LA GARSA TRISTA

0

Posted by marta24 | Posted in ELS MEUS CONTES | Posted on 15-09-2016

 

Com cada primera, el bosc del pi gros, s’omple de colors, tots els animals estan molt contents, els ocells piulen més que de costum, les abelles s’afanyen a buscar flors i el bosc és  ple de rebombori, tothom és feliç. Tothom menys la Cloti,  la garsa.

La Cloti, no té ganes de sortir del niu i es passa tot el dia plorant. Què li deu passar?

La seva veïna, la senyora mallerenga, ho ha anat a explicar al metge, el mussol.

El mussol, l’examina:

-A veure obre bé el bec, la gola està perfecta, no hi ha cap infecció.

L’observa amb deteniment, les potes, la panxa… Li escolta el pit, però no aconsegueix esbrinar el motiu del seu ensopiment.
Amb els dies, la Cloti va empitjorant, es passa tot el dia al niu i porta el cap ben esperrucat, no té ganes ni de pentinar-se.

La senyora mallerenga li porta menjar perquè la Cloti no vol ni  sortir a caçar.

 

DSCN3038

 

-Escolta, això s’ha d’acabar! No pot ser que no et cuidis, mira quina cara que fas! Avui mateix sortirem a fer un volt, et passaré a buscar d’aquí una estona.

Però quan la senyora mallerenga torna, ella continua igual, amb cara de pocs amics i està feta un mar de llàgrimes.

-No serveixo per a res i ningú m’estima.

-No diguis això -li diu la mallerenga-. Vine! -i li fa una forta abraçada.

-Tothom té temporades dolentes, però això un dia et passarà, no te’n donaràs ni compte. Em sents? Ets una garsa fantàstica, molt simpàtica i una bona veïna, jo t’estimo molt i els altres animals del bosc també.

El senyor mussol està ben amoïnat i decideix reunir tots els amics de la Cloti per tal de trobar una solució.

La mallerenga, el cucut i la senyora pica-soques han anat a veure el mussol, són els seus millors amics.

-Escolteu!, -diu el mussol-. La Cloti està molt deprimida, hauríem d’intentar que s’animés una miqueta perquè s’ha aprimat molt i està molt dèbil.

-Jo crec -afegeix el cucut -que si busquem coses brillants que li agraden molt, potser aconseguirem animar-la.

-És una bona pensada! –exclama  la mallerenga.

I  tot d’una es posen tots a buscar pel bosc i demanen ajuda als altres animals .

Els esquirols han trobat un botó de nacre. És molt bonic i té molts colors.

Els pardals una cadena daurada preciosa. I la senyora pica-soques una moneda  molt antiga, l’ha fregada bé  i ara brilla com un raig de sol.

La mallerenga busca per tot els racons del bosc  i tot d’una, troba una atractiva garsa.

-Caram que ben plantat! –pensa-. Ep! Bon dia, sóc la senyora mallerenga.

-Jo em dic  Rudi i fa pocs dies que he arribat, encara no conec ningú.

-No t’amoïnis. Jo mateixa t’ensenyaré el bosc i et presentaré  tots els meus amics, són bona gent. Ara estem buscant coses brillants per ajudar a una amiga, que està molt trista i entre tots la volem animar. Ens voldries ajudar?

-Coses brillants? Cap problema, jo en tinc un munt!

I tot d’una treu dels seu niu una pila de tresors, una sivella de plata, una arracada i un anell de coure vell. La mallerenga queda bocabadada.

L’endemà, es troben tots sota el pi gros. Caram, quina pila de coses que s’han recollit. Ho han embolicat amb un paper de diari, i ara li van a portar.
La Cloti està  en el seu niu, quan de sobte, rep la sorpresa.

 

DSCN3037 - Còpia

 

-Ooooooooohh!, -diu quan obre el regal, es posa molt contenta, tots els animalets estan molt alegres i ella plora d’emoció. Dona les gràcies a tothom, no s’esperava un regal tan magnífic i la companyia de tots els seus amics. Però sent una mica de vergonya quan veu en Rudi, es posa vermella i el cor se li accelera; mai s’havia sentit així.

-Que guapo que és -pensa.

El mateix li passa a en Rudi, la troba tan maca.

La senyora mallerenga que és molt llesta aviat s’adona del que passa.

-Caram aquets dos s’agraden -sospita. I com qui no vol la cosa, fa que tots dos es facin amics.

