Cantar a Gospelsons

novembre 27th, 2014

Sempre m’ha agradat cantar. Però com tothom, a la dutxa. Bé, a la dutxa i a tot arreu on pugui, perquè la música em fa sentir bé. M’allibera de tot, del bo i del dolent, és adrenalina per mi. Ballar també m’agrada, al meu aire, necessito ballar de tant en quan. De fet, al gimnàs només vaig a classes dirigides perquè en certa manera són classes de ball per a mi.
També toco el piano, però d’això no n’estic satisfeta. No se’m dóna bé i em suposa un esforç decebedor. M’ha ajudat, però no de la mateixa manera que cantar i ballar, perquè no m’allibera, no em sé deixar anar perquè no en sé prou.

Total, que tot aquest rotllo és per dir-vos que, després de mesos i mesos de currar-ho molt amb totes les cantants novelles de Gospelsons, vam cantar ahir al Palau de la Música. Va ser una passada. Diuen que ho vam fer bé. No puc jutjar-ho, jo em vaig sentir molt còmoda dalt de l’escenari. Per mi va ser apoteòsic, independentment de com ho féssim. Estar dins d’un dels edificis més bonics que conec de casa nostra, i estar a l’escenari, no a platea, va ser una experiència fantàstica. No tinc prou adjectius per qualificar-ho.

Ser-hi, cantant. Entre molta gent, els que formen aquest cor del que ja me’n sento part. Cantant com mai m’hauria pensat que podria. I he de dir que si tot va sortir bé, va ser perquè vam treballar molt i molt, però he de reconèixer que la directora és un monstre de l’escena. És capaç de cantar, ballar, dirigir als cantants, als músics, posar-se al públic a la butxaca, i tot sense que sembli que li costi cap esforç, amb una naturalitat que desconcerta. Ole, ole, i ole, Georgina. Et mereixes ser on ets.

I jo, puc dir que estic fent realitat un dels meus somnis. També he de donar les gràcies al Pep, perquè si puc anar als assajos, als concerts, és perquè ell té cura dels meus fills i de casa. I perquè aguanta totes les meves cantarelles de góspel.

 

Fa dies que no escric

febrer 17th, 2017

Si en fa de dies que no escric… Aquesta és la primera entrada del 2017!

Què voleu que us digui, estic mandrosa… I molt liada, la veritat, un pèl massa, pel meu gust. No respiro. Avui estic de vacances. No torno a la feina fins dimarts, perquè estava esgotada i dimecres vaig decidir que em mereixia un descans.

M’havia proposat fer un escrit setmanal, de manera que tots els mesos hi hagués un comentari de llibres, de cinema, de GospelSons i un de més personal, però com no comenci al març… vinga va, ho intentaré. Tinc 2 setmanes de marge per agafar embranzida, planificar-me i trobar una estoneta el capde per escriure.

Què dir-vos ara?  Que hi ha dies que no arribo, i en canvi d’altres em menjo el món. Que cantar s’està convertint en una obsessió perquè em sento bé, millor dit, em sento moooolt bé, em sento viva quan ho faig. I no faria res més. Vaig pel carrer i taral.lejo. Estic al gimnàs i canto. Condueixo i a viva veu. Plego roba i repasso cançons… A la dutxa,  ja no ho cal dir. Com diu una amiga, vitamines per l’ànima. I són aquestes vitamines les que empenyen el cos i el cor.

Els fills, adolescents, encantadors uns dies, insuportables d’altres, també empenyen i esgoten alhora. Ambdós més alts que jo.

I en Pep, sempre al meu costat, el meu refugi i la meva pau. No em falla mai, mai.

I així hem començat aquest 2017.

Us mantindré informats.

 

 

Primer trimestre del curs, darrer trimestre de l’any

novembre 1st, 2016

Estem en marxa, encarant el curs tan ple de novetats…

La meva filla encantada amb el canvi que li ha suposat el batxillerat artístic. Companys i companyes nous, matèries diferents, i entusiasme a flor de pell. Encara no m’acabo de creure que li agradi anar a classe !

