li he de buscar jaqueta i sabates.

Per mi, tinc el dubte. Sé que la majoria aniran de llarg, però jo no ho trobo gens pràctic, anar de llarg per la sorra. Jo sóc més d’anar senzilla, però sé que el Pep voldria que anés ben maca. La veritat, no vull competir ni amb la mare de la núvia ni amb la sogra de la núvia, 2 dones d’estils molt diferents però a qui els agrada ser el centre d’atenció. O sigui, que de discretes res. A més, què carai, vull ser jo mateixa. Se me’n fot com vagi l’altra gent. Encara no he començat abuscar, però imagino que de 200 euros no baixarà el vestit, pel que he pogut remenar per internet. Davant de casa tinc una botiga que els tè d’oferta, però els vaig trobar tan lletjos, semblaven vestits fets per a les germanastres de la Ventafocs, molta lluentor, molta gasa i colors tan vius que feien mal als ulls. Buf….

Jo volia trobar alguna cosa que després em pogués posar en una altra ocasió, encara que no fos un casament, però m’he rendit. Aquesta setmana em toca mirar per mi. Ja us aniré explicant què trobo…

Dissabte Gospelsons vam tenir concert, i el resultat va ser agredolç per mi. No vam sonar com altres vegades. Cert que en una església les veus ressonen molt, cert que els micros no anaven massa bé, i jo no sentia ni a la directora del cor ni al pianista, que per molt que em dolgui dir-ho, perquè l’admiro molt, no tenia el dia tampoc. En algunes cançons no vam lluir com solem fer-ho. En altres sí. Però no vaig gaudir tant com als darrers concerts. Què hi farem! Comentant-ho amb altres companyes, em diuen que elles s’ho van pasar molt bé. Serà que sóc massa perfeccionista?

En Pep porta uns dies molt descentrat, i no en sé el motiu. No arriba a tot arreu com fa uns mesos, està distret, i moix de vegades. Té alguns motius de pes per esta-ho, però m’amoïna que no me’n parli, i he estat tonta de demanar-li massa. AIxò em suposarà carregar amb alguna de les coses que carrega ell a casa, que fa bastant més que jo. Però no me’n veig amb cor!!!!

Em resum, i com començava l’entrada, ATABALADA!!!!

 

 

    Històric
    abril 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     12
    3456789
    10111213141516
    17181920212223
    24252627282930
    Categories
    Entra/surt
    Visites