La  Cloti és tan feliç al costat d’en  Rudi, ell  és tan amable i simpàtic amb ella. I com que tots dos estan molt enamorats es passen el dia explicant-se coses. Fan una parella fantàstica, i quan estan sols aprofiten per fer-se petonets.

Els amics de la Cloti se’n han adonat de la nova parella, i estan molt contents de veure com l’amor ha canviat la vida de la seva amiga. Ara la Cloti ja no està trista, se la veu tan radiant i feliç.

I per acabar-ho d’arrodonir, només queda que la Cloti i en Rudi culminin la seva relació amb un bon casament. I quan arribi el gran dia, de ben segur que la parella d’enamorats, convidaran a la festa, a tots els seus amics.

 

DSCN3039

Conte i dibuixos:   Marta Vilà

 L’ELEFANT FATXENDA

0

Posted by marta24 | Posted in ELS MEUS CONTES | Posted on 18-12-2014

 

A la sabana Africana hi vivien molts elefants, però n’hi havia un que era molt presumit i es creia el millor elefant de tota la sabana. Es deia Zimbo i vivia amb un grup força nombrós d’elefants.

En Zimbo, com tots els mascles, sempre anava a la part de darrera de la manada, per protegir-los de qualsevol perill i moltes vegades feia petar la xerrada amb els seus  dos cosins en Rufu i  en Bulli, tots tres eren inseparables.

La mare d’en Zimbo era la matriarca i dirigia el grup en les migracions que feien cada any, quan s’apropava l’estació seca i les praderies on pasturaven es quedaven sense aliment.

Tota l’herba s’havia assecat i havien de marxar a zones més verdes.

Aquell dia en Zimbo es queixava de la situació que patien els mascles del grup.

DSCN1997

-No hi ha dret, aquesta tradició que la guia del grup sigui una elefanta, no em sembla bé !

-Jo crec, que un elefant amb la meva intel·ligència, està més capacitat per portar el grup, no creieu que és injust?

-A mi no em sembla malament -li respongué Rufu-. La teva mare ho fa força bé, té caràcter i tothom la respecta molt.

-Ja, ja!, però és que ara, la meva mare comença a ser gran i potser caldria canviar  les tradicions i que el guia fos un elefant més jove i fort. Jo, tinc un memòria excel·lent i aquest camí que fem any rere altre el conec perfectament.

 

-No hi donis més voltes -afegí Bulli.

-Però escolta, a mí el que em molesta de veritat, és que es pensin que els elefants mascles som babaus i que només servim per protegir el grup dels lleons.

En aquell moment de la conversa, aparegué la més bonica de totes les elefantes, la Fani.

-Hola, guapa com estàs?- digué en Zimbo-. Et fa falta que t’ajudi amb alguna cosa?

-No gràcies Zimbo,- va dir la Fani posant-se vermella.

-Em podeu deixar sol un moment amb la Fani, és que li vull explicar unes quantes coses en secret. En aquell moment en Zimbo  va confessar el seu amor a la Fani, però ella li va explicar que estava enamorada d’en Rufu.

 

 DSCN1993

-Però que li trobes a aquell escanyolit? No es pot comparar amb mi !, fixat quin cos m’ha donat la natura.

-Sóc molt millor, més fort , més espavilat, escolta Fani, jo sé que t’equivoques, en Rufu no m’arriba ni a la sola de la pota. Però la Fani tenia les coses clares i no pensava canviar d’opinió.

I al cap d’uns dies en Rufu i la Fani eren parella, i en Zimbo es moria d’enveja. Es passava tot el dia fent burles.

-Fani, has triat l’elefant més tanoca de tots, amb prou feines se’n recorda del nom de la seva mare.

Se’n reia de tots dos, els anomenava en “Rufitu” i la “Fanita”.

I un dia el seu cosí, fart de tantes burles va deixar de ser el seu amic. Estava dolgut amb en Zimbo. Ells sempre havien estat bons amics i ara només li feia la punyeta.

Però una tarda, quan estaven tots refrescant-se a l’aigua, i jugant a mullar-se, no es varen adonar que un enorme rinoceront negre s’apropava a beure, i en Zimbo, quan el va veure, es va voler fer el graciós davant de la Fani i dels altres elefants i va deixar xop com un ànec el rinoceront, que s’ho va prendre molt malament.

 DSCN1996

-Vine si t’atreveixes! – li va dir el rinoceront.

