EL LLORO REIAL

0

Posted by marta24 | Posted in POEMES D'AUS | Posted on 29-01-2015

 

LORO_REAL

 

Llorito, que per el teu mal nom

et diuen el xerraire,

perquè de la gàbia enlaire,

esvalotes a tothom;

persisteix en ton aplom,

i, alçant la pota, amenaça

esbombant d’aquell que passa

el defecte principal.

Llorito real,

aixeca la pot que et donaré un ral.

 

 

Antoni Bori i Fontestà

 

 

Lloro gris Lola, parla i és del barça.

 

 

 

ENDEVINA ENDEVINALLA …

0

Posted by marta24 | Posted in ENDEVINALLES | Posted on 25-01-2015

 

 

 UNA PEDRA QUE CAMINA SENSE SER PEDRA,

 

TÉ QUATRE CAMES I NO ÉS OVELLA,

 

PON OUS I NO ÉS GALLINETA.

 

 

Què és ? …

 

Si no ho sabeu mireu el vídeo.

 

 

Vídeo YouTube

 

 

 

TENIA ALES

0

Posted by marta24 | Posted in FAULES | Posted on 21-01-2015

 falcó 1

 

 

Hi havia una vegada un rei molt capritxós que tenia una filla molt maca. El rei volia casar-la i va posar com a condició que seria escollit aquell home que fos capaç de fer volar un falcó que des de feia temps estava posat en una branca i que ningú absolutament ningú fins llavors havia aconseguit fer-lo volar.

Molts homes van aparèixer al palau i amb diferents tàctiques van intentar que l’ocell volés, fins que un matí, el rei va veure volar el falcó pel seu jardí.

Quan va preguntar a l’autor d’aquesta proesa con s’ho havia fet per fer volar el falcó, l’home li va explicar:

– No ha estat difícil, majestat, he tallat la branca i llavors el falcó s’ha adonat que tenia ales i simplement ha volat.

Moralina : De vegades tenim davant nostra la

resposta i no la veiem.

 

Autor desconegut

L’ ORANGUTAN

0

Posted by marta24 | Posted in POEMES ANIMALS TERRESTRES | Posted on 18-01-2015

 primate-455863_1280

 

Dalt d’un arbre me la campo.
Allí dormo i sé menjar;
ma cara d’estrafolari
diu que só vegetarià.

Ma pell és bruna i poblada,
i a l’hivern gombolda bé,
i vivint enmig de branques
mai no pago cap lloguer.

Tinc menudes orelletes
d’un sentir molt delicat;
gasto, com pintor de fama,
cabell rogent i escampat.

Duc barbeta de bohemi
que m’admiren pels carrers,
i braços que, amb tal llargada,
fan de dues potes més.

Mon sol desig? Que em deixessin
per a un dia solemnial
portar levita i copalta
en una festa oficial.

Josep Carner

 

 

LA MUNTANYA MÀGICA DE COLORS

0

Posted by marta24 | Posted in VÍDEO - CONTES | Posted on 13-01-2015

 

 

L’origen dels colors

 

 

 

EL CAMALEÓ

0

Posted by marta24 | Posted in POEMES DE RÈPTILS I AMFIBIS | Posted on 09-01-2015

 

camaleó

 

 

Quins ulls té el camaleó,

cadascun va pel seu cantó,

si l’enfades canvia de color

i no s’ho explica el doctor!

Ai, si menja mosques amb meló!

 

Antoni Albalat

 

 

 

 

EL BIGOTI DEL TIGRE

0

Posted by marta24 | Posted in CONTES DEL MÓN | Posted on 03-01-2015

el bigoti del tigre

Un dia, una dona jove anomenada Yun Ok va anar a buscar a un gran savi ermità que vivia en una muntanya per demanar-li ajuda. L’ermità era un mag molt savi que sabia conjurs i pocions màgiques.

Quan Yun Ok va entrar a casa seva, l’ermità, sense aixecar els ulls de la xemeneia que estava mirant, va dir:

-Per què has vingut?

Yun Ok va respondre:

-Oh, Gran savi. Necessito la teva ajuda, estic desesperada. Fes-me  una poció! Mestre –va insistir Yun Ok, -si no m’ajudes, estaré veritablement perduda.

-Quin és el problema? –va dir l’ermità.

