LA GARSA ” ESTIMAR”

0

Posted by marta24 | Posted in POEMES D'AUS | Posted on 29-07-2014

elster-350380_1280

 

 

Una garsa s’ha aturat

al peu de la riereta

on l’aigua semblava un cristall

de tan transparent i neta.

 

 

Només en vol beure un glop

i endur-se’n una becada

per cada un dels tres petits

de la seva nierada.

 

La garsa sap que ningú

l’estima -per traïdora-,

però ella, els seus menuts

sí que els estima: els adora.

 

JOANA RASPALL

 

 

Vídeo YouTube:

 AMICS PER SEMPRE

 

 

SEVERÍ EL RATOLÍ MANDRÓS

0

Posted by marta24 | Posted in ELS MEUS CONTES | Posted on 23-07-2014

Hi havia una vegada, en un bosc molt frondós, un ratolí de camp. Es deia Severí i vivia amb els seu pares. En Severí, era el petit de deu germans, que feia temps que ja no vivien a casa.

Tenien pocs mesos de vida i es varen anar espavilant i de mica en mica varen anar marxant del cau. Però en Severí era molt tímid i mandrós i no tenia cap pressa per marxar.

-Vés perquè hauria de marxar? –pensava… -Aquí estic com un rei i no m’haig de preocupar de res. La mare fa un menjar tan bo i al llit al matí si està tant  bé…

La seva mare prou que li deia:

-Jo i el teu pare som molt grans i no sempre podrem cuidar de tu.

-Els teus germans han format una família, tenen fills o viuen al seu propi cau.

-Ja ho sé mare, però  a mi no m’agrada viure sol i jo no em vull separar de vosaltres.

-D’acord, però és que sempre t’hem de treure les castanyes del foc, no portes mai menjar i no ens ajudes a tenir el cau net. Nosaltres som grans i tu un dia t’hauràs espavilar sol.

En Severí no feia cas i no es preocupava de res, només de passar-ho bé.

Es llevava tard al matí, i es passava la tarda jugant pel bosc fins  que es feia fosc.

Un dia els seu pares es varen posar malalts i en Severí no s’havia què fer.

-No sé on anar a buscar menjar, ni què haig de fer? –pensava…

I plora que ploraràs, va anar a veure l’Eudald, que era el pardal més vell del bosc i tothom el coneixia  perquè era molt savi. L’Eudald va anar a casa  dels pares d’en Severí i quan va acabar la visita li va dir:

DSCN1430

-Els teus pares tenen una malaltia respiratòria, no sé exactament com ho podrem solucionar. Jo, la veritat, només conec un bolet que podria curar els teus pares, es diu aspergillus blavus, és un bolet de color blavós, amb forma de campana, una mica viscós i el seu olor és molt desagradable.

-Aquest bolet és molt escàs i es troba a les coves o grutes,  ja que creix en llocs molt humits on no hi toca el sol. Hi ha un bosc, en diuen el bosc del remei, per la gran quantitat de plantes curatives que hi ha. Es parla que sota la gran alzina hi ha una gruta,” la gruta del bolet”. Rep aquest nom per la forta olor que desprèn aquest bolet.

-I està molt lluny?

-Doncs trigaràs tres dies per anar-hi, hauràs d’anar amb compte, ja que en aquest bosc hi viu una família de falcons. Com deus saber, aquests ocells volen molt ràpid i mengen petits animalons com tu. Pocs animals escapen de les seves urpes.

-Severí, escolta’m bé, si hi vols anar-hi abriga’t bé. Estem en temporada de pluges i les nits són molt fredes, podries morir de fred, pensa t’ho bé.

En Severí  va tornar a casa seva, però els seus pares varen empitjorar i va decidir marxar.

L’Eudald, li va prometre  que els cuidaria  i en Severí es va quedar més tranquil.

De bon matí va sortir de casa seva, portava un farcell ple de roba i coses per menjar. Tot el dia va caminar  sota un sol de justícia i quan arribà  la nit, va passar  molta fred i s’adormí  arraulit sota unes mates.

L’endemà, va continuar  el camí, però plovia  i feia un vent tan fort, que amb prou feines podia caminar. Tot d’una, un cop de vent l’aixecà de terra i se’l emportà com una fulla. Al caure, va rebre un cop tan fort a la cama que el va deixar ben adolorit. En un racó del camí, cansat i sense alè,  va amagar-se sota unes herbes, ja no tenia  res per menjar i va pensar que tot s’acabava. Finalment es va adormir.                                                                                  

Al cap d’unes hores, quan el vent es va calmar i la pluja s’aturà, un talp que es diu Ralf, va passar per el camí, es va quedar  sorprès en veure un ratolí a terra, quiet i tot moll.

