La torre de Puiggraciós (el Vallès Oriental)

Bolets.

Bolets.

Cada festa, en havent dinat, ja se sabia, la jovenalla de les clotades feia cap a Puiggraciós.

Aixís com a trenc d’auba era l’ermita el punt d’aplec dels esbarriats feligresos (…), cap a migdia i a la tarda servia de cau als briscaires i jugadors de truc. ( Els sots feréstecs, Raimon Casellas, cap. VII, p.94, col·l. Lectures de Literatura Catalana 1, Curial Edicions, 1996, Barcelona).

Cito aquestes línies de la novel·la modernista de principis del segle XX Els sots feréstecs de Raimon Casellas ja que està ambientada en aquest particular paratge natural del Figaró-Montmany i per la repercussió que se’n dóna, evident en diferents indrets del recorregut, fins i tot es considera una ruta literària. Més informació al lloc web creat per Pere Robert, http://www.xtec.cat/~probert/rutes/sots/ruta.htm.

Cal dir que nosaltres també vam aprofitar el migdia i part de la tarda per acostar-nos, en aquest cas, a la torre de Puiggraciós (697 m) i de passada contemplar i conèixer aquest indret dins l’espai d’interès paisatgístic i també geològic dels cingles de Bertí. L’itinerari passa per diferents terrenys, fet que no sembla excessivament llarg, aproximadament, calculem uns 6 km en total.

Els cingles de Bertí des del sot de Montmany.

Els cingles de Bertí des del sot de Montmany.

1. Figaró-Montmany:

El punt d’inici d’aquest recorregut es troba a Montmany a 4 km de carretera asfaltada des de Figaró; vigileu per aquesta via ja que és estreta, amb alguns revolts i força freqüentada per ciclistes. Cal situar-nos en aquest municipi de Figaró, dins la vall del Congost, nucli entre el Parc Natural del Montseny i els cingles de Bertí, en què després de deixar la carretera C-17 i enllaçar amb el carrer principal, ctra. de Ribes, a prop de l’Ajuntament cal agafar la carretera BV-1489 que es troba just passat el pont de l’estació de tren direcció sud. Un cop passats aquests 4 km veiem que la carretera s’acaba en una casa de tons grisos, l’Ullà, així que abans d’arribar-hi deixem el vehicle en una petita esplanada al costat de la carretera envoltada d’àlbers, espècie d’arbre caducifoli d’interès local, entre altres espècies d’animals, que podem veure si tenim sort, com cavalls, poltres i ovelles, fins i tot, algun porc senglar.

Cavalls al mas Ullà.

Cavalls al mas Ullà.

2. L’Ullà – Sant Pau de Montmany:

Comencem la ruta a peu per la carretera asfaltada fins al mas Ullà on ja s’acaba la carretera i comença una pista de terra. El mas és enorme amb un desordre d’unes mateixes dimensions i un pèl estrambòtic; qui no ha vist una Vespa usada com a jardinera? Allà és possible veure-ho.

Amb el mas Ullà a la dreta, continuem fins a una cruïlla de camins i continuem pel camí de terra direcció a ponent, amb els cingles de Bertí just davant nostre, un senyal de prohibit circular vehicles excepte els veïns i, més endavant, un rètol indicatiu de Puiggraciós. La pista forestal de l’esquerra també enfila cap a Puiggraciós, però, segurament més transitada per motos i bicicletes de muntanya. En tot cas, continuem pel camí esmentat i en poc menys de 5 minuts som a Sant Pau de Montmany;  espai amb una església del gòtic tardà i una rectoria que es troben en un estat força precari. La diferent documentació assenyala  que el conjunt es va abandonar el 1910, encara que la rectoria és ocupada ocasionalment.

Sant Pau de Montmany.

Sant Pau de Montmany.

