Lluís Homar

octubre 26th, 2014

Ahir en Pep i jo vam anar a la pre-estrena de la versió  de Terra Baixa  que ha fet en Lluís Homar.

Hi anàvem perquè era prop de casa i les entrades eren SUPER-BARATES. No podíem desaprofitar l’ocasió. Però tot i així, jo no les tenia totes, perquè havia llegit que era una versió una mica especial. Resulta que en Lluís fa els 4 papers de l’obra, els 4!!!!: Marta, Manelic, Sebastià i Nuri.  Podia ser una cosa molt  estrafolària. Però pel preu, vam pensar que si no ens agradava, marxaríem i punt.

Vaig ser de les primeres a comprar les entrades per internet, però no sabia quins seients m’havien donat. Estàvem a la tercera fila, i tenia al Lluís a 3 metres com a màxim de distancia. Vam veure cada expressió, cada ganyota, cada somriure, totes les mirades, que semblava que anessin dirigides a nosaltres. I què bé que ho va fer. Quin actoràs! Gairebé no tinc paraules per explicar com va fer els 4 papers sense sortir de l’escenari més que algún segon, i era només per sortir per una porta i entrar-ne per una altra i així aconseguir millor el canvi de personatge o d’escenari.

Un monstre, un monstre de l’escena és el que és el sr. Homar. El mestre de “Terra baixa”, obra que no havia anat mai a veure. Ja puc dir que n’he vist una versió, senzilla, però interpretada magistralment.

I quan va acabar, es va dirigir a tot el públic, donant les gràcies a la sala que li havia permès fer els assajos de l’obra i al públic que havíem assistit a aquesta nova versió per primera vegada. Com si es trobés entre amics, així de senzill. Un petó li hagués fet!

Aviat l’estrenaran a Barcelona. Us la recomano.

 

Anem endavant, però jo em sento com sempre

octubre 19th, 2014

Primer cap de setmana en què hem tingut al fill d’en Pep després d’una setmana de descansar d’ell.

Què vols que et digui? Ha estat com sempre, potser una mica millor perquè en Pep està una mica més content de tenir-lo, i perquè el fill està una mica més “suportable”.

Però com d’altres vegades, ha de preguntar quan marxarem, a quina hora, quanta estona estarem, i si és una opció no venir. “Papa” per aquí, “papa” per allà, no es pot treure `la paraula “papa” de la boca, com si tingués l’edat del meu nebot.

Decideixes anar a un restaurant a sopar, i el plat principal és a base de butifarres, que li agraden, doncs ell decideix que no li vénen de gust, però com que de les altres opcions, no li agrada res, doncs s’ha d’aguantar. Si l’haguéssim deixat, se n’hagués anat a casa a sopar. Són aquestes actituds les que em posen nerviosa, tan nerviosa…. Nen mimat!

Segueix sense caure’m bé, i he intentat mirar-me’l amb uns altres ulls, però no puc, no puc. És l’egoisme en persona. Avui li ha demanat permís al meu fill per fumar al seu balcó, el molt hipòcrita… Però el nen m’ha avisat, perquè jo li vaig dir que ho fes. Almenys vaig veient de quina manera aconsegueix fumar d’amagat, perquè estaba convençuda que ho faria. De totes maneres, quan vingui el finlandés, com que haurà de dormir amb el meu fill, li diré 4 paraules. Si no, és capaç de fumar cada nit al balcó, i per aquí no hi passo. Si convé li confiscaré el tabac.

I és clar, acabo el cap de setmana de mal humor, com sempre que hi és…

Santa paciència….

 

L’altra (Marta Rojals)

octubre 12th, 2014

Marta Rojals

Excel.lent, superb, magnífic.

Feia temps que no gaudia tant d’un llibre. Per mi el millor que he llegit el 2014. Per suposat que buscaré el primer que ha escrit aquesta dona, perquè de segur que també m’agradarà.