En Zimbo va sortir de l’aigua fent-se el mil homes i s’hi va enfrontar.

-Em crides a mi?, bola de greix !

En sentir aquestes paraules, el rinoceront li va fer una empenta tan forta que en Zimbo va anar a parar altre cop a l’aigua. Però ell en comptes de callar, continuava fent el fatxenda. I mentre es barallaven, el rinoceront li va clavar la seva enorme banya en una de les cames. En Zimbo cridava de dolor, algú l’havia d’ajudar o la cosa acabaria malament.

En Rufu i en Bulli varen sortir a l’ajuda del seu cosí, i varen aconseguir aturar la baralla.

Després que marxés el rinoceront, en Zimbo, va demanar disculpes, sobretot a en Rufu per totes les coses que li havia dit i va aprendre una lliçó, havia de canviar la seva manera de ser. No estava bé burlar-se dels altres i molt menys creure’s el millor de tots. A partir d’aquell dia va ser més humil, i així, mica en mica,  es va anar guanyant l’amistat i el respecte de tots els elefants.

 


Conte i dibuixos  Marta Vilà

 CONTE RADIOFÒNIC: Martirià el cranc ermità i el Nero gegant

0

Posted by marta24 | Posted in CONTES D'ANIMALS, ELS MEUS CONTES | Posted on 14-09-2014

 

Conte Radiofònic:  Martirià el Cranc Ermità i el Nero Gegant

Autora del Conte: Marta Vilà. Autora de l’ Il.lustració: Coral Felgado

Realització i Direcciódel Conte Radiofònic.

Albert Niell   http://www.albertniell.com/

Olga Cercós  http://olgacercos.blogspot.com.es/

Moltes gràcies per la vostra col.laboració en aquest projecte

SEVERÍ EL RATOLÍ MANDRÓS

0

Posted by marta24 | Posted in ELS MEUS CONTES | Posted on 23-07-2014

Hi havia una vegada, en un bosc molt frondós, un ratolí de camp. Es deia Severí i vivia amb els seu pares. En Severí, era el petit de deu germans, que feia temps que ja no vivien a casa.

Tenien pocs mesos de vida i es varen anar espavilant i de mica en mica varen anar marxant del cau. Però en Severí era molt tímid i mandrós i no tenia cap pressa per marxar.

-Vés perquè hauria de marxar? –pensava… -Aquí estic com un rei i no m’haig de preocupar de res. La mare fa un menjar tan bo i al llit al matí si està tant  bé…

La seva mare prou que li deia:

-Jo i el teu pare som molt grans i no sempre podrem cuidar de tu.

-Els teus germans han format una família, tenen fills o viuen al seu propi cau.

-Ja ho sé mare, però  a mi no m’agrada viure sol i jo no em vull separar de vosaltres.

-D’acord, però és que sempre t’hem de treure les castanyes del foc, no portes mai menjar i no ens ajudes a tenir el cau net. Nosaltres som grans i tu un dia t’hauràs espavilar sol.

En Severí no feia cas i no es preocupava de res, només de passar-ho bé.

Es llevava tard al matí, i es passava la tarda jugant pel bosc fins  que es feia fosc.

Un dia els seu pares es varen posar malalts i en Severí no s’havia què fer.

-No sé on anar a buscar menjar, ni què haig de fer? –pensava…

I plora que ploraràs, va anar a veure l’Eudald, que era el pardal més vell del bosc i tothom el coneixia  perquè era molt savi. L’Eudald va anar a casa  dels pares d’en Severí i quan va acabar la visita li va dir:

DSCN1430

-Els teus pares tenen una malaltia respiratòria, no sé exactament com ho podrem solucionar. Jo, la veritat, només conec un bolet que podria curar els teus pares, es diu aspergillus blavus, és un bolet de color blavós, amb forma de campana, una mica viscós i el seu olor és molt desagradable.

-Aquest bolet és molt escàs i es troba a les coves o grutes,  ja que creix en llocs molt humits on no hi toca el sol. Hi ha un bosc, en diuen el bosc del remei, per la gran quantitat de plantes curatives que hi ha. Es parla que sota la gran alzina hi ha una gruta,” la gruta del bolet”. Rep aquest nom per la forta olor que desprèn aquest bolet.

-I està molt lluny?