Segueix igual en moltes coses, com ara avisar-me de sortides a darrera hora, no comentar una nota baixa… Tan punt em fa sentir orgullosa com em fa enrabiar.  Adolescents…

Aquest curs cantem juntes a GospelSons, ja té l’edat per poder fer-ho. Tot i que no té l’addicció que tinc  jo pel cor.  Per cert, en sóc la secretària, enguany.

El meu fill està fent l’estirada, ja és més alt que jo i segueix creixent. Ell sempre ha sigut de bon portar, a part de moooolt carinyós amb mi. Té les seves coses, tossut i vergonyós de mena, però noble. De moment, la relació amb ell segueix essent molt bona.

Amb la meva mare és diferent. No m’agrada la seva manera de ser, ni de pensar, i en alguns casos la seva manera de fer. Del que no tinc queixa és de com estima els meus fills, això sí que ho té. Per ells fa moltes coses i li ho agraeixo. Però jo no estic bé amb ella. Més d’una hora i  ja m’he de mossegar la llengua .

El cas és que es fa gran i cada vegada em necessita més, és inevitable. I quan em necessita em fa la pilota, o bé donant-me diners, o essent molt simpàtica… en fi, avui toca portar-la al cementiri i dinar plegats. Faré inspiracions de les meves, que em relaxen…

 

 

Adolescents

setembre 28th, 2016

Ser pare és complicat, tots els que ho són ( i segurament els que no ho són també) em donaran la raó. Pujar una personeta costa. Així com hi ha gent que voldria que els seus fills no es fessin grans, perquè quan són petits te’ls menjaries, jo sempre he pensat que totes les etapes del creixement són per gaudir-les: quan són nadons perquè depenen totalment de tu i desperten tendresa infinita, m encanta l’olor que fan (acabats de banyar, és clar); les primeres passes són fantàstiques, com les gaudim i com les gaudeixen; l’escola i els primers amics, aprendre a llegir i escriure, fins i tot el racó de pensar. En fi, un munt de sensacions que la majoria coneixeu i que jo he gaudit moltíssim i també he patit, com tots els pares. No tot són  flors i violes, cert.

Tinc els fills adolescents. El petit, de tretze anys, encara no m’ha donat gaires problemes. És bon nen i tot i que li agrada ajuntar-se amb amics més trapelles que ell, és força obedient. Sap el que ha de fer per tenir-me contenta i que les coses rutllin bé a casa. La gran, amb setze acabats de fer, ja m’ha donat més maldecaps. Pensareu, clar, que si sortir, les discos, fumar, beure, els noviets… doncs no, res d’ això. Té companyes de classe que les he vist sortir de festa amb uns talons que ni hi saben anar. Ella no. Sempre amb sabatilles esportives o botes a l’hivern, sempre de color negre, no admet gaires més  colors en el seu vestuari. L’única nota de color que es permet és als cabells, que l ‘any passat portava de blau turquesa. Surt amb una o dues amigues, no en té més. No li interessen les mateixes coses que als companys i companyes de classe que ha tingut fins ara. Diguem que els ha “suportat”. Ella es considera “frikie” (no sé si s’escriu així). Ara s’està  fent vegetariana. Li agrada molt cantar. Quan és feliç, és encantadora. Però li agrada estar al seu món i que no la destorbin,  fins al punt de ser maleducada, quan li demanes que torni al món real, ja sigui per parar la taula, o per contestar alguna pregunta que li faig. Això sí, mama compra’m roba, compra’m menjar vegetarià, compra’m…, compra’m… Qué no accepti ni un sol dels meus consells, que no sigui capaç de disculpar-se mai quan no fa les coses ben fetes, que esperi contínuament que la tracti com una adulta quan fa coses de nena… Sí, ja sé que és un comportament típic d’ adolescents, però s’està fent dur, us ho asseguro. Molt dur…

