La presó de Busa, Navès (el Solsonès)

Pla de la Trona, serra de Busa, Navès, el Solsonès.

Ja hem caminat per la  serra de Busa en d’altres ocasions però aquesta vegada pugem amb cotxe per la vessant meridional per caminar pel pla directament. 

Es tracta d’una ruta de desnivell suau per a la canalla, d’uns 5 km només a l’anada fins a la presó natural de Busa. Cal dir que no és apta per a qui pateix de vertigen, ja que la visita al Capolatell, a l’anomenada presó natural de Busa, les cingleres cauen al buit sota els nostres peus. Trobem una font en un indret del recorregut.

1. Solsona – pla de Busa:

La serra de Busa, Navès, el Solsonès.

Si som a Solsona cal agafar la C-26 direcció Berga, passats uns vuit quilòmetres deixem aquesta carretera i agafem el trencall de Besora i Busa. Són uns quinze quilòmetres més de carretera asfaltada i estreta que enfilen cap al pla de Busa. Passem aquesta carena de Besora, algun mas aïllat, boscos en què s’alerta de no collir bolets sense prèvia autorització, el coll d’Arques i de seguida arribem a dalt del pla de Busa. El cim més alt de la cinglera és el Cogul de 1.526 metres. 

Continuem per la carretera asfaltada fins al trencall del Rial de Busa. Seguim per la pista no asfaltada de la dreta i uns pocs metres més endavant podem deixar el cotxe abans de la bifurcació de camins. Cal dir que podem avançar uns pocs metres més amb cotxe fins a tocar gairebé l’ermita de Sant Cristòfol de Busa. En aquest punt comencem la passejada: 42.10130 , 1.64469.

2. L’ermita de Sant Cristòfol – Casa Vila:

La serra de Busa, Navès, el Solsonès.

Deixem el trencall de l’ermita de Sant Cristòfol enrere i agafem la pista de terra que enfila cap a l’oest. L’opció de visitar Sant Cristòfol, aquesta ermita romànica que es troba al ben mig del pla de Busa, la podem deixar per la tornada. Passem uns camps a mà esquerra i més endavant un caminet també a mà esquerra que mena cap a la font de l’Espedreguer. És l’única font que ens trobem en el recorregut, per tant, convé desviar-nos si hem d’omplir els bidonets d’aigua.

Tornem a la pista principal i en pocs metres arribem a unes cases, som a Casa Vila. A partir d’aquí, tot i que ens sembli que ens fiquem dins la propietat de la casa, continuem sense deixar aquesta pista que va guanyant altura.

Cal dir que el GR-1, el sender que travessa els Prepirineus, també travessa el pla de Busa però les marques blanques i vermelles no són gaire fàcils de trobar. No vam ser els únics excursionistes que vam percebre una manca de senyalització en certs indrets, conseqüència potser dels treballs als conreus que s’estaven realitzant en aquell moment puntual.

3. Mirador del Capolat:

Així que no deixem la pista que passa pel mig de Casa Vila per acostar-nos progressivament vora les parets de la cinglera. Passem per la zona més boscosa de Casa Vila amb espècies de pi roig i còmodament arribem al mirador del Capolat, 1.339 m. Val la pena aturar-s’hi una estona per contemplar la panoràmica de la vall de Lord, Sant Llorenç de Morunys i la serra del Port del Comte. Els dies més clars la  panoràmica s’estén fins a la serra del Cadí i el Pedraforca.

4. La presó natural de Busa:

El Capolatell, presó de Busa, serra de Busa, Navès.

Continuem pel sender direcció nord-occidental que perd altura per una zona de carrascar i boix fins arribar a la palanca de ferro que uneix el pla de Busa amb el Capolatell, aquí ja podem veure les agulles conglomerades del Capolatell. Passar la palanca de ferro és tota una aventura i cal anar amb compte amb els més petits perquè la barana no els arriba a protegir del tot. 