L’altra… Vaig estar a punt de comprar-me’l per Sant Jordi, però la veritat és que no n’havia sentit parlar mai, de la Marta Rojals, i només em basava en l’èxit de vendes que estava essent el llibre. Al final va primar la Care Santos, que ja sabeu que m’agrada moltíssim. Però fa 3 setmanes em va caure a les mans a la biblioteca, i no me’n vaig poder estar d’agafar-lo.

Doncs vés per on que “L’altra” m’ha agradat més que “Desig de xocolata”. Són històries diferents, és clar, no es poden comparar, però “L’altra” té una part de mi. Com en el cinema, les meves històries predilectes són les de “passa la vida”. Les que descriuen la realitat d’una manera que jo no sabria fer-ho, i potser per això admiro tant.

Tinc alguns trets semblants a la personalitat de la protagonista. Com ella, no  m’agrada estar massa temps entre la gent, m’agrada moooooolt estar sola, o amb algú que no m’exigeixi conversa contínua. M’agrada observar i callar. He sentit com ella la necessitat de dir que no en relacions sexuals que no em venien de gust i has acabat cedint per la parella (d’això ja fa molt temps i pensó que n’he sortit reforçada amb la meva relació amb en Pep).

El fet de sentir-me’n tan reflexada en ocasions ha fet que m’enganxés al llibre, que intentés veure’m a través dels amics de la protagonista. M’ha fet reflexionar: els meus amics em veuen així? M’entenen? Si més no, em comprenen? Comprenen que cadascú és com és i que jo necessito la dosi justa d’humanitat? De vegades se’m fa difícil, sobretot quan et relaciones amb gent que necessita estar envoltada de gent, i parlar i parlar i parlar.

He de dir, i potser ja ho vau veure en el comentari que vaig fer de “L’analfabeta que va salvar un país”, que no és fácil fer-me riure amb els llibres. Riure no és el meu objectiu principal quan llegeixo. Doncs la Marta Rojals va ver que em saltessin les llàgrimes de riure en 2 pàgines. L’endemà vaig tornar a llegir-les, i vaig tornar a plorar de riure. És una mena d’al.legat feminista entre mig de paraules malsonants i renecs. Realista, divertit, extraordinàriament tal com sona”.

Els personatges ben treballats, definits, coherents, tan reals que sembla que ho hagi filmat primer en un dia a dia en qualsevol barri de Barcelona i després ho hagi expressat en paraules.

I encara més: el final, el desenllaç, m’ha sorprès. No t’ho esperes, en una novel.la així, que el final et sorprengui. En els llibres de “Passa la vida” passen coses, com a la vida, que per això els classifico així, i res és inesperat. En aquest llibre sí, o almenys ho ha estat per mi, d’inesperat, el final.

Només dir-vos que el recomano molt, especialmente als que la novel.la de quotidianitat els agrada tant com  a mi. Li dono un 10.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Decepció

octubre 11th, 2014

Decepció, la que hem tingut amb el fill d’en Pep… Que ha decidit tornar-se’n a viure amb la seva mare per fugir de nosaltres. Ha escollit el que clàssicament se’n diu “males companyies”. Es dediquen a perdre el temps fumant tabac i altres coses.

Si s’hagués quedat vivint amb nosaltres l’haguéssim control.lat una mica més, i estàvem intentant allunyar-lo d’aquest mal ambient del que s’ha envoltat. Però ha convençut a la seva mare de que vol estar amb ella i en realitat el que ha fet és assegurar-se de que podrá fer el que li doni la gana perquè ella no té temps per control.lar-lo. Què n’ha sigut, de llest!

En Pep està irreconeixible. No li puc treure una rialla, ni puc fer que deixi de pensar en una altra cosa que no sigui el seu fill. Ell sap que jo el recolzo, perquè així li ho he dit, però penso que ha de deixar que les coses es calmin.

