El Circ de Colomèrs (la Val d’Aran)

 

El refugi de Colomèrs i el llac Major de Colomèrs, Parc Nacional d'Aigüestortes.

El refugi de Colomèrs i l’Estanh Major de Colomèrs, Parc Nacional d’Aigüestortes, Val d’Aran.

La visita a la Vall d’Aran ens porta cap al Circ de Colomèrs per tal de fer una de les “clàssiques” de l’entorn. No cal enumerar tot el seguit de qualificatius que descriuen aquest paratge, només dir que captiva el visitant. Segons informacions contrastades, pren el seu nom de l’enginyer francès, Charles Joseph Colomès, que durant el segle XIX va estudiar les valls pirinenques i les possibles vies de comunicació.

Concretem en el circuit petit dels llacs del Circ de Colomèrs. Una ruta circular d’alta muntanya de més de 2.000 m d’altitud, envoltada dels majestuosos pics de gairebé 3.000 m, per això cal tenir molt present la météo. Anem sense presses i aprofitem tota la jornada; més de cinc hores amb parades incloses.

  1. Salardú – Banhs de Tredòs:
Bordes al Plan des Banhs, Naut Aran. Val d'Aran CAT 0616

Bordes al Plan des Banhs, Naut Aran, Val d’Aran.

Fem l’acostament per la C-28 a Salardú, on agafem vora el km 33 el trencall direcció als Banhs de Tredòs. Cal dir que segons l’època de l’any l’accés està més o menys restringit al vehicle i l’haurem de deixar en un lloc o altre, però a l’estiu es pot pujar per aquesta pista asfaltada, camí des Banhs, recorrent la vall del riu Aiuguamòg, fins arribar a l’aparcament obligatori del Plan des Banhs, al costat dels Banhs de Tredòs.

Des d’aquest punt tenim l’opció de començar la ruta a peu però amb nens, de fet avui només ens acompanya la petita de 5 anys, considerem l’opció d’agafar el servei de taxis que del 15 de juny fins al 15 de setembre per 4 € t’acosten a l’Era Montanheta a partir de les 09:00 h del matí.

2. Era Montanheta – refugi de Colomèrs:

Circ de Colomèrs Estanh dera Lòssa, Naut Aran, Val d'Aran.

Estanh dera Lòssa, Naut Aran, Val d’Aran.

Un cop ens ha deixat el taxi enfilem pel sender fressat i marcat direcció al refugi guardat de Colomèrs a 2.135 m. El camí va pujant de mica en mica paral·lel al riu dera Montanheta fins arribar a les passeres de fusta col·locades per evitar la zona entollada de l’Estanh dera Lòssa, on el camí planeja una mica. Quan passem el pont sobre el riu continuem a la dreta direcció el refugi. Queda un tram de marrades per salvar el lleu pendent i arribem a la presa de l’Estanh Major de Colomèrs. Creuem la presa i passem per l’antic refugi de Colomèrs tancat des del 2008. Voregem el llac fins arribar al nou refugi de Colomèrs.

3. Refugi de Colomèrs – circuit petit dels llacs:

Circuit dels llacs, Estanh Mòrt, Parc Nacional d'Aigüestortes

Circuit dels llacs, Estanh Mòrt, Parc Nacional d’Aigüestortes, Val d’Aran.

Per fer aquest circuit petit dels llacs cal seguir les marques de color groc. Deixem el refugi enrere i voregem l’Estanh Major pel costat dret. Ens anem acostant a l’extrem del llac, on els blocs de granit són més grans i freqüents i on el camí presenta un tram de pujada més acusat. Amb l’ajuda d’una cadena encastada a la pedra enfilem fins arribar al pla de l’Estanh Mòrth. En aquest punt contemplem just al davant, i si el temps ho permet, l’amfiteatre de tot aquest circ glacial encapçalat per aquests cims majestàtics.

Voregem l’Estanh Mòrt per l’esquerra i continuem el circuit d’unes dues hores, amb nens més, fixant-nos amb les marques grogues. Passem per la zona de tolls de l’Estanh Garguilhs de Jos on el camí mena cap a un pont que ens permet creuar el torrent. El camí segueix direcció l’Estanh Plan característic per una illeta i el voregem pel costat esquerre. Arribem a l’inici del Lac Long i en aquest punt parem atenció a les marques grogues per pujar a mà esquerra pel coll de Clòto des d’on contemplem els últims llacs d’aquest recorregut, els Estanhs de Clòto.

El camí mena cap a la presa de Colomèrs i ja podem desfer el camí de baixada fins al punt d’inici.

Circ de ColomèrsParc Nacional d'AigüestortesVal d'AranCAT 0616

La val dera Artiga de Lin (la Val d’Aran)

Una ruta fàcil i agradable per la vall de l’Artiga de Lin a la Vall d’Aran. Es tracta d’una ruta circular, d’uns 3 km, senyalitzada amb rètols verticals i amb l’atractiu de l’espectacular  cascada dels Uelhs deth Joèu, els boscos i els prats de la plana de l’Artiga de Lin. No presenta un desnivell gaire significatiu però no és una ruta adaptada si la volem fer circular ja que hi ha un tram d’escales.

Uelhs deth Joèu, Mijaran, Val d'Aran.

Uelhs deth Joèu, Mijaran, Val d’Aran.

  1. Es Bòrdes – val dera Artiga de Lin;

Fem via cap a aquest indret del Mijaran, a uns pocs quilòmetres de Vielha direcció França per la carretera N-230, carretera que creua la vall de sud a nord. A la vora del quilòmetre 172 deixem aquesta via principal per desviar-nos al municipi des Bòrdes i continuem per la carretera estreta que passa pel mig del poble i on just a la plaça podem veure un rètol que ens indica l’Artiga de Lin. Encara amb vehicle, seguim les indicacions que ens porten a una pista asfaltada que transcorre paral·lela al riu Joèu; passem pel costat d’una àrea de pícnic, d’una petita presa i de l’aparcament de la Mair de Diu dera Artiga de Lin. No ens aturem fins que al cap de pocs metres trobem l’aparcament dels Uelhs deth Joèu.