El Capolatell és una mola envoltada de cingleres verticals, més o menys planera i ocupada per un bosc d’alzines. És una zona d’avencs amb un de particular que destaca pels seus 115 metres de profunditat. Les característiques aïllades d’aquest indret van fer que a principis del segle XIX, a l’anomenada Guerra del Francès, s’utilitzés com a presó. Una palanca de fusta unia aleshores el Capolatell amb Busa però treien la passera i els presoners de l’exèrcit de Napoleó es quedaven aïllats. Desesperats per les condicions es llançaven al buit i es diu que clamaven: “Mourir à Busa et resurgir à Paris.”

5. El pla de Busa:

Per tornar només cal que desfem el camí d’anada, però, si volem esplaiar-nos pel pla de Busa podem tornar per l’indret de la solana. És un tram una mica perdedor perquè no hi ha marques verticals, només fites de pedres disposades pel camí. Cal passar el mirador del Capolatell i fer uns metres per la pista ampla i boscosa que hem fet a l’anada. Una fita de pedres ens assenyala el punt per on hem de baixar entremig de boix i carrascar. Arribem a una zona més planera i assolellada on cal pendre el sender fressat direcció est. Caminem entre boscos i conreus fins veure Casa Vila i enllacem amb la pista que ens porta al punt de partida. 

 

Sant Lleïr de Casabella, vall de Lord (el Solsonès)

Aprofitem una estada a la vall de Lord per pujar a Sant Lleïr de Casabella. El terreny pertany al municipi de la Coma i la Pedra, ara bé, el punt d’inici de la caminada el fem a Sant Llorenç de Morunys. Són uns 4,85 km en total i 372 m de desnivell positiu acumulat. Itinerari no adaptat per a cotxets.

El dia surt assolellat, però, alguns núvols amenaçadors de pluja o neu fan que aprofitem només el matí. Els petits es cansen de pujar i pujar a l’anada, encara sort que trobem alguna placa de glaç per fer una improvisada pista de gel. Val la pena engrescar-los perquè un cop a dalt el retorn és molt més suau.

Serra del Verd des del GR1.

Serra del Verd nevada des de Sant Llorenç de Morunys.

1. Sant Llorenç de Morunys;

Per iniciar la ruta ens situem a la plaça del Mur de Sant Llorenç. Des de la plaça, direcció est, agafem el carrer de les Comes. Passem per la plaça de l’Era Nova on veiem que hi ha uns petits gronxadors que esquivem dissimuladament. Sortim del nucli del poble pel carrer de Prat Tomàs. Veiem al mur de pedra seca marques vermelles i blanques del GR 1, també anomenat Sender Històric,  que seguim al llarg de tota la ruta, juntament amb altres marques verdes que també trobem més endavant i algun pal indicador.

En la primera cruïlla de camins continuem pel carrer de Prat Tomàs, el del mig, que passa a la vora de l’antic escorxador que actualment és la seu de l’Associació Musical de la Vall de Lord. Així que deixem la carretera que va a les Comes a la dreta i el carrer pavimentat a l’esquerra i continuem per aquest carrer del mig. Més endavant, passem pel costat d’una granja on hi ha un rètol de BTT que obviem per continuar avall per aquest carrer. Passem pel costat  d’una granja de cabres i de la deixalleria del poble fins que ens barra el pas una tanca de bestiar. Un rètol prohibeix el pas de vehicles.

Camí cap al Monegal, vall de Lord.

Camí del Monegal, vall de Lord.

2. Cal Monegal i el Cardener;

Un cop deixem enrere l’últim equipament del poble, la deixalleria, ens endinsem de ple en el camí del Monegal. Un camí ample i còmode usat antigament pels treballadors de l’antiga fàbrica tèxtil del Monegal que travessa un bosc d’alzines i que mena a la masia del Monegal. Ens fixem que passem a la vora d’uns cultius de pomeres, segurament de la marca Poma de muntanya de recent creació ja que, no fa gaire, un grup de propietaris de la zona es va unir per desenvolupar aquest projecte d’impuls del cultiu de pomeres ecològiques.

Continuem fins arribar a la masia del Monegal per on passem just a tocar de les seves instal·lacions, actualment dedicades al turisme, a la restauració i a una acurada oferta cultural. Continuem endavant i passem pel costat de l’antiga fàbrica  i del molí on un panell informatiu recull els diferent itineraris de la zona. Quedem entesos de la ruta (itinerari 2) i del temps aproximat des d’aquest punt. Ja hem comprovat en diferents ocasions que amb els caminadors més petits aquest temps aproximat de les rutes es pot arribar a doblar.

