La meva pau

setembre 28th, 2014

Les setmanes de començament de curs sempre vaig atabalada.

Sóc persona d’atabalar-me fàcilment, tot i que no ho semblo. La gent es pensa que sóc tranquil.la, només quan em veuen atabalada se n’adonen de que puc posar-me nerviosa amb facilitat. Però no per qualsevol motiu, sinó quan vull encarregar-me de més coses del compte.

M’he acostumat a anar al gimnàs 3 vegades a la setmana, i no vull deixar de fer-ho, perquè el meu cos i la meva ment ho necessiten. Torno carregada d’energia positiva i cansament físic que em permet dormir bé. Però és clar, amb els meus horaris, això suposa que el dia que vaig al gimnàs ja no puc fer res més, com a molt posar una rentadora que va fent fins que torno. Arribar a casa de treballar a quarts de 8 no ajuda, és clar, perquè això vol dir que me’n vaig al gimnàs a la classe de quarts de nou.

Sort en tinc, d’en Pep, que s’encarrega del sopar de tots, fins i tot de fer-me el dinar per l’endemà a la feina. Tinc una joia, ja ho sé.

La semana que ve tinc dues reunions importants entre setmana, per coses d’extraescolars dels nens, i tenim família d’en Pep a sopar un dia, i jo no vull deixar d’anar al gim, i dissabte una masterclass a la que ja m’he apuntat, i potser el cap de semana que ve tinc la meva familia de visita, i només de pensar-hi, ja em poso nerviosa.

Però… però tinc en Pep. En Pep és la meva til.la, les meves respiracions relaxants, la meva escalfor ara que ja refresca… en definitiva, la meva calma, la meva pau. Els caps de semana que no tenim als nens em relaxo i em relaxa estar amb ell. Passejar agafats com adolescents, riure plegats, callar plegats, respirar plegats, i fer l’amor com si s’hagués d’acabar el món… Això em dóna pau de debò, o forces per enfrontar cada hora de cada dia sense atabalar-me tant.

Això és el que he respirat aquest cap de semana, la pau amb en Pep. Ara, en unes hores, gaudiré dels fills i em prepararé per a la lluita setmanal.

 

 

 

L’analfabeta que va salvar un país

setembre 21st, 2014

L’he llegit, una mica sense saber què em trobaria, perquè no havia llegit l’anterior, el de l’avi que no sé què més va fer.

Què voleu que us digui, no el posaria en una llista de recomanats. Original, sí, però no és la classe d’originalitat que a mi m’agrada. Una poca-soltada rera una altra. En realitat, les poca-soltades tenen sentit, ben mirat. Darrera dels embolics cada vegada més embolicats, l’autor fa una gran crítica a tot plegat: al seu país, Suècia, però també a Sudàfrica, a Israel, als Estats Units, a Xina i a tots els països en general, a la civilització actual, en definitiva.

Per a mi, és el que salva el llibre, la crítica feroç del sistema.

Però no m’ha enganxat, més aviat m’ha costat de digerir, i l’humor aquest de “arguments de bojos” no és del meu gust. “Lo mejor que lo puede pasar a un cruasán”, d’en Pablo Tusset, és molt millor, per escollir-ne un que em va agradar, tot i que fa moooooolt que el vaig llegir.

Entenc que pugui ser un best-seller. El meu pare, sense anar més lluny, s’hagués fet un fart de riure si l’hagués llegit, ja me l’imagino.

Us convido a que, si l’heu llegit, me’n doneu l’opinió. M’agradaria saber què us ha semblat.

Vinga!

 

Diada 2014 i jo: entre dues aigües

setembre 11th, 2014

Sempre se’m posa la pell de gallina quan sento l’himne de Els segadors. Però no em considero independentista.
Estimo Catalunya, i defenso amb fermesa l’ús i l’ensenyament del català, però no em considero independentista.

Tampoc no em sento espanyola, només catalana; i no em considero independentista.

El meu pare no era català, la meva actual parella no és catalana, i conec Espanya. He voltat pel seu territori, tinc família a diferents comunitats autònomes, i m’agrada estar en contacte amb ells. No m’agradaria considerar que travesso una frontera quan hagi de veure’ls.

Però també m’agradaria que mostressin respecte per la meva llengua, que no la parlo per caprici, sinó que és la meva llengua materna. Conèixer i saber parlar bé el castellà m’enriqueix i em dóna avantatges. Però m’estimo la meva llengua, sóc conscient de la història de Catalunya, que és la que és, Història amb majúscules i no val canviar-la segons el que decideixen els que manen; i som catalans, amb els nostres defectes i les nostres virtuts. M’agradaria que em respectessin de la mateixa manera que jo els respecto a ells.

I més gent de la que pensem ens el té, aquest respecte. Però polítics de dins i de fora de Catalunya (sí, sí, de DINS i de FORA) fan que gent que ens considera del mateix país ens hagi agafat tírria, i no ens puguin veure. Perquè les coses no s’expliquen bé, perquè els polítics no tenen honestedat ni decència (encara no en conec ni un d’honest). Tothom mira només pels seus interessos i no es respecta la gent.

Podríem estar convivint, com hem fet sempre (quanta gent de la resta de l’estat español viu a Catalunya?), però amb respecte per la cultura, per les idees, sense escanyar ningú econòmicament, i essent conscient de que som éssers humans, ni béns ni cabres ni robots.

No vaig anar a la Via catalana, ni avui a la V a Barcelona. Però m’enorgulleixo de la força pacífica que demostra el poble català. No em pensava que ho aconseguissin.

Encara no sé el que votaré, però vull votar. És el nostre dret.

Llàstima dels polítics que ens governen. Cap d’ells no em mereix confiança.

 

 

 

Petit homenatge

setembre 7th, 2014

Trobo a faltar al meu pare. Aquest és un petit homenatge que li vull dedicar.

Era un bon home, però més que això: un home bo. No vull dir que fos perfecte, no ho era, però era un home que no podia fer mal a ningú, no en sabia, i això és el que ens va ensenyar, a casa.

Estimava tot el que representa la cultura. Essent extremeny, va aprendre el català, i la llengua que parlàvem a casa era aquesta, cosa poc normal. Li entussiasmava la història, però també la lectura, el cinema, l’art, l’esport… I ensenyar…, era un mestre per vocació. Si no hagués estat pels néts, no hagués portat tan bé la prejubilació. Però aquesta va ser la passió dels seus darrers anys, els néts. Els portava a l’escola tot cofoi, com si fossin obra seva.

Tenia molt bons amics, perquè es feia estimar.

I sí, sembla mentida com el trobo a faltar encara. M’agradaria que sabés que sóc feliç, que he trobat un home que m’estima molt i em tracta com a una reina, tal i com va fer ell amb la meva mare. Que no s’imagina com el troba ella a faltar, tantíssim… Jo encara el somio, somio amb ell com si encara fos viu, i parlo molt sovint amb ell.

Va lluitar, va lluitar fins al final, ell es mereixia seguir encara entre nosaltres, per tot el que li quedava per viure, per tot el que ens quedava a nosaltres per compartir amb ell.

Estic aquí escoltant el seu Leonard Cohen, plorant com una madalena, recordant-lo i esperant que sigui on sigui, estigui bé i se senti orgullós dels que ens hem quedat aquí enyorant-lo.

 

 

    Històric
    setembre 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « ag.   oct. »
    1234567
    891011121314
    15161718192021
    22232425262728
    2930  
    Categories
    Entra/surt
    Visites