Fa dies que no escric

febrer 17th, 2017

Si en fa de dies que no escric… Aquesta és la primera entrada del 2017!

Què voleu que us digui, estic mandrosa… I molt liada, la veritat, un pèl massa, pel meu gust. No respiro. Avui estic de vacances. No torno a la feina fins dimarts, perquè estava esgotada i dimecres vaig decidir que em mereixia un descans.

M’havia proposat fer un escrit setmanal, de manera que tots els mesos hi hagués un comentari de llibres, de cinema, de GospelSons i un de més personal, però com no comenci al març… vinga va, ho intentaré. Tinc 2 setmanes de marge per agafar embranzida, planificar-me i trobar una estoneta el capde per escriure.

Què dir-vos ara?  Que hi ha dies que no arribo, i en canvi d’altres em menjo el món. Que cantar s’està convertint en una obsessió perquè em sento bé, millor dit, em sento moooolt bé, em sento viva quan ho faig. I no faria res més. Vaig pel carrer i taral.lejo. Estic al gimnàs i canto. Condueixo i a viva veu. Plego roba i repasso cançons… A la dutxa,  ja no ho cal dir. Com diu una amiga, vitamines per l’ànima. I són aquestes vitamines les que empenyen el cos i el cor.

Els fills, adolescents, encantadors uns dies, insuportables d’altres, també empenyen i esgoten alhora. Ambdós més alts que jo.

I en Pep, sempre al meu costat, el meu refugi i la meva pau. No em falla mai, mai.

I així hem començat aquest 2017.

Us mantindré informats.

 

 

Parlar i estimar

juliol 29th, 2016

A la darrera entrada us explicava que necessitava un respir de fills i especialment, del fill de’n Pep.

Doncs bé, el Pep va estar gairebé una setmana sense parlar- me. Tot i que segueixo pensant que jo tenia raó, em vaig disculpar per haver-lo esbroncat i  li vaig preguntar per què estava tan enutjat. No em va respondre, només va dir-me que ja li passaria, que tenia un bon embolic al Cap!  Em va entrar el canguelo,  vaig pensar que volia deixar-me i em va venir tal sentiment de culpa, per haver-lo tractat malament, que vaig estar fatal tota la setmana.

De sobte, el divendres que començava jo les vacances, i que anàvem al teatre, va tornar a comportar-se amb normalitat.

No sé què  pensar. És una persona increïble, de qui estic molt enamorada. Però quan es disgusta amb mi, no sé  què li passa pel cap, per molt que li ho demani no m’ho explica! Llavors em resulta difícil saber què és el que li molesta. La bronca de l’altre dia era per una merdeta de tros de pizza, però el rerefons era que jo estava més nerviosa del compte perquè el seu fill em genera mal rotllo i estic més irascible del compte. Per suposat, jo no li he dit això, el que no sé  és si ho intueix…

Em resulta difícil, la veritat. No sé com fer perquè el seu fill em caigui bé. Ho intento, els primers dies sóc amable, intento pensar que només  és un adolescent desorientat que no sap cap on fer camí, igual que la meva filla; que busca estar amb el seu pare perquè el veu poc; que no té cap culpa de ser nerviós i impacient; que es porta bé amb els meus fills…

Però al cap d’uns dies em sembla un nen mimat i impertinent, que va de dur però no té ni 2 dits de front; que no tinc cap tema d’interès que ens uneixi, no sé què dir-li. És totalment oposat a mi. I quan està a casa, he de fer un pas al costat (com en Mas) perquè pugui estar amb el seu pare, i hi ha dies que jo també necessito gaudir la pau d’en Pep.

No sé  com solucionar el tema… Em sento perduda.