Palanca de fusta al riu Cardener, vall de Lord.

Palanca de fusta del riu Cardener, vall de Lord.

Així que seguim les marques del GR 1 i les verdes i grogues direcció llevant i travessem el riu Cardener per una palanca de fusta sense barana.

 3. Casabella i Sant Lleïr;

A partir d’aquest pas el camí és costerut fins arribar al collet de Sant Lleïr. La ruta passa pel bosc de Casabella, majoritàriament de pi roig, i puja pràcticament en paral·lel a la riera de la Casabella. Amunt, amunt ja contemplem el poble des d’una altra perspectiva. Només queda remuntar una mica més per un corriol, fer un gir a l’esquerra quan veiem els senyals de GR i arribem als camps de conreu de Casabella (a vegades també escrita Casavella). Una masia de finals del segle XV que segueix un model de construcció rectangular i clàssic amb un conjunt de dependències annexes. Es troba protegida dins l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La panoràmica des de Casabella ens ofereix vistes a la serra del Querol (els Orriets, 2.146 m) i, més enrere, a la serra de Port del Comte (Tossal d’Estivella, 2.338 m).

Casabella, vall de Lord.

Casabella, vall de Lord.

Continuem per la pista fins arribar al collet de Sant Lleïr (987 m), indret on s’alça l’ermita romànica del segle XI que destaca pel porxo de tres arcs i per la decoració escultòrica de la porta d’entrada. El conjunt també agrupa un cementiri i és a tocar de la masia cal Calat o dita també els Clots.

4. Sant Llorenç de Morunys;

Ben segur que si el temps acompanyés  ens hi estaríem més estona, però, aprofitem que el camí de retorn és de baixada i menys cansat per a les criatures per anar fent via. Només es tracta de desfer el camí de l’anada. Això sí, parem atenció en les rampes amagades sota les fulles seques del terra ja que podem relliscar i anar directament de cul a terra.

Bosc de la Casabella, vall de Lord.

Bosc de la Casabella, vall de Lord.

A Casabella també fem un nou amic. Un gos que ens acompanya durant tota la baixada. Acostumat a fer el trajecte,  ens fa de guia i l’única variació és que un cop passem el riu per la palanca de fusta, a cal Monegal, en comptes de fer el gir a l’esquerra per la fàbrica seguim tot recte. En pocs metres travessem un pont i per l’interior del bosc, una mica camp a través, arribem a la tanca de pas del bestiar. Gairebé ja som a Sant Llorenç i encara ens acompanya. Tot i l’oposició dels petits ens acomiadem del gos que es queda vigilant el camí. Ara sí, ens ha anat d’un pèl, ja cauen les primeres gotes.

Vissir_Casabellabloc

La mola de Lord, Sant Llorenç de Morunys (el Solsonès)

Pujada a la Mola de Lord.

Grau de Lord.

Proposem una altra caminada per aquesta comarca del Prepirineu i Sant Llorenç de Morunys com a camp base. Fem la ruta circular a la mola de Lord, un indret protegit (PEIN) de gran bellesa que ens permet gaudir de diferents panoràmiques com la serra del Port del Comte, el tossal del Codó, el pantà de la Llosa del Cavall i la serra de Busa-Bastets-Lord. Es tracta d’una ruta no molt llarga de 3,30 km, aproximadament, de 120 m de desnivell i d’unes 2 hores sense comptar les parades. Ens han acompanyat joves i petits excursionistes i això corrobora la teoria de l’acompanyament; per art de màgia, no hi ha ningú que es cansi. Els nostres dos petits han fet la ruta sense cap mena d’objecció, s’ho han passat d’allò més bé, han explorat els diferents terrenys i han improvisat diferents jocs gràcies a l’enginy dels més grans.

