Cap de setmana preciós: esport, sol, TEATRE, tapes, passeig…. (L’ORFE DEL CLAN DELS ZHAO)

maig 11th, 2014

Aquest cap de semana està essent relaxant per la meva ment. En Pep i jo estem sense nens, cosa que tant agraeixo cada 2 setmanes, ja ho sabeu.

Ahir vaig anar al gim pel matí,  a una classe de les que més m’agraden, TBC. Tot i que no la va fer la monitora que més m’agrada, necessitava gaudir patint, que dic jo. A la sortida, m’esperava en Pep per anar-nos-en a la platja. Semblava que el sol s’anava amagant, i que hauríem de sortir pitant perquè no ens enganxés la pluja, però caram, el sol va anar fent-se fort i em va donar 90 minuts de vitamina D i relax preciosos. És un mes ideal, el sol escalfa però no agobia, t’acarona, tebi però ferm. També ho necessitava.

Per la tarda-vespre al teatre a Barcelona. Tapetes a la Rambla del Raval, abans d’entrar, eren més de 2 hores d’obra sense descans. I l’obra esperada. Jo gaudeixo molt del teatre, tenir en directe als actors et fa valorar molt més l’esforç de la seva feina. En el teatre no hi ha possibilitat de repetir l’escena, d’un ai que m’he equivocat. Hi anem poc, al teatre, perquè és car, però també és cert que la crisi ha fet abaixar-ne els preus, fins i tot optar a propostes de pagament al teu gust. En resum, que vam anar al Romea a veure “L’orfe del clan dels Zhao”. Em feia molta ill.lusió veure al Julio Manrique actuant. L’any passat vaig deixar escapar bones oportunitats de fer-ho…

No em va decebre. Les critiques de l’obra eren bones. I he de dir que merescudes.  Que bé que ho van fer, els actors. Què bé que ho va pensar, el director! No tinc paraules. Tot el que escrigui no li farà justícia.

L’escenari situat al bell mig del teatre, de manera que hi havia seients voltant tot l’escenari. Jo estaba en un amfiteatre, vistes immillorables en moments crucials de l’obra. Una tragedia xinesa, on tot són valors orientals: honor, bondat retorna bondat, la traïció el pitjor dels pecats, i on tothom s’estima més morir que trair aquest honor. Sí, res a veure amb el nostre món d’ara. El director ens fa sentir cada mort, cada daga clavada, cada crit dels actors. Música en directe, gongs, guitarres i instruments xinesos. Cançons en català. I un Julio Manrique perfecte, ple de tots els valors que voldria que aprenguessin els nostres fills. Moments en què llums projectades al terra de l’escena reflexen lletrs xineses, el pas del temps mentre ens canten i ens evoquen tota la historia del Clan dels Zhao. Per mi, un dels millors moments de l’obra: Quan en Julio Manrique, sense paraules, li explica a l’únic membre que ell ha fet que sobrevisqui del clan, tota la seva història, un noi de 20 anys que no sap que és l’únic representant de la seva nissaga, perquè si ho hagués sabut l’haguessin matat. En Julio Manrique el va criar com a un fill sacrificant al seu propi fill a canvi. L’escena en què li ho explica ens va posar la pell de gallina a tots.

No us poc dir que l’aneu a veure perquè aquest cap de semana era el darrer que la representaven, però no podia deixar d’explicar-vos com em va omplir, veure-la. Un plaer per als sentits, per a la ment i per al cor

Hi ha dies en què m’atabalo sola

maig 3rd, 2014

Sí, és exactament això. Hi ha dies en què m’atabalo jo sola: potser em marco objectius ambiciosos i no dóno l’abast, potser em toca fer coses que no són massa del meu gust, potser fa massa dies que no vaig al gimnàs i  em manquen endorfines esportives…

El cas és que arribo a la nit molt més cansada del normal i malhumorada. No hi ha res que em faci riure ni m’aixequi els ànims. I faig pagar el meu malhumor a qui no en té cap culpa, com per exemple, en Pep.

Ara em passa més sovint, des que treballo, perquè tinc molt poc temps per organitzar-me, i perquè últimament tothom s’entesta a organitzar.me la vida:
La meva mare que passa per casa cada dos per tres, per una cosa o altra, i que et té de xarrera (ella xerra i tu escoltes, és clar) un mínim de mitja hora.
La meva germana, que em diu els caps de semana que té lliures per veure quin podem pasar tota la familia.
La filla d’en Pep, que per comunicar qualsevol cosa ha de decidir ella quin dia i a quina hora pots parlar-hi.
I en Pep, que organitza les vacances per tots dos amb la seva familia quan jo necessito uns dies de pau, cosa que no tinc envoltada de gent i de nens.

I últimament necessito tant la pau…. Aquests horaris de feina m’atabalen molt. Sóc una eremita, sempre ho he estat, i  a mesura que em faig gran, cada vegada més.

 

 

 

    Històric
    maig 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « abr.   juny »
     1234
    567891011
    12131415161718
    19202122232425
    262728293031  
    Categories
    Entra/surt
    Visites