-Doncs trigaràs tres dies per anar-hi, hauràs d’anar amb compte, ja que en aquest bosc hi viu una família de falcons. Com deus saber, aquests ocells volen molt ràpid i mengen petits animalons com tu. Pocs animals escapen de les seves urpes.

-Severí, escolta’m bé, si hi vols anar-hi abriga’t bé. Estem en temporada de pluges i les nits són molt fredes, podries morir de fred, pensa t’ho bé.

En Severí  va tornar a casa seva, però els seus pares varen empitjorar i va decidir marxar.

L’Eudald, li va prometre  que els cuidaria  i en Severí es va quedar més tranquil.

De bon matí va sortir de casa seva, portava un farcell ple de roba i coses per menjar. Tot el dia va caminar  sota un sol de justícia i quan arribà  la nit, va passar  molta fred i s’adormí  arraulit sota unes mates.

L’endemà, va continuar  el camí, però plovia  i feia un vent tan fort, que amb prou feines podia caminar. Tot d’una, un cop de vent l’aixecà de terra i se’l emportà com una fulla. Al caure, va rebre un cop tan fort a la cama que el va deixar ben adolorit. En un racó del camí, cansat i sense alè,  va amagar-se sota unes herbes, ja no tenia  res per menjar i va pensar que tot s’acabava. Finalment es va adormir.                                                                                  

Al cap d’unes hores, quan el vent es va calmar i la pluja s’aturà, un talp que es diu Ralf, va passar per el camí, es va quedar  sorprès en veure un ratolí a terra, quiet i tot moll.

 

DSCN1432

 

-Eh!, desperta- li va dir. Però en  Severí no va contestar.

El talp, va sentir  pena del ratolí,  semblava com si fos mort. Llavors, l’arrossegà com va poder cap  al seu cau.  El va tapar amb forces mantes i va vetllar-lo tota la nit.

-Sembla que té força febre –va pensar el talp.

Quan va sortir  el sol en Severí es despertà, tenia  tanta gana que no podia dormir.

-Que hi faig aquí?, com he vingut?

En  Ralf, li va dir  que l’havia  trobat a la vora del camí.

Llavors ell va explicar-li  que els seus pares estaven malalts i que havia de trobar un bolet en una cova o una gruta i li donà  les gràcies per haver-lo salvat. El talp va prometre  a en Severí  que l’ajudaria  a trobar el bolet.

Després d’ esmorzar,  en Severí es va trobar millor. La cama encara li feia una mica de mal, però va decidir sortir a buscar el bolet . En Ralf el va animar.

-No et preocupis, conec totes les grutes d’aquesta zona, sóc un bon excavador.

Varen mirar i buscar per tot arreu, però ni rastre del bolet. Cap al vespre ja estaven  molt cansats i van decidir tornar al cau.

Força desanimats, varen sopar i s’explicaven llegendes que els havien contat  els seus pares quan eren petits. De llegenda en llegenda van passar les hores. En una de les llegendes es parlava de la gruta del bolet.

-La gruta del bolet?- va dir en Severí, -podria ser el bolet que busquem?

-Jo aquesta història no la recordo gaire, però de ben segur que Zenó, l’eriçó, la coneix. Sap totes les cançons i llegendes d’aquest bosc. Té la casa plena de llibres i li encanta explicar històries, li ve de família. El seu avi era el millor rondallaire del bosc; demà anirem a casa seva.

L’endemà es van dirigir a la casa de Zenó.

-No hi és, ha sortit- els va dir  la seva senyora, -si us espereu una estoneta potser vindrà, mentrestant us prepararé una infusió.

– Ens anirà molt bé gràcies.

Al cap d’una hora varen decidir marxar. Mentre es deien adéu, van veure Zenó que venia  pel camí amb un ram de farigola.

DSCN1298

-Bon dia Zenó, com estàs?

-Fantàsticament, i vosaltres, què hi feu per aquí?

-Recordes,  que un dia em vares explicar una història que succeïa a la gruta del bolet?

-Deixa’m pensar…  anava d’un follet?

 -Sí, un follet que era remeier.

-Doncs si que ho recordo.

-És cert que hi ha una gruta del bolet ,Zenó?                                                                                                   

– Sí  i tant! El meu avi me la va ensenyar.

– I perquè té aquest nom ?

–Doncs, perquè a la tardor s’hi fan uns bolets de color blavós. Curen moltes malalties, però fan una pudor horrorosa.

-I podries acompanyar en Severí fins aquest lloc?