A partir de Sant Pau de Montmany trobem algunes marques a les roques de color blau que ens poden ajudar a seguir pel bon camí. Passem per un rètol a la vora del camí que indica una altra espècie catalogada, la servera de la font de Santa Maria. Fem ben bé d’exploradors ja que les branques i matolls no deixen veure gaire bé el camí, però travessem un prat i a continuació un pas estret  ens porta cap a un altre espai totalment en ruïnes.

Reprenem el sender principal en pujada suau fins arribar a unes prades del tot captivadores per als petits i grans… Astèrix, potser, Julie Andrews en l’escena mítica de Somriures i llàgrimes, sona ben diferent però aquí ho deixo, per deixar anar la imaginació.

Camp de la Rovira.

Camp de la Rovira.

3. Camp de la Rovira – coll de can Tripeta:

Els jocs estan assegurats en aquestes prades que eren antics conreus, però, per no desorientar-nos massa les travessem per un petit corriol fressat del costat dret, mentre podem sentir la remor d’un petit torrent amb el cabal més o menys abundós segons les pluges de l’any. Passem de llarg un camí més ample de terra que gira a la dreta i que va cap a les ruïnes de la casa de la Rovira, fins al grau de Montmany (únic pas d’aquest sector per assolir les parts més altes de la cinglera), però, no ho comprovem, i seguim amunt fins que s’acaba la prada. En aquest punt agafem la pista direcció est fins a una fita de fusta que queda a pocs metres en un encreuament de camins, llavors girem 180 º, ara els prats ens queden a la dreta. Continuem, ara sí que podem notar més la pujada, tot seguint les marques blaves per un terreny enclotat i pedregós, enmig d’un torrent gairebé inexistent, però en 20 – 25 minuts som al coll de can Tripeta amb la panoràmica de part de la vall del Tenes si mirem cap al sud i els cingles de Bertí a la dreta.

Sender cap al coll de can Tripeta.

Sender cap al coll de can Tripeta.

4. El santuari i la torre de Puiggraciós:

Un cop al coll de can Tripeta seguim les marques blanques i grogues del PR C-33 per un camí ample direcció est, tram de l’anomenat camí dels Mercaders, i amb Montmany a mà esquerra. En poc menys de 20 minuts ja som a la font de Puiggraciós i a l’espai que formen el santuari i la torre de Puiggraciós. Pel que fa a la torre, edifici rectangular restaurat, es tracta d’una torre de telègraf òptic de la línia que comunicava Barcelona i Vic, cap al nord comunicava amb Centelles i cap al sud amb Granollers, ambdues a uns 11 km en línia recta aproximadament. Va ser cap a 1846 -1849 que els militars van fer un desplegament de línies de telegrafia òptica pel territori i anys més tard (1862) una reial ordre va decretar-ne el desmantellament i abandó. I pel que fa al santuari, cremat durant la Guerra Civil, actualment se n’ocupa una comunitat de monges benedictines.

La torre de Puiggraciós.

La torre de Puiggraciós.

5. Retorn a Montmany:

Les panoràmiques des de la torre en un dia clar i serè són molt il·lustradores i això ens permet situar-nos bé per modificar breument el descens cap a Montmany. Així que de baixada agafem altra vegada el camí dels Mercaders direcció oest, però, quan som en una esplanada amb dos camins just davant nostre, agafem el que ens queda més a la dreta, per sota del camí dels Mercaders. Diguem que es pot tractar d’una drecera, però heu sentit a dir allò que “si vols fer drecera, no deixis la carretera”, doncs aquesta més o menys n’és un exemple. Primerament, el camí és una pista ampla però de seguida baixa bruscament pel mig d’una torrentera. La baixada és ràpida i els petits llisquen com si allò fos un tobogan, això sí, rialles i forats als pantalons. Un cop agafem el sender més planer es tracta de desfer el recorregut de pujada. Més endavant cal fer el gir de 180 º cap a ponent per passar altra vegada per les prades i seguir camí fins al punt d’inici.

Vissirblog