Família política

febrer 28th, 2016

Fa molts dies que no escric, i m’havia proposat fer-ho cada setmana. Però entre que en Pep està sempre a l’ordinador, que hem passat un mes de febrer força dur, i que jo no estic gaire animada, se m’ha fet costa amunt escriure.

Es va morir el pare d’en Pep. Dissabte passat l’enterràvem, al seu poble, i va ser un trasbals molt gran. En Pep portava una setmana amb la família. Li sabia greu, perquè tots els germans estaven fent torns per passar les nits a l’hospital, per donar-li els àpats, i ell tenia por de no arribar a temps, de no veure’l en vida, perquè ja ens havien dit que de l’hospital no sortiria. S’hi va estar una setmana, i havia de tornar per al concert de Gospelsons, un concert que portàvem molts dies preparant, i que a mi em feia un il.lusió especial perquè tocàvem amb una big band, amb temes pop però amb toc de jazz, la il.lusió de la meva vida…

Però el pare del Pep es va morir el mateix dia del concert. Així que no vaig poder anar al concert, la qual cosa em va produir una desil.lusió moooolt gran, i vaig estar el cap de setmana amb la família del Pep. Sí, és clar, era el que em tocava, i no anar-hi hagués estat un motiu de decepció per a ell, ho entenc. Però va ser dur, molt dur. No vaig sentir dolor, el seu pare ja no tenia ganes de viure, perquè no tenia qualitat de vida. L’únic que feia era amargar l’existència dels que l’envoltaven. I jo vaig haver de patir la seva ex tant si vols com si no vols, perquè potser sí que coneixia al seu ex-sogre millor que jo, però un ha de saber estar al seu lloc, i a ella d’això no n’hi han ensenyat. A mi em va fer sentir inútil, com ja m’esperava. I jo no estava per gaires hòsties.

Per acabar-ho de rematar (de rematar-me a mi), la filla d’en Pep, que darrerament està una mica insuportable, amb el jo molt pujat,  va passar de la seva mare, ens la va encolomar al Pep i  a mi, i a sobre em va dir, com qui no vol la cosa, que millor que jo no portés a la seva mare i al seu germà de tornada. Com si a mi em fes una il.lusió especial, de fer-ho!!!

Va ser un cap de setmana horrorós. I ara, ni per en Pep ni per ningú tornaria a passar-lo. Les morts són motiu no només de dolor a una família, sinó també l’ocasió que s’aprofita per esclatar i deixar anar draps bruts. També en vaig ser testimoni. I és clar, sense poder opinar, mossegant-me la llengua, déu me’n guardés…

Horrorós.


Trackback URI | Comments RSS

Leave a Reply

Name

Email

Lloc web

Speak your mind

    Històric
    febrer 2016
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « gen.   març »
    1234567
    891011121314
    15161718192021
    22232425262728
    29  
    Categories
    Entra/surt
    Visites