-Sí,  és  una mica lluny, però si sortim d’aquí una estona, potser podríem arribar-hi cap el tard.

Tots tres varen preparar  una mica de menjar per emportar-se. Haurien  de dinar pel camí.

Feia un dia molt fred, però no plovia. Varen passar marges, sots i barrancs i per fi, allà a la llunyania del bosc, van veure una alzina  molt grossa.

-És centenària, -comentà Zenó, -la gruta és sota les arrels de l’arbre, una riuada va deixar part de les seves arrels a l’aire.              

-Compte no caigueu amb aquestes branques, -va dir en Ralf, -s’està fent fosc, ens hem d’espavilar sinó no ens hi veurem.

Un cop eren  dins la gruta se sentia una pudor que tirava  enrere. Tots buscaven  per tot arreu.

DSCN1452

-On ets bolet trapellot? – deia  un.

-Quina pudor i quines basques –exclamava  l’altre. De tant en tant havien de sortir a agafar una mica d’aire.

-Ep! nois,sota aquelles fulles es veu una cosa, -deia en Ralf. -Són aquí!, és això el que busqués Severí?

-Sí, han de ésser aquests sens dubte, tenen forma de campana i són de color blau amb el barret viscós.

 -Visca!, ja ho tenim, -cridava Severí, -va marxem corrents que es fa fosc. Varen posar els bolets al sarró on portaven el dinar i  sortiren de la gruta, de sobte van sentir uns xiulets. Era el falcó que rondava per allà.

-Anem amb compte. Però el falcó que era més llest que una mostela va enxampar en Severí i l’agafà amb les seves urpes.

–Deixa’l anar! –cridava  en Ralf.

Sense pensar-s’ho, en Zenó es va convertir en una pilota de punxes i li ventà una punxada al ventre. El falcó va sentir un dolor terrible i deixà anar en Severí. Després l’ocell rapinyaire, va sortir volant com un coet. Tots reien  alhora, s’havien  salvat.

-Ja li està bé, s’ha endut una bona pessigada. Ens ha costat molt arribar fins aquí. –va dir en Ralf.

Quan tornaven  pel camí, va passar una llebre.

-Hola tenebra! –exclamà Zenó, eren vells amics, havien anat  junts a l’escola.

-Tenebra té la pell fosca, per això li varen posar aquest nom els seus pares – els va dir Zenó.

Li varen explicar  tot el que els havia passat  i ella que era molt bona i ràpida, els digué  que portaria  a casa seva en Severí.

-Adéu a tots i moltes gràcies, no oblidaré mai tot el que heu fet per mi, teniu us deixo un plànol del bosc on visc, sempre que em necessiteu compteu amb mi per qualsevol cosa.

Es varen fer un forta abraçada i es desitjaren  molta sort.

DSCN1441

Tenebra va portar en Severí  casa seva, era  ràpida com un llamp i en un tres i no res varen arribar.

Severí, va anar veure els seus pares, estaven al llit, feien mala cara i els costava molt respirar. Va entregar  el sarró a  l’Eudal, que es retirà a  la cuina, va omplir una olla amb aigua i l’escalfà, tallà  els bolets a bocins i hi va afegir-hi  diverses herbes.

Un cop  bullit, ho colà i va fer  respirar els vapors que surtien de l’olla als pares d’en Severí.

-Demà al matí  es trobaran molt millor. Cada dia  abans d’anar a dormir hauran de respirar els vapors. Si tens algun problema avisa’m.

En un parell de dies els pares d’en Severí es trovaven molt millor. Varen tenir de ventilar la casa forces dies perquè marxés la mala olor . Però tot havia acabat bé.

Severí, va prometre als seus pares que sempre els ajudaria amb les feines de casa, que seria més responsable i obedient. I  els va explicar totes les aventures que havia passat al costat d’en Ralf, Zenó i Tenebra i lo generosos que havien estat amb ell.

I aquesta amistat va durar per sempre més, es veien de tant en tant, perquè els seus boscos estaven força separats, però no varen deixar mai de ser amics.

                               

DSCN1455

Conte i dibuixos Marta Vilà

EL RATPENAT DESCONFIAT

0

Posted by marta24 | Posted in ELS MEUS CONTES | Posted on 02-06-2014

 

En les profunditats d’una cova de l’estat de Campeche,  a la selva  de Mèxic i vivien moltes espècies de ratpenats. Formaven diversos grups i convivien plàcidament sense cap mena de conflicte entre ells.