2. Uelhs deth Joèu;

En aquest punt ja comencem la ruta a peu. Prenem el sender que de baixada i de curta distància porta a la cascada. A mida que ens hi acostem la remor de l’aigua es fa més impressionant i quan ja hi som no podem identificar cap més so, només el brogit dels salts de l’aigua.

Cal dir que aquesta cascada del riu Joèu, segons van concloure els diferents estudis del fenomen al segle passat, neix de les aigües subterrànies originades pel desgel de l’Aneto i la Maladeta que amb força desmesurada brollen en aquest indret anomenat Uelhs deth Joèu o els Ulls del Joèu.

3. Plan dera Artiga de Lin;

Pont des Garonetes, plan dera Artiga de Lin, Mijaran.

Pont des Garonetes, plan dera Artiga de Lin, Mijaran, Vall d’Aran.

Un apunt important que no voldria passar per alt, és que val la pena endinsar-nos en aquest indret sigui quina sigui la meteorologia. És a dir, fins i tot un dia boirós és gratificant per als sentits fer aquesta passejada.

Travessem el pont metàl·lic que creua el riu i remuntem pel mig del bosc de tal manera que ens allunyem de les últimes panoràmiques que ens ofeix el riu Joèu. El camí està senyalitzat i condicionat amb unes travesses de fusta  i una barana. Finalitzada la lleu pujada arribem al camí planer que ens porta cap a l’altra impressionant panoràmica de la ruta, el pla dera Artiga de Lin; una extensa prada, freqüentada per pastures, amb les muntanyes de fons i el torrent que la travessa. Ens queda creuar el pont des Garonetes, la cabana dera Artiga i uns metres més al davant el refugi dera Artiga per acabar la ruta circular. Si davallem per la carretera  asfaltada en pocs metres arribem a l’aparcament dels Uelhs deth Joèu.

Cal dir que nosaltres hem optat per fer aquesta ruta des de l’aparcament de la cascada però es pot escurçar, o fins i tot no fer la ruta circular, si deixem el vehicle a l’aparcament del pla dera Artiga de Lin.

Uelhs deth Joeu i Artiga de Lin Es Bordès Val d'Aran CAT 0616

Els Bufadors del Beví, Santa Maria de Besora (Osona)

Rètol inici del camí cap als Bufadors, Santa Maria de Besora.

Punt d’inici de la ruta cap als Bufadors, Santa Maria de Besora.

Anem cap a la comarca d’Osona a fer una ruta circular per la serra de Bufadors, a tocar del municipi de Santa Maria de Besora. Val la pena no anar amb presses perquè la volta amaga molts racons que ens sorprendran i on ben segur ens hi entretindrem. Es tracta d’una ruta circular d’uns 6,4 km, marcada, tot i que algunes marques, amb el temps, s’han esborrat lleugerament, no accessible per anar-hi amb cotxets i molt recomanable de fer-la durant tot l’any, especialment a la tardor. Cal portar aigua ja que no trobem fonts en tota la ruta.

1.Santa Maria de Besora – coll de Beví;

Mirador de la serra de Bufadors cap al serrat de la Rovira.

Mirador de la serra de Bufadors cap al serrat de la Rovira.

Per anar cap aquest indret tan particular, ens decidim per una de les possibles alternatives que hi ha, concretament fem l’aproximació per Santa Maria de Besora. Agafem la carretera de Vic-Puigcerdà, la C-17, sortim a Sant Quirze de Besora i travessem el municipi direcció a Santa Maria de Besora que es troba a 6 km per la carretera BV-5227. Un cop som a Santa Maria de Besora, creuem el poble fins gairebé les últimes cases i continuem amb cotxe pel trencall de mà esquerra que indica «a Ripoll per Llaés», és l’anomenat  Camí de Santa Maria de Besora a Llaés. Es tracta d’una pista estreta, asfaltada i amb uns quants revolts tancats que deixem després d’uns 3,5 km, aproximadament, quan veiem el rètol de fusta a mà esquerra que indica els Bufadors, just abans haurem passat el rètol que assenyala el Mas Veí i Sant Moí, punt gairebé final de la ruta. Així que en aquest punt que assenyala els Bufadors, ja podem deixar el vehicle a la petita esplanada que queda al marge de la carretera. Som al coll de Beví (917 m), inconfusible per un gran bloc de pedra que ens dóna la benvinguda. Ja som a l’inici de la ruta a peu.

2. Serra de Bufadors;

Serra dels Bufadors, Osona.

Serra de Bufadors, Osona.

Enfilem pel camí marcat amb senyals de color groc per la part obaga de la serra. Cal dir que aquest primer tram que ens acosta als Bufadors va agafant altura, ja que recorre la carena de la serra. Si les marques no es fan evidents, no dubtem, continuem direcció cap a ponent.  Veiem a mà esquerra, quan la vegetació ho permet, el poble de Santa Maria de Besora i les serres que l’envolten i a mà dreta Llaés,  fins i tot la part sud dels Pirineus en dies clars. Passem per algunes zones de boix, de faigs i, gairebé quan arribem a l’indret dels Bufadors, passem per uns miradors amb la caiguda dels cingles dels Bevís als nostres peus, així que anem amb compte. I contemplem els solells de la Serra de Bufadors.

3. Els Bufadors;

Els Bufadors, Osona.

Els Bufadors del Beví, Osona.

