Adolescents

setembre 28th, 2016

Ser pare és complicat, tots els que ho són ( i segurament els que no ho són també) em donaran la raó. Pujar una personeta costa. Així com hi ha gent que voldria que els seus fills no es fessin grans, perquè quan són petits te’ls menjaries, jo sempre he pensat que totes les etapes del creixement són per gaudir-les: quan són nadons perquè depenen totalment de tu i desperten tendresa infinita, m encanta l’olor que fan (acabats de banyar, és clar); les primeres passes són fantàstiques, com les gaudim i com les gaudeixen; l’escola i els primers amics, aprendre a llegir i escriure, fins i tot el racó de pensar. En fi, un munt de sensacions que la majoria coneixeu i que jo he gaudit moltíssim i també he patit, com tots els pares. No tot són  flors i violes, cert.

Tinc els fills adolescents. El petit, de tretze anys, encara no m’ha donat gaires problemes. És bon nen i tot i que li agrada ajuntar-se amb amics més trapelles que ell, és força obedient. Sap el que ha de fer per tenir-me contenta i que les coses rutllin bé a casa. La gran, amb setze acabats de fer, ja m’ha donat més maldecaps. Pensareu, clar, que si sortir, les discos, fumar, beure, els noviets… doncs no, res d’ això. Té companyes de classe que les he vist sortir de festa amb uns talons que ni hi saben anar. Ella no. Sempre amb sabatilles esportives o botes a l’hivern, sempre de color negre, no admet gaires més  colors en el seu vestuari. L’única nota de color que es permet és als cabells, que l ‘any passat portava de blau turquesa. Surt amb una o dues amigues, no en té més. No li interessen les mateixes coses que als companys i companyes de classe que ha tingut fins ara. Diguem que els ha “suportat”. Ella es considera “frikie” (no sé si s’escriu així). Ara s’està  fent vegetariana. Li agrada molt cantar. Quan és feliç, és encantadora. Però li agrada estar al seu món i que no la destorbin,  fins al punt de ser maleducada, quan li demanes que torni al món real, ja sigui per parar la taula, o per contestar alguna pregunta que li faig. Això sí, mama compra’m roba, compra’m menjar vegetarià, compra’m…, compra’m… Qué no accepti ni un sol dels meus consells, que no sigui capaç de disculpar-se mai quan no fa les coses ben fetes, que esperi contínuament que la tracti com una adulta quan fa coses de nena… Sí, ja sé que és un comportament típic d’ adolescents, però s’està fent dur, us ho asseguro. Molt dur…

Per acabar-ho d’adobar, el fill de la meva parella,  també  adolescent de disset anys, em cau malament. Ho he intentat tot. He llegit un munt sobre el tema, per aconseguir que em caigui bé, i no ho aconsegueixo. Som com la nit i el dia, quant a manera de ser, quant a gustos, aficions, no tenim en comú  res més que el seu pare. I a sobre, és un adolescent dels problemàtics: malcriat, sense cap mena d’espectatives a la vida, no hi ha res que li agradi, i el pitjor, qualsevol cosa que li suposi un esforç la descarta immediatament. Veu com el meu fill gaudeix el futbol i li agrada, a ell, el futbol, però  entrenar tres dies a la setmana? Quin pal! Veu que un dels seus millors amics està musculant,  perquè és presumit i vol deixar de ser un nyicli.  Ell també ho vol fer!  Però al segon dia de rutina d’exercicis se li fa pesat i ho deixa. Li contesta malament a la seva mare, ha perdut un curs per gandul… no li trobo cap virtut, de debò. Però és el fill d’en Pep. Ell ja n’està prou decebut, però és que encara hi confia, en el seu fill. Es creu el que li diu! Jo tinc comprovat que el noi menteix amb moooolta facilitat, i sap el que li ha de dir al seu pare per tenir-lo content, tot i que al cap de dos dies el torna a decebre. No li ho dic, perquè  s’enutja amb mi, però després  se n’adona. Em sap greu per ell, però tan ell com la seva mare l’han malcriat tant (l’una, sent massa permisiva i no deixant que s’hagués d’esforçar en res, i l’altre, convertint-lo en el centre únic d’atenció,  de manera que quan va deixat d’estar tant per ell, el noi es va rebotar), i ara és el que és, un adolescent que no sap el que vol, perquè tot li costa massa esforç i no vol esforçar-se.

Només ve a casa en caps de setmana alterns i s’hi està 24 hores, poc més. Però veure’l i posar-me de mala llet és instantani. I em sap greu per la meva parella… No sé com resoldre-ho.

 


Trackback URI | Comments RSS

Leave a Reply

Name

Email

Lloc web

Speak your mind

    Històric
    setembre 2016
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « ag.   nov. »
     1234
    567891011
    12131415161718
    19202122232425
    2627282930  
    Categories
    Entra/surt
    Visites