Els calaixos de la memòria, tercera part

febrer 14th, 2014  Tagged ,

En Juli va deixar a la Laura perquè, tot i estimar-la moltíssim, no era feliç amb ella. Què el feia infeliç? Si analitzem una mica la relació, no era “normal” del tot. Pràcticament ningú no ho sabia, que estaven junts. L’ex del Juli vivia prop d’ells i anaven amb compte de no deixar-se veure junts agafats de la mà, o petonejant-se. El Juli coneixia a la família de la Laura, però no així a l’inrevés, ella no coneixia a la família del Juli, la família Monster, com deia ella, de tantes coses estranyes que ell li havia explicat, de la seva família. Vivien junts però ell no considerava el pis de la Laura com casa seva, perquè no era seu. La Laura pensava que aquesta situació provisional s’aniria estabilitzant de mica en mica. Era lògic pensar així. Amb el temps, ja no caldria amagar-se de l’ex, perquè no li faria tant mal… Ella acabaria coneixent als pares i germans del Juli…

Sí que la Laura es va adonar de que el Juli ja no passava tant de temps amb ella, que feia coses rares, com ara agafar bicis abandonades i fer-les servir, li va agafar la fal.lera d’aprendre xinès, deixava diners a tothom però no posava res per la manutenció de casa, que ja no l’ajudava a netejar, ni a cuina, ni a planxar, com havia fet abans… Tot això l’hauria d’haver fet reaccionar una mica, però també sabia que el Juli l’estimava. I es pensava que amb això n’hi havia prou.

Tot i haver-la deixat, l’estimava tant que hi anava a dormir sovint. Aquestes nits sí que eren d’amagat, perquè els nens havien de tenir clar si estaven o no estaven junts. I algún cap de semana també seguien sortint. En Juli li deia que tenia molt clares les coses, que es veien perquè sempre l’estimaria, però que mai més no podrien a tenir una relació de parella. Que podien ser amics, o amants, o les dues coses alhora. La Laura ho acceptava, pensant-se que de mica en mica el podria tornar a convencer de tornar a estar junts. Com podia no fer-ho, si ell no deixava de demostrar-li que l’estimava?

No va ser així. En Juli, un dia, va comunicar-li la decisió que havia pres. Volia ser pare, no ho havia considerat abans, però ara sí que ho volia, i la Laura no volia tenir més fills, ja ho havien parlat alguna vegada. En Juli pretenia buscar una noia, emigrant a ser posible, per fer el següent tracte:  casar-se amb l’estrangera, donar-li el permís de residència a canvi d’un fill. La idea era viure amb qui trobés, no separar-se després de ser pare, sinó viure amb la dona la resta de la vida. La Laura es va esgarrifar. Ell li va dir que viure amb algú a qui no estimava no li faria mal.

Va esforçar-se per reenamorar-lo, per treure-li la idea del cap, però no va poder. Tenia un amic casat amb una estrangera, i aquesta noia li va anar presentant amigues fins que en va trobar una que li va agradar i que es va avenir al tracte. Va intentar seguir sent l’amant de la Laura, que pobreta s’anava esfonsant poc a poc, a més convençuda que ella no l’havia tractat bé, al Juli. Fins i tot va ser la seva amant, uns mesos, però li feia massa mal tot plegat. Es va anar enfortint fins a ser capaç de tornar a sortir, de relacionar-se, i de deixar de veure’l.

En Juli va plorar, quan va saber que la Laura s’havia enamorat d’un altre home. Però seguia  tenint el calaix tancat. I el va haver de tancat amb clau per sempre més, perquè ella no en va voler saber res, ni tant sols com a amics, tant l’havia decebut. I és que amb el temps, es va adonar que no era que ella li hagués fet mal, o que no li hagués volgut donar un fill, sinó que en Juli no sabia estimar, no n’havia sabut mai. I a la llarga se n’hagués adonat, potser massa tard… La Laura també va tancar el calaix, però encara l’obre, de tant en tant, per recordar que et poden fer mal, estimant…

 

 

 

 




Trackback URI | Comments RSS

Leave a Reply

Name

Email

Website

Speak your mind

    Històric
    febrer 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « gen.   març »
     12
    3456789
    10111213141516
    17181920212223
    2425262728  
    Categories
    Entra/surt
    Visites