No sé on és el meu fill

juliol 27th, 2014

Són festes, a Mataró. I les estic gaudint força, aquest any, de vacances i amb nens. Com que ja es van fent grans, podem sortir amb ells de nit i són capaços d’aguantar fins més tard que nosaltres. De vegades, quan volem plegar veles, ens protesten i tot.

Però és clar, van a la seva bola. Vull dir que els va agradar el Gospel, però no el Cremat i les Havaneres. Van riure amb l’espectacle del TeatreMòbil, però no volien saber res de La Vella Dixieland. No donen opció a començar l’espectacle per saber si els agradarà, directament no s’esperen, i es busquen una altra distracció, com és ara anar en patinet per una plaça propera on estiguem nosaltres. Com que són grans (15, 14 i 11), i dels 3, 2 porten mòbil i claus de casa, ens en refiem, sempre i quan ens anem comunicant per whatsapp.

Ahir vam fer el mateix. També hi anava una cosina més petita, però bé, mentre anessin amb els 2 grans, cap problema. Però sí que n’hi va haver, de problemes. Les 2 nenes feien la seva i els 2 nens a part, fent voltes amb el patinet. El cas és que per una mala coordinació entre els 2 grans, tots van marxar de la plaça on eren per venir a buscar-nos menys el meu petit. Nosaltres tranquils, perquè en un missatget ens havien dit que venien a trobar-nos, i quan es presenten, només en vénen tres! Em volia morir. El lloc on érem de gom a gom, cap dels 2 grans em sabia donar raó on era el petit, l’un per l’altre “em pensava que estava amb tu”, etc etc etc. Em vaig enutjar molt, moltíssim amb ells, per la seva irresponsabilitat. Mira que els remarco sempre que ells són grans, porten clau i mòbil, i el petit depèn d’ells per un munt de coses.

Vaig anar corrent cap a casa, amb l’esperança de que em fes cas del que sempre li dic: “Si et perds, vés a casa, que algú hi trobaràs”. Em va agafar una suor freda quan vaig comprovar que no hi era. La una de la matinada, sol amb el patinet, on devia ser??? Tot el pitjor em va passar pel cap. Vaig haver de respirar fons per evitar les primeres llàgrimes i tranquil.litzar-me. Havia de poder pensar.

El meu ex ho sabia i m’estava ajudant, intentant que per megafonia ho anunciessin. Patint també, és clar, és el seu fill. Jo trucant al 112, donant la seva descripció… La meva parella recorrent la plaça on estaven jugant abans de perdre’s. I a la filla gran la vaig deixar a casa, per si hi acabava anant.

Fins i tot em vaig intercanviar el telèfon amb un parell de nens molt amables que em van dir que m’avisarien si veien un nen amb aquella descripció.

Què va fer el meu fill? Quan es va trobar sol, va anar cap a casa, fent cas del que jo sempre li havia dit. Però jo encara no hi havia arribat, així que va decidir anar a casa de l’àvia, força lluny per l’hora que era i que anava tot sol, però es va decidir, pobret. Em deia que havia tingut por, però com que anava en patinet n’havia avançat. Però l’àvia dormia, clar, i no el va sentir. No sé què hagués fet llavors, però per sort, uns veïns de l’àvia, que el coneixien, arribaven a casa, i quan se’l van trobar, el van acompanyar a casa nostra. Allà ja hi era la seva germana i la seva cosina, que ens van avisar a nosaltres.

El seu pare i jo abraçant-nos tot plorant, dels nervis, de l’alleujament, de la tensió, del patiment de l’hora (quina hora més llarga) que havíem estat buscant i fent cabòries.

Espero que em serveixi de lliçó. No en puc fer responsable als més grans, perquè no ho són tant, de grans. Per ells també ha estat una lliçó, sabent que els he perdut una mica la confiança.

Però el meu subconscient em traeix, estic molt emprenyada amb el més gran, el fill de la meva parella, a qui faig el més responsable de tots, i que és la segona vegada que em falla. Ara no ens parlem. Suposo que ja ens passarà.

 

 

 

 

 

 

 

    Històric
    juliol 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « juny   ag. »
     123456
    78910111213
    14151617181920
    21222324252627
    28293031  
    Categories
    Entra/surt
    Visites