Els calaixos de la memòria

febrer 10th, 2014

La memòria és una calaixera amb moooooolts i molts calaixos. Tu tens l’opció de deixar-los oberts, de tancar-los amb clau, de llançar la clau al mar….

Això va fer un molt bon amic meu amb la seva parella, una altra molt bona amiga meva. Quin conflicte tan gran em van plantejar! Com seguir sent amic d’un sense fer mal a l’altre… La vida és així, de vegades, complicada i enrevessada.

Però bé, el que volia explicar no és el difícil que m’ho van posar a mi, sinó el que els va passar a ells. Els posaré noms, Juli i Laura.

En Juli concebia les relacions de manera diferent al que sol fer la gent. No n’havia tingut gaires de normals, de relacions. De fet, estimar no era una opció que tingués en la seva ment. Més ben dit, sí que la tenia, desada en un calaix. Casar-se era una cosa pràctica, que es podia fer. Estimar no. No concebia casar-se amb la persona que estimava, suposo que perquè no concebia que la persona a qui ell estimava el pogués estimar a ell. Per tant, amor desadet al calaix.

I sí, es va casar amb una bona noia, maca, treballadora, llesta, encantadora. Però no l’estimava. L’apreciava, això sí, i li va proposar aquest tracte: “Tu i jo ens casem, ens avenim, estarem bé junts. No cal que tinguem sexe si no vols, ja m’avisaràs quan tu vulguis, quan estiguem fets l’un a  l’altre, a força de conviure. Jo tinc una companya, tu tens un company i una seguretat”. Ella amb el seu sou no hagués pogut mai comprar-se un pis, i ja estava a l’edat que en diuen que se t’ha passat l’arròs. Cap dels dos volia tenir fills. Semblava el tracte perfecte.

Però en Juli sempre havia estimat la Laura. Eren molt bons amics, d’aquells que s’ho expliquen tot. Ell li havia contat els plans que tenia per casar-se, ella li explicava  com coixejava el seu matrimoni, i així anaven fent, confiant l’un en l’altre moltíssim, més que amb les respectives parelles.

Quan el matrimoni de la Laura va fer aigües, ella es va recolzar moltíssim en ell, tot el que la dona del Juli li permetia, perquè era molt gelosa. Xatejaven, o parlaven per telèfon en hores de feina… Un dia ella li va dir que se n’havia enamorat, del Juli. Que creia que el que sentia per ell passava per sobre de l’amistat, i que haurien de distanciar-se una mica per no malmetre res, ni la seva relació ni el matrimoni del Juli. Ell va estar d’acord, pensant-se que el que ella prenia per amor en realitat era por a no estar sola, que estava confosa.

Com que, en dir-li, va poder comprovar que el Juli no sentia el mateix per ella, que la seva intuïció femenina li havia fallat, va decidir, tot i tenir clar que n’estava enamorada, no dir-li-ho més, per , almenys, poder seguir essent amics.

La Laura va intentar refer la seva vida amb alguna relació que li va fer més mal que una altra cosa, va ensopegar amb poca-soltes i amb homes que no eren el que semblava per telèfon. La gent sol mentir molt, per telèfon o internet, en podia donar fe. I en Juli va seguir escoltant-li aquestes aventures, fins i tot va gosar, com a bon amic, a recomanar-li que no veiés més a tal o a pasqual. Tot i la confiança, ambdós van fer per distanciar-se una mica.

Fins que un bon dia el Juli va canviar la seva actitud. Va tornar a preguntar-li per la seva vida, a demanar-li que li expliqués coses. La Laura estava estranyada de que ell tornés a apropar-se-li. I de sobte, com qui no vol la cosa, en Juli li diu que ella li agrada molt, moltíssim. I l’endemà li diu que no és que li agradi, sinó que en realitat l’estima, que sempre l’ha estimat, que va intentar, quan ella li va confessar que l’estimava, lluitar contra la idea d’estar junts, perquè la seva dona no es mereix això, però no pot més, ha esclatat i ha de deixar anar tot el que porta dins. Li explica com l’estima, com sempre l’ha estimat, que des del dia que es van conèixer havia quedat bocabadat per ella, per una noia tan maca i tan senzilla. La Laura no s’ho podia creure, que per fi els seus somnis es fessin realitat.

Van començar a veure’s d’amagat. El Juli semblava tenir-tot mol ben planificat: fes-me una còpia de les claus del pàrquing, no puc deixar el cotxe al carrer de casa teva, et vindré a veure els matins que matino per anar al gimnàs, i hi aniré una mica més tard. Total, que es veien uns quants dies entre setmana i d’amagat, i poca estona. Sexe ràpid, que a la Laura no li acabava de convèncer però portaven tant temps desitjant-se que s’estimava més això que no res.

Així en Juli tenia dos calaixos, que anava obrint i tancant, mai podien estar oberts tots dos a l’hora. Quan un estava obert, l’altre no només estava tancat, sinó que era com si no existís. S’havien canviat els papers: la dona del Juli era l’amiga, la que li feia companyia, amb qui anava a prendre una copa, donar una volta o al cinema. La Laura era l’amant i la dona a qui estimava, però amb qui no podia compartir més que uns minuts robats.

I hagués seguit així durant tant de temps com la Laura li hagués permès, sinó hagués sigut perquè van passar coses que els van fer canviar d’actitud.

Us ho explico en una altra entrada…

 

 

 

 

 

 

 

 


Trackback URI | Comments RSS

Leave a Reply

Name

Email

Lloc web

Speak your mind

    Històric
    febrer 2014
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « gen.   març »
     12
    3456789
    10111213141516
    17181920212223
    2425262728  
    Categories
    Entra/surt
    Visites