ELS QUATRE DRACS

0

Posted by marta24 | Posted in CONTES DEL MÓN | Posted on 20-10-2016

 

 

sculpture-213822_1280

 

 

 

Fa molts i molts anys, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l’Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s’hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d’encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: “Déu dels cels, per favor, envia’ns pluja perquè puguin viure els nostres fills”.

Els dracs van veure que els camps d’arròs eren secs i els conreus s’havien fet malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.

– Que prima i feble està la gent -va dir el drac groc-. Si no plou aviat, moriran.

Els altres dracs van fer que sí amb el cap.

– Vinga, anem a demanar a l’emperador Jade que plogui -va suggerir el drac llarg, i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l’allunyat palau celestial de l’emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l’arribada poc cerimoniosa dels dracs.

– Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!

– Però majestat, els conreus s’estan assecant i la gent s’està morint de gana! -va dir el drac llarg-. Per favor, envieu-hi pluja de seguida!

L’emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s’hi avenia.

– Ah, d’acord! -va dir-. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.

– Gràcies, majestat -van dir a l’uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra. L’emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l’herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l’argila seca.

Els quatre dracs es van adonar que l’emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent. Aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l’Est, el drac llarg va tenir una idea.

– El mar, que no és ple d’aigua? Hem d’absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.

Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l’única que tenien.

Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l’aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l’aigua del mar va caure en forma de pluja.

– Plou! Plou a bots i barrals! -cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals. Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d’arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L’emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs.

– Com goseu fer ploure sense el meu permís? -va bramar quan van portar-li els dracs al davant-. És l’última vegada que em desobeïu!

Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l’aire volant i aterressin sobre els quatre dracs.

Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més.
Tanmateix, no se’n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d’aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.

I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilongjian (el drac negre) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Changjiang (Iang-Tsé o riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (perlí) al sud, llunyà i tropical.

 

 

Conte  Xinès

 

Font:  Contes del món

LA LLEGENDA DE L’ ATRAPASOMNIS

0

Posted by marta24 | Posted in CONTES DEL MÓN | Posted on 27-07-2016

 

atrapasomnis

 

 

Fa molt de temps quan el món era jove, un vell líder espiritual de la tribu dels Lakota, estava en una muntanya alta i va tenir una visió. En aquesta visió Iktomi, el gran mestre bromista de la saviesa, va aparèixer en forma d’aranya.  Parlava en un llenguatge sagrat, que només els líders espirituals dels Lakota podien entendre.

Mentre parlava Iktomi, l’aranya va agafar un cèrcol d’un  salze molt vell, algunes  plomes, pèl de cavall, abaloris i ofrenes i va començar a teixir una teranyina.

Ell parlava amb l’ancià sobre els cercles de la vida, de com comencem la vida com nadons i creixem en la infantessa, en seguim desenvolupant en  l’edat adulta i arriba la darrera etapa, la vellesa, on nosaltres hem ser curosos com quan érem nadons completant el cercle.

Però Iktomi, va dir mentre continuava teixint la xarxa:

-A cada etapa de la vida hi ha moltes forces, algunes són bones, però d’altres són dolentes, si et trobés amb les bones forces, elles et guiaran en la direcció correcte. Però si escoltes a les forces dolentes, elles et provocaran dolor i et guiaran en la direcció equivocada.

Va prosseguir:

-Hi ha moltes forces i diferents direccions i et poden ajudar a interferir amb l’harmonia de la natura. També amb el gran esperit i les seves meravelloses ensenyances.

Mentre l’aranya parlava continuava teixint la seva teranyina, començant de fora i treballant cap al centre.

Quan Iktomi va acabar de parlar, li va dir a  l’ancià Lakota:

-Mira la teranyina és un cercle perfecte, en el seu centre hi ha un forat, fes servir la teranyina per ajudar-te a tu mateix i a la teva gent, per aconseguir les teves metes i fes-ne un bon ús amb  les idees de la gent,  els seus somnis i visions. Si tu creus en el gran esperit, la teranyina atraparà les teva bones idees i les dolentes sortiran pel forat.

