Família política

febrer 28th, 2016

Fa molts dies que no escric, i m’havia proposat fer-ho cada setmana. Però entre que en Pep està sempre a l’ordinador, que hem passat un mes de febrer força dur, i que jo no estic gaire animada, se m’ha fet costa amunt escriure.

Es va morir el pare d’en Pep. Dissabte passat l’enterràvem, al seu poble, i va ser un trasbals molt gran. En Pep portava una setmana amb la família. Li sabia greu, perquè tots els germans estaven fent torns per passar les nits a l’hospital, per donar-li els àpats, i ell tenia por de no arribar a temps, de no veure’l en vida, perquè ja ens havien dit que de l’hospital no sortiria. S’hi va estar una setmana, i havia de tornar per al concert de Gospelsons, un concert que portàvem molts dies preparant, i que a mi em feia un il.lusió especial perquè tocàvem amb una big band, amb temes pop però amb toc de jazz, la il.lusió de la meva vida…

Però el pare del Pep es va morir el mateix dia del concert. Així que no vaig poder anar al concert, la qual cosa em va produir una desil.lusió moooolt gran, i vaig estar el cap de setmana amb la família del Pep. Sí, és clar, era el que em tocava, i no anar-hi hagués estat un motiu de decepció per a ell, ho entenc. Però va ser dur, molt dur. No vaig sentir dolor, el seu pare ja no tenia ganes de viure, perquè no tenia qualitat de vida. L’únic que feia era amargar l’existència dels que l’envoltaven. I jo vaig haver de patir la seva ex tant si vols com si no vols, perquè potser sí que coneixia al seu ex-sogre millor que jo, però un ha de saber estar al seu lloc, i a ella d’això no n’hi han ensenyat. A mi em va fer sentir inútil, com ja m’esperava. I jo no estava per gaires hòsties.

Per acabar-ho de rematar (de rematar-me a mi), la filla d’en Pep, que darrerament està una mica insuportable, amb el jo molt pujat,  va passar de la seva mare, ens la va encolomar al Pep i  a mi, i a sobre em va dir, com qui no vol la cosa, que millor que jo no portés a la seva mare i al seu germà de tornada. Com si a mi em fes una il.lusió especial, de fer-ho!!!

Va ser un cap de setmana horrorós. I ara, ni per en Pep ni per ningú tornaria a passar-lo. Les morts són motiu no només de dolor a una família, sinó també l’ocasió que s’aprofita per esclatar i deixar anar draps bruts. També en vaig ser testimoni. I és clar, sense poder opinar, mossegant-me la llengua, déu me’n guardés…

Horrorós.

Trilogia del Baztan

febrer 5th, 2016

Dolores Redondo, he de dir que m’ha encantat la teva trilogia.

M’agrada quan escullo un llibre a l’atzar, sense saber de què va, i et trobes amb que estàs llegint el primer llibre d’una trilogia, on la protagonista és una inspectora de la Policia Foral a Pamplona, i el llibre t’enganxa i t’enganxa i no t’atures fins que no acabes el tercer.

M’atrau la novel.la policíaca, i si, a sobre, la protagonista, és una dona, encara m’atrau més. Ja he comentat en alguna ocasió que el personatge de la Petra Delicado m’agrada molt. Em fa riure molt, té un sentit de l’humor que aconsegueix treure’m sempre una rialla.

La protagonista dels 3 llibres, El guardián invisible, Legado en los huesos y Ofrenda a la tormenta és diferent. És una dona molt intel.ligent, però també turmentada per relacions familiars molt sinistres (fins aquí puc llegir). Els casos dels que s’encarrega en els llibres són especialment macabres, fins i tot esfereïdors i crus. A més, semblen estar molt relacionats amb la màgia, bruixeria i creences de la zona. La vall del Baztan s’omple de morts al llarg dels 3 llibres i una atmosfera fosca, a qui acompanya el clima de la zona, fred, plujós, inhòspit.

Tot aquest ambient arriba a influir a la inspectora, físicament però sobretot anímica.

Enganxen, enganxen molt aquests llibres. L’autora et té contínuament amb l’ai al cor. He de dir que un dels capítols més impactants em va fer sentir com la protagonista. Vull dir que a l’Amaia la informen d’un possible assassinat d’un company policia, i quan puja les escales de l’immoble corrent, jo panteixant com ella. Us ho juro, el cor m’anava a cent. Quan veu el cos estirat a terra, i comença a cridar i plorar, jo no vaig fer-ho perquè em va fer vergonya, però hagués plorat de gust. Va ser una descripció tan intensa, em va fer sentir tant… Aquesta habilitat l’admiro, l’admiro molt.

Recomano la trilogia. No es pot començar per un qualsevol, s’han de llegir en ordre, tot i ser novel.les separades, els casos tenen una mena de nexe de manera que per separat no lliga la història. Jo me’ls he llegit en un pis-pas. De fet, portava el llibre a tot arreu, no me’n separava per si tenia una estoneta lliure.

Què puc dir com a defecte? Potser qui sigui molt pragmàtic no li agradarà el joc de l’escriptora (i de la protagonista) amb la màgia i la fantasia. O potser totes les mencions del FBI, com una picada d’ulls al “silenci dels anyells”, que no calia, potser.

Però vaja, nimieses. Val la pena llegir-los. Ajuden molt a desconnectar.

 

 

    Històric
    febrer 2016
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « gen.   març »
    1234567
    891011121314
    15161718192021
    22232425262728
    29  
    Categories
    Entra/surt
    Visites