La comunitat més nombrosa, era la dels insectívors, que com diu el seu nom mengen insectes.

En Fredi, era  un petit ratpenat, la seva mare l’havia estat alletant  durant setmanes i ara començava a espavilar-se sol. Aprenia  a volar dins la cova, i a emetre sons per detectar els insectes. Feia els seus primers volts i estava força espantat; no tenia gaire traça encara.

Es fixava molt en els altres ratpenats que hi havia a la cova.

-Que lletjos que són i quina por que em fan,-pensava… No li agradaven gens els desconeguts.

Un dia, va conèixer en Vampi, un ratpenat del grup més petit de la cova.

 

-Hola, com et dius? -li va preguntar en Vampi.

-Em dic Freeedi,-contestà amb  veu tremolosa.

-La teva família és molt nombrosa,  vosaltres també mengeu sang?

-Com dius saaang?,-s’esgarrifà en  Fredi, a qui tots els pèls se li varen posar de punta.

-Sí, sí sang -contestà en Vampi, -Que ets sord?

-Aaaaaah!!!! -va xisclar en Fredi que va sortir corrents.

 

 

baixa rat-penat

 

-Mare, marona, hem de marxar d’aquesta cova!, sinó aquells ratpenats d’allà ens xuclaran tota la sang mentre dormim i no en sobreviurà cap de nosaltres.

 

-Que dius Fredi!, no exageris, els nostres veïns no ens han  atacat  mai, quan et calmis, t’ho explicaré:

Escolta Fredi, els ratpenats vampir com se’ls coneix vulgarment, s’alimenten de la sang de mamífers més grans: com les vaques, cavalls, porcs… Els fan un petit tallet  quan estan dormint i l’animal no se’n dona ni compte.

Són com els mosquits que nosaltres mengen, però més grans.

També hi ha ratpenats que cacen: ocellets , peixos, ratolins… Però tampoc no ens faran res estigues tranquil.

En Fredi, es va calmar amb les paraules de la seva mare.

Al cap d’uns dies, ja estava preparat per anar a l’exterior. Cap el vespre, tots els ratpenats varen sortir de la cova, en Fredi volava molt bé. Quan de sobte, un cop d’aire el va enviar directament cap al tronc d’un arbre i  va rebre una forta patacada al cap, que el va deixar mig estabornit.

 

rat-penat

 

Un cop es va recuperar, va obrir el ulls i es va quedar glaçat quan va veure un ratpenat amb una llengua llarguíssima, semblava un extraterrestre. Ell no es va ni bellugar, estava molt espantat; va observar que introduïa la seva llarga llengua en una flor.

-Quin fàstic!, -exclamà.

Quan es va retrobar amb la seva mare, li va dir, que havia vist el ratpenat amb la llegua més llarga del món i que feia coses estranyes amb una flor.

-Ai, quina imaginació que tens! -va riure la seva mare-. És un ratpenat pol·linitzador, s’alimenta de nèctar de les flors, com les abelles i tots tenen aquesta llengua tant llarga, s’ocupen de la reproducció de les plantes i dels arbres.

-Ostres!, -va dir Fredi, -he tornat a ficar la pota.

 

Cada dia el petit ratpenat, sortia a caçar. Menjava tota mena d’insectes: mosquits, mosques, escarabats, arnes, -que deliciosos! –pensava…

Aquell vespre quan va estar tip, es va penjar cap per avall en un arbre, a reposar una estona. Llavors, tot d’un cop, li varen caure a sobre un grapat de dàtils.

-Què ha estat això? -va mirar cap amunt i va veure un ratpenat enmig de les fulles d’una palmera.

 

rat-penat 3

 

-Què fas?, llençant-me dàtils! –va cridar mentre s’apropava a ell, però el ratpenat no tenia ganes de barallar-se i se’n va anar.

-Covard! ets un covard! –rondinà.

Com les altres vegades, ho va explicar a la seva mare.

 

-No  crec que et volgués fer mal , devia estar menjant fruita.

-Fruita? –es va sorprendre en Fredi.

-Sí, hi ha ratpenats que mengen fruita: dàtils, plàtans, mangos, advocats…

Són els jardiners de la selva, escampen les llavors  de la fruita que transporten amb la boca i amb els seus excrements afavoreixen la regeneració del bosc.

-Ostres mare, tu si que ens saps de coses.

