L’ OCELL DE L’ ÀNIMA

0

Posted by marta24 | Posted in CONTES DEL MÓN | Posted on 12-05-2016

 

 

tweet-155281_1280

 

 

En el fons, molt en el fons,

dins el cos habita l’ ànima.

Ningú l’ ha vist mai

però tots saben que existeix.

I no només saben que existeix,

saben també que hi ha en el seu interior.

Dins de l’ anima, en el seu centre,

hi ha dret, sobre una sola pota, un ocell:

l’ ocell de l’ ànima.

Ell sent tot el que nosaltres sentim.

 

Quan algú ens fereix,

l’ ocell de l ’anima corre desorientat pel nostre cos,

d’ aquí cap allà, en qualsevol direcció,

i sent forts dolors.

 

Quan algú ens estima,

l’ ocell de l’ ànima salta,

donant petits i alegres saltironets,

anant i venint, endavant i endarrere.

 

Quan algú ens crida pel nostre nom.

L’ ocell de l’ ànima està atent a la veu,

per esbrinar quina mena d’ ordre se’ns encomana.

bird-1242376_1280

Quan algú s’ enfada amb nosaltres,

l’ ocell de l’ ànima es tanca

en si mateix silenciós i trist.

I quan algú ens abraça,

l’ ocell de l’ ànima, que habita en el fons,

molt en el fons, dins del cos,

creix, creix,

fins que s’ emplena gairebé tot en el nostre interior.

Fins a tal punt li fa bé una abraçada.

 

Dins del cos, en el fons,

molt en els fons, habita l’ ànima.

Ningú l’ ha vist mai,

però tots saben que existeix.

Fins ara no ha nascut cap home sense ànima.

 

Perquè l’ ànima s’ introdueix en nosaltres quan naixem

i no ens abandona ni tan sols una vegada mentre vivim,

com l’ aire que l’ home respira

des de que neix fins la seva mort.

Segurament vols saber de què està fet l’ ocell de l’ ànima.

Ah! És molt senzill: està fet de calaixos i calaixos

però aquests calaixos no es poden obrir així com així.

bird-1242376_1280

Cadascun està tancat amb una clau especial.

I  és l’ ocell de l’ ànima l’ únic que pot obrir els seus calaixos.

Com? També això és molt senzill:

amb l’ altra pota.

 

 

L’ ocell de l’ ànima esta dret

sobre una sola pota;

amb l’ altra –doblegada sota el ventre a l’ hora de descansar-

gira la clau, movent el pany

i  tot el que hi ha a dintre s’ escampa per tot el cos.

I com  que tot el que sentim

té el seu propi calaix

l’ ocell de l’ ànima té moltíssims calaixos.

Un calaix per l’ alegria

i  un calaix per la tristesa,

un calaix per l’ enveja

i  un calaix per l’ esperança,

un calaix per la decepció

i  un calaix per la desesperació,

un calaix per la paciència

i  un calaix per la impaciència.

 

També hi ha un calaix per l’ odi

i  un altre per l’ enuig  i  un altre per les carícies.

Un calaix per la peresa

i  un calaix pel nostre buit,

i  un calaix per els secrets més ocults

(aquest calaix gairebé mai l’ obrim).

 

I  hi ha més calaixos.

També tu pots afegir tots els que vulguis.

A vegades l’ home pot escollir

i  senyalar a l’ ocell quines claus girar

i  quins calaixos obrir.

I  a vegades és l’ ocell qui decideix.

bird-1242376_1280

Per exemple: l’ home vol callar

i  ordena a l’ ocell obrir el calaix del silenci;

però l’ ocell, pel seu compte,

obre el calaix de la veu,

i   l’ home parla i parla  i  parla.

 

Un altre exemple: l’ home desitja escoltar tranquil.lament,

però l’ ocell obre, en canvi,

 el calaix de la impaciència;

i   l’ home s’ impacienta.

I  succeeix que l’ home sense voler-ho sent gelos;

i  succeeix que vol ajudar

i  es llavors quan fa nosa.

Perquè l’ ocell de l’ ànima

no és sempre un ocell obedient

i   a vegades causa penes…

 

De tot això  podem entendre

que cada home és diferent

per  l’ ocell de l’ ànima que porta dins.

 

Un ocell obre cada matí el calaix de l’ alegria;

l’ alegria s’ escampa pel cos

i   l’ home és feliç.

Un altre ocell,  obre en canvi,

el calaix de l’ enuig; l’ enuig s’ escampa

i   s’ apodera de la persona.

I  mentre que  l’ ocell no tanca el calaix,

l’ home continua enfadat.

bird-1242376_1280

Un ocell que se sent malament,

obre calaixos desagradables;

un ocell que se sent bé;

tria els calaixos agradables.

 

I  el que és més important:

s’ ha d’ escoltar atentament l’ ocell,

perquè succeeix que l’ ocell de  l’ ànima ens crida,

i   nosaltres no l’ escoltem.

Quina llàstima!

Ell ens vol parlar de nosaltres mateixos,

vol parlar-nos dels sentiments

que guarden els nostres calaixos.

 

Hi  ha qui  l’ escolta sovint,

hi  ha qui  estranyes vegades  l’ escolta.

I  qui només l’ escolta una vegada.

Per això és convenient cap al tard,

en la nit, quan tot està en silenci,

escoltar l’ ocell de l’ ànima

que habita en el nostre interior,

en el fons, molt en el fons, del nostre cos.

 

 

Autora:  Mijal Snunit

 

Conte de Mèxic