1. Grau de Lord;

El punt d’inici es troba a uns 5 km de Sant Llorenç de Morunys. Sortim del poble per la carretera LV-4241 direcció coll de Jou i de seguida agafem el trencall a mà esquerra al mig d’un revolt que indica Sant Serni del Grau i Santuari de Lord. Continuem per aquesta pista asfaltada fins a deixar el cotxe al peu de les escales on un rètol ens informa que tenim 600 m de pujada. L’ascensió segueix un viacrucis com veiem assenyalat a les parets de roca aglomerada. En ocasions, rere la vegetació, es deixa veure la serra del Port del Comte o més amunt, en un petit mirador, el tossal de Vall-llonga i el pantà de la Llosa del Cavall. Des d’aquest petit mirador ja només queden unes passes per arribar a dalt de la mola de 1.189 m en la cota màxima.

2. La mola de Lord;

Caseta de servei, la mola de Lord.

Caseta de l’aeri, la mola de Lord.

Arribem a dalt per un petit portell de ferro i just a mà dreta trobem la capella de Sant Pere Màrtir i la caseta de servei per a l’aeri de càrrega que la comunitat del Santuari usa per pujar aliments o altres necessitats. Contemplem les vistes del costat nord de la mola, però, la ruta continua pel costat oposat. Així que passem pel costat d’un canó que commemora l’episodi de les guerres carlines, deixem enrere el caminet que s’enfila fins al capdamunt de la Mola i seguim el camí que mena fins al Santuari de Lord. Arribem al planell de la Mola, una prada magnífica per fer tombarelles i contemplar les vistes de l’altre extrem de la Mola al costat de la quietud que s’allotja dins el Santuari. Es defineixen com una comunitat catòlica contemplativa formada per sacerdots, laics i laiques. La construcció de l’edifici data del segle XI-XII, però, la història de la comunitat de Lord comença l’any 989, segons un document de compra-venda dels terrenys per 300 sous, per tal de construir-hi una capella per a la imatge trobada de la Verge Bruna de Lord. La ruta continua per una tanca de ferro situada gairebé a tocar de la font que trobem just a l’entrada de l’hostatgeria,  direcció est.

3. Grau de Sallord;

Rètol del Camí de Sant Jaume, la mola de Lord.

Rètol del Camí de Sant Jaume, la mola de Lord.

Aquest tram es coneix també com el Camí de Sant Jaume i trobem diferents rètols que ens ho indiquen. Deixem enrere el Santuari de Lord per la planella del Santuari on el bestiar acostuma a pasturar i endevineu on són les criatures… Els ha faltat temps per plantar-se darrere dels xais tot i que fugen quan senten la remor tan aguda dels petits. Seguim el camí fressat uns 600 m fins arribar al grau de Sallord o Solord. Un rètol ens indica per on s’ha de baixar el grau, però, abans d’endinsar-nos a la part més ombrívola de l’excursió, caminem uns metres  més endavant per contemplar des de dalt el grau de Sallord i si fem uns metres més direcció oest, el grau de Torroella amb el pantà de la Llosa del Cavall als peus. Val la pena veure els contrasts de les parets verticals com moren progressivament a l’embassament i la serra de Busa que tenim majestuosa al davant. El paisatge encara es pot fer més feréstec amb l’arribada de la boira que només deixa passar un bri de sol, just per reflectir la seva llum en les aigües de l’embassament.

Grau de Sallord, la mola de Lord.

Grau de Sallord des de la mola de Lord.

4. Mirador-aparcament;

Per començar el descens, cal que tornem al punt on hem vist el rètol que indica el retorn a l’aparcament pel grau de Sallord. Tot i que només resta 1,3 km per arribar a l’inici no ens hem de confiar. Igualment hem de parar atenció ja que segurament és el tram on el terreny és més humit i pot ocasionar alguna relliscada. És terreny de maduixes silvestres i baumes, de boscos d’alzines i de pi roig. De vegetació més espessa.

Excursionistes al grau de Sallord, la mola de Lord.

Excursionistes al grau de Sallord, la mola de Lord.

Després d’unes quantes zigues-zagues ens desviem unes passes per veure la panoràmica des del mirador que no ens deixa indiferents; un angular que va del coll d’Arques a la serra del Port del Comte. Refem les quatre passes que hem fet per arribar fins al mirador i continuem per l’obaga. Seguim les marques grogues que poden estar una mica despintades i continuem pel corriol enmig del bosc cada vegada més espès. Si enlairem el cap veiem una altra perspectiva de la mola de Lord. Trobem una bifurcació de camins i agafem el camí estret a mà esquerra, just per sota dels cingles. Gairebé ja hi som. Un cop passat aquest tram enllacem amb la pista ja més ampla i de segida arribem a l’aparcament, el nostre punt d’inici.