L’ancià Lakota li va passar la seva visió a la seva gent i també el indis Siux varen fan servir l’atrapasomnis com una xarxa  de la seva vida.

Aquest es penja sobre els seus llits, en una casa per captar els somnis i visions.

Les parts bones dels somni són capturades per la teranyina de la vida i s’aprofita en benefici d’ells i  la part dolenta dels somnis s’escapa a traves del forat  i  no formaran  part de la seva vida.

Ells creuen que l’atrapasomnis sosté el destí del seu futur.

Llegenda de la tribu Lakota

Amèrica del Nord

 

 

LA LLEGENDA DELS PEIXOS KOI

0

Posted by marta24 | Posted in CONTES DEL MÓN | Posted on 15-06-2016

 

fish-884694_1280 peix koi

 

 

Conta una llegenda xinesa, que fa molts i molts anys, un nombrós banc de peixos koi nedaven pel riu groc. Els cossos d’aquestes carpes de colors, brillaven amb la llum del sol com si fossin cristalls.

Els peixos nedaven tranquil·lament seguint el curs del riu, fins que arribaren  a una cascada que els barrava el pas. Molts d’ells es van espantar; varen pensar que seria més senzill nedar en el mateix sentit del corrent i no fer malbé les seves escates intentant superar la cascada. Però hi va haver un grup de 360 peixos que es va disposar a superar el repte i coronar el cim de la cascada. Saltaven amb totes les seves forces, i tots s’esforçaven per arribar al cim. Una vegada i una altre, els seus cossos es llançaven a l’aire només per colpejar-se contra l’aigua gelada.

Tot aquest rebombori va cridar l’atenció d’uns dimonis, que reien cruelment de la lluita que lliuraven sense èxit els peixos koi. I per empitjorar la situació, els dimonis varen fer servir màgia per augmentar l’alçada del salt d’aigua i així procurar més patiment als pobres peixos. Tot i això els koi no es deixaven vèncer en el seu objectiu. Durant cents anys molts peixos koi varen intentar coronar el cim de la cascada però cap  ho va aconseguir. Els dimonis no s’esperaven que aquests peixos fossin tan tossuts i les seves forces del mal varen començar a minvar; aquesta ocasió la va aprofitar un peix koi que va fer una salt gegantí que va superar la cascada. El salt d’aigua era conegut com la porta del drac i la petita carpa va ser recompensada pel seu gest heroic, i es va convertir en un drac celestial. D’ençà d’aquell dia es diu que qualsevol carpa que aconsegueixi superar el salt d’aigua es convertirà en drac.

Els peixos koi són símbol de saviesa i superació a la Xina, perquè han assolit un repte utilitzant els aprenentatges que han anat adquirint al llarg del camí.

Conte Xinès

 

 

L’ OCELL DE L’ ÀNIMA

0

Posted by marta24 | Posted in CONTES DEL MÓN | Posted on 12-05-2016

 

 

tweet-155281_1280

 

 

En el fons, molt en el fons,

dins el cos habita l’ ànima.

Ningú l’ ha vist mai

però tots saben que existeix.

I no només saben que existeix,

saben també que hi ha en el seu interior.

Dins de l’ anima, en el seu centre,

hi ha dret, sobre una sola pota, un ocell:

l’ ocell de l’ ànima.

Ell sent tot el que nosaltres sentim.

 

Quan algú ens fereix,

l’ ocell de l ’anima corre desorientat pel nostre cos,

d’ aquí cap allà, en qualsevol direcció,

i sent forts dolors.

 

Quan algú ens estima,

l’ ocell de l’ ànima salta,

donant petits i alegres saltironets,

anant i venint, endavant i endarrere.

 

Quan algú ens crida pel nostre nom.

