Em llegiu?

març 7th, 2016

No sé si algú em llegeix. Tinc la intuïció de que no, però és clar, no tothom que et llegeix deixa comentaris al blog. Per tant, no puc jutjar pels comentaris. Tampoc me’n refio del comptador de visites, perquè no n’he trobat ni un que vagi bé. La veritat és que he deixat aquest perquè fa bonic, però com ja he dit, no me’n refio.

Però de totes manres, tinc la necessitat de seguir escrivint. Cert que no li he dit a ningú, ni tant sols al Pep, que tinc aquest blog. D’una banda, vull seguir gaudint de l’anonimat. Qualsevol dels més propers a mi, només que el llegissin, sabrien de seguida de les coses de què parlo, i m’identificarien. No sé si ho vull. Em fa un mica de por. Poso a l’abast de tot el món experiències meves, és clar, però en les que hi ha altra gent involucrada, i no sé si aquestes persones els faria gaire gràcia. Bo i això, no puc deixar d’escriure, perquè sempre m’ha agradat fer-ho, i perquè si algú, si alguna persona ho llegeix, potser li serveix, potser s’identifica amb mi, potser compartim els mateixos gustos de lectura, no sé… són petites il.lusions que tinc. De fet, quan he parlat dels fills, sempre hi ha hagut algú que m’ha dit “t’entenc”, o ha compartit alguna experiència. Però ara fa temps que no…

Hi ha algú?

Estic menopàusica, i el meu estat d’ànim és una muntanya russa, gairebé desbocada. Estic força animada, no és depressió, el que tinc, només que qualsevol cosa em fa plorar, m’emociona, i de vegades, no em veig amb ànims de lluitar contra els elements, com ara persones tòxiques, que abans em veia amb cor d’esquivar, fins i tot de combatre amb fermesa, o la necessitat tan gran que tinc d’estar sola. La gent m’amoïna, m’agobia i em fa sentir malament, més que donar-me pau o ànims.

M’agrada molt estar amb en Pep, ell és potser l’única persona que no em fa nosa, no interromp la meva calma mai, però la seva família sí, i tot i que ell ja ho sap, no goso a dir-li clarament que la seva filla em va ferir una mica, que la seva ex em repateja el fetge sí que ho sap, però no li he dit fins a quin punt em va agobiar estar amb ella per l’enterrament del seu pare.

De vegades, em costa ser tan políticament correcta que em callo coses per deferència envers de gent que m’estimo i aquesta mateixa gent no la té amb mi, perquè els agrada dir el que pensen. Llavors ve quan els esquivo. Tinc amigues a qui no vull veure durant una temporada perquè m’han ferit i les ferides, a mi particularment, em cicatritzen moooooolt lentament. Ara, per exemple, no tinc cap ganes de veure a la filla d’en Pep. Estic una mica cansada dels seus teatres, de que mai no calli, i de que deixi anar el que li doni la gana sense la por d’ofendre, i del jo, jo, i només jo perquè m’estic tractant d’una depressió.

Sí, sí, ja ho sé, cada dia sóc menys tolerant. És cert, però ostres (per no dir altres paraulotes), perquè he de deixar dir i jo no puc dir mai res? Se m’acaba, la tolerància, especialment amb els adults, que haurien de tenir el mateix respecte que intento tenir jo amb ells.

Bé, encara que no em llegeixi ningú, jo m’he desfogat una mica. Si-us-plau, si algú em llegeix, contradieu-me o doneu-me la raó… Vinga… no costa pas gaire…

 


2 Responses to “Em llegiu?”

  1. Susana on maig 8, 2016 13:41

    No estava molt segura si comentar i no, pero com en molts sentits hem sento molts cops com tu, i tambe tinc un blog molt personal com el teu i hem produeix les mateixes sensacions que et provoca a tu, he decidit escriure’… Perque com tu penso molts cops que ningu hem llegeix, pero en el fons se que no es aixi,perque com pots veure, et llegeix molts cops qui menys t’ esperes… Tot i que, per desgracia no en deixin constancia, per mandra a escriure o per les pors de no fer,-ho prou be o dir el mes adequat…
    Tambe vull dirte que, com tu jo tambe hem sento extranya, tambe hem molesta la resta del mon molts cops, exceptuant el meu Javi i el petit. No pateixis, tot passa… Pero tu has de fer que passi mes de presa posant-hi solució… Sigues positiva, encara que resulti impossible, busca sempre una manera de fer bonic el que no t’agrada, costa pero anira millorant molts moments que segur serien molt pitjors… Espero no dirte res que et desagradi, espero ferte sentir be i que veguis positiu escriure, encara que sigui per sentirte be tu mateixa, ja veus que sempre hi ha algú que per casualitat o perque li agrada es para a llegir uns instants el que tu publiques, aixi que anima, força i no ens desesperem… Amb èxit o no, amb públic o no, escriure es reconfortant, aixi que no feixistes de fer ho i la gent ja no et molestara mes, perque simplement no t’importarà… Salutacions…

  2. ninasimone on maig 8, 2016 16:35

    Estic amb tu, Susana. Moltes gràcies per dedicar-me unes paraules. M’han animat molt.

    Pots donar per fet que no deixaré d’escriure, espero que tu tampoc no ho facis.

Trackback URI | Comments RSS

Leave a Reply

Name

Email

Lloc web

Speak your mind

    Històric
    març 2016
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.   maig »
     123456
    78910111213
    14151617181920
    21222324252627
    28293031  
    Categories
    Entra/surt
    Visites