VissirmoladeLordbloc

La font de la Puda (el Solsonès)

Anem cap a aquesta font d’aigües sulfuroses amb propietats curatives i medicinals, a tocar del riu Cardener, per tant a conèixer un altre racó de la vall de Lord. El seu topònim amb significat de pudent i fètid no fa justícia a l’entorn d’aquest indret encantador i tanmateix les olors d’aquest tipus d’aigües passen per alt als més petits que només pensen a ficar els peus a l’aigua; cap problema si es va preparat ja que segurament no només seran els peus el que es mullarà. Cal dir també que és un espai força visitat per la canalla dels voltants ja que, per exemple, els alumnes de l’Escola Vall de Lord tenen per costum fer-hi la sortida de fi de curs.

La font de la Puda.

La font de la Puda.

Es troba dins del terme municipal de la Coma i la Pedra, però, la caminada la comencem a Sant Llorenç de Morunys. Recorregut que es pot fer en un matí, d’una durada de poc més de 7 km entre anada i tornada, no adaptat per a cotxets i, en particular, hem necessitat la motxilla portabebès només en el camí de tornada.

1. Inici a Sant Llorenç de Morunys:

Dins del nucli de la població ens dirigim cap a la sortida del poble direcció a la Pedra i la Coma, just a la plaça de la Canal on trobem una font i també un petit mirador cap a la part baixa del poble. Al costat de la botiga de diaris i altres articles, cal prendre un carreró asfaltat, el raval de la Santa Creu, que baixa cap a uns horts. Deixem enrere un seguit de cases i uns metres més endavant deixem l’asfalt en un revolt per continuar dret a un sender. Si ens hi fixem bé veurem una marca de GR blanca i vermella feta al mur de pedra seca i, també, més evident un pal de fusta que assenyala una ruta BTT.

2. Camí dels torrents:

Torrent del Pou.

Torrent del Pou.

El camí es converteix en un corriol de pendent considerable, però, superable per als més petits, que baixa cap al torrent del Pou en un instant. Creuem el torrent amb només un fil d’aigua i al davant nostre la font del Pou destacada amb una rajola “Xena. Caminada Popular Vall de Lord / Font del Torrent del Pou / 2002”. Continuem camí en lleu pujada per descobrir un tram amb més ombra, més plantes i vegetació de marge, com les temudes ortigues. No menyspreem les propietats nutricionals i medicinals d’aquesta planta, però, cal parar atenció de no acostar-nos-hi gaire perquè no ens piquin. En tot cas, si tenim la mala sort de tocar els pèls urticants, segons els de CatSalut, podem aplicar fred local o aigua amb solució de vinagre i aplicar-ho exteriorment damunt la part afectada.

Creuem un altre torrent i continuem pel camí fresat i empedrat, passem per una solana amb camps de conreus amb les muntanyes de la serra de Guixers en primer terme, la serra del Verd al seu darrere i la panoràmica del poble que deixem endarrere. Fem uns metres pel voral de la carretera direcció nord fins al Càmping Morunys.

Vistes des del camí amb la serra de Busa i dels Bastets al fons.

Vistes des del camí amb la serra de Busa i dels Bastets al fons.

3. Bosc de pi roig:

caputxeta forçudablog

La Caputxeta forçuda a la vall de Lord.

En aquest punt tenim tres opcions; continuar pel voral de la carretera uns metres més on ja trobarem indicat amb un altre rètol la font de la Puda, agafar la baixada forta cap al riu que va pel costat del càmping indicada amb les marques de GR o travessar el pàrquing del càmping. Nosaltres travessem el pàrquing i continuem pel camí de terra que passa per les instal·lacions de la piscina i el parc infantil. Passem davant de l’Alberg la Torre del Baró i quan encara podem sentir les campanes del campanar del poble deixem una construcció de color verd a mig fer a mà dreta i ens endinsem en un bosc de pi roig. Si fem silenci només sentirem els ocells com piulen. Creuem un petit rierol i continuem per aquest bosc de pins més o menys col·locats en fileres i d’esveltes figures fins que arribem al camí planer on també trobem un rètol de la font de la Puda.