Un cop som als Bufadors ja notem el microclima i gaudim de la bellesa de l’indret. Ens fixem en unes marques verdes, malgrat que en ocasions estan amagades per la vegetació, i continuem fent camí direcció cap a ponent seguint els senders fressats sobre les fulles. Cal dir que aquest indret és especial pels blocs de roca i per les escletxes o forats del terra per on surt un corrent d’aire fred, producte d’un trencament de la cresta de la serra que va provocar l’acumulació d’estrats i la formació d’espais buits en el seu interior que fins i tot, de vegades, es pot sentir com xiula el vent, d’aquí el nom de Bufadors. Alguns dels forats els trobem marcats però recomanen no entrar-hi ja que som en un terreny inestable. Sembla que no hi ha sortida, però, al fons de l’indret veiem una escletxa. Només cal que posem el cul a terra, per als més petits és un requisit necessari, i llisquem cap a baix.

4. Els solells de la Serra de Bufadors – coll de Beví;

Els solells de la Serra de Bufadors, Osona.

Els solells de la Serra de Bufadors, Osona.

Deixem enrere aquest espai i ens dirigim cap a la part més assolellada de l’itinerari. Ara fem camí direcció sud-oest; una fita de pedres ens marca  el camí més ample i, més endavant, arribem a un encreuament de camins marcat amb un rètol vertical. Podem dir que en aquest punt ens queda la meitat del recorregut, així com també canviem de direcció, ara cap a l’est fem camí cap a la collada del Beví Gros. Seguim per la pista marcada altra vegada amb marques grogues i planegem per aquest indret assolellat a la vora de camps, pastures i boscos. Deixem enrere el desviament del mas del Beví Xic i més endavant podem contemplar la panoràmica de la cinglera a la collada del Beví Gros. Continuem sense deixar aquesta pista de terra fins que trobem la pista asfaltada. Remuntem uns metres pel voral de la pista i arribem al punt final de la ruta, el coll de Beví.

Bufadors_Vissir

Els llacs de Tristaina, Andorra

ANDDSC_0433blog

Circuit de Tristaina, Ordino.

Encara som a temps d’endinsar-nos de ple en aquest magnífic paisatge andorrà, del país del Pirineus, del qual els diferents llacs del circ glacial de Tristaina en són el principal atractiu. Tal com es recomana a la pàgina web de la parròquia d’Ordino, aquest circuit es pot fer des de finals de primavera fins ben entrada la tardor amb nens majors de quatre anys, cal dir que la nostra petita té aquesta edat i va gaudir molt de la sortida; http://www.ordino.ad/turisme/activitats/circuit-de-tristaina.

Es tracta del circuit interpretatiu del circ glacial de Tristaina, marcat amb marques pintades de color groc en què, per tal de fer-nos el circuit més pedagògic, fins i tot, trobem diferents panells descriptius de la zona al llarg del recorregut. Si el dia acompanya, val la pena aprofitar tota la jornada, portar la carmanyola plena i força aigua. La volta circular que vam recórrer fa una mica més de 5 km amb un desnivell positiu de 123 m. Cal dir, però, que poden haver-hi diferents opcions amb petites variacions segons els gustos de cadascú, com es pot comprovar en el mapa que acompanya la nostra ruta.

1. La vall d’Ordino;

La vall d'Ordino amb l'escultura "Arcalís 91" a mà dreta.

La vall d’Ordino amb l’escultura “Arcalís 91” a mà dreta.

Primer, ens situem a la vall d’Ordino, al nord-oest del Principat d’Andorra. Remuntem la bonica carretera CG-3 que porta cap a les pistes d’esquí d’Ordino-Arcalís i quan deixem enrere els primers aparcaments i remuntadors de l’estació, veurem  l’inconfusible “O”, Arcalís 91, l’escultura de Mauro Staccioli; una de les vuit escultures d’art contemporani que als anys 80 es van instal·lar per les set parròquies d’Andorra i que formen també l’anomenat Itinerari de les escultures contemporànies.

El punt de partida queda assenyalat mitjançant un mapa a mà dreta de la carretera, a uns pocs metres més endavant de dita escultura, abans de l’últim aparcament de l’estació, la Coma, a la cota 2.200 m. Tot i que la distància i desnivell no varien gaire, també podem accedir als llacs de Tristaina per un caminet que surt del darrere del bar-restaurant d’aquest últim aparcament.

2. El circ glacial;

Estany Primer, circ de Tristaina, Ordino,

Estany Primer, circ de Tristaina, Ordino.

L’inici de l’itinerari comença a la cota 2.234 m, en el punt abans esmentat de la carretera. Fem una  baixada breu fins que  travessem el riu de la Coma del Forat per una passera de fusta i continuem pel camí marcat, ara sí, de pujada fins arribar a la cota 2.323 m. Cal dir que és el tram més costerut del circuit, tret que vulguem fer el port de l’Arbella o el pic de Tristaina, potser amb nanos de més edat. Així que en poc menys de mitja hora, més o menys, ja podem contemplar el primer  llac, l’estany Pimer, un dels tres llacs que formen el circ glacial de Tristaina. Les marques i els senyals ens porten a l’extrem més meridional d’aquest  llac, passem per un tram de grans blocs de roques fins a travessar una altra passera. Aquest és el més petit dels tres, però, igualment aprofitat pels pescadors, sobretot de truites, ja que sol ser un espai força freqüentat pels pescadors d’alta muntanya, que aprofiten la temporada de mitjans de juliol a principis d’octubre. Tota la informació relacionada amb aquesta pràctica, permisos, acotacions, etc, es pot trobar en el següent PDF, pesca a Andorra.

Estany del Mig, circ glacial de Tristaina, Ordino.

Estany del Mig, circ glacial de Tristaina, Ordino.

