14 ANYS

agost 23rd, 2014

Avui la meva filla ha fet 14 anys. Es diu en un no res, però el meu m’ha costat criar-la.
Ha estat tan feliç avui… És una fan empredreïda de l’Avril Lavigne, i en Pep li ha comprat 4 CD’s de la cantant. Jo li vaig encarregar per internet 2 samarretes també, amb una foto de la noia. S’ha emocionat tant… Li ha fet tanta il.lusió…. Estic contenta, perquè els diners que m’he gastat han valgut la pena. Ara tinc a sopar i a dormir tots els cosins (entre els 3 meus i els 2 cosins són 5 nens a dormir avui) però m’ho ha demanat i no li he pogut negar.
No ha volgut festa amb les seves amigues, em va dir que s’estimava més celebrar-ho amb la familia, i així ha estat. De fet, demà anem tots a dinar fora de casa i a fer una petita excursió que també li fa molta il.lusió. Serà un aniversari ben complet.

Ahir vaig dir-li a la seva millor amiga que vingués a casa, perquè hi fos en el moment de bufar les espelmes, però per segon any consecutiu, m’ha fallat. Per mi era una sorpresa que li volia fer a la Paula, i en principi em va dir que sí, però al final se n’ha desdit, i estic molt decebuda. Estava castigada, i ha estat incapaç de dir-li a la seva mare que només era una estoneta de res per venir. Viu a un minut a peu de casa!!!!

La meva filla em preocupa en el sentit de que no té amigues a qui convidar. No té cura de les amistats perquè no li importen prou, i em pregunto per què. La Marta va ser, durant la infantesa, una de les seves millors amigues. Estic convençuda de que ha deixat de ser-ho, perquè l’ha ferit molt, a la meva filla. L’any passat la va deixar de banda i no la va convidar a la seva festa d’aniversari, la meva filla se’n va assabentar perquè van penjar una foto al whatsapp!!! Va ser dur, per ella, ho sé, tot i que fes veure que no passava res. Aquest any han refet l’amistat de mica en mica, però la Marta ja no s’ha esforçat gens per venir a casa avui. Total, que estic molt i molt emprenyada amb ella, desitjant que la Paula no vulgui anar al seu aniversari, però igual fa com l’any passat, no hi anirà perquè la Marta no la hi convidarà. És el que té ser mare, dol que facin mal a la teva filla.

Però és cert que és molt estrany que la Paula no tingui amigues. Alguna cosa deu fer malament. Perquè en tenia, abans de començar l’ESO, i ara ja no en té. Per més que li dono voltes, o li pregunto a ella, no em dóna cap explicació ni li dóna cap importància. I a mi em preocupa, la veriat, perquè per mi, a la seva edat, les amiques eren més importants que els pares!!!.

No hi ha ningú que en tot el que he publicat avui (2 entrades) no em pugui ajudar?

 

 

Reflexions per al mes d’agost

agost 23rd, 2014

No va estar malament, la tornada a la feina. Els caps no hi eren, així que els caps intermitjos (per anomenar-los d’alguna manera), estaven molt relaxats. La meitat de la gent de vacances, el ritme de feina relativament tranquil… Res, que la primera semana va ser lleugereta.
De mica en mica s’ha anat incrementant el ritme, i jo em sento més segura, així que estic contenta. Sí que hi ha dies que em sembla que mai en sabré prou, de la logística dels magatzems, però d’altres penso que déu n’hi do el que he après en aquests 5 mesos que porto en la nova feina.

El Sergio, un company nou que s’asseu al meu costat, em va fer posar una mica nerviosa. És bo en tot el que es proposa, i el seu objectiu és que el contractin a l’empresa (és subcontractat. com jo). Ha aconseguit que la seva empresa li pagui les hores extres que fa, que són moltes, aconsegueix moltes coses pencant, negociant, i demostrant tot el que val. Jo no he estat mai gaire competitiva, en general gens, però és clar, ell i jo som els únics externs en aquest grup, i si haguessin de fer només a un fix, segurament seria ell, perquè s’ho està guanyant més. Això em neguiteja una mica, perquè a mi no em paguen les hores, ni vull fer-ne de més, perquè considero que ja en faig moltes per un sou justet. Sembla que el Sergio només busqui triomfs en un munt de coses on jo em conformava amb el que hi havia: a part del que ha asonseguit de la seva empresa, també a la vida diària. És exigent amb un munt de coses, és graciós, és generós, … Tant, que de vegades em fa ràbia i tot. I llavors penso: Ostres, si tu no ets així, ni envejosa, ni competitiva, fes la teva feina tan bé com puguis i sigueu companys. A veure si puc…

Quant a la tornada al gim, ha estat dura. He estat gairebé un mes sense anar-hi, i encara a cada classe que faig agafo tiretes, i de les bones. Però reconec que no hi ha res millor per al meu estat d’ànim que una bona sessió de steps, i dels difícils. Girs, salts i una mica de ball, amb la música a tota pastilla. Aquests dies  em puc permetre el luxe d’anar-hi directament des de la feina, i arribar a la classe de les 19:30, perquè no hi ha tants cotxes a la carretera, i perquè trobo aparcament per allà mateix,  A les 9 ja sóc a casa, m’he tret del cap qualsevol cosa de la feina i i he afegit un somriure i molt cansament físic, m’encanta!