Per acabar-ho d’adobar, el fill de la meva parella,  també  adolescent de disset anys, em cau malament. Ho he intentat tot. He llegit un munt sobre el tema, per aconseguir que em caigui bé, i no ho aconsegueixo. Som com la nit i el dia, quant a manera de ser, quant a gustos, aficions, no tenim en comú  res més que el seu pare. I a sobre, és un adolescent dels problemàtics: malcriat, sense cap mena d’espectatives a la vida, no hi ha res que li agradi, i el pitjor, qualsevol cosa que li suposi un esforç la descarta immediatament. Veu com el meu fill gaudeix el futbol i li agrada, a ell, el futbol, però  entrenar tres dies a la setmana? Quin pal! Veu que un dels seus millors amics està musculant,  perquè és presumit i vol deixar de ser un nyicli.  Ell també ho vol fer!  Però al segon dia de rutina d’exercicis se li fa pesat i ho deixa. Li contesta malament a la seva mare, ha perdut un curs per gandul… no li trobo cap virtut, de debò. Però és el fill d’en Pep. Ell ja n’està prou decebut, però és que encara hi confia, en el seu fill. Es creu el que li diu! Jo tinc comprovat que el noi menteix amb moooolta facilitat, i sap el que li ha de dir al seu pare per tenir-lo content, tot i que al cap de dos dies el torna a decebre. No li ho dic, perquè  s’enutja amb mi, però després  se n’adona. Em sap greu per ell, però tan ell com la seva mare l’han malcriat tant (l’una, sent massa permisiva i no deixant que s’hagués d’esforçar en res, i l’altre, convertint-lo en el centre únic d’atenció,  de manera que quan va deixat d’estar tant per ell, el noi es va rebotar), i ara és el que és, un adolescent que no sap el que vol, perquè tot li costa massa esforç i no vol esforçar-se.

Només ve a casa en caps de setmana alterns i s’hi està 24 hores, poc més. Però veure’l i posar-me de mala llet és instantani. I em sap greu per la meva parella… No sé com resoldre-ho.

 

Temps de gel

agost 21st, 2016

M’estic afeccionat a la novel.la negra, i de quina manera!

“Temps de gel”, que vaig escollir a l’atzar, entre els molts llibres que m’ofereix la biblioteca, ha estat una troballa apassionant. M ha tingut enganxada des del començament, sense voler deixar-la, i fent- ho a desgrat per treballar, menjar o dormir. Uns nous personatges, de la policia francesa aquesta vegada, m’ han fet somiar, patir, glatir i rumiar.

Quina descoberta avui, quan l’he acabat no sense recança, i he buscat per Internet més obres de l ‘autor, Fred Vargas, i resulta ser el pseudònim d’una dona, escriptora francesa, que ja ha publicat molts llibres, i té un gran èxit amb els seus personatges. No us en dic el nom per animar-vos a buscar-ne informació i llegir, si més  no, el llibre que tant m’ha agradat.

 

Una joia de la novel.la negra. Un 10 per a Temps de gel.

Parlar i estimar

juliol 29th, 2016

A la darrera entrada us explicava que necessitava un respir de fills i especialment, del fill de’n Pep.

Doncs bé, el Pep va estar gairebé una setmana sense parlar- me. Tot i que segueixo pensant que jo tenia raó, em vaig disculpar per haver-lo esbroncat i  li vaig preguntar per què estava tan enutjat. No em va respondre, només va dir-me que ja li passaria, que tenia un bon embolic al Cap!  Em va entrar el canguelo,  vaig pensar que volia deixar-me i em va venir tal sentiment de culpa, per haver-lo tractat malament, que vaig estar fatal tota la setmana.

De sobte, el divendres que començava jo les vacances, i que anàvem al teatre, va tornar a comportar-se amb normalitat.

