Mi vida sin mí i coses meves

març 24th, 2016  Tagged , ,

Tinc uns dies de descans. Marxem en Pep i jo, dues nits, a caminar i relaxar-nos, per terres de Montblanc. Necessito desconnectar de la feina, de Mataró, i estar sola amb en Pep, sense ningú que ens destorbi.

Què explicar-vos? Aquests dies m’he sentit valorada a la feina, sé que estan contents amb mi, i m’ho han dit. Això és el que hauria de ser, i no només bronques quan les coses no han anat bé (ho sents, cap d’equip d’informàtica de logística d’una empresa tèxtil catalana que no esmentaré (tic tac tic tac…)? Les coses van millor quan et valoren la feina ben feta…).

Pel que fa a mi, la veritat no sé per què estic tan emboirada, sense tenir les coses clares pel que fa a res de res. De vegades orgullosa de la meva filla, sobretot de la seva passió (dissimulada) per cantar i per la música. D’altres, em fa avorrir, quan ha suspès 3 assignatures i no sembla amoïnar-la massa. El nen deixant de ser nen, tot i que encara em busca perquè li faci moixaines. Amb en Pep, perfecte, com sempre, segueixo estant tan enamorada o més que el primer dia. Ens estimem, ens desitgem, ens respectem i fem el camí plegats. Només espero que el puguem fer junts fins al final.

La resta del món… de vegades em fa nosa. Els fills d’en Pep em destorben, la meva família també, no diguem el meu ex. Fins i tot la gentada de Gospelsons m’atabala. I no sé per què em fa tanta nosa la gent. Semblo una vella rondinaire. No li trobo explicació a aquest sentiment de voler estar tan sola…És com si em volgués protegir del mal que em puguin fer, per petit que sigui.

M’he apuntat a unes sessions per al mes que ve de relaxació, perquè m’ensenyin alguna manera de buidar el meu cap de pensaments que no em deixen dormir bé. El meu cervell no s’atura ni un moment, de nit i de dia, i no tinc calma a no ser que canti, Però és clar, no puc cantar tota la nit. Són unes sessions que organitza l’ampa de l’escola, i vull aprofitar-les, donat que es fan en un horari que em va força bé. Potser així deixaré d’estar tan cansada, si dormo una mica millor, si les meves neurones deixen de fer sinapsi durant unes hores…

Ahir vam veure amb en Pep “Mi vida sin mí”, de la Isabel Coixet. Jo ja l’havia vista, i em va agradar tant com la primera vegada que la vaig veure. No fa gaire vaig llegir una crítica que la deixava malament. Ho sento, no la comparteixo, ans al contrari, la recomano i molt. Ens ensenya a aprofitar el que tenim a la vida, per poc que sigui, a gaudir, a ser feliços, perquè pot ser que la nostra vida no sigui tan llarga com ens esperem. Li dono un ole molt gran.

 

Màgia a la llum de la lluna

desembre 8th, 2014

Magia_a_la_luz_de_la_luna-261991236-large[1]

La vaig anar a veure ahir, la darrera pel.lícula d’en Woody Allen.

Fluixeta fluixeta. Cal destacar les interpretacions dels dos protagonistes, que ho fan molt bé, especialment en Colin Firth, en la seva interpretació d’un home egocèntric, que es pensa que tot gira al seu voltant, i que creu que és impossible que no el considerin  l’home amb més atractiu del món per a una noieta jove i sense un ral. Impertinent, maleducat amb qui no li cau bé i moooooolt pedant, es fa irritant, insuportable, i cosa que sap fer molt bé en Woody Allen  amb els seus personatges, sap fer-nos riure amb un carácter com el del protagonista.

He de dir que l’ambientació està molt bé, els actors també, però l’argument és fluix, molt fluix. No s’hi ha matat gaire, el director, en la trama, ni en els personatges. És un fet al que ja ens té acostumats, aquest director. Una de bona i una de fluixa. Quina llàstima, per als actors que somnien per treballar-hi, que els toqui la fluixa.

El millor? Els ullassos de l’Emma Stone i el desqualicatiu “irritante liliputiense”, pronunciat pel Colin Firth i dirigit a l’Emma Stone, que vés a saber què li diu en la versió original.

No cal que aneu al cinema a veure-la, des del sofà de casa es pot veure perfectament.

 

 

“El lobo de Wall Street” o com ser tot el que no voldríem que fossin els nostres fills

juny 15th, 2014  Tagged

Molt bé pel DiCaprio. Ho fa molt bé, a la pel.li, i els secundaris també. Li sobra una hora, com a la majoria de pel.lícules de l’Scorsese. La veritat, no puc dir que m’agradés.