 

Cantar sempre que puc

maig 15th, 2016

Vam cantar als premis Mercè Sala que lliura l’empresa Factor Humà. Fantàstic. Em vaig sentir molt còmoda. És fàcil cantar quan cantes davant d’algú que no coneixes, per molt Clara Segura, Carme Forcadell i Neus Munté que fossin. Va ser un orgull, però no em va crear nervis. Vaig cantar molt més segura, amb una rialla a la cara i al cos. Perquè crec en el que cantem. Perquè cantar em relaxa i em dóna vida a la vegada, perquè no faria res més que cantar, tant de bo pogués viure de fer-ho…

He de donar un 10 a l’Arantxa. Quina crac de solista. Sempre he pensat que era la milor solista del cor, i ho demostra en cada actuació. Va estar genial! Té una veu tan dolça i potent alhora… Fa lluir les cançons. Sento una admiració molt gran per ella.

Jo també he de donar les gràcies al Pep. Sense ell no podria anar als assajos, o a alguns concerts. A més, sé que el góspel no li diu res, però ens va seguie en “streaming” i li agrada anar a totes les actuacions que fem. Portem 7 anys junts, per bé que només 3 compartint casa, i cada dia em té més enamorada. He trobat l’home ideal per mi, el que fa que la vida sigui més fàcil, ens donem ànims mútuament quan no tot rutlla com voldríem, ens entenem molt, perquè compartim moltes coses, respectem les que no compartim, i intentem fer-nos feliços l’un a l’altre. Quan em mira els ulls li llueixen, i el mateix em passa a mi. I sembla mentida que en 7 anys no deixen de lluir-nos els ulls quan ens mirem.
Sé que ens vam conèixer en el moment precís; segurament quan ell era més jove no m’hagués enamorat com ara, crec que era més gamberro i molt menys madur, com jo mateixa. Ens hem trobat quan ambdós no buscàvem a ningú, senzillament estàvem deixant clar a qui coneixíem el que no volíem, intentant aprendre dels errors i creant nous llaços sense massa compromís. I mira com, el llaç es va estrènyer més aviat i molt més fort del que esperàvem. I un sant Jordi de fa 7 anys em va oferir una rosa per començar una relació, i aquest me’n va donar 7, per tots el temps que portem junts.

L’estimo, l’estimo moltíssim. I per això ho cantaré a tothom, mentre pugui.

Per fi un pont llarg

desembre 6th, 2015

Per fi, un pont llarg! Estic cansada, i necessitava un respir . Quina novetat, oi? Sempre necessito un respir. I qui no? Em queixo, però pens0 que tothom em necessita, de respirs, i sóc afortunada per poder-los tenir. Tanta gent que no pot…

Com us deia, quatre dies amb en Pep, solets, tranquils, respirant-nos i fent plans per al Nadal. Sortir fora?, no, no hem sortit perquè no ens va massa bé econòmicament de fer-ho, i perquè hem d’aprofitar aquests dies per mirar d’avançar en la compra de regals per al Nadal.

Ahir dissabte em vaig passar unes 2 hores fent això, dissabte. La casa necessitava una bona neteja, i jo cansar-me fent-ho. És un rotllo això de netejar; però una vegada t’hi poses, l’exercici físic i l’olor de net compensen, la veritat. Almenys a mi, ja sé que hi ha molta gent que no pensa el mateix.

Per la tarda dosi d’estudi, menys de la que hauria volgut, però em va costar de posar-m’hi, rendeixo molt millor pel matí, per estudiar. Ahir una hora i se’m va fer terriblement llarga. Avui 2 hores pel matí m’han passat força de pressa. És que dissabte que ve tinc un examen per acabar d’una vegada amb un curs que vaig començar quan estava a l’atur de marketing digital. Tinc ganes de treure-m’ho de sobre, perquè estudiar quan no tens feina va de conya, però quan tens feina i més coses encara, ja costa més de dedicar una estona a l’estudi. Vull acabar-lo perquè el vaig pagar i em va sortir car, i per orgull d’estudiant. Però ara ja no m’entreté com ho havia fet al començament de posar-m’hi.