No sé què  pensar. És una persona increïble, de qui estic molt enamorada. Però quan es disgusta amb mi, no sé  què li passa pel cap, per molt que li ho demani no m’ho explica! Llavors em resulta difícil saber què és el que li molesta. La bronca de l’altre dia era per una merdeta de tros de pizza, però el rerefons era que jo estava més nerviosa del compte perquè el seu fill em genera mal rotllo i estic més irascible del compte. Per suposat, jo no li he dit això, el que no sé  és si ho intueix…

Em resulta difícil, la veritat. No sé com fer perquè el seu fill em caigui bé. Ho intento, els primers dies sóc amable, intento pensar que només  és un adolescent desorientat que no sap cap on fer camí, igual que la meva filla; que busca estar amb el seu pare perquè el veu poc; que no té cap culpa de ser nerviós i impacient; que es porta bé amb els meus fills…

Però al cap d’uns dies em sembla un nen mimat i impertinent, que va de dur però no té ni 2 dits de front; que no tinc cap tema d’interès que ens uneixi, no sé què dir-li. És totalment oposat a mi. I quan està a casa, he de fer un pas al costat (com en Mas) perquè pugui estar amb el seu pare, i hi ha dies que jo també necessito gaudir la pau d’en Pep.

No sé  com solucionar el tema… Em sento perduda.

 

Fills i parella

juliol 17th, 2016

No puc canviar-ho. És trist de reconèixer-ho, però és així. Portem 2 setmanes amb els 3 nens a casa, i no puc més. Sort que aquest vespre ja tornem a estar sols. He esclatat en dissabte, quan només faltava un dia perquè marxessin. Llàstima. Potser a l’agost aguanto millor, però ho dubto.

El fill d’en Pep és una persona nociva per a mi, de les anomenades tòxiques, però de les que no puc prescindir, ni comentar-ho, ni desfogar-me, perquè li faria molt de mal a en Pep. És el seu fill. I que consti que ha estat correcte, el noi. No com l’any passat, que estava insuportable. O com aquest hivern, que simplement estava passota, se-me’n-fotista. Ha estat agradable, fins i tot simpàtic, força col.laborador.  Però no puc amb ell. És el record de com ens va mentir, descaradament. De com no s’ha disculpat encara, per un trimestre de mentides, que van fer plorar al seu pare, i van corroborar el que jo ja intuïa: que no és una persona honesta. I la meva intuïció em falla poc, ben poc. Per mi no és una persona honesta, i té molts pocs valors. D’acord, és un adolescent, però aquest fet l’unic que fa és agreujar les coses. Penso que quan deixi de ser adolescent seguirà sent poc honest i gandul. L’han malcriat, i molt, el primer el seu pare, i no se n’adona de que ho ha fet i que ho continua fent, el segueix protegint, instint de pare. Segueix confiant en ell, pobre ingenu.

I quan están els 3, els meus fills i ell, sento que no puc defensar les meves idees de com pujar als fills. El meu fill està adquirint mals hàbits respecte al menjar però no puc exigir-li que mengi algunes coses quan l’altre no ho fa.  De fet, el petit admira al gran. I precisament l’admira perquè és un rebel, per la manera de vestir, perquè fuma, perquè no li agrada l’escola, etc etc etc. Tot el que no vull que admiri ho admira. I em fa por, i em treu de polleguera alhora. Estic en estat constant de nervis, i al final acabo esclatant. Si et dic que tinc ganes d’anar a treballar demà….

Ahir vaig saltar amb en Pep. De les 2 pizzes que vam comprar només en va voler fer una, la gran, perquè va dir que si fèiem les 2 en sobraria massa. Jo li vaig dir que era cert, però que si només en fèiem una algú es quedaria sense. Ell deia que no, que ell amb un tall ja feia. Jo no li vaig voler discutir i li vaig dir que fes una amanida per nosaltres 2 i ja ens conformaríem amb un tall de pizza. Total, qui no va menjar pizza? Servidora, i m’encanta la pizza. Qui es va menjar 3 talls grossos de pizza? El fill d’en Pep. Que consti que em va preguntar, si podia agafar el tercer, i li vaig dir que endavant. No li negaré el menjar a un adolescent que està com un clau. Amb qui estava empipada era amb el Pep. Encara no sap que el seu fill menja com el cul, però mai no li ha fet fàstics a la pizza, que 3 talls sempre se’ls menja? Que precisament, i equivocadament, perquè ningú li ho corregeix, no menja res per esmorzar, poc per dinar i s’atipa a l’hora de sopar? Que l’amanida me la vaig menjar gairebé tota jo, en Pep en va menjar una quarta part, però sí que va tenir el seu tros de pizza? Vaig acabar-me l’amanida, i com que tenia gana, vaig atipar-me de meló, i vaig deixar als 2 galifardeus sols davant de la tele. Jo me’n vaig anar a llegir al llit. Total, que quan va pujar en Pep a dormir es va estranyar de que estigués ja al llit, i quan li vaig explicar per què estava emprenyada, no em va comprendre en absolut. Avui està fred. Correcte, però fred. Aquesta és la seva manera de demostrar-me que està enutjat.

