Sóc invisible

gener 24th, 2016

Passar desapercebut. O el que és el mateix, l’art de no cridar l’atenció. Ser discret. O saber ser invisible. No comptar per res. No tenir ni veu ni vot…

Sembla que la primera frase no vol dir ben bé el mateix que la darrera. Però us asseguro que si no es va amb compte, el fet de passar massa desapercebut pot tenir com a conseqüència que no comptin amb tu.

Així és com em sento jo algunes vegades, massa sovint darrerament. I no és una sensació gens agradable.

M’agradaria explicar-vos-ho, segurament hi ha més gent com jo. No m’agrada cridar l’atenció, ni ser el centre de les mirades quan arribo a un lloc. No m’agrada ni anar massa pintada ni massa provocativa ni res que suposi un excés. No sóc així, sóc més aviat vergonyosa. M’agrada estar, en general, en un segon pla.

Però… i aquí és on molta gent s’equivoca quan creu que ens coneix i ens fa, sovint sense voler-ho, invisibles, això no vol dir que:

No ens agradi ser tinguts en compte: volem que se’ns escolti, quan parlem, volem dir la nostra opinió.

Volem que si estem en un grup, es compti amb nosaltres quan s’organitzin coses, perquè de segur que participem, col.laborem i ajudem, encara que potser no portem la veu cantant.

Que no ens agradi cridar l’atenció no vol dir que no ens agradi que ens valorin el que sabem fer. Que et reconeguin els mèrits, quan cal, agrada a tothom, per molt vergonyosos que siguin. Segurament si ens han de cridar l’atenció per alguna cosa incorrecta sí que ho faran, no? Hi som, pel bo i pel dolent.

En realitat, no volem ser el centre d’atenció en situacions que no control.lem. Però potser en alguna ocasió, com ara el propi aniversari, o una celebració especial, potser sí que ens agrada que els mes propers ens tinguin en compte, igual com nosaltres ho fem amb ells. O quan fem bé una cosa que ens agrada.

Canto góspel, ja ho he comentat alguna vegada. Per què a la gent li estranya que em faci il.lusió ser solista? Sí, potser durant uns minuts seria el centre d’atenció, però estic convençuda que ho podria fer bé, perquè la música és part de la meva vida, i cantar no em fa vergonya. Fa poc, vaig intentar participar en un karaoke que vam fer en una festa amb els membres del cor. No vaig gosar a agafar el micro, perquè hi havia companys que no el deixaven a sol ni a sombra, en el seu afany per cantar. Ni tan sols van pensar que jo també voldria fer-ho. Com que és tan vergonyosa….

En un grup de whatsapp, m’he desapuntat perquè m’atabalava, de la quantitat de missatges al dia que s’hi posaven. Un parell de vegades que vaig fer alguna suggerència sobre un tema, ningú va contestar. A la segona vegada, vaig decidir marxar del grup. Ara sóc la bitxa rara, perquè encara no hi he tornat.

Vaig estar en un grup de gent (ja no en dic amics perquè sé que no ho són, van ser companys de camí ocasionals) on durant un parell d’anys, vam celebrar els aniversaris amb un dinar o sopar o el que fos que organitzava la persona que feia anys. Van ser força seguits, i ens ho vam pasar molt bé, però quan les circumstàncies van fer que no poguéssim fer aquestes trobades, per què jo vaig seguir felicitant els aniversaris per whatsapp i el meu no va haver-hi manera que me’l felicitessin? No era qüestió de memòria, jo tampoc me’n recordava de les dates de tots, les tenia anotades… Bé, ja fa temps que he deixat de felicitar-los, la veritat. I així gaire bé s’ha perdut el contacte.

L’altre dia ja va ser la gota que va vessar el got, quan en una gravació que havíem de fer de góspel la directora ens havia d’anar col.locant, perquè ella decideix a quina filera posa a cadascú. Jo ja sé que a mi em deixa sempre a la darrera fila, SEMPRE. Però és que l’altre dia anava cantaire per cantaire i a mi ni tant sols em va col.locar!!!! Em va saltar, literalment. Em vaig emprenyar molt, moltíssim. Una companya ho va notar i li vam preguntar directament on anava. Però jo hagués fotut el camp del cor en aquell moment. L’única cosa que m’ho va impedir és que cantar s’ha convertit en imprescindible per mi. Ho necessito. Encara que sigui a darrera fila.

I sí, sé que aquesta entrada sembla l’enrabiada d’una nena petita, però és que fa mal, una darrera l’altra, fa mal… L’altre dia vaig arribar a pensar que m’havia tornat invisible.

Cert que no ho sóc per la família, pel meu estimat Pep sóc la reina, i pels meus fills mare emprenyadora, però m’estimen. També un reconeixement molt gran per a les companyes d’EGB. Pel grup de noies que vam estudiar juntes, cap de nosaltres és invisible. Ens tenim molt en compte les unes a les altres. Aquest estiu van venir a veure’m cantar un bon grupet, i em va fer molta il.lusió. Em vaig sentir orgullosa d’elles.

 

 


Trackback URI | Comments RSS

Leave a Reply

Name

Email

Lloc web

Speak your mind

    Històric
    gener 2016
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « des.   febr. »
     123
    45678910
    11121314151617
    18192021222324
    25262728293031
    Categories
    Entra/surt
    Visites