La Mola des del coll d’Estenalles (Bages/Vallès Occidental)

Una alternativa força popular per arribar al cim de la Mola (1.104 m) és començar la ruta al Centre d’Interpretació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, situat al capdamunt de la carretera de Terrassa a Talamanca, BV-1221, al coll d’Estenalles de 870 m d’altitud. Ruta més planera que l’ascensió a la Mola pel Camí dels Monjos però més llarga, de fet amb les criatures és la ruta més llarga que hem fet fins ara, per això recomanem que disposeu de tot el dia. Distància aproximada d’anada i tornada d’uns 12 km. Ruta senyalitzada amb fites metàl·liques de color verd.

1. Inici al coll d’Estenalles:

Per accedir en aquest indret del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac agafem l’accés de l’autopista C-58 Barcelona-Manresa, sortida 19-Terrassa. A Terrassa continuem direcció nord per l’avinguda del Vallès fins a la rotonda de l’avinguda Portugal/avinguda la Lacetània, seguim les indicacions del Parc Natural i agafem la carretera BV-1221 a mà dreta cap a  Matadepera. Passem de llarg Matadepera i continuem per aquesta carretera  BV-1221 estreta i amb alguns revolts direcció Talamanca i Navarcles. En pocs kilòmetres deixem el cotxe  a l’aparcament que hi ha a mà esquerra just al costat del Centre d’Interpretació del Parc quan ja som al coll d’Estenalles. 

2. El coll d’Eres, al peu del Montcau:

Agafem el camí asfaltat i de pujada que surt a mà esquerra del costat del Centre d’Interpretació. Uns metres més endavant aquest camí  ja es fa més planer,  ja no està enquitranat i ja ens acompanya a mà esquerra la forma arrodonida del Montcau de 1.056 m, el segon cim més alt del massís de Sant Llorenç del Munt.

El Montcau (1.056 m).

El Montcau (1.056 m).

No deixem aquest camí suau fins arribar al cap d’1 km i mig aproximadament al coll d’Eres, una placeta d’encreuament de camins on  també hi trobem una fita per pujar al Montcau. No… avui no hi pujarem… millor ho reservem per un altre dia per no esgotar les criatures si volem seguir fins a la Mola en condicions.

3. El Roure del Palau:

Al coll d’Eres agafem el camí que ens queda més a la dreta i que s’enfila per uns quants graons de pedra senyalat amb una fita verda metàl·lica.

Fites en el camí.

Fites en el camí.

El camí és ample i avancem entre alzines i roures parant atenció a una fita a mà dreta del camí que ens mostra el Roure del Palau. Un roure monumental d’enormes dimensions de gairebé 30 m d’alçada i 1,5 m de circumferència, d’això en ve el seu nom.

Roure del Palau, Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Roure del Palau, Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

4. En qualsevol indret recuperem forces, pla dels Ginebrons:

Sender principal, Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Sender principal, Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Continuem pel sender principal sense pèrdua i sempre seguim les fites de la Mola.  Passem per trams ombrívols amb vegetació baixa i en un altre encreuament de camins no ens aturem per tal d’arribar al nostre objectiu. L’excursió és llarga i qualsevol allargament pot repercutir en una rebequeria dels més petits. Així que agafem el camí de la dreta que fa una baixada brusca en ziga-zaga per reprendre el camí més planer i estret. Per aquests indrets fem una parada per fer un most en l’anomenat pla dels Ginebrons i observem o més aviat juguem amb els prismàtics ja que avui fa un dia molt clar.

Quan ja deixem el bosc podem veure el cim de la Mola davant nostre. El fet de tenir la panoràmica del cim al davant ja atreu els petits a continuar fins a dalt.

La Mola, Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

La Mola, Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

5. Morral del Drac-la Mola:

Seguim el sender rocallós fins arribar a un coll que és una cruïlla de camins, el punt llegendari de la ruta, el morral o la cova del Drac. La llegenda explica que els sarraïns van dur un drac a Sant Llorenç que atemoria tota la comarca i que dormia a la cova de Santa Agnès. Molts cavallers s´hi van enfrontar però ningú el va poder vèncer fins que el comte de Barcelona, Guifré el Pilós, el va ferir de mort en aquest indret.

El drac i el cavaller.

El drac i el cavaller.

Si us interessa en el següent enllaç teniu una transcripció de la llegenda; http://www.festes.org/arxius/transcripció_llegenda_drac_sant_llorenç.pdf. La cova del Drac és un monòlit de 25 m d’alçària amb una escletxa al centre que el travessa de costat a costat. Quan deixem el camí planer hem de seguir les fites que ens porten en diagonal i en pujada per una canal cap al prat del monestir de Sant Llorenç del Munt i ja som a dalt del cim de la Mola.