-Es tracta del meu marit –va començar Yun Ok. –D’ençà que ha tornat de la guerra es comporta de una manera estranya. Sempre està enfadat i quasi bé no parla. A vegades, quan hauria d’estar treballant en el camp d’arròs, el veig sentat en el cim de la muntanya, mirant el mar.

-A vegades, els homes que han anat a la guerra es comporten així al tornar -va dir l’ermità.

-Sisplau, vull una poció per el meu marit, així es tornarà carinyós i amable, com era abans.

-Molt bé, torna d’aquí tres dies i et diré que ens fa falta per fer la poció.

Yun Ok va tornar tres dies després.

-Ho he pensat –li va dir. –Puc fer la poció. Però l’ ingredient principal és el bigoti d’un tigre viu. Porta’m el seu bigoti i et donaré el què necessites.

-El bigoti d’un tigre viu! –va exclamar Yun Ok. –Com ho faré per aconseguir-ho?

-Si aquesta poció és tan important, obtindràs èxit –va dir l’ermità. I va arraconar el cap, sense voler continuar la conversa.

Yun Ok va marxar cap a casa seva. Va pensar molt com aconseguir el bigoti del tigre. Al final se li va ocórrer, i una nit va sortir de casa seva amb un plat d’arròs i salsa de carn a la mà. Va anar al lloc de la muntanya on sabia que vivia el tigre.

Sense acostar-se molt a la cova on vivia, va estendre el plat de menjar, cridant el tigre perquè vingués a menjar, però aquella nit el tigre no va venir.

La nit següent Yun Ok va tornar a la muntanya, aquesta vegada un xic més a prop de la cova. Va oferir un plat de menjar al tigre.

Així va continuar totes les nit, acostant-se cada vegada més a la cova, unes passes més que la nit anterior. Mica en mica el tigre es va acostumar a veure- la per allà.

Una nit, Yun Ok es va apropar molt a la cova del tigre. Aquesta vegada l’animal es va dirigir a ella i s’aturà. Els dos es varen mirar una estona sota la lluna. El mateix va passar la nit següent i aquesta vegada eren tant a prop que Yun Ok va poder parlar amb el tigre amb una veu suau i tranquilitzadora.

La nit següent, després de mirar amb compte els ulls de Yun Ok, el tigre va menjar els aliments que ella li oferia. Després d’això, quan Yun Ok  hi anava a les nits, trobava el tigre que l’esperava en el camí.

Quan el tigre havia menjat, Yun Ok podia acariciar-li  suament el cap amb la mà. Gairebé sis mesos havien passat d’ençà de la seva primera visita. Finalment, una nit, després d’acariciar el cap de l’animal, Yun Ok va dir:

-Oh tigre, animal generós, necessito tenir un dels teus bigotis. No t’enfadis amb mi!  I li va arrencar un dels bigotis.

El tigre no es va enfadar, com ella temia. Yun Ok va baixar per el camí, no caminava sinó que corria, amb el bigoti agafat fortament amb la mà.

Boja de contenta, va pujar a la muntanya per veure l’ermità. Feia poc que havia sortir el sol quan va arribar:

-El tinc! Tinc el bigoti del tigre! Ara pots fer la poció que hem vares prometre perquè el meu marit torni a ser carinyós i amable.

L’ermità va agafar el bigoti el va examinar. Satisfet, perquè era realment un bigoti de tigre, es va inclinar i el va deixar caure al foc que cremava en la seva xemeneia.

-Oh senyor! –va cridar la jove dona, esverada –Què has fet amb el bigoti? Per què l’ha llençat al foc?

-Explica’m com l’has aconseguit –va dir l’ermità.

-Esta bé, cada nit anava a la muntanya amb un plat de menjar. Després d’esperar molt, em vaig anar guanyant la confiança del tigre. El tractava amb carinyo i tenia molta paciència. Finalment em va deixar prendre-li un bigoti.

Yun Ok es va posar a plorar, pensava que tot els seu esforç no havia servit per res. L’ermità es va acostar i li va dir:

-Ja no et fa falta el bigoti. Yun Ok, deixa’m que et pregunti una cosa:

-És el teu home més cruel que un tigre? Respon menys al carinyo i a la comprensió? Si pots guanyar el carinyo i la confiança d’un animal salvatge  amb ganes de sang, sens dubte pots fer el mateix amb el teu marit. No necessites més màgia de la que tu mateixa posseeixes.

Yun Ok va deixar de plorar i va tornar a casa disposada a tenir paciència i recuperar el seu marit.

Conte tradicional de Corea

Font: Casa Àsia.