Voregem l’estany Primer pel costat més oriental, deixem enrere el rètol que marca el port de l’Arbella i enfilem el corriol, just a tocar d’una cascada, que ens porta en poc menys de 20 minuts a l’estany del Mig. Una mica més gran que el Primer i particularment preciós, ben entrada la primavera, quan les catifes de nerets i d’altres espècies florals d’alta muntanya omplen els vorals del llac. Creuem una altra passera i voregem aquest segon llac pel caminet que ens queda a mà dreta. Passem uns grans blocs de roques i tornem a creuar el riu, aquesta vegada, però, fem saltirons pel mig de les pedres. Direcció nord i sota el pic de Tristaina (2.878 m), ja contemplem l’estany de Més Amunt. És el de dimensions més grans i queda envoltat per les parets del circ glacial del pic de Tristaina. Aprofundim una mica més pel voral dret d’aquest llac, després de creuar una passera i és en aquest tercer llac on decidim treure l’avituallament i jeure sobre l’herba. Cal dir que el bany està permès  a l’estiu, però nosaltres només hem sucat els peus. Això sí, hem sentit els crits d’uns valents que han sucat més que els peus. Ja us podeu imaginar a quina temperatura es troba l’aigua.

Hem fet la meitat de l’itinerari ja que cal tenir en compte que s’ha de tornar al punt d’inici. Això no ha de suposar cap problema si tenim present que som a alta muntanya i que les condicions meteorològiques poden canviar ràpidament, per això, només cal estar alerta. Reprenem la marxa en sentit contrari a l’anada, paral·lelament a la vora dels llacs però pel voral oposat, per tal de fer una volta circular als llacs de Tristaina  i veure altres perspectives d’aquest paisatge tan bonic que ens ha captivat, tot i ser el conjunt d’estanys més visitats d’Andorra.

ANDDSCF0252BLOG

Tuixent, l’itinerari botànic de l’Alt Urgell

Vall de Mola, Tuixent.

Vall de Mola, Tuixent.

Anem cap a Tuixent per fer la “Ruta de les plantes medicinals”; una bonica passejada que complementa la visita al Museu de les Trementinaires que trobem en aquesta localitat de l’Alt Urgell. Uns panells ens mostren informació de les diferents espècies botàniques i les seves propietats al llarg de tot el recorregut. Per tal de fer la ruta circular, fet que corroborem que agrada als petits, a l’anada seguim la pista que enllaça Tuixent amb Gósol, el Berguedà, per la vall del riu de Mola. A la tornada seguim pròpiament la “Ruta de les plantes medicinals”, que coincideix uns quilòmetres amb la segona etapa del GR 150, Gósol -Fórnols del Cadí; sender circular a la serra del Cadí amb les característiques marques blanques i vermelles. En total són 6.50 km amb desnivells suaus i sense dificultat. El tram de l’itinerari botànic no està adaptat.

1. Tuixent;

Tuixent, l'Alt Urgell.

Tuixent, l’Alt Urgell.

Aquesta petita població es troba dins del municipi de Josa i Tuixén de poc més de 140 habitants. Un indret encisador, envoltat de muntanyes i amb l’empremta de les trementinaires, entre altres reclams destacats. Aquestes dones es dedicaven a recollir i vendre l’oli de trementina i altres plantes remeieres, fet que les allunyava del caliu de la llar durant un seguit de mesos. Val la pena apropar-nos fins al Museu de les Trementinaires de Tuixent, http://www.trementinaires.org/, ja que a part de l’exposició dels diferents estris i objectes que es feien servir, el testimoniatge d’una antiga trementinaire fa palès la feina tan dura que realitzaven les dones d’aquestes valls.

La ruta comença al pont del Regatell, entre el km 48-49 de la carretera C-462 que enllaça Tuixent amb coll de Port. El pont es troba al mig d’un revolt i podem aparcar el cotxe just al costat de la font, al marge d’una pista de terra ampla, l’anomenat camí de l’Obac. Comencem a caminar còmodament per aquesta pista ampla direcció llevant i poc transitada de vehicles; a tot estirar potser ens hem creuat amb dos 4×4. El camí transcorre entre prades, boscos de pi i algun torrent que aflueix al riu de Mola. Passats uns 3,50 km arribem als Planells del Sastró.

2. L’itinerari botànic;

CATDSC_0215BLOG

Marca del GR 150 a l’itinerari botànic, Tuixent.

En aquest punt dels Planells del Sastró és on comença la ruta de les plantes medicinals; indret on primer aprofitem per fer una petita pausa i endinsar-nos en l’anomenat Arborètum, un recorregut de 600 metres on trobem una mostra dels arbres i arbustos de la zona. Cal dir que aquest indret també és una àrea de pícnic ja que disposa de taules, barbacoa i font.

Un cop refets, per continuar la bonica passejada cal prendre la direcció en sentit oposat a l’anada, és a dir, caminem cap a ponent. Així que agafem el camí on una tanca metàl·lica barra el pas als vehicles i que s’endinsa entremig del bosc. Ja veiem les marques del GR i els primers panells informatius que ens il·lustren de les diferents espècies medicinals de la zona. Cal tenir en compte l’època de l’any, ja que les espècies seran més o menys visibles. El camí, agradable i ombrívol, voreja el riu de Mola, que neix més amunt dels Planells del Satró, al coll de Mola o portell de l’Ós. Passem pel pont del Molí de Ciment on encara s’hi pot veure la pedra del molí, tot i que la resta de l’edificació està en un estat força ruïnós.  I ben aviat ja som al clot del Regatell, molt a prop del punt d’inici d’aquesta caminada. Continuem fins arribar a la carretera i fi de l’itinerari botànic per girar a mà esquerra direcció pont del Regatell on hem començat la passejada. I com a punt final, un glop de l’aigua gelada de la font del Regatell.

CATDSC_0205BLOG

Malacara, un dels castells en terra de secà (la Segarra)

Camp de cereals a la Ceriola, Ferran, la Segarra.