6. Baixada pels Òbits i la font Flàvia:

Desfem el camí de pujada fins arribar al primer senyal que ens indica la font Flàvia a mà dreta del camí. És una petita variant que seguim amb unes marques pintades de color verd a les roques o als arbres i ens porten en escassos minuts del camí principal als Òbits, unes balmes que encara avui  serveixen per aixoplugar el bestiar al peu de la cinglera. La panoràmica cap a la vall és força espectacular i els amants de l’espeleologia tenen l’oportunitat d’aprofundir en el Cau de la Moneda, amb una entrada que queda amagada per les branques d’una figuera i una sala de 16 x 4 x 6 m. Continuem envoltant aquesta cinglera a la nostra esquerra fixant-nos amb les marques pintades fins arribar a la font Flàvia, un indret fresc, ombrívol i que malauradament les restes d’altres excursionistes no convida a fer parada. Pugem entremig del bosc fins a una clariana on enllacem amb el camí principal i ja deixem la Mola al  darrere nostre.  Trobem d’altres excursionistes que encara fan la parada a la cova Simanya en el coll d’Eres, però, nosaltres ja enfilem el camí de tornada cap al coll d’Estenalles, que la més menuda porta una bona estona fent la migdiada a la motxilla. Avui, potser somiaran amb el drac…

VissirSantLlorenç delMuntblog2

La Mola pel Camí dels Monjos (Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac)

Matí assolellat però força ventós. Encara que la tradició d’aquest dia tan assenyalat, 26 de desembre, marca menjar els tradicionals canelons, decidim posposar els canelons i omplir la carmanyola amb una amanida de pasta, a part del torró de xocolata que fa Nadal. Anem cap a la Mola del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac (Vallès Occidental). Ruta de 3 km de pujada fins arribar al cim de la Mola de 1.104 m i baixada pel mateix camí. Temps total aproximat; 3 h 30′  amb criatures de 2  i 5 anys (molt útil la motxilla portabebès).

dibuixmuntanyaweb

La muntanya.

1. A Matadepera comença la ruta:

L’autopista C-58 (gratuïta) direcció Manresa pot ser un accés a Matadepera  si venim de Barcelona. Sortida 19-Terrassa i seguim direcció nord per l’avinguda del Vallès al costat de la Riera de les Arenes fins  a una gran rotonda, llavors direcció oest i continuem per l’avinguda Portugal/avinguda la Lacetània fins agafar la carretera de Matadepera BV-1221 a mà dreta, on ja veiem rètols tant del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt com de Matadepera.

A Matadepera continuem per la mateixa carretera direcció Talamanca, tot i que hi ha diferents alternatives per començar l’ascensió  i deixar el cotxe, ens fixem en un trencall a mà dreta que indica “La Mola”, seguim les indicacions fins arribar a l’aparcament “Camí dels Monjos” del carrer del Moliner; N 41º 37.341′ E 002º 01.162′.                                                                                    

2. Pujada pel Camí dels Monjos:

Tan bon punt hem aparcat el cotxe ja veiem indicadors de la ruta i d’altres informacions interessants del Parc Natural. Ens endinsem pel camí boscós i pedregós de la dreta i deixem la carretera a mà esquerra. Un cop fet aquest primer tram, la carretera es torna a creuar en el camí, continuem amunt fins veure el rètol que indica “La Mola. Monestir de Sant Llorenç del Munt” i deixem altra vegada la carretera a mà esquerra. 

Per aquesta ruta cal seguir les marques blanques i grogues degudament senyalitzades al llarg del recorregut que ens indiquen un Sender de Petit Recorregut PR-C 31. Més endavant ja enllacem amb el Camí dels Monjos del qual hi ha molta bibliografia, per exemple; http://issuu.com/ajterrassa/docs/llibre_cam__dels_monjos?e=1334286/3434317.

És un camí que s’enfila muntanya amunt sense cap pèrdua. Alguns trams del camí  són una mica costeruts, d’altres més planers i abans d’arribar a dalt de tot ens esperen uns quants graons força alts que són la delícia dels més petits. Cal dir que hem fet la parada d’avituallament en un d’aquests racons que s’amaguen en el camí i si us hi fixeu bé, hi ha altres coses que s’amaguen en el camí per aquestes dates. Us en deixem una pista… només cal posar-hi imaginació.

dibuix03

En tot cas, podem gaudir del conjunt de cingleres  i monòlits característics de la zona i de les vistes cap al mar i els Pirineus a mida que ascendim.

3. La Mola i Sant Llorenç del Munt:

CATP1070084web01

Monestir de Sant Llorenç del Munt, la Mola.

Ja som a dalt!

El vent que gairebé no hem notat en tota la pujada bufa considerablement, ja que el cim de la Mola és més pelat que la resta i s’estén en el pla del monestir de Sant Llorenç del Munt. Monestir de monjos benedictins, el qual només s’hi pot accedir a peu, de la primera meitat del segle X amb un temple romànic del segle XI.

El conjunt del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac és un espai protegit gestionat per la Diputació de Barcelona, així que trobareu més informació en el seu web; http://parcs.diba.cat/web/SantLlorenc.

4. La baixada:

Després de gaudir de l’espai, d’intentar esbrinar quins són aquells altres cims i muntanyes que tenim al davant, d’observar les mules que pasturen tan tranquil·lament, de jugar al frisbee… sí, sempre anem preparats amb algun extra de tipus lúdic, ara que amb el vent segur que hauria estat més adequat un estel, toca la baixada.  Ja hem de començar a baixar perquè ja se sap que  els dies a l’hivern són curts i hem de comptar almenys 1 h 30′ abans es pongui el sol. Desfem el camí de pujada parant atenció a les possibles relliscades que podem patir pel pendent, mentre encara hi ha gent que puja. Encara ens queda el torró de xocolata que el reservem per a l’arribada.

Dit i fet, quin èxit, és boníssim…

VissirCAMÍblog2