4. Camí ramader:

Camí ramader cap a la Puda.

Camí ramader cap a la Puda.

A partir d’aquí el camí és ample i entre pujades i baixades ja sentim la fressa del riu. Cal passar en total quatre tanques de bestiar.  Abans de la segona tanca passem un petit rierol que dibuixa una petita cascada i a la tercera ja podem veure el riu Cardener als nostres peus. Ens queda passar una casa en ruïnes, l’última tanca, el pont que travessa el riu i ja hi som.

5. La font de la Puda:

La font de la Puda.

La font de la Puda.

Segons l’època de l’any podrem gaudir més o menys d’aquestes aigües gelades, tant de les sulfuroses com les del riu. Cal dir que actualment, excepte la gent dels pobles veïns, són menys els visitants que expressament vénen a buscar les propietats medicinals d’aquestes aigües com en èpoques passades, que hi venia gent tant de la comarca com forastera i que es prenia al peu de la lletra fer una estada de nou dies. Nou dies bevent l’aigua, nou dies de descans i nou dies més bevent (les anomenades novenes) per guarir-se de tots els mals, des d’afeccions a la pell fins a problemes de ronyó.

6. Camí de tornada:

CAT2014-05-17 12

Fem diferent el retorn al poble de Sant Llorenç, en comptes de desfer tot el camí ramader que hem fet a l’anada, més endavant de la casa en ruïnes agafem un corriol que baixa a mà esquerra indicat amb un rètol de ruta BTT-R1. Veiem marques de GR blanques i vermelles, cal dir que és un tram de la ruta que va de Sant Llorenç de Morunys a Tuixent ja a l’Alt Urgell, i continuem entremig del bosc fins a una esplanada on identifiquem davant nostre una vella construcció a tocar del riu; l’antiga serradora de Cal Mosqueta. Tot seguit comença una pista asfaltada d’ús veïnal en ascens suau que ens porta al costat del càmping. Just aquí podríem seguir pel camí del costat del riu que ens du fins al Molí del Monegal i que després puja entremig del bosc fins a la plaça de l’Era Nova del poble, però, nosaltres remuntem  pel costat del càmping fins arribar a la cruïlla de la carretera (la més petita, just en aquest ascens, ha tingut la pensada de posar-se a dormir). Aquí és on desfem el camí dels torrents per aparèixer altra vegada a la plaça de la Canal de Sant Llorenç de Morunys. Ara sí… que aprofitem l’aigua de la font.

Vissirblog

 

 

Sant Llorenç de Morunys – Sant Serni (el Solsonès)

A la vall de Lord deixem que una daina i una futura llúdriga (parlem en termes de moviment escolta) ens portin a caminar. Es tracta d’una bonica passejada de poc menys de 5 km entre anar i tornar que ens acosta fins a Sant Serni del Grau; una ermita romànica del s.XI o s.XII protegida com a Bé Cultural d’Interès Local en el municipi de Guixers de Vilamantells, a pocs quilòmetres de Sant Llorenç de Morunys per la banda occidental. De fet, es pot dir que el nucli poblat de Vilamantells és el barri dels Emprius, urbanització de Sant Llorenç que ha sobrepassat els límits del terme municipal i ha entrat a Guixers.

Sant Serni del Grau, vall de Lord.

Sant Serni del Grau, vall de Lord.

1. Sant Llorenç de Morunys:

Des del nucli mateix de Sant Llorenç comencem aquesta caminada, cal dir, però, que també hi ha un accés a Sant Serni en cotxe per la carretera LV-4241 direcció cap a Port del Comte. En aquest cas, cal prendre un trencall a mà esquerra de la carretera en una corba forta cap a la dreta, a uns 2 km del poble, on ja ve indicat Sant Serni.