 

DSCN1432

 

-Eh!, desperta- li va dir. Però en  Severí no va contestar.

El talp, va sentir  pena del ratolí,  semblava com si fos mort. Llavors, l’arrossegà com va poder cap  al seu cau.  El va tapar amb forces mantes i va vetllar-lo tota la nit.

-Sembla que té força febre –va pensar el talp.

Quan va sortir  el sol en Severí es despertà, tenia  tanta gana que no podia dormir.

-Que hi faig aquí?, com he vingut?

En  Ralf, li va dir  que l’havia  trobat a la vora del camí.

Llavors ell va explicar-li  que els seus pares estaven malalts i que havia de trobar un bolet en una cova o una gruta i li donà  les gràcies per haver-lo salvat. El talp va prometre  a en Severí  que l’ajudaria  a trobar el bolet.

Després d’ esmorzar,  en Severí es va trobar millor. La cama encara li feia una mica de mal, però va decidir sortir a buscar el bolet . En Ralf el va animar.

-No et preocupis, conec totes les grutes d’aquesta zona, sóc un bon excavador.

Varen mirar i buscar per tot arreu, però ni rastre del bolet. Cap al vespre ja estaven  molt cansats i van decidir tornar al cau.

Força desanimats, varen sopar i s’explicaven llegendes que els havien contat  els seus pares quan eren petits. De llegenda en llegenda van passar les hores. En una de les llegendes es parlava de la gruta del bolet.

-La gruta del bolet?- va dir en Severí, -podria ser el bolet que busquem?

-Jo aquesta història no la recordo gaire, però de ben segur que Zenó, l’eriçó, la coneix. Sap totes les cançons i llegendes d’aquest bosc. Té la casa plena de llibres i li encanta explicar històries, li ve de família. El seu avi era el millor rondallaire del bosc; demà anirem a casa seva.

L’endemà es van dirigir a la casa de Zenó.

-No hi és, ha sortit- els va dir  la seva senyora, -si us espereu una estoneta potser vindrà, mentrestant us prepararé una infusió.

– Ens anirà molt bé gràcies.

Al cap d’una hora varen decidir marxar. Mentre es deien adéu, van veure Zenó que venia  pel camí amb un ram de farigola.

DSCN1298

-Bon dia Zenó, com estàs?

-Fantàsticament, i vosaltres, què hi feu per aquí?

-Recordes,  que un dia em vares explicar una història que succeïa a la gruta del bolet?

-Deixa’m pensar…  anava d’un follet?

 -Sí, un follet que era remeier.

-Doncs si que ho recordo.

-És cert que hi ha una gruta del bolet ,Zenó?                                                                                                   

– Sí  i tant! El meu avi me la va ensenyar.

– I perquè té aquest nom ?

–Doncs, perquè a la tardor s’hi fan uns bolets de color blavós. Curen moltes malalties, però fan una pudor horrorosa.

-I podries acompanyar en Severí fins aquest lloc?

-Sí,  és  una mica lluny, però si sortim d’aquí una estona, potser podríem arribar-hi cap el tard.

Tots tres varen preparar  una mica de menjar per emportar-se. Haurien  de dinar pel camí.

Feia un dia molt fred, però no plovia. Varen passar marges, sots i barrancs i per fi, allà a la llunyania del bosc, van veure una alzina  molt grossa.

-És centenària, -comentà Zenó, -la gruta és sota les arrels de l’arbre, una riuada va deixar part de les seves arrels a l’aire.              

-Compte no caigueu amb aquestes branques, -va dir en Ralf, -s’està fent fosc, ens hem d’espavilar sinó no ens hi veurem.

Un cop eren  dins la gruta se sentia una pudor que tirava  enrere. Tots buscaven  per tot arreu.

DSCN1452

-On ets bolet trapellot? – deia  un.

-Quina pudor i quines basques –exclamava  l’altre. De tant en tant havien de sortir a agafar una mica d’aire.

-Ep! nois,sota aquelles fulles es veu una cosa, -deia en Ralf. -Són aquí!, és això el que busqués Severí?

-Sí, han de ésser aquests sens dubte, tenen forma de campana i són de color blau amb el barret viscós.

 -Visca!, ja ho tenim, -cridava Severí, -va marxem corrents que es fa fosc. Varen posar els bolets al sarró on portaven el dinar i  sortiren de la gruta, de sobte van sentir uns xiulets. Era el falcó que rondava per allà.

-Anem amb compte. Però el falcó que era més llest que una mostela va enxampar en Severí i l’agafà amb les seves urpes.

–Deixa’l anar! –cridava  en Ralf.