L’ ocell de l’ ànima està atent a la veu,

per esbrinar quina mena d’ ordre se’ns encomana.

bird-1242376_1280

Quan algú s’ enfada amb nosaltres,

l’ ocell de l’ ànima es tanca

en si mateix silenciós i trist.

I quan algú ens abraça,

l’ ocell de l’ ànima, que habita en el fons,

molt en el fons, dins del cos,

creix, creix,

fins que s’ emplena gairebé tot en el nostre interior.

Fins a tal punt li fa bé una abraçada.

 

Dins del cos, en el fons,

molt en els fons, habita l’ ànima.

Ningú l’ ha vist mai,

però tots saben que existeix.

Fins ara no ha nascut cap home sense ànima.

 

Perquè l’ ànima s’ introdueix en nosaltres quan naixem

i no ens abandona ni tan sols una vegada mentre vivim,

com l’ aire que l’ home respira

des de que neix fins la seva mort.

Segurament vols saber de què està fet l’ ocell de l’ ànima.

Ah! És molt senzill: està fet de calaixos i calaixos

però aquests calaixos no es poden obrir així com així.

bird-1242376_1280

Cadascun està tancat amb una clau especial.

I  és l’ ocell de l’ ànima l’ únic que pot obrir els seus calaixos.

Com? També això és molt senzill:

amb l’ altra pota.

 

 

L’ ocell de l’ ànima esta dret

sobre una sola pota;

amb l’ altra –doblegada sota el ventre a l’ hora de descansar-

gira la clau, movent el pany

i  tot el que hi ha a dintre s’ escampa per tot el cos.

I com  que tot el que sentim

té el seu propi calaix

l’ ocell de l’ ànima té moltíssims calaixos.

Un calaix per l’ alegria

i  un calaix per la tristesa,

un calaix per l’ enveja

i  un calaix per l’ esperança,

un calaix per la decepció

i  un calaix per la desesperació,

un calaix per la paciència

i  un calaix per la impaciència.

 

També hi ha un calaix per l’ odi

i  un altre per l’ enuig  i  un altre per les carícies.

Un calaix per la peresa

i  un calaix pel nostre buit,

i  un calaix per els secrets més ocults

(aquest calaix gairebé mai l’ obrim).

 

I  hi ha més calaixos.

També tu pots afegir tots els que vulguis.

A vegades l’ home pot escollir

i  senyalar a l’ ocell quines claus girar

i  quins calaixos obrir.

I  a vegades és l’ ocell qui decideix.

bird-1242376_1280

Per exemple: l’ home vol callar

i  ordena a l’ ocell obrir el calaix del silenci;

però l’ ocell, pel seu compte,

obre el calaix de la veu,

i   l’ home parla i parla  i  parla.

 

Un altre exemple: l’ home desitja escoltar tranquil.lament,

però l’ ocell obre, en canvi,

 el calaix de la impaciència;

i   l’ home s’ impacienta.

I  succeeix que l’ home sense voler-ho sent gelos;

i  succeeix que vol ajudar

i  es llavors quan fa nosa.

Perquè l’ ocell de l’ ànima

no és sempre un ocell obedient

i   a vegades causa penes…

 

De tot això  podem entendre

que cada home és diferent

per  l’ ocell de l’ ànima que porta dins.

 

Un ocell obre cada matí el calaix de l’ alegria;

l’ alegria s’ escampa pel cos

i   l’ home és feliç.

Un altre ocell,  obre en canvi,

el calaix de l’ enuig; l’ enuig s’ escampa

i   s’ apodera de la persona.

I  mentre que  l’ ocell no tanca el calaix,

l’ home continua enfadat.

bird-1242376_1280

Un ocell que se sent malament,

obre calaixos desagradables;

un ocell que se sent bé;

tria els calaixos agradables.

 

I  el que és més important:

s’ ha d’ escoltar atentament l’ ocell,

perquè succeeix que l’ ocell de  l’ ànima ens crida,

i   nosaltres no l’ escoltem.