 

-Saps què, fill meu, cap dels ratpenats que has conegut  no et farà mal. Fins i tot la guineu voladora que és el ratpenat més gran del món, només menja fruita.

D’ençà  d’aquell dia, en Fredi va sortir més tranquil a caçar, no es tenia d’amoïnar per els altres ratpenats.

Però la seva mare li va dir, que anés amb compte amb les grans aus: com els mussols, corbs, àligues, falcons…

 

Aquests sí, que eren els seus veritables enemics.

 

 Conte i dibuixos Marta Vilà

LA GALLINA CLEMENTINA

0

Posted by marta24 | Posted in ELS MEUS CONTES | Posted on 08-05-2014

Vet aquí una vegada, que hi havia una gallina que es deia Clementina. Tenia cinc germanes que eren molt formoses i estaven ben plenes, totes tenien un aspecte immillorable. En canvi Clementina era petita i escanyolida, no era gaire agraciada, però ella s’ho prenia amb resignació.

Vivien en un corral petitó, al costat d’un gran mas de pagès, en una zona propera al bosc. En aquest corral, un dia el pagès hi va portar un gall. Es deia Bernat, era molt elegant i presumit i tenia enlluernades a totes les gallines, amb els seus quiquiriquics. Era esvelt i totes el trobaven tan atractiu…

LA GALLINA CLEMENTINA

Bernat, els explicava històries d’aventures que li havien succeït, que si un dia havia salvat una gallina d’esser menjada pel llop, que si  un altre dia havia espantat un corb que es menjava tot el gra del galliner… En les seves aventures ell sempre era l’heroi.

Les gallines l’escoltaven bocabadades i li reien les gràcies. Ell a canvi els tirava floretes, -que n’ets de bonica, ets tan simpàtica… En fi que era el Romeu del galliner. Clementina al igual que les seves germanes, també es va enamorar del gall Bernat, però ell no li feia cas. La trobava lletja, seca, poc interessant i s’estimava més les altres gallines que eren més maques. La petita gallina, estava tota moixa i deprimida. Les seves germanes li preguntaven què li passava, però ella no s’atrevia a explicar-los res.

Cada dia, si el temps ho permetia, la dona del pagès obria el corral i deixava sortir les gallines a prendre el sol i esbargir-se una miqueta. Clementina de vegades es quedava dins el galliner i es feia un tip de plorar, pensant que el seu amor no es veuria mai correspost.

Un dia, quan la pagesa va obrir el galliner, Clementina va aprofitar per fugir. Es va endinsar enmig del bosc i anava caminant, quan de sobte va trobar un porc senglar. Ella es va espantar molt i va començar a córrer i a cloquejar. Feia uns crits tan forts, que ben aviat tots els animals del bosc sabien que per allà hi rondava una gallina.

 La guineu, que era molt llesta, va ser la primera en adonar-se’n.

DSCN1245

Li queia la baba, només de pensar què menjaria per sopar. Aviat la va trobar.

-Carai,-es va dir la guineu, -però quina mena de gallina és aquesta, mes aviat és com una garsa, tan petitona i seca –pensava… però com que tenia molta gana, la va començar a seguir. La gallineta sentia unes passes darrera seu i estava molt espantada. Quan va veure que la guineu la seguia, va decidir tornar al corral cames ajudeu-me.

Un cop va arribar al corral, totes les seves germanes encara prenien el sol. Estaven totes al costat del gall escoltant una de les seves històries. Clementina va començar a cloquejar, -que ve la guineu!, que ve la guineu! La guineu, quan va veure les altres gallines tan formoses i el gall tant ben plantat passejant pel camp, no es va ni mirar  la Clementina i quan va passar pel costat del gall se li va llançar a sobre, el va agafar pel coll i va marxar corrents. Ningú el va poder auxiliar; la guineu havia estat molt ràpida.

La pagesa va sortir corrents quan va sentir el rebombori i es va adonar que el gall no hi era. A partir d’aquell dia, el pagès va fer un tancat, per evitar perdre més gallines.

DSCN1247

Les gallines estaven molt tristes i varen plorar molt la mort de Bernat. També Clementina que se’n sentia una mica culpable, però diuen que el temps ho cura tot.

I és que a vegades ser diferent té els seus avantatges. La gallina Clementina per causa de ser petitona i escarransida, es va escapar de la guineu.

Conte i dibuixos de Marta Vilà