Per començar ens situem a la plaça Dr. Ferran de Sant Llorenç de Morunys, un punt de trobada i aparcament fora del nucli antic del poble on situem l’hostal La Catalana, el restaurant La Catalana i una font i a l’àrea de proximitat l’hostal Piteus, la carnisseria i cansaladeria, Cal Ton, una tenda d’esports i una Caixa. Tot just passem la plaça pel costat de la font agafem el segon carrer a mà esquerra, el passeig de Cal Sant, on veiem un porxo més endavant. Continuem en corba i en pujada lleu fins a la Creu Roja per enllaçar amb el  carrer de les Set Riberetes, carrer de la Serra del Verd per enfilar cap amunt el carrer dels Emprius. Passem de llarg un rètol que indica la ruta BTT dels Torrents i continuem fins al segon trencall a mà esquerra pel carrer de les Valls que ja no és asfaltat. Girem cap amunt pel carrer ample Torrent de les Salines i just al davant de la casa El Tros, el nom es troba a la tanca de ferro de la casa, enllacem amb el GR indicat amb la marca blanca i vermella pel camí estret i pedregós direcció oest.

Els Emprius amb la serra del Verd al fons.

Els Emprius amb la serra del Verd al fons.

.2. Sant Serni del Grau:

Seguim la passejada per un tram estret i una mica embardissat, però, al final d’aquest caminet trobem una fita que ja indica l’últim tram fins arribar a Sant Serni. Continuem pel sender que va guanyant un poc d’altura direcció ponent mentre gaudim de la verdor dels camps primaverals, dels seus arbres en flor primerenca, de la serra del Port del Comte a la dreta i del tossal de la Creu del Codó just al davant. En pocs minuts ja som a Sant Serni.

Camí cap a Sant Serni, vall de Lord.

Camí cap a Sant Serni, vall de Lord.

L’estat de l’ermita és bo i al seu voltant es forma un planell òptim per descansar merescudament, per carregar energies i per veure aigua de la font. Tot el conjunt resulta un racó molt interessant de conèixer.

Vall de Lord.

Vall de Lord.

En cas de voler allargar la passejada, el camí segueix fins al Roc Foradat i, més enllà, fins al peu de les escales que pugen a la mola del Santuari de Lord sense pèrdua.

La passejada ha comportat moltes sorpreses, però, ja tornem cap al poble pel mateix camí, això sí, ara ràpidament que fa baixada. No obstant això, la més petita del grup fa la seva becaina carregada a la motxilla.

Vissir

 

Pla de Busa (el Solsonès)

Pomer al pla de Busa.

Pomer al pla de Busa amb la serra del Port del Comte al fons.

Sembla que el temps s’aturi en aquest indret del Solsonès on només la natura és testimoni dels esdeveniments passats.

La serra de Busa forma part del paisatge intrínsec de Sant Llorenç de Morunys pel vessant sud. Es tracta d’un altiplà envoltat de cingleres entre la vall de Lord i la vall d’Ora amb accessos a peu força espectaculars que permeten descobrir el pla extens que s’hi amaga. A continuació detallem l’ascensió al pla de Busa pel camí històric del grau de l’Areny.  Cal dir, però, que es pot fer una aproximació al pla en cotxe des de Solsona per la carretera C-26 direcció Berga i després d’Olius seguim les indicacions de la pista asfaltada cap a Besora i Busa.

Aproximadament la distància total recorreguda és una mica menys de 9,5 km, però, si un cop a dalt es fa una volta circular pel pla cal comptar uns 9 km més. Cal portar aigua perquè no trobarem fonts en tot el camí i la motxilla per carregar els més petits també és imprescindible ja que no és un camí adaptat. L’ascensió no és sobtada, només l’últim tram final, però és constant així que amb criatures ens ho prenem amb molta calma. Personalment, hem necessitat unes 3 h per pujar i 2 h 30 min per baixar.

1. Inici a les Cases de Posada al pantà de la Llosa del Cavall:

CATP1070650blog
Pantà de la Llosa del Cavall camí cap a Busa.

