Mi vida sin mí i coses meves

març 24th, 2016

Tinc uns dies de descans. Marxem en Pep i jo, dues nits, a caminar i relaxar-nos, per terres de Montblanc. Necessito desconnectar de la feina, de Mataró, i estar sola amb en Pep, sense ningú que ens destorbi.

Què explicar-vos? Aquests dies m’he sentit valorada a la feina, sé que estan contents amb mi, i m’ho han dit. Això és el que hauria de ser, i no només bronques quan les coses no han anat bé (ho sents, cap d’equip d’informàtica de logística d’una empresa tèxtil catalana que no esmentaré (tic tac tic tac…)? Les coses van millor quan et valoren la feina ben feta…).

Pel que fa a mi, la veritat no sé per què estic tan emboirada, sense tenir les coses clares pel que fa a res de res. De vegades orgullosa de la meva filla, sobretot de la seva passió (dissimulada) per cantar i per la música. D’altres, em fa avorrir, quan ha suspès 3 assignatures i no sembla amoïnar-la massa. El nen deixant de ser nen, tot i que encara em busca perquè li faci moixaines. Amb en Pep, perfecte, com sempre, segueixo estant tan enamorada o més que el primer dia. Ens estimem, ens desitgem, ens respectem i fem el camí plegats. Només espero que el puguem fer junts fins al final.

La resta del món… de vegades em fa nosa. Els fills d’en Pep em destorben, la meva família també, no diguem el meu ex. Fins i tot la gentada de Gospelsons m’atabala. I no sé per què em fa tanta nosa la gent. Semblo una vella rondinaire. No li trobo explicació a aquest sentiment de voler estar tan sola…És com si em volgués protegir del mal que em puguin fer, per petit que sigui.

M’he apuntat a unes sessions per al mes que ve de relaxació, perquè m’ensenyin alguna manera de buidar el meu cap de pensaments que no em deixen dormir bé. El meu cervell no s’atura ni un moment, de nit i de dia, i no tinc calma a no ser que canti, Però és clar, no puc cantar tota la nit. Són unes sessions que organitza l’ampa de l’escola, i vull aprofitar-les, donat que es fan en un horari que em va força bé. Potser així deixaré d’estar tan cansada, si dormo una mica millor, si les meves neurones deixen de fer sinapsi durant unes hores…

Ahir vam veure amb en Pep “Mi vida sin mí”, de la Isabel Coixet. Jo ja l’havia vista, i em va agradar tant com la primera vegada que la vaig veure. No fa gaire vaig llegir una crítica que la deixava malament. Ho sento, no la comparteixo, ans al contrari, la recomano i molt. Ens ensenya a aprofitar el que tenim a la vida, per poc que sigui, a gaudir, a ser feliços, perquè pot ser que la nostra vida no sigui tan llarga com ens esperem. Li dono un ole molt gran.

 

Em llegiu?

març 7th, 2016

No sé si algú em llegeix. Tinc la intuïció de que no, però és clar, no tothom que et llegeix deixa comentaris al blog. Per tant, no puc jutjar pels comentaris. Tampoc me’n refio del comptador de visites, perquè no n’he trobat ni un que vagi bé. La veritat és que he deixat aquest perquè fa bonic, però com ja he dit, no me’n refio.

Però de totes manres, tinc la necessitat de seguir escrivint. Cert que no li he dit a ningú, ni tant sols al Pep, que tinc aquest blog. D’una banda, vull seguir gaudint de l’anonimat. Qualsevol dels més propers a mi, només que el llegissin, sabrien de seguida de les coses de què parlo, i m’identificarien. No sé si ho vull. Em fa un mica de por. Poso a l’abast de tot el món experiències meves, és clar, però en les que hi ha altra gent involucrada, i no sé si aquestes persones els faria gaire gràcia. Bo i això, no puc deixar d’escriure, perquè sempre m’ha agradat fer-ho, i perquè si algú, si alguna persona ho llegeix, potser li serveix, potser s’identifica amb mi, potser compartim els mateixos gustos de lectura, no sé… són petites il.lusions que tinc. De fet, quan he parlat dels fills, sempre hi ha hagut algú que m’ha dit “t’entenc”, o ha compartit alguna experiència. Però ara fa temps que no…

Hi ha algú?

Estic menopàusica, i el meu estat d’ànim és una muntanya russa, gairebé desbocada. Estic força animada, no és depressió, el que tinc, només que qualsevol cosa em fa plorar, m’emociona, i de vegades, no em veig amb ànims de lluitar contra els elements, com ara persones tòxiques, que abans em veia amb cor d’esquivar, fins i tot de combatre amb fermesa, o la necessitat tan gran que tinc d’estar sola. La gent m’amoïna, m’agobia i em fa sentir malament, més que donar-me pau o ànims.

M’agrada molt estar amb en Pep, ell és potser l’única persona que no em fa nosa, no interromp la meva calma mai, però la seva família sí, i tot i que ell ja ho sap, no goso a dir-li clarament que la seva filla em va ferir una mica, que la seva ex em repateja el fetge sí que ho sap, però no li he dit fins a quin punt em va agobiar estar amb ella per l’enterrament del seu pare.

De vegades, em costa ser tan políticament correcta que em callo coses per deferència envers de gent que m’estimo i aquesta mateixa gent no la té amb mi, perquè els agrada dir el que pensen. Llavors ve quan els esquivo. Tinc amigues a qui no vull veure durant una temporada perquè m’han ferit i les ferides, a mi particularment, em cicatritzen moooooolt lentament. Ara, per exemple, no tinc cap ganes de veure a la filla d’en Pep. Estic una mica cansada dels seus teatres, de que mai no calli, i de que deixi anar el que li doni la gana sense la por d’ofendre, i del jo, jo, i només jo perquè m’estic tractant d’una depressió.

Sí, sí, ja ho sé, cada dia sóc menys tolerant. És cert, però ostres (per no dir altres paraulotes), perquè he de deixar dir i jo no puc dir mai res? Se m’acaba, la tolerància, especialment amb els adults, que haurien de tenir el mateix respecte que intento tenir jo amb ells.

Bé, encara que no em llegeixi ningú, jo m’he desfogat una mica. Si-us-plau, si algú em llegeix, contradieu-me o doneu-me la raó… Vinga… no costa pas gaire…

 

    Històric
    març 2016
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.   maig »
     123456
    78910111213
    14151617181920
    21222324252627
    28293031  
    Categories
    Entra/surt
    Visites