Aquesta tarda anirem a Barcelona a veure una exposició de fotografies al CCCB, el World Press Photo, que els diumenges és de franc i després a fer una volteta per botigues de la ciutat, a mirar preus i coses d’aquestes. En Pep i jo ens entenem força a l’hora de mirar per botigues, caminar molt, riure, explorar per carrerons i carrerets del Barri Gòtic, pel Raval… Ens agrada, són lloc amb molt d’encant, tot i la massificació turística. La gent es queixa de que Barcelona s’hagi convertit en una destinació turística estrella. Penso que el turisme s’ha de control.lar, però és una ciutat feta per visitar-se. Té coses meravelloses, i el turisme és una font molt important d’ingressos. El que ‘sha de fer és que sigui un turisme de visita i cultura, d’aprenentatge de costums i d’admirar tot el que la ciutat té per oferir, turisme de qualitat, que se’n diu. No s’hauria de promocionar el turisme de “pandereta”, el d’alcohol barat i festa contínua, perquè Barcelona és molt més que això. Molta festa, sí, però festa en tradicions, festa diferent. Perquè per a festa barata i “poligonera” ja es poden quedar als seus països.

Em criden per dinar…

 

 

Com a mi m’agrada

novembre 22nd, 2015

Aquest ha estat un cap de setmana com a mi m’agraden. Dels que no tinc nens i necessito passar temps amb en Pep, enganxada a ell, físicament i psicològica.

Ha estat així. He sacrificat un sopar que em venia molt de gust amb les meves companyes de góspel, però he gaudit d’en Pep. Jo ho necessitava, i sé que ell potser encara més que jo. Hi ha hagut de tot: dormir fins les tantes dissabte, fins que el cos et diu prou d’estar estirat, llegir, mirar la tele, gaudir els àpats tots 2 sols, sortir una estona amb la meva família, que estava per aquí, diumenge matinar molt per anar a la marxeta de Tordera, gaudir caminant per la muntanya a plena tardor (què bonic que està el bosc…), un bon bany per desentumir, una bona dosi de sexe a la banyera (uau…), i també una bona migdiada de la que ens acabem de despertar.

Sé que el cap de setmana va de davallada, he d’estudiar una mica, la sessió de planxa, i esperar que retornin els fills i m’expliquin com ha estat per ells el capd amb el pare. Sigui com sigui, tinc les piles carregades per enfrontar una nova setmana, que m’espera dura a la feina. Puc amb això i més. Perquè tinc al Pep, que em dóna vida; i perquè ell compta amb mi perquè jo n’hi doni. Perquè cada dia que passa l’estimo més.

L’altra cara de la moneda: estic decebuda perquè m’he sentit com si comptés molt poquet per a les meves clans. Sé que jo no vaig insistir perquè es modifiqués la data del sopar perquè era l’única data que a tohom li anava bé excepte a mi. En altres dates ja hagués fallat més gent. Però sé també que segons qui hagués fallat (una altra noia, vull dir), el sopar no s’hagués fet, encara que només hagués faltat ella. És com si hi hagués gent que sí que pot fallar, no passa res, i gent que no, que és imprescindible que hi sigui. Ningú m’ha preguntat per què no hi podia anar. Jo no volia deixar sol a en Pep, que ha tingut una setmana molt dura, en que ha patit molt per la seva filla, no volia deixar-lo sol a casa, perquè sé que li venia molt de gust estar amb mi, i que el comfortés. Ningú es va llegir el meu whatss en el que deia que si ho fèiem a casa, podríem estar totes juntes, i amb en Pep. He tingut tant la sensació de no comptar per res, que he deixat el grup de whatss. Reconec que és una rabieta de nena petita, reconec que sempre m’ha passat el mateix amb molts grups dels que he format part, passo desapercebuda, perquè no m’agrada cridar l’atenció, però això no vol dir que no hi sigui… Al final ja dol…

Ja em passarà. Estic decebuda, però ja em passarà. També sé que en part és culpa meva, perquè no lluito prou. Però hi sóc, i fallo molt poc…

Ja em passarà.