El nen segueix venint a dinar 2 vegades per setmana a casa, perquè el futbol no l’ha deixat, i vindrà cada 2 caps de setmana. Ara la relació entre pare i fill és tensa, conversa la justa. En Pep no sap com tenir-lo control.lat, perquè vol saber a tota hora on és ell, i ell li “fa la pirula”, perquè es pensa que té la paella pel mànec.

En Pep està obsessionat, i hauria de deixar que el nen s’equivoqui. El molt tonto s’estima més estar amb una mare amb qui mai s’ha avingut només perquè diu que el seu pare se li imposa massa. és un nen mimat, com sempre he pensat jo, que es mereix una bona entrebancada, perquè si no, no n’aprendrà. Crec que no anirà més enllà del típic dels adolescents, i que será prou conscient que el que ha de fer és estudiar i deixar-se d’històries, perquè és un noi intel.ligent.

Però ara per ara, no vol saber res del seu pare. Ens ha mentit amb la més gran de les desvergonyes, quan ha faltat a extraescolars, quan l’hem enxampat fumant a la seva habitació, que el fum baixava escales avall, i ell insistint en què no havia fumat, etc etc etc.

Estic convençuda que el dia que jo vaig perdre al meu per les festes, i que estava una mica al càrrec del fill d’en Pep, el nen es devia amagar per fumar i per això el meu fill el va perdre de vista.

I suposo que jo he decebut a en Pep.

Avui no l’he recolzat gens, ans al contrari, m’hi he enfrontat. Per mi ha estat un calvari, aquest estiu, el seu fill, per inquiet, per avorrit, per no saber fer res que no sigui tocar els nassos. Hem estat convivint 5 persones, acostumada a ser 3 i tenir perfectament control.lats als meus fills. Ha estat molt dura, per mi, la convivència. I com ja he comentat altres vegades, els caps de setmana que no tenim nen són sagrats per mi. Necessito descansar d’ells, necessito poder estar sola amb en Pep, poder menjar sense haver de fer menú d’adolescent, poder despertar-me i anar en boles per casa, tenir conversa d’adults… I si és així en circumstàncies normals, encara més aquesta setmana, que per més inri jo he portat un bon refredat i se m’ha fet duríssima. Tot plegat ha fet que aquesta setmana fos llarga i difícil. I això que el fill d’en Pep ja no hi era. En definitiva, necessito la pau que entre setmana no tinc.

Total, que ahir el nen es va quedar a dormir a casa i avui el Pep volia anar a sopar a casa de la seva filla gran per parlar del germà amb ella. Ja va estar aquí diumenge passat, i ens vam passar 2 hores ben bones parlant del tema.

Jo necessitava aquest cap de setmana per mi, i sobretot, descansar de sentir parlar del tema fill. Vaig dir-li que hi anés sol, a sopar, a casa de la filla. I així ho ha fet, i aquí estic, sola, escrivint això, enrabiada i sola.

En Pep, i segurament qui llegeixi això, pensarà que sóc egoista. Segurament sí, però no puc afrontar la setmana de feina amb més xerrades sobre un tema del qual, ara per ara, no en podrem treure més l’aigua clara. Crec que se li ha de donar temps al nen perquè reflexioni. Si és un trimestre, és un trimestre. Ja es posarà les piles quan toqui, que tinc comprovat que en sap.

Em sento malament també perquè fa temps que penso que no és una persona com cal, que té moltes mancances emocionals, però prou llest per quedar bé quan s’ha de quedar bé. No li he vist mai un sentiment de compassió, de generositat, de compartir, de constància i esforç, necessitat de fer coses bones. Està buscant el seu lloc al món, però quin lloc està buscant? No està agafant els seients més convenients…

Sento haver-me enfadat amb en Pep, però necessito que canvïi el xip, que agafi forces quan podem agafar-les, que em deixi a mi agafar-les, perquè ho necessito, i el necessito a ell…. per poder tirar endavant.

 

 

 

 

 

 

 

 

    Històric
    octubre 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « set.   nov. »
     12345
    6789101112
    13141516171819
    20212223242526
    2728293031  
    Categories
    Entra/surt
    Visites