Quina llàstima!

Ell ens vol parlar de nosaltres mateixos,

vol parlar-nos dels sentiments

que guarden els nostres calaixos.

 

Hi  ha qui  l’ escolta sovint,

hi  ha qui  estranyes vegades  l’ escolta.

I  qui només l’ escolta una vegada.

Per això és convenient cap al tard,

en la nit, quan tot està en silenci,

escoltar l’ ocell de l’ ànima

que habita en el nostre interior,

en el fons, molt en el fons, del nostre cos.

 

 

Autora:  Mijal Snunit

 

Conte de Mèxic

 

L’ OR I LES RATES

0

Posted by marta24 | Posted in CONTES DEL MÓN | Posted on 14-04-2016

 

el oro y las ratas

 

Hi havia una vegada un ric mercader, que a punt de fer un llarg viatge, va prendre algunes precaucions.

Abans de marxar es va voler assegurar que la seva fortuna, un cofre ple de monedes d’or, estaria en bones mans i la va confiar a un dels seus millors amics.

Després d’un temps, va tornar, i el viatger va voler recuperar la seva fortuna. Però li esperava una gran sorpresa.

-Males noticies! –li anuncià el seu amic-. Vaig guardar el cofre  amb les monedes lligat amb set cadenats sense saber que a casa meva hi havia rates. Imagines el que va passar?

-No m’ho imagino -va contestar el mercader.

-Les rates varen foradar el cofre i es varen menjar l’or. Aquests animals són capaços de devorar-ho tot!

-Quina desgràcia! –es va lamentar el mercader-. Estic completament arruïnat, però no et sentís culpable, tot ha estat culpa de la plaga de rates!

Intentant dissimular el seu enuig, abans de marxar va invitar el seu amic a dinar a casa seva, l’endemà.

Aquella mateixa nit després de despedir-se, el mercader va anar a l’estable del seu amic i , sense que ningú el veiés, es va emportar el millor cavall que tenia.

Quan va arribar a casa seva el va amagar en un lloc segur.

L’endemà, el convidat va arribar amb cara de disgust.

-Perdona el meu mal humor, però acabo de patir una gran pèrdua, ha desaparegut el millor dels meus cavalls.

-L’he buscat pel camp i el bosc, però sembla que se l’ha empassat la terra.

-Es possible? –va dir el mercader simulant certa innocència-. No se l’haurà emportat un mussol?

-Què dius?

-Casualment ahir a la nit, a la llum de la lluna, vaig veure volar un mussol que portava a les potes un bonic cavall.

-Quina tonteria! On has vist, que un ocell que no pesa res, s’emporti una bèstia que pesa tants quilos!

-Tot és possible –contestà el mercader-. En un poble on les rates mengen or, perquè t’estranyés que els mussols robin cavalls?

El mal amic, vermell de vergonya, va confessar al mercader que l’havia mentit.

L’or va tornar al seu amo i el cavall al seu estable. Es varen demanar disculpes i perdó.

I…  Hi va haver un trampós que va saber el que era caure en la seva pròpia trampa.

 

Conte de la Índia

 

LA CAMPANA DE LA JUSTÍCIA

0

Posted by marta24 | Posted in CONTES DEL MÓN | Posted on 31-03-2016

 

la campana de la justícia - Còpia

 

 

En una petita població d’ Itàlia, el rei Joan havia ordenat que s’instal·lés una campana al mig del jardí principal.

Podia estirar la corda qualsevol persona que hagués sofert alguna acció injusta, o se li negués un dret que li correspongués.

Quan el rei l’escoltava, immediatament avisava als seus consellers perquè resolguessin el conflicte. El seu so era freqüent. L’utilitzaven les persones que no rebien un sou pel seu treball, o els clients d’algun venedor de fruita que pujava excessivament el preu de les taronges i les pomes.