Ha fet un agost plujós, ventós, amb pocs dies de sol. Després de tot, el juliol ha estat molt millor per fer vacances. La gent que les està fent ara està emprenyada i malhumorada per aquests dies. La veritat és que és mala pata, però les vacances són vacances, temps per relaxar-se i descansar, independentment del temps que faci. Cada dia ho valoro més, el fet de poder descansar, gaudir de la tranquil.litat, de ser tu la que manis del teu temps i no a l’inrevés. De mica en mica, espero aconseguir-ho.

I, per acabar, 4 (o 10) reflexions sobre el fill d’en Pep. És la cabòria més gran que tinc ara. Em preocupa ell més que els meus propis fills, a qui sé com tractar. En canvi, a ell, no sé com agafar-lo. Vam descobrir que fumava, la seva mare el va enxampar, i li va dir que ens ho havia d’explicar a nosaltres. Li va dir al seu pare que el relaxava fumar, que feia un any que ho feia, no en excés, però sí 3 o 4 cigarretes diàries. Ens va sorprendre molt, perquè no ens ho esperàvem, perquè semblava estar en una postura anti-tabac, perquè ningú de nosaltres fuma, i perquè no havíem ensumat res sospitós. Era el que em faltava per sentir, que fumés. En Pep estava decebut perquè està convençut que li ho explica tot, però jo ja sé que en David no és tan legal com sembla. I sap quan ha d’amagar les coses. Ha estat un estiu dur per mi, amb ell, perquè està adolescent total: irresponsable, remugador, més nerviós del compte, contesta malament i protesta tot i més. Jo m’esvero per dins, perquè si a mi em contestés com li contesta al seu pare, m’enutjaria molt. Un pare no és un amic, és un pare, el que té cura de tu i et guia, t’acompanya en el camí, i se l’ha de respectar. Si no entens les seves decisions, li demanes explicacions, però no se li diu “flipao”, ni “pringao”, ni “no” sistemàticament. Jo em poso dels nervis, però m’ho he d’empassar tota sola.
Per començar, en Pep té massa contemplacions amb ell. Per més que jo li digui, no em fa cas. No costa gaire veure que no és normal que un nen jugui  cada dia a la consola. No ho recomanen ni mestres ni educadors ni psicòlegs. Els jocs a la consola són per al cap de setmana, i una estoneta només. En Pep no li ho vol prohibir.  I d’altra banda, tan gran que vol ser, i de vegades li gasta el nom al seu pare perquè cada cosa que no sap li la pregunta: on és això (coses, és clar, que hauria de saber), com es fa allò altre, què vol dir això, quan a la seva edat, moltes de les coses que pregunta les hauria de saber o si més no, hauria de saber com esbrinar-les.
No sé, aquest nen té un munt d’idees al cap (pardals), tan equivocades, amb tants pocs valors morals, que penso que s’han equivocat molt amb ell. Que li han donat tot massa pastat, que es pensa que no s’ha d’esforçar per res en la vida. El que costa un esforç ho rebutja.

En definitiva, que no aconsegueixo que m’agradi estar amb ell, I no sé com fer-li veure a en Pep que ha de ser molt més exigent amb ell, que no n’hi ha prou amb enutjar-se un dia molt, i després no ser conseqüent amb res del que se li ha dit que faci. I que s’ha de predicar amb l’exemple, i estar més amb ell i que valori tot el que té. Té un amic que porta tot l’estiu treballant per pagar-se unes classes particulars i recuperar totes les assignatures que ha suspès i ell li diu “flipao”. Cert que l’amic hauria d’haver aprofitat el curs abans, però no és capaç de valorar l’esforç de l’amic? Hi ha molta feina a fer amb ell, molta, i en Pep no ho veu o no li dóna importància.

De vegades penso que jo no n’he de fer res de la manera en com han educat al seu fill. De fet, quan va a algun lloc on no hi té confiança es comporta millor que els meus. És educat i sembla el fill perfecte, això no li ho puc negar. És en els valors on falla més que una escopeta de fira, en el respecte a la família, en valorar la vida, i no l’adrenalina. I si hi he de conviure, penso que sí, que hi tinc coses a dir. El que passa és que en Pep i jo, per molt que ell em digui que sí, no ho veu de la mateixa manera. S’estima més que el noi el vegi com un amic, i jo penso que l’altre se n’aprofita, d’això. De vegades és tan ingenu com per deixar-ho veure, que se n’aprofita. I el pare és incapaç d’imposar-li una rutina que li aniria molt bé, encara que al fill li sabés a càstig.

No sé com portar el tema. Tot el que faig és remugar per dins i respirar fons.

 

 

 

    Històric
    agost 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « jul.   set. »
     123
    45678910
    11121314151617
    18192021222324
    25262728293031
    Categories
    Entra/surt
    Visites