Camp de cereals a la Ceriola, Ferran, la Segarra.

Ens han recomanat visitar aquesta comarca a la primavera per la vistositat dels camps de cereals i no ha estat en va. Així que, com qui no vol la cosa, aprofitem la visita per fer una caminadeta a l’enclavament del castell de Malacara. Pertany al municipi d’Estaràs i es troba entre els nuclis de Ferran al nord, Alta-riba al sud i Sant Ramon a ponent.

La ruta segueix una pista ampla, planera i sense dificultat que s’identifica com a GR-171, tot i que cal dir que les marques blanques i vermelles pròpies del GR no són gaire visibles. Aquest seria el punt flac de la caminada. En tot cas no cal patir perquè no abandonem aquesta pista fins a Malacara. Entre l’anada i la tornada són poc més de 6 km, no és circular i pot ser accessible per a les cadiretes de bebè de rodes grans i poc urbanes.

1. Ferran;

Ferran, al municipi d’Estaràs, la Segarra.

La comarca de la Segarra la formen diferents valls habitades des de temps antic, això fa que tingui com a principal atractiu per a la gent d’avui un patrimoni històric important. Segurament, el lloc que proposem, Malacara, no ens és gaire conegut, però igualment no desmereix una passejada pels seus límits.

Comencem al nucli de Ferran, petita població que es troba a 13 km de Calaf i a uns 14 km de Cervera. Podem accedir-hi per la sortida 93 de l’eix transversal, C-25, que enllaça amb la N-141a fins a Ferran. Pràcticament, creuem tot el carrer Major, seguim pel carrer de les Eres per deixar aparcat el cotxe a la placeta de la bàscula. Una bàscula habilitada per pesar el tonatge dels camions a l’extrem oriental de la població, 41°43’51.6″N 1°23’55.8″E, que recordem perquè va ser motiu d’anècdota. Només diré que molts pobles de l’entorn disposen de  bàscula. I si afegeixo que la intenció era començar la ruta a Sant Ramon, tal com proposen alguns senderistes habituats. Va que no me’n puc estar d’explicar-ho. El cas és que no vam planificar al detall la ruta, coses de l’excés de confiança i les presses. Ens vam plantar a Sant Ramon sense tenir gaire clar per on havíem de començar la caminada i vam preguntar-ho a uns vilatans. Ens diuen que per anar a Malacara hem d’agafar el camí que surt de la bàscula. Sí, sí, allà vam anar… a la bàscula de Sant Ramon. Vam seguir per un camí que sortia de la bàscula, però, la sorpresa va ser que ens vam trobar al lloc de sortida, vam fer una volta en rodó al voltant de Sant Ramon,  per cert, molt bonica. Així que sense trobar cap sender que indiqués el camí cap al castell, al final vam aclarir que es tractava de la bàscula del poble del costat, de Ferran, petit detall. I és clar, quan vam ser a Ferran, només entrar al poble ja vam preguntar per Malacara i ens diuen, altra vegada, que cal anar a la bàscula. Aquesta vegada, però, sí que vam arribar a la bàscula correcta. Tot plegat un malentès que no ens va fer desistir d’anar fins al nostre destí.

2. GR-171;

Ferran, la Segarra.

Ferran, la Segarra.

Des de la bàscula, comencem a caminar direcció a ponent per una rampa asfaltada, just per on un rètol vertical de color verd indica Sta. Maria i per on s’observen les marques pintades del GR a la paret de la casa. Aquest sender passa per Ferran i Malacara, comença a Pinós, el Solsonès, i travessa nou comarques fins arribar a Paüls, el Baix Ebre. Ja que les marques de GR són escasses, ens fixem en el rètol que assenyala un “punt d’aigua” que és per on hem de continuar, ara ja per una pista ampla i de terra. Deixem Ferran al nostre darrere. Més endavant, entre camps de cereals, trobem una cruïlla de camins. Agafem la desviació de la dreta. Seguim en tot moment el camí més marcat i passem al costat d’uns marges de pedra. La pista continua direcció sud.

3. El castell de Malacara;

Castell de Malacara i Sta. Maria, la Segarra.

Castell de Malacara i Sta. Maria, la Segarra.

El tram final cap a Malacara és més ombrejat. Passem per una altra cruïlla de camins i enfilem pel trencall que queda a mà dreta entre pins i alzines. En poca estona arribem a l’esplanada de Santa Maria (s.XV) i Malacara. D’aquest castell se’n tenen notícies ja al segle X i passa per diferents episodis. Al 1616 va ser destruït per ordre del virrei-duc d’Alburquerque ja que es pensava que s’hi amagaven bandolers. El castell canvia de propietaris i va ser reconstruït posteriorment per la família Riquer amb la fesomia actual de casa senyorial i amb l’església de Sta. Maria adossada al conjunt. A finals del segle XIX, la casa va canviar de mans altra vegada  i va passar a ser de la família Triter-Regàs que encara són els actuals propietaris. L’interior no és visitable. I a l’exterior hi ha certs detalls que encurioseixen petits i grans, des d’uns fabulosos bancs de pedra fins a un gronxador fet amb una corda i un seient de fusta amagat sota la branca d’una alzina.

Encara que tornem a Ferran pel mateix camí no deixem de contemplar aquests camps esplèndids de cereals que tant ens han captivat.

GR-171, tram Ferran-Malacara, la Segarra.

GR-171, tram Ferran-Malacara, la Segarra.