I em sap greu, però no li donaré la raó, no pas, no en coses que té davant dels ulls i no sap veure. Per molt que vagi a fer 17 anys, alguns mal hàbits, com el menjar, s’han de corregir. Sempre li han deixat fer el que li rotava i ara en paguem tots les conseqüències.

Només tinc ganes de que se’n torni amb la seva mare, i poder calmar-me una mica. Quines ganes en tinc!

 

 

Hombres desnudos

juny 2nd, 2016

Alícia, Alícia… Per què m’agrada tant com escrius?

M’he llegit el llibre en una setmana, no el podia deixar. Això que no és una novel.la de misteri, ni policíaca, però saber una mica més, una página més… i així fins que em veia obligada a deixar el llibre, ja fos per anar a dormir, o per menjar…

La novel.la va d’homes nus, com diu el títol. Homes que es despullen, o sigui, boys, com en diríem ara. En realitat també es prostitueixen.

Però el llibre és molt més que això, la veritat. Perquè al voltant de dos boys, hi fa moure 2 personatges més, amb qui es relacionen. Cada personatge parla en primera persona, de la seva vida i de la relació amb els altres tres. Per mi és el principal de la novel.la. Veure com els personatges veuen als altres personatges, i a ells mateixos. No són tan llunyans com  ens puguin semblar, sinó realitat en estat pur.

Un fatxenda (quinqui, en dèiem quan jo era jove) que és boy perquè li dóna diners i pot portar un bon ritme de vida. Es fa el dur, però és bona gent. L’altre, un mestre de literatura sense feina ni perspectives de trobar-ne, que coneix al primer i es fa boy per poder sobreviure, però sempre amb recança. Una empresària  de quaranta anys, a qui el marit ha deixat per una altra dona més jove i que només vivia per l’empresa, intentant tenir el sexe que mai no va tenir, amargada i insegura. La seva amiga, una mica més gran, divorciada en festa contínua, que és qui l’arrossega a les trobades amb boys.

Les relacions entre aquestes quatre persones són força curioses, perquè cap d’elles sembla encaixar, però no poden evitar trobar-se. Un retrat de gent que podríem tenir ben a la vora, personatges estranys i normals a l’hora. Uns són on són perquè volen, els altres perquè la vida els porta a fer o ser el que no volen… Res que no ens pugui passar a nosaltres o al nostre voltant.

L’alícia Gimenez-Bartlett, sí, sí, ella, l’escriptora de la Petra Delicado (un dels meus personatges favorits), ella és l’artífex del llibre. Escriu molt bé, les paraules justes, les emocions adients, t’ajuda a posar-te a la pell de tots, Un deu per ella, i que segueixi escrivint així. En sóc una gran admiradora.

Us el recomano molt.