La campana es trobava en una petita torre i, amb el pas del temps, les branques d’una planta enfiladissa que creixia en el jardí varen anar pujant mica en mica fins a la corda, i es varen embolicar amb ella.

Hi havia en el poble un comerciant que tenia un cavall de càrrega. Aquest havia estat un animal fort i bonic que l’havia ajudat molt en el seu negoci. Però després d’anys de treball, l’animal s’havia fet vell. Quan va deixar de ser-li útil, el comerciant simplement el va desatendre. Li va deixar anar les regnes i el va abandonar a la seva sort.

Trist, el cavall vagava pel poble a la recerca de refugi i aliment. Una tarda va arribar al jardí on hi havia la campana. Es va acostar a la planta enfiladissa  i va començar a mossegar les seves fulles, perquè tenia molta gana. Al mossegar les fulles, va estirar la corda  i la campana va començar a sonar.

El rei es va pensar que el cavall demanava ajuda i va fer venir als jutges. Aquests varen descobrir que l’animal havia servit a un amo, mentre era fort i valent. Per això varen resoldre que era  l’amo qui  tenia de cuidar-lo,  ara que el cavall ja no podia treballar, i així se li va manar  que ho fes.

El cavall va passar la resta de la seva vida en un estable confortable. Sortia al pati a prendre el sol i quan tenia gana  menjava palla i podia  beure aigua fresca de l’estany. De tant en tant el comerciant l’anava a veure i comprovava que estigués ben atès i  junts recordaven les aventures  viscudes en temps passats.

 

Conte   Italià

LA PELL DEL COCODRIL

0

Posted by marta24 | Posted in CONTES DEL MÓN | Posted on 25-02-2016

 

 

crocodile-880778_1280

 

 

En alguns llogarets de Namíbia expliquen que fa molt, molt de temps, el cocodril tenia la pell llisa i daurada com si fos d’or. Diuen que es passava tot el dia sota l’aigua, en les aigües enfangades i que només sortia d’elles a la nit, i que la lluna es reflectia en la seva pell brillant i llisa. Tots els altres animals anaven a aquelles hores a beure aigua i es quedaven admirats contemplant la meravellosa pell daurada del cocodril.

El cocodril, orgullós de l’admiració que causava la seva pell, va començar a sortir de l’aigua de dia per presumir-ne. Llavors, la resta d’animals, no només anaven a la nit a beure aigua, si no que també s’apropaven quan brillava el sol per a contemplar la pell daurada del cocodril.

Però va succeir que el sol brillant, poc a poc va anar dessecant la pell del cocodril, coberta d’una capa lluent de fang, i cada dia s’anava enlletgint. Al veure aquest canvi a la seva pell, els altres animals anaven perdent la seva admiració. Cada dia, el cocodril tenia la pell més arrugada fins que li va quedar com ara la té, coberta d’escames grans i dures de color marró. Finalment, davant d’aquesta transformació, els altres animals no van tornar a beure durant el dia i contemplar l’antiga  i  bonica pell daurada del cocodril.

El cocodril,  abans tan orgullós de la seva pell daurada,  mai es va recuperar de la vergonya  i de    l’ humiliació i, des d’aleshores, quan s’apropen altres es submergeix ràpidament a l’aigua, amb només els seus ulls i les seves narius sobre la superfície de l’aigua.

 

Conte Africà

Font: Una mar de contes

LA LLEGENDA DELS VUIT SOLS

0

Posted by marta24 | Posted in CONTES DEL MÓN | Posted on 21-01-2016

 

 

Fa molt de temps, la terra estava il·luminada per vuit sols. La radiant llum enlluernava a tots els homes i l’immensa calor assecava la terra.

Un dia els homes van decidir que vuit sols eren masses per il·luminar la terra i que amb un sol en tenien prou.