Sense pensar-s’ho, en Zenó es va convertir en una pilota de punxes i li ventà una punxada al ventre. El falcó va sentir un dolor terrible i deixà anar en Severí. Després l’ocell rapinyaire, va sortir volant com un coet. Tots reien  alhora, s’havien  salvat.

-Ja li està bé, s’ha endut una bona pessigada. Ens ha costat molt arribar fins aquí. –va dir en Ralf.

Quan tornaven  pel camí, va passar una llebre.

-Hola tenebra! –exclamà Zenó, eren vells amics, havien anat  junts a l’escola.

-Tenebra té la pell fosca, per això li varen posar aquest nom els seus pares – els va dir Zenó.

Li varen explicar  tot el que els havia passat  i ella que era molt bona i ràpida, els digué  que portaria  a casa seva en Severí.

-Adéu a tots i moltes gràcies, no oblidaré mai tot el que heu fet per mi, teniu us deixo un plànol del bosc on visc, sempre que em necessiteu compteu amb mi per qualsevol cosa.

Es varen fer un forta abraçada i es desitjaren  molta sort.

DSCN1441

Tenebra va portar en Severí  casa seva, era  ràpida com un llamp i en un tres i no res varen arribar.

Severí, va anar veure els seus pares, estaven al llit, feien mala cara i els costava molt respirar. Va entregar  el sarró a  l’Eudal, que es retirà a  la cuina, va omplir una olla amb aigua i l’escalfà, tallà  els bolets a bocins i hi va afegir-hi  diverses herbes.

Un cop  bullit, ho colà i va fer  respirar els vapors que surtien de l’olla als pares d’en Severí.

-Demà al matí  es trobaran molt millor. Cada dia  abans d’anar a dormir hauran de respirar els vapors. Si tens algun problema avisa’m.

En un parell de dies els pares d’en Severí es trovaven molt millor. Varen tenir de ventilar la casa forces dies perquè marxés la mala olor . Però tot havia acabat bé.

Severí, va prometre als seus pares que sempre els ajudaria amb les feines de casa, que seria més responsable i obedient. I  els va explicar totes les aventures que havia passat al costat d’en Ralf, Zenó i Tenebra i lo generosos que havien estat amb ell.

I aquesta amistat va durar per sempre més, es veien de tant en tant, perquè els seus boscos estaven força separats, però no varen deixar mai de ser amics.

                               

DSCN1455

Conte i dibuixos Marta Vilà

EL GAT I EL RATOLÍ

0

Posted by marta24 | Posted in POEMES ANIMALS TERRESTRES | Posted on 18-07-2014

gat i ratolí

Un dia un ratolí
un gat veia venir.
Es ficava en un forat 
i s’hi queda amagat.

El gat, com que és molt viu,
no li vol dir ni piu.
S’ espera per allí
fins que torni a sortir.

Però diu el ratolí:
<< No m’enredes,a mi>>.
Mireu com s’ ha escapat
per un altre forat !

Bofill,F;Puig,A;Serrat,F.

 

ELS TRES LLEONS

0

Posted by marta24 | Posted in FAULES | Posted on 13-07-2014

3 lleons

 

A la selva vivien tres lleons. Un dia el mico, el representant elegit pels animals, va convocar una reunió per demanar una presa de decisions.

-Tots nosaltres sabem que el lleó és el rei dels animals, però tenim un problema: Hi ha tres lleons i els tres són molt forts. A quin d’ells ens cal prestar obediència? Quin d’ells ha de ser nostre Rei?

Els lleons varen saber de la reunió i varen comentar entre ells:

-És certa, la preocupació dels animals, té molt de sentit. Una selva  no pot tenir tres reis.

I  no volem lluitar entre nosaltres,  ja que som molt bons amics… Hem de saber quin serà elegit, però, com  descobrir-ho?

Altra vegada els  animals es varen reunir  i després de debatre molt, varen comunicar als tres lleons la decisió presa:

-Hem trobat  una solució molt simple al problema i hem decidit que tots tres escalareu la  Gran Muntanya. El que arribi  primer al cim serà coronat el nostre Rei.

La Gran Muntanya era la més alta i escarpada de tota la selva. El repte va ser acceptat i tots els animals es van reunir per assistir a la gran escalada.

El primer lleó va  intentar escalar però no va  arribar al cim.

El  segon va començar amb moltes ganes, però, també fou  derrotat.

El tercer lleó tampoc ho va aconseguir i va ser derrotat.

Els animals estaven impacients i curiosos; si els tres havien estat derrotats, com triarien un rei?

En aquell moment, una  àguila, de gran en edat i saviesa, va demanar la paraula:

-Jo sé qui hauria de ser el nostre rei! Tots els animals varen fer silenci i la varen mirar amb grans expectatives.