 

Cantar sempre que puc

maig 15th, 2016

Vam cantar als premis Mercè Sala que lliura l’empresa Factor Humà. Fantàstic. Em vaig sentir molt còmoda. És fàcil cantar quan cantes davant d’algú que no coneixes, per molt Clara Segura, Carme Forcadell i Neus Munté que fossin. Va ser un orgull, però no em va crear nervis. Vaig cantar molt més segura, amb una rialla a la cara i al cos. Perquè crec en el que cantem. Perquè cantar em relaxa i em dóna vida a la vegada, perquè no faria res més que cantar, tant de bo pogués viure de fer-ho…

He de donar un 10 a l’Arantxa. Quina crac de solista. Sempre he pensat que era la milor solista del cor, i ho demostra en cada actuació. Va estar genial! Té una veu tan dolça i potent alhora… Fa lluir les cançons. Sento una admiració molt gran per ella.

Jo també he de donar les gràcies al Pep. Sense ell no podria anar als assajos, o a alguns concerts. A més, sé que el góspel no li diu res, però ens va seguie en “streaming” i li agrada anar a totes les actuacions que fem. Portem 7 anys junts, per bé que només 3 compartint casa, i cada dia em té més enamorada. He trobat l’home ideal per mi, el que fa que la vida sigui més fàcil, ens donem ànims mútuament quan no tot rutlla com voldríem, ens entenem molt, perquè compartim moltes coses, respectem les que no compartim, i intentem fer-nos feliços l’un a l’altre. Quan em mira els ulls li llueixen, i el mateix em passa a mi. I sembla mentida que en 7 anys no deixen de lluir-nos els ulls quan ens mirem.
Sé que ens vam conèixer en el moment precís; segurament quan ell era més jove no m’hagués enamorat com ara, crec que era més gamberro i molt menys madur, com jo mateixa. Ens hem trobat quan ambdós no buscàvem a ningú, senzillament estàvem deixant clar a qui coneixíem el que no volíem, intentant aprendre dels errors i creant nous llaços sense massa compromís. I mira com, el llaç es va estrènyer més aviat i molt més fort del que esperàvem. I un sant Jordi de fa 7 anys em va oferir una rosa per començar una relació, i aquest me’n va donar 7, per tots el temps que portem junts.

L’estimo, l’estimo moltíssim. I per això ho cantaré a tothom, mentre pugui.

Gràcies per comentar!

maig 8th, 2016

Fa mes d’un mes que no escric.
En Pep treballa a casa i està a l’ordinador tot el dia. Jo, des del mòbil no escric gaire de pressa. Què hi farem!

Vaig carregar molt les piles per Setmana Santa. Vam estar a Montblanc,  Poblet i Santes Creus, on vaig desconnectar de tot.

La resta d’abril vaig fer el curs de relaxació i vaig aprendre a ralentir el ritme de les meves neurones. Va ser una bona experiència, entrar en contacte amb el món de la meditació en el que no creia gaire.

Vam celebrar els 50 d’en Pep i li vaig encarregar un pastís que em va sortir més car que el regal. Això sí, va valer la pena veure la cara de sorpresa i satisfacció quan el va veure. Només en va quedar una miiiica de no res, de tan bo que estava. La seva filla li va regalar (i de passada a mi) una nit en un 4* a Andorra i vam gaudir ho molt, les passejades, l’hotel, el romànic, la neu, el tobotron, l’spa…

L’endemà de Sant Jordi vam cantar amb el cor a Sant Cebrià i va ser fantàstic, terapèutic. A l’aire lliure, al costat de l’església, en les escales que hi porten, i davant de no més d’una cinquantena de gent del poble. Increïble!

La setmana següent em vaig atabalar molt a la feina i no vaig ser prou hábil com per fer servir tot el que havia après al curs de relaxaxió. Sí que vaig ser capaç d’aprofitar-ho per al cap de setmana i agafar forces.

Estic millor, actualmente, i he de dir que en gran part gràcies a aquest curs. Cada vegada que m’atabalo, o que penso que el que em ve m’atabalarà, intento recordar tots els exercicis que vam practicar, i totes les xerrades que vam fer. Van ser senzilles però efectives. La nostra ment és molt poderosa i hem de saber usar aquesta força en sentit positiu i a favor nostre. De vegades és difícil, no s’aconsegueix en un curs, ni en uns dies, però val la pena fer l’esforç perquè tot s’assaboreix més amb la calma i la tranquil.litat del saber estar en un mateix.