Varen anar a buscar un bon arquer, el que tenia millor punteria . Quan disparés les fletxes els sols s’espantarien i s’apagarien. La primera fletxa va apagar un sol, la segona en va fer desaparèixer una altre, i així successivament fins arribar a la sèptima fletxa, que va fer apagar el setè sol però també el vuitè i l’últim.

Llavors la foscor va regnar sobre la terra, que es va tornar freda i hostil i els homes eren molt desgraciats. Necessitaven la llum del sol per viure.

-Tenim de fer tornar l’últim sol –es lamentaven les dones.

-Té por de nosaltres –responien els homes.

-En aquest cas –contestaren les dones -. Demanarem ajuda als animals per fer tornar el sol.

Varen portar una vaca, que va mugir i mugir, però els sol no va aparèixer. Llavors a un tigre, que va estar rugint molta estona. Els homes i les dones tremolaven de por, i segurament el sol també va tenir por perquè no aparegué.

Després varen portar un mussol, que va udolar i udolar tota la nit, però en comptes del sol va aparèixer  la lluna blanca, que va il·luminar la terra.

Llavors els homes i les dones varen cridar al gall, que es va posar a cantar tan fort que la seva cresta es va tornar vermella. Però va seguir cantant i cantant amb totes les seves forces.

Tímidament , una llum groga i càlida aparegué sobre la terra. Era el sol que despuntava sobre la línea de l’horitzó. Mica en mica, mentre el gall seguia cantant, els sol es va anar aixecant cap el cel i il·luminant les cares de tots els que l’esperaven.

I d’ençà d’aquell dia cada matí el gall crida al sol perquè il·lumini la terra.

 

 

Conte de Laos, un país Asiàtic

Font Casa Àsia

 

 

53259 (1)

 

 

 

L’ ÀGUILA I EL FALCÓ

0

Posted by marta24 | Posted in CONTES DEL MÓN | Posted on 17-12-2015

 

feather-763348_1280

 

 

Una llegenda dels  indis Sioux, explica, que una vegada varen arribar a la tenda del vell bruixot; Brau ferotge, el gerrer i Nuvolada, la filla del jefe, agafats de la mà.

-Ens estimem –va començar el jove.

-I ens volem casar –va dir ella.

-Volem un encanteri, una poció, alguna cosa que ens garanteixi que podrem estar sempre junts –varen dir els joves a la vegada.

-Puc fer una cosa per vosaltres, però es una tasca molt difícil i sacrificada -va dir el bruixot després d’una llarga pausa.

-No hi ha cap problema! –respongueren el dos.

-Llavors, -contestà el bruixot:

-Nuvolada, sense més armes que una xarxa i les teves mans, pujaràs a la muntanya i caçaràs el falcó més vigorós. Porta-me’l viu el tercer dia de lluna plena…

-I tu, Brau ferotge –va prosseguir l’ancià.

 -Tens de portar de la muntanya més alta a la més valenta de les àguiles, i portar-la viva sense cap ferida.

Els joves varen assentir amb silenci i, després de mirar-se amb tendresa, varen marxar.

El dia establert per el bruixot, els joves varen arribar a la seva tenda amb dues grans bosses de roba que contenien les aus sol·licitades.

El vell els va demanar que, amb molt de compte, les treiessin de les bosses. Eren sens dubte les aus més boniques del seu llinatge.

-Ara –va dir el bruixot:

 -Agafeu les aus i lligueu-les per les potes amb aquestes tires de cuir. Després deixeu-les anar i que intentin volar. L’àguila i el falcó varen intentar aixecar el vol, però només varen aconseguir rebolcar-se pel terra.

-Mai oblideu això que heu vist avui!  Vosaltres sou com l’àguila i el falcó… Si us lligueu l’un a  l’altre, encara que sigui per amor, viureu arrossegant-vos, i tard o d’hora, us fareu mal tots dos. Si voleu que el vostre amor perduri, voleu junts però mai lligats.