Malacara_mapabloc

 

Font de la Budellera – Tibidabo (el Barcelonès)

Anem a passejar pel Parc Natural de Collserola, cap a la font de la Budellera, un dels itineraris marcats des del Centre d’Informació del Parc i continuem fins a la muntanya del Tibidabo. En total 4,5 km, aproximadament, de ruta a peu. Cal dir que hem caminat aquests trams només amb la petita de la casa de gairebé 4 anys. Dos trams i dos objectius; els macarrons de la font i el gelat del Tibidabo. Sí, efectivament, no ho hem pogut evitar i hem incentivat la passejada amb un parell d’estímuls gastronòmics, ja que avui ens ha mancat la distracció del germà gran.

Parc de Collserola

Parc de Collserola

1. Centre d’Informació Parc de Collserola;

Tenim diferents opcions per arribar al punt d’inici d’aquesta passejada, el Centre d’Informació, amb vehicle particular o amb transport públic. El Centre d’Informació està situat a la carretera de l’Església, 92, de Vallvidrera (ctra. de Vallvidrera a Sant Cugat, km 4,7, BV-1462). En cas d’agafar el vehicle particular recomanen aparcar a l’àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera, ctra. de l’Església, 98, de Vallvidrera (41°25’07.3″N 2°06’04.6″E). I si optem pel transport públic, l’estació Baixador de Vallvidrera dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) línia del Vallès ens deixa a pocs minuts del Centre. Només cal que enfilem el camí empedrat pel mig del bosc on notarem que s’hi respira poesia. És un recorregut il·lustrat amb fragments de textos verdaguerians que passa per la Casa-Museu Verdaguer, a la Vil·la Joana, actualment tancada per obres de rehabilitació.

Camí verdaguerià, Parc de Collserola.

Camí verdaguerià, Parc de Collserola.

Al costat de la Casa-Museu Verdaguer trobem el Centre d’Informació del parc. Cal tenir present que és obert al públic de 9:30 h a 15:00 h tot l’any, excepte els dies festius de Nadal. Hi trobarem atenció personalitzada, una exposició permanent i el bar l’Entrepà, amb una terrassa força acollidora.

2. Font de la Budellera;

Un cop passem el Centre d’Informació seguim cap amunt pel carrer pavimentat que voreja el pati de l’escola Els Xiprers fins a la porta principal. Continuem per la pujada on el camí ja és de terra i passem una tanca que barra els pas dels vehicles. L’itinerari està molt ben senyalitzat, els primers metres seguim també les indicacions de can Cortés i el turó del Puig. Passem un primer trencall que indica a mà esquerra el veïnatge del Rectoret, però, continuem sense desviar-nos del camí. El camí planeja entre pins i alzines fins a la propera cruïlla de camins que ens indica la Budellera pel camí de la dreta que  baixa i on també hi trobem una tanca. Així que deixem el camí assolellat que puja cap al turó del Puig, can Cortés i la casa de colònies Sant Josep. El camí que agafem tampoc té una ombra molt espectacular, però, més endavant ens podem ombrar en uns bancs col·locats estratègicament sota uns avellaners. És en un altra cruïlla de pistes que indica la Budellera cap amunt i el Revolt de les monges cap avall. Només queda aquest tram de pujada perquè trobem l’opció, a pocs metres del racó de l’alzinar, d’agafar el camí de baix cap a la Budellera. Un camí més estret i envoltat de vegetació.

Font de la Budellera-camí de baix, parc de Collserola.

Font de la Budellera-camí de baix, parc de Collserola.

En pocs minuts un camí més ample i un tram de graons finals ens porten cap aquest indret enjardinat de començaments del segle XX de l’arquitecte francès J.C. Forestier. Ja ens podem refrescar a la font de la Budellera de la boca d’aquesta cara encastada a la paret.

Font de la Budellera, parc de Collserola.

Font de la Budellera, parc de Collserola.

Com a curiositat són dues les teories que es disputen l’origen del nom de la font. D’una banda, una  teoria fa referència a les propietats medicinals de l’aigua de la font que guaria problemes d’estomac, de budells. De l’altra, es diu que anys enrere hi havia a la vora de la font una casa on fabricaven cordes per a guitarres fetes de budells d’animals que havien d’estovar amb aigua abans de trenar-los. En tot cas, l’indret està format per tres terrasses molt amples. La terrassa inferior potser és la que es troba més ben conservada, amb un tram d’aigua canalitzada que circula pel mig d’unes escales que van a parar a un sortidor circular rodejat de bancs. La del mig és on es troba la font sota un porxo, al costat d’uns bancs i taules de pedra. I la terrassa superior sembla la més sol·licitada els dies assolellats… ja ho descobrireu. Finalment, hem trobat un raconet per menjar els macarrons.

3. Tibidabo;

Avió del Parc d'Atraccions del Tibidabo.

Avió del Parc d’Atraccions del Tibidabo.

El nostre camí continua fins al Tibidabo; el tram de la Budellera al Tibidabo també està força senyalitzat, no cal patir. Sortim de la Budellera per la terrassa superior i seguim, primer, les indicacions del Revolt de les monges, can Xuliu i can Mandó. Uns metres més avall, just quan passem les restes d’un pilar amb l’escut de la ciutat de Barcelona de tons blaus, un senyal ens marca la drecera cap al passeig dels Til·lers i la Torre de Collserola. Enfilem aquest corriol ombrejat fins a una cruïlla de camins i seguim el que assenyala el Tibidabo i la Torre de Collserola. El pendent és evident però el traçat ajuda a combatre la inclinació del terreny. I tot d’una apareixem a la carretera de Vallvidrera al Tibidabo (BV-1418). Continuem amunt, passem un seguit de finques, l’antiga biblioteca Almirall, l’aparcament del parc d’atraccions, un revolt més i ja hi som, a la muntanya del Tibidabo amb el parc d’atraccions com a emblema principal. El conjunt d’elements infantils no distreuen la petita senderista a demanar allò que en definitiva hem vingut a buscar, el gelat. A partir d’aquest moment, les distraccions es multipliquen i les opcions per baixar de la muntanya més o menys també; a peu, amb el funicular del Tibidabo o amb bus. Hem optat per agafar l’autobús de barri 111 que surt de la plaça del Tibidabo fins a l’estació del funicular de Vallvidrera Superior que ens baixa als FGC.

mapaBudellera2

Castell Vell d’Olivella (el Garraf)

Vinyes de Cal Bercoc, Olivella, el Garraf.

