En alguns llogarets de Namíbia expliquen que fa molt, molt de temps, el cocodril tenia la pell llisa i daurada com si fos d’or. Diuen que es passava tot el dia sota l’aigua, en les aigües enfangades i que només sortia d’elles a la nit, i que la lluna es reflectia en la seva pell brillant i llisa. Tots els altres animals anaven a aquelles hores a beure aigua i es quedaven admirats contemplant la meravellosa pell daurada del cocodril.
El cocodril, orgullós de l’admiració que causava la seva pell, va començar a sortir de l’aigua de dia per presumir-ne. Llavors, la resta d’animals, no només anaven a la nit a beure aigua, si no que també s’apropaven quan brillava el sol per a contemplar la pell daurada del cocodril.
Però va succeir que el sol brillant, poc a poc va anar dessecant la pell del cocodril, coberta d’una capa lluent de fang, i cada dia s’anava enlletgint. Al veure aquest canvi a la seva pell, els altres animals anaven perdent la seva admiració. Cada dia, el cocodril tenia la pell més arrugada fins que li va quedar com ara la té, coberta d’escames grans i dures de color marró. Finalment, davant d’aquesta transformació, els altres animals no van tornar a beure durant el dia i contemplar l’antiga i bonica pell daurada del cocodril.
El cocodril, abans tan orgullós de la seva pell daurada, mai es va recuperar de la vergonya i de l’ humiliació i, des d’aleshores, quan s’apropen altres es submergeix ràpidament a l’aigua, amb només els seus ulls i les seves narius sobre la superfície de l’aigua.
L’ insecte més empipador,
apareix amb la calor;
és pesada i tot el dia molesta
les persones i les bèsties.
I de tant voleiar
i tocar els nassos a la gent,
mort amb esprai enverinada
o per alguna plantofada.
Marta Vilà
El vídeo conté la solució
Conten que Júpiter, antic déu dels romans, va convocar un dia a tots els animals de la terra.
Quan es varen presentar els preguntà, un per un, si creien que tenien algun defecte.
En aquest cas, ell els prometia millorar-los fins que quedessin satisfets.
-Què dius tu mona?
-Em parla a mi? –respongué la mona-. Jo defectes? M’he mirat en un mirall i estic esplèndida. En canvi l’ós, ho ha vist? No té cintura!
-Que parli l’ós –demanà Júpiter.
-Aquí estic –digué l’ós -amb aquest cos perfecte que m’ha donat la natura. Sort de no ser tan robust com l’elefant.
-Que es presenti l’elefant…
-Francament, senyor –va dir –no tinc de què queixar-me, encara que no tots puguin dir el mateix. Allà ho té! l’estruç, amb les seves orelletes ridícules…
-Que passi l’estruç.
-Per mi no es molesti –digué l’au-. Sóc tan proporcionat! En canvi la girafa, amb aquell coll…
Júpiter va fer passar la girafa qui, a la seva vegada, va dir que els déus havien estat generosos amb ella.
-Gràcies a la meva altura veig els paisatges de la terra i del cel, no com la tortuga que només veu els rocs.
La tortuga, per la seva part, va dir que tenia un físic excepcional.
-La meva closca és un refugi ideal. Quan penso en la serp, que té de viure a la intempèrie…
-Que passi la serp –digué Júpiter una mica cansat.
Arribà la serp arrossegant-se i va parlar amb la seva llengua viperina:
-Per sort tinc la pell llisa, no com el gripau que està ple de berrugues.
-Prou! –exclamà Júpiter-. Només falta que un animal cec com el talp critiqui els ulls de l’àguila.
-Precisament –començà el talp –volia dir dues paraules: l’àguila té bona vista però, no és horrible el seu clatell pelat?
-Això ja passa de mida! –va dir Júpiter, donant per acabada la reunió-. Tots es creuen perfectes i pensen que els que han de canviar són els altres.
Sol passar…
Només tenim ulls per als defectes dels altres i portem els propis ben amagats, en una motxilla, a l’esquena.
Autor: Jean de la Fontaine
Això era un home que tocava la flauta i espantava els lleons.
Un dia, l’home va decidir anar a la selva. Un cop allà, en veure el primer lleó, l’home es posà a tocar la flauta i el lleó va marxar.
Un mico que l’observava el va començar a seguir i no el perdia de vista. Llavors, l’home amb la seva flauta va espantar dos lleons més, fins que arribà al quart lleó, i l’home es posà a tocar de nou, i el lleó el mirava, i no marxava…
De sobte, el lleó es va llençar sobre l’home i se’l va menjar; i el mico va dir:
-Ja sabia jo que quan arribés al lleó sord, no li serviria de res tocar la flauta.
CERCA UN ANIMAL