El punt de partida es troba a 5 km de Sant Llorenç de Morunys o a 20 km de Solsona, aproximadament, per la carretera C-462 que voreja l’embassament de la Llosa del Cavall. Quan som a la recta de les Cases de Posada deixem el cotxe en una esplanada al costat de la carretera, al peu de la muntanya. Un pal de fusta ens indica Casa Llobeta i Busa i comencem a enfilar camí pel petit corriol entremig de pins, roures, ginebrons i boixos amb les vistes del pantà de la Llosa del Cavall a sota. Quan deixem aquest petit corriol hem d’estar ben atents a les fites de pedra que ens guien cap al pla de Casa Llobeta.

Els excursionistes segueixen les fites del camí cap a Casa Llobeta.

Els excursionistes segueixen les fites del camí cap a Casa Llobeta.

2. Casa Llobeta i casa de Capdevila:

En una hora som al pla de Casa Llobeta amb la panoràmica de les cingleres del Capolatell (1.316,4 m) a llevant i la serra del Port del Comte a ponent. Passem pel mig dels antics conreus fins a la casa i des d’aquest punt ja veiem la propera casa, Capdevila, totes dues en un estat ruïnós. Cal seguir les fites de pedra i els pals de fusta que ens porten, pel mig d’altres antics conreus, a tocar de l’ermita de Sant Iscle i Santa Victòria i de casa Capdevila.

Casa Llobeta i la serra de Busa amb les cingleres del Capolatell.

Casa Llobeta i la serra de Busa amb les cingleres del Capolatell.

Voregem casa Capdevila direcció llevant pel costat d’un tancat que protegeix una plantació d’arbres i tot seguit arribem a una pista. Continuem per la pista sentit nord, és a dir, deixem les cases a la nostra esquerra fins arribar en 5 minuts al punt en què veiem un pal indicador de fusta, aquí no fem cas de les fites de pedra, i  seguim per una altra pista just per sobre de la que acabem de deixar. Continuem per aquesta nova pista sentit sud, és a dir, hem fet un gir de 180 º

3. Cingleres del Capolatell:

La pista pren altura lentament fins arribar al peu de les cingleres. Un indret on podem tocar el conjunt de roca conglomerada que s’aixeca imponent verticalment. Són les cingleres del Capolatell, també conegudes actualment per la Presó de Busa.

Arbre fet de fulles seques.

Arbre fet de fulles seques.

Durant la Guerra del Francès (1.808-1.814), el pla de Busa va ser un campament d’instrucció i rereguarda en què es van concentrar fins a 8.000 homes. Part de la memòria històrica se centra en el Capolatell per l’orografia que presenta tan peculiar. El cim planer del Capolatell està rodejat de cingles verticals d’un centenar de metres de desnivell, tot i que el desnivell és inferior a la part més oriental i la mola queda unida a la Serra de Busa per una gorja d’uns 10 metres de profunditat, cal una palanca per accedir a la mola. Actualment, ambdues parts queden unides per una passarel·la metàl·lica que salva els 109 m de caiguda. Aquestes característiques van fer que el Capolatell fos destinat com a presó per als soldats napoleònics. Segons narra la història, la impossibilitat de sortir d’aquests cingles un cop retirada la passarel·la d’accés i no poder resistir-ho més va fer que alguns presoners es llancessin al buit cridant “Morir a Busa i tornar a aparèixer a Paris“. 

Cinglera del Capolatell.

Cinglera del Capolatell.

4. Grau de l’Areny:

Un cop passada aquesta mena d’esplanada voregem la cinglera vertical direcció llevant per un corriol estret, passem per sota d’una roca enorme i continuem el camí cap al clot de l’Areny, una zona humida de boixos espectaculars i on es contemplen les sinuoses formes dels cingles ben a prop. Cal dir que el camí, senyalitzat amb fites de pedra, és fressat i no genera confusions. Al final d’aquest bosc superem els cingles pel grau de l’Areny. Segurament és el tram més complicat perquè va guanyant altura per un pas abrupte per les cames més curtes, però, la recompensa ja arriba. Quan vencem el grau continuem uns metres superant els troncs talats que són al mig del camí i enfilem una pista forestal que ens porta, ara sí, cap a l’extens pla de Busa.

Pla de Busa.

Pla de Busa.

Per  retornar a l’esplanada de les Cases de Posada, l’inici de l’itinerari, desfem el camí parant igual atenció a les fites de pedra i pals indicadors de fusta.

Vissir (4)blog2