Fa mesos que em queixo de la manca de valors de la gent jove, de com els valors creixien, a la meva época, com una cosa força natural. Sí que els vèiem a casa, però ara veig bones famílies  amb fills que creixen amb pocs valors, inclosos els meus. Em veig impotent per inculcar-los, perquè tot el que envolta als nostres fills els està dient “agafa el que puguis, salva el teu cul, pensa només en tu, llei del mínim esforç”… em fa molta ràbia perquè mai he estat així, jo. Què he fet malament? Segurament donar-los les coses amb facilitat, que no els falti mai res, que no aprenguin el valor de les coses… Sobreprotegir-los, resumint.

Tornant a la pel.li, mentre l’anava veient anava sentint-me fastiguejada, de veure tota una empresa sencera dedicada a estafar a la gent, a riure-se’n, a sentir-se poderosos pel fet de guanyar amb la pèrdua dels estalvis de gent modesta… em va recordar tot el merder de les preferents, tot i que sóc conscient de que en el cas de les preferents molt dels qui les van vendre no eren tant conscients de l’estafa. Però els caps d’aquestes entitats sí que n’eren, i són tan fastigosos i hipòcrites com per no sentir cap remordiment per haver-ho fet.

Tornant a la pel.li (una vegada més),  tot el vici, snobisme i luxe innecessari del que s’envolten. Cada petita estafa acompanyada de ratlles i ratlles de coca, de sexe deslleial, del que fereix famílies i denigra a les dones. Per molt que el protagonista rep el que es mereix, i es destrossa la vida, com era d’esperar, la sensació de “no vull conèixer a ningú com ell, no vull que formin part de la meva vida, no vull que ningú de la meva família sigui ni un 0.001% com el que representa el llop de Wall Street”; la sensació de no tornaria a veure la pel.lícula, perquè odio tot el que representa.

Aquest és el sentiment que em va deixar.

Blue Jasmine

novembre 25th, 2013  Tagged

He agafat el meu primer refredat com a aturada. Em sembla que me l’ha enganxat el meu fill, a qui m’encanta petonejar, m’aprofito de que encara es deixa. La setmana passada ell estava força refredat, i aquest cap de setmana m’he començat a trobar malament jo. Què hi farem! Fer llit, que és el millor quan un està refredat.

Aquest cap de setmana vaig anar a veure la darrera pel.lícula del Woody Allen, Blue Jasmine. Feia mooooolt de temps que no n’anava a veure cap, d’ell. Vicky Cristina Barcelona va ser l’última que vaig anar a veure d’aquest director. El motiu és que vaig poc al cinema, o si ho faig, vaig a veure pel.lícules en 3D, d’acció, amb els meus fills o amb la meva parella. Anar al cinema s’ha posat tan car que si no és per veure pel.lícules que a casa no pots reproduir pels seus efectes especials, la meva parella no vol gastar-s’hi els diners. En part, té raó, que és car. Només ara algunes sales están baixant preus, fent ofertes perquè estigui a l’abast de tothom.

Recordo els temps en que jo hi anava cada setmana, al cinema. Tant se me’n donava, anar-hi sola. Si feien alguna pel.lícula que a mi em feia gràcia veure però ningú de casa o cap amic em volia acompanyar, hi anava sola, entre setmana. M’encantava enfonsar-me a la butaca i deixar-me portar pel que m’explicaven. També em resultava més barat, i tenia cinemes dins de la ciutat. No em calia anar a un centre comercial per anar al cinema, que és el que em passa ara. Deu minutets a peu i ja hi era.

Em va agradar Blue Jasmine. En Woody Allen sap fer uns retrats de la gent sublims. En cinema, no és tan fácil. Ens decantem per efectes especials, històries trepidants, acció a punta pala. Però explicar en una pel.lícula els trets de carácter d’una persona no és fácil, i en Woody Allen ho sap fer de la forma més natural, encara que el personatge sigui odiós, o estrafolari, o molt especial.

Potser perquè a mi sempre m’ha agradat observar el comportament de la gent, deduir com actuaran per com pensen o per com han actuat en ocasions anteriors. intentar explicar el per què de les seves decisions, em captiva veure com el director desenvolupa els seus personatges en una pel.lícula. En vaig sortir encantada, tot i que segurament veure-la en versió original hagués estat molt millor. El doblatge al castellà d’alguns personatges de classe obrera baixa no el vaig trobar massa encertat.

Us la recomano!

 

 

 

 

    Històric
    juny 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     1234
    567891011
    12131415161718
    19202122232425
    2627282930  
    Categories
    Entra/surt
    Visites