Vinyes de Cal Bercoc, Olivella, el Garraf.

Ben segur que aquestes vinyes d’aquí a uns mesos hauran canviat d’aspecte amb fulles de tons verds i ocres i ceps regalimant raïm. És clar que hi haurem de tornar. De moment, ens conformem amb aquesta passejada per la zona nord-occidental del massís del Garraf, dins del terme d’Olivella. Ruta, gairebé circular, de 6 km, no adaptada per a cotxets i molt ben senyalitzada amb les marques verticals del sender SL-C 100 de color verd i blanc. Com que intentem que les criatures marquin el ritme hem anat xino-xano i, aproximadament, hem necessitat 1 h 30 min a  l’anada  i 1h 20 min a la tornada. A dalt del turonet del castell hem tret l’avituallament i hem fet parada i fonda.

1. Olivella;

Olivella, el Garraf.

Olivella, el Garraf.

Comencem a la plaça de l’Ajuntament d’Olivella, al carrer Major. A l’extrem de la plaça, al costat de la Casa de la Vila, a tocar d’una font i d’un panell informatiu comença direcció nord el sender SL-C 100 cap al Castell Vell marcat amb una fita vertical de placa metàl·lica.

Cal dir que, entre d’altres rutes possibles, hem arribat a Olivella per la carretera que travessa el Parc Natural del Garraf per la urbanització Ratpenat, just quan comencen les costes del Garraf direcció Sitges. Sortida 42 de la carretera C-32, direcció C-31 Sitges- Tarragona – Port Ginesta – Garraf. Continuem per aquesta via fins a trobar a mà dreta les indicacions de Platja / Port Ginesta / Novella. Seguim els senyals cap a Novella per la carretera que s’enfila muntanya amunt, uns 19 km de carretera sovint solitària i estreta però que ens permet contemplar l’orografia del massís del Garraf. Olivella queda a mà esquerra després d’aquests 19 km just quan travessem la carretera BV-2111.

2. Patrimoni històric;

Detall del pany del cobert de can Pau, Olivella, el Garraf.

Detall del pany del cobert de can Pau, Olivella, el Garraf.

L’itinerari forma part de la xarxa dels Camins d’Olivella en què es treballa per recuperar el valor històric, arquitectònic i etnològic d’aquests camins tradicionals tot gaudint de la natura i del paisatge que els envolta. Per això se’ns informa dels diferents punts d’interès per on passa el camí.

Tot just al començament de la ruta passem per can Pau d’Olivella. Una masia d’origen medieval en què els edificis posteriors atorguen unes dimensions considerables a tot el conjunt. Ens fixem en l’única era que queda en el poble utilitzada antigament per batre els cereals. Voltem gairebé tota la masia i baixem pel camí que passa pel costat d’un pou, Pou dels matxos o de can Pau d’Olivella, fins que creuem la carretera i enllacem amb un caminet més estret amb camps de vinya a l’esquerra. Aquest pas entre marges i margallons usat per evitar que el bestiar passés pels camps conreats s’anomena La Carrerada i també es troba documentat. Fem un gir cap a l’est on una fita ens indica per on hem de començar a pujar. Seguim el sender que ens permet veure el poble d’Olivella a mà esquerra en ascens suau fins que arribem al coll del Triador on podem veure el castell al fons.

Coll del Triador, camí del Castell Vell d'Olivella, SL-C100.

Coll del Triador, camí del Castell Vell d’Olivella, SL-C 100, el Garraf.

3. Fondo de la Servera – fondo del Rector;

Un cop al coll del Triador canviem de vall i continuem pel camí que baixa envoltat de l’agradable ombra dels pins, cosa molt desitjada ja que no abunda gaire en aquesta zona. Just a la clotada del fondo de la Servera trobem una barraca de pastor, la barraca del Borregaire. Un bon exemple per mostrar als petits de com es construeix sense necessitar res més que pedres i habilitat per posar-les una damunt de l’altra, amb la tècnica de la pedra seca. El camí es fa més ample fins abandonar-lo uns metres més endavant per agafar a mà dreta un corriol que puja cap a la font del Rector. Aproximadament, en uns 300 metres arribem en aquest indret, el fondo del Rector, testimoniatge del pas del temps. El formen un safareig i la font del Rector una mica més amunt, a tocar d’una rectoria en ruïnes. Ho trobem tot degudament il·lustrat i explicat en un plafó informatiu. Agafem forces per pujar gairebé l’últim tram. Passem a tocar de la rectoria en un estat completament ruïnós i és en aquest punt que girem cap a l’oest per fer, ara sí, l’últim tram costerut. Enfilem un tram d’escales i arribem a les ruïnes de l’església de Sant Pere del Castellvell i més endavant al cim del puig Molí, anomenat també turó del Castell Vell de 303 m d’altitud, ens espera més visiblement la torre del Castell d’Olivella i unes vistes estupendes del Garraf als nostres peus.

Castell d'Olivella, el Garraf.

Castell d’Olivella, el Garraf.

4. Baixada del castell d’Olivella;

Cal dir que el castell apareix documentat en manuscrits de l’any 992, però, la construcció de la torre de planta circular és posterior. Quan la fortificació ja era abandonada, al segle XVIII el rector del poble hi volia bastir un molí de vent que mai es va portar a terme.