 

 

 

Disgust

març 15th, 2015

No he passat gaire bon cap de setmana. He estat disgustada amb en Pep.
És el nostre cap de semana sense nens, i per mi, són sagrats. De la mateixa manera que quan els tinc, miro d’estar amb ells i de fer coses amb ells, quan no els tinc, vull no tenir-los, perquè necessito descansar d’ells. M’agrada gaudir de la intimitat amb en Pep: poder fer els nostres àpats “especials”, que no podem fer quan els nens hi són; estar més carinyosos, sigui l’hora que sigui… En definitiva, i bàsicament, per mi suposa relaxar-me moltíssim. Ho necessito, perquè la feina m’estressa molt.
Doncs aquest cap de semana, el divendres es queda a dormir el seu fill a casa. En Pep no li va donar més importància. I jo sí, digueu-me egoista, però el fill d’en Pep m’altera, per mi suposa tot el contrari al relax. Papa amunt, papa avall, què soparem, ja vam haver de fer menú de nens, tot i que ja no ho és gaire, però sí a l’hora de menjar. Em va sentar fatal, que es quedés.
I l’endemà, a dinar a casa de l’altra filla d’en Pep, que és un encant, ho reconec, però ja et toca desplaçar-te, agafa el cotxe, estar pendent dels 2 gossos (a mi em fan por, els seus gossos)…
Ho sé, no sona tan malament, i jo quedo com una histèrica, però era el meu capd de tranquil.litat, d’estar a soles amb ell!!!! Jo he estat tan cabrejada que no li he fet cap carícia ni cap amoreta.
Ell està ressentit amb mi, ara, i jo no m’he tret l’estrés de la setmana. Ara en comença una altra….
M’agradaria poder dominar els meus sentiments, bons i dolents, quan calgués fer-ho, però em resulta tan difícil…

Tinc el cap com un timbal, de no parar de donar-li voltes…

La meva pau

setembre 28th, 2014

Les setmanes de començament de curs sempre vaig atabalada.

Sóc persona d’atabalar-me fàcilment, tot i que no ho semblo. La gent es pensa que sóc tranquil.la, només quan em veuen atabalada se n’adonen de que puc posar-me nerviosa amb facilitat. Però no per qualsevol motiu, sinó quan vull encarregar-me de més coses del compte.

M’he acostumat a anar al gimnàs 3 vegades a la setmana, i no vull deixar de fer-ho, perquè el meu cos i la meva ment ho necessiten. Torno carregada d’energia positiva i cansament físic que em permet dormir bé. Però és clar, amb els meus horaris, això suposa que el dia que vaig al gimnàs ja no puc fer res més, com a molt posar una rentadora que va fent fins que torno. Arribar a casa de treballar a quarts de 8 no ajuda, és clar, perquè això vol dir que me’n vaig al gimnàs a la classe de quarts de nou.

Sort en tinc, d’en Pep, que s’encarrega del sopar de tots, fins i tot de fer-me el dinar per l’endemà a la feina. Tinc una joia, ja ho sé.

La semana que ve tinc dues reunions importants entre setmana, per coses d’extraescolars dels nens, i tenim família d’en Pep a sopar un dia, i jo no vull deixar d’anar al gim, i dissabte una masterclass a la que ja m’he apuntat, i potser el cap de semana que ve tinc la meva familia de visita, i només de pensar-hi, ja em poso nerviosa.

Però… però tinc en Pep. En Pep és la meva til.la, les meves respiracions relaxants, la meva escalfor ara que ja refresca… en definitiva, la meva calma, la meva pau. Els caps de semana que no tenim als nens em relaxo i em relaxa estar amb ell. Passejar agafats com adolescents, riure plegats, callar plegats, respirar plegats, i fer l’amor com si s’hagués d’acabar el món… Això em dóna pau de debò, o forces per enfrontar cada hora de cada dia sense atabalar-me tant.

Això és el que he respirat aquest cap de semana, la pau amb en Pep. Ara, en unes hores, gaudiré dels fills i em prepararé per a la lluita setmanal.

 

 

 

    Històric
    agost 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     123456
    78910111213
    14151617181920
    21222324252627
    28293031  
    Categories
    Entra/surt
    Visites