Aquesta setmana tenim una actuació amb el cor que em fa molta il.lusió, és en petit format, només som 20, i només cantem 3 cançons, perquè es tracta d’amenitzar una gala, un lliurament de premis. He tingut sort de ser entre les que canten perquè per l’horari i ser un dijous poca gent podia anar-hi. Jo m’he demanat festa. Un dia de descans m’anirà bé i aquest any no he cantat gaire. A més, em dóna l’oportunitat de que la directora em consideri per altres vegades. A veure si deixo de ser invisible per ella d’una vegada. Que se n’adoni de que cantar em dóna vida, i que per mi és tan important que no em perdo cap assaig ni cap concert que no sigui per causa major, que m’aprenc les lletres, que treballo les cançons a casa. Molt poca gent ho fa.

Avui també estic molt contenta perquè algú m’ha llegit i m’ha deixat un comentari. Feia molt temps que això no passava. Gràcies, Susanna!

Mi vida sin mí i coses meves

març 24th, 2016  Tagged , ,

Tinc uns dies de descans. Marxem en Pep i jo, dues nits, a caminar i relaxar-nos, per terres de Montblanc. Necessito desconnectar de la feina, de Mataró, i estar sola amb en Pep, sense ningú que ens destorbi.

Què explicar-vos? Aquests dies m’he sentit valorada a la feina, sé que estan contents amb mi, i m’ho han dit. Això és el que hauria de ser, i no només bronques quan les coses no han anat bé (ho sents, cap d’equip d’informàtica de logística d’una empresa tèxtil catalana que no esmentaré (tic tac tic tac…)? Les coses van millor quan et valoren la feina ben feta…).

Pel que fa a mi, la veritat no sé per què estic tan emboirada, sense tenir les coses clares pel que fa a res de res. De vegades orgullosa de la meva filla, sobretot de la seva passió (dissimulada) per cantar i per la música. D’altres, em fa avorrir, quan ha suspès 3 assignatures i no sembla amoïnar-la massa. El nen deixant de ser nen, tot i que encara em busca perquè li faci moixaines. Amb en Pep, perfecte, com sempre, segueixo estant tan enamorada o més que el primer dia. Ens estimem, ens desitgem, ens respectem i fem el camí plegats. Només espero que el puguem fer junts fins al final.

La resta del món… de vegades em fa nosa. Els fills d’en Pep em destorben, la meva família també, no diguem el meu ex. Fins i tot la gentada de Gospelsons m’atabala. I no sé per què em fa tanta nosa la gent. Semblo una vella rondinaire. No li trobo explicació a aquest sentiment de voler estar tan sola…És com si em volgués protegir del mal que em puguin fer, per petit que sigui.

M’he apuntat a unes sessions per al mes que ve de relaxació, perquè m’ensenyin alguna manera de buidar el meu cap de pensaments que no em deixen dormir bé. El meu cervell no s’atura ni un moment, de nit i de dia, i no tinc calma a no ser que canti, Però és clar, no puc cantar tota la nit. Són unes sessions que organitza l’ampa de l’escola, i vull aprofitar-les, donat que es fan en un horari que em va força bé. Potser així deixaré d’estar tan cansada, si dormo una mica millor, si les meves neurones deixen de fer sinapsi durant unes hores…

Ahir vam veure amb en Pep “Mi vida sin mí”, de la Isabel Coixet. Jo ja l’havia vista, i em va agradar tant com la primera vegada que la vaig veure. No fa gaire vaig llegir una crítica que la deixava malament. Ho sento, no la comparteixo, ans al contrari, la recomano i molt. Ens ensenya a aprofitar el que tenim a la vida, per poc que sigui, a gaudir, a ser feliços, perquè pot ser que la nostra vida no sigui tan llarga com ens esperem. Li dono un ole molt gran.

 

    Històric
    juny 2017
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
    « febr.    
     1234
    567891011
    12131415161718
    19202122232425
    2627282930  
    Categories
    Entra/surt
    Visites