Llegenda del indis Sioux

Àmerica del Nord 

EL PUMA REP UNA LLIÇÓ

0

Posted by marta24 | Posted in CONTES DEL MÓN | Posted on 12-11-2015

 

el puma

 

 

Fa molts anys, vivia a Texcoco un bonic puma que sempre presumia de la seva força i agilitat. Li agradava espantar als altres animals, tant els terrestres com els aquàtics, rugia, saltava, i llavors se’n reia de la por que els causava. Aquesta actitud no agradava gens als animals, els queia malament. Un dia que corria ràpidament intentant caçar un cervatell, va ensopegar amb la caseta d’un saltamartí i la va destruir.

Enfadat, el saltamartí va pujar al nas del puma i li va dir:

-Escolta puma! perquè ets tan mal educat, acabes de destruir la meva casa amb les teves espantoses potes plenes d’urpes!

Davant d’això el puma es sentí ofès i contestà:

-Fastigós i minúscul insecte! jo no tinc la culpa que col·loquis la  teva casa per on passo corrent!

El saltamartí indignat protestà:

-Doncs ara hauràs de pagar les destrosses de casa meva!

-Jo no et pagaré res de res, insecte horrorós! -va cridar el puma enfurismat.

El saltamartí, tremolant d’ ira, li va propinar un fort cop al nas al bonic felí i per acabar li va dir:

-Et declaro la guerra!

Quan el puma va rebre el cop, va sentir unes pessigolles, esternudà i el saltamartí sortí disparat. Des del terra l’ insecte va cridar:

-Et desafio a una batalla amb totes les meves tropes, tu també pots portar les teves, i ja veurem qui guanya el combat!

El puma, molt digne, va donar mitja volta i es retirà a buscar les seves tropes. Mentrestant, el saltamartí va anar a buscar les vespes i els va demanar ajuda:

-Estimades germanes vespes, ha arribat l’ hora de donar una lliçó al presumit felí, carnívor i sanguinari, ja n’ hi ha prou de deixar-nos aixafar pel puma. I si ens unim guanyarem!

Totes les vespes varen estar d’ acord amb el saltamartí en lluitar contra el fatxenda, arbitrari i abusador, i es varen disposar per enfrontament.  El puma va anar a buscar l’ ajuda dels llops, els gats salvatges i les guineus, els explicà el que li havia passat amb el saltamartí i els va animar a lluitar dient:

-Ja veuran aquests maldestres i repugnants insectes del que som capaços, no ens deixarem espantar per ells!

En poc temps es trobaren en el camp de lluita observant per on venien els enemics. La guineu va dir que aniria al davant i quan veiés l’ exèrcit del saltamartí faria un crit d’ alerta. Quan els soldats del saltamartí veieren la guineu, es llençaren sobre ella i la varen picar per tot el cos i, la guineu  s’ oblidà de donar l’ alarma, va córrer desesperada a llançar-se al llac. El puma i els seus companys quan varen veure la guineu a l’ aigua varen pensar que perseguia al saltamartí i corregueren cap a ella.

Un exèrcit de vespes va aprofitar l’ ocasió i es varen llençar sobre els defensors del puma clavant els seus fiblons sobre els cossos dels animals que cridaven pel dolor. La guineu els observava i els cridava:

-Al aigua, al aigua!

I efectivament el masegats amics del puma es varen llançar a l ’aigua. L’ exèrcit de vespes brunzia i no els deixaven sortir de l’ aigua. Finalment després de varies hores; cansats, famolencs i assedegats, l’ exèrcit del puma es va rendir. Varen sortir del llac tots, mullats i decebuts i varen tenir de suportar les mirades i burles que les vespes els propinaven. El saltamartí es va acostar al puma i li va dir:

-Puma presumit, espero que no oblidis la lliçó, doncs has de saber que quan les criatures petites s’ uneixen, no hi ha ningú que les pugui vèncer!

Conte Mexicà

Publicat a:
 www.leyendascortasmexicanas.com