-Com?, varen  demanar tots.

-És simple… va dir  l’àguila. Jo estava volant molt a prop d’ells i quan van tornar derrotats de la seva escalada vaig escoltar el que cadascun d’ells va dir a la muntanya.

El primer lleó va dir: -Muntanya, m’has vençut!

El segon lleó va dir:  -Muntanya, m’has vençut!

El tercer lleó va  dir: -Muntanya, m’has vençut, per ara!

Però tu ja has arribat a la teva  mida final i jo encara estic creixent.

La diferència, va completar l’àguila, és que el tercer lleó va tenir una actitud de guanyador quan va sentir la derrota en aquell moment, però no va desistir i qui pensa així, demostra que la seva persona és més gran que el problema: ell és el rei  i està preparat per governar.

Els animals van aplaudir amb entusiasme i el tercer Lleó que va ser coronat  el rei dels animals.

 

Autor desconegut

 

Moralina :   No tenen  importància la mida de les dificultats o situacions que tinguis. Els teus problemes, la majoria de vegades, ja han assolit el nivell màxim; però tu no. Ets  més gran que tots els problemes i encara no has arribat al límit del teu potencial i de la teva excel·lència.

 

 

EL GOS

0

Posted by marta24 | Posted in POEMES ANIMALS TERRESTRES | Posted on 08-07-2014

 

dog-164675_1280

 

Tant si és petit

com de grossa mida,

un gos eixerit

t’alegra la vida.

 

 

 

Ningú és més fidel,

perquè ho és de mena;

la cua remena

i té els ulls de mel.

Josep Vallverdú

 

 

 

 

Vídeo YouTube.   Gossos divertits

 

 

 

 

EL COALA I L’EMÚ

0

Posted by marta24 | Posted in CONTES DEL MÓN | Posted on 03-07-2014

koala-262651_1280

 

 

emu-314930_1280

 

 

 Conte Australià:

 

Per què el coala viu damunt d’un arbre si no és un ocell? Per què l’emú no pot volar si és un au?

Si vols conèixer els secrets que amaguen aquests animals australians, llegeix el conte del coala i l’emú :

 

Fa molt de temps, en una època llunyana anomenada “El temps dels somnis”, els animals convivien entre ells en harmonia i feien, si fa no fa, el mateix tipus de vida tranquil·la i en pau.

Un dia però, va sorgir un problema que els va portar a discutir-se per veure qui tenia raó. Van estar hores i després dies i fins i tot setmanes, sense dir-se ni tant sols “bon dia”. Va passar tant de temps que, finalment, van oblidar fins i tot el motiu que els havia portat a enfadar-se d’aquella manera.

En aquell moment van adonar-se que ja no tenia sentit continuar enfadats i van decidir tornar a ser amics; tots menys l’emú, que era molt orgullós, tant que no volia tornar a parlar amb els animals que vivien enfilats a dalt dels arbres. En aquells dies es va trobar al coala i tot cofoi li va dir:

-Hem de resoldre aquesta qüestió d’una vegada per totes i veure finalment qui tenia raó!

-Què vols dir? –va preguntar el coala –però si ja ningú no recorda quin va ser el motiu que ens va portar a barallar-nos! És millor que ho deixem córrer i tornem a ser amics.

Però l’emú no volia acceptar-ho. Per ell això era una derrota i es creia millor que els altres animals.

-Segur que érem els ocells que teníem raó! Som més intel·ligents que els animals que viviu als arbres i  podem volar…

I va succeir que mentre presumia de totes les qualitats, es va anar inflant cada vegada més i més, fent-se cada vegada més gros i pesat, com un enorme globus cobert de plomes. Tant i tant es va inflar, que quan va voler batre les ales per poder alçar el vol, no va poder. Amb tota la seva força intentava alçar-se, estirant el coll cap el cel. Ni un pam es va enlairar.

La ira el va envair i enfurismat, va girar-se cap al coala que havia estat testimoni dels seus intents frustrats. Tan terrible devia ser la cara de l’emú en aquells moments, que el coala acovardit, va enfilar-se a corre-cuita a l’arbre que tenia més a prop i va decidir que no en tornaria a baixar mai més.

Però als arbres no hi ha aigua. Van anar passant els dies i és clar, el coala tenia molta set. Finalment, va adonar-se que a les fulles verdes hi havia aigua i tot i que era molt poqueta, s’hi va conformar.

Ara ja no beu mai i s’està dia i nit enfilat a dalt dels arbres, on es troba protegit de l’emú, que encara sense poder volar, corre amunt i avall, intentant  sense èxit, reprendre el vol altra vegada, com ho feia en els vells temps.

Conte Australià