El camí de tornada al nucli d’Olivella ressegueix el tram fins al safareig, però, en comptes de seguir el camí de l’anada, en una cruïlla de corriols agafem el de la dreta que indica el Barret del Rector i Olivella. Som altra vegada al fondo de la Servera, als límits de cal Muntaner, on se’ns mostra una altra sorpresa; el Barret del Rector, unes roques calcàries amuntegades de fàcil imaginar a què recorden. Continuem per la pista ampla i passem pel trencall que indica la cova de cal Muntaner, que no visitem per manca de quòrum, potser en una altra ocasió. Continuem còmodament pel camí de can Muntaner i deixem enrere el castell mentre arribem als camps de vinyes, on ja podem veure Olivella davant nostre. Voregem les vinyes, passem pel torrent del Pont i creuem la carretera per enfilar cap a Olivella, el punt d’inici.

rutaCastell

Passeig de les Aigües – Parc de l’Oreneta (el Barcelonès)

Parc de l'Oreneta, Barcelona.

Parc del Castell de l’Oreneta, Barcelona.

És un fet reconegut “no donar importància o no valorar allò que ens queda més proper”. Quantes vegades ho hem sentit a dir? Com que no volem que passi això, avui anem a fer una passejada per la carretera de les Aigües, la zona més meridional del Parc Natural de Collserola, i ens desviem fins arribar al parc del Castell de l’Oreneta a Barcelona. De fet, recorrem un total de 5 km, l’últim quilòmetre i mig, aproximadament, per zona urbana. Cal dir que l’ús del cotxet queda limitat en un tram d’uns 500 m, no obstant això, no és del tot impossible, es tracta d’una baixada pedregosa així que cadascú decideixi sobre les pròpies limitacions.

1. Tren de Sarrià;

Per arribar al punt d’inici ens situem a Barcelona disposats a agafar els Ferrocarrils de la Generalitat, concretament, la línia del Vallès amb parada al Peu del Funicular. Originàriament, aquest transport comunicava la ciutat de Barcelona amb els pobles veïns de Gràcia, Sant Gervasi i Sarrià, als peus de la muntanya de Collserola, fet cabdal en la urbanització i el desenvolupament d’aquests pobles annexionats posteriorment a la ciutat.

La Torre de Collserola al turó de la Vilana, Parc Natural de Collserola.

La Torre de Collserola al turó de la Vilana, Parc Natural de Collserola.

Un cop fet aquest primer trajecte enllacem amb el funicular de Vallvidrera, on cal prémer, un cop a dins del vehicle, el polsador del baixador a la Carretera de les Aigües per sol·licitar la parada. Arribem al punt d’inici de la ruta a peu.

2. Carretera de les Aigües;

Ametller florit, carretera de les Aigües.

Ametller florit, carretera de les Aigües.

Ja situats en aquesta via ampla i freqüentada per veïns, vianants, ciclistes i corredors comencem camí cap a ponent, direcció cap als miradors dels Xiprers i de Sant Pere Màrtir. Podeu llegir més informació sobre aquesta via a l’entrada Carretera de les Aigües / Parc de Cervantes. Tot i que el trànsit rodat és exclusiu per als veïns i serveis, cal prendre precaucions i no hem de caminar pel mig de la via. Quan passem la passarel·la que creua la carretera de Sarrià a Vallvidrera (BV-1462) ja podem anar una mica més tranquils al respecte. A partir d’aquí, si el temps ho permet, les panoràmiques se’ns presenten amb més claredat al nostre davant. Des de la imponent Torre de Collserola, icona dels Jocs Olímpics de Barcelona’92, el bosc de cases i carrers de la gran ciutat, fins al litoral marítim amb les particularitats dels edificis més moderns.

Carretera de les Aigües, Parc Natural de Collserola.

Carretera de les Aigües, Parc Natural de Collserola.

El camí no presenta cap dificultat i continuem direcció als miradors de Sant Pere Màrtir. Passem una vil·la on encara intuïm les lletres d’un rètol malmès pel pas del temps que indica, fent un gir de 180º, la baixada cap a Can Caralleu pel camí de la Lliça. Continuem endavant i aprofitem els murs situats a un mirador per fer un moment de repòs, ja que queda poc per deixar la carretera de les Aigües. Només queda passar una barraca i ja ens plantem a la cruïlla que mitjançant un senyal vertical indica Font del Lleó / Parc de l’Oreneta / Pedralbes.

3. Parc del Castell de l’Oreneta;

Abandonem la carretera de les Aigües per la baixada marcada i plena de pedres, però, de fet en menys de cinc minuts aquest camí mena al carrer de la Font del Lleó ja asfaltat. A partir d’aquest punt ens trobem a Sarrià-Sant Gervasi i continuem carrer avall fins arribar a una rotonda.  Agafem el primer carrer a l’esquerra per continuar tot seguit a la dreta cap avall pel passeig de Sant Francesc, creuem el carrer de la Ràbida,  i continuem pel passeig de Sant Francesc fins que s’acaba i no tenim més opció que continuar per l’avinguda Mare de Déu de Lorda, però, compte, no tirem amunt sinó que continuem pel tram d’aquest carrer que segueix avall. A la propera cruïlla girem amunt pel carrer de Conrad Xalabarder i en pocs metres trobem un aparcament de terra a la dreta, just davant de les instal·lacions dels ponis del parc de l’Oreneta.

Àrea de joc infantil, Parc del Castell de l'Oreneta.

Àrea de joc infantil, Parc del Castell de l’Oreneta.

Accedim al parc per una porteta petita que entra en aquestes instal·lacions. Cal dir, però, que coincidim un dia que aquests equipaments són oberts. Obren dissabtes, diumenges i festius de 10:00 h a 14:00 h. En tot cas, si l’accés al parc per la banda dels ponis el trobem tancat, tirem avall pel camí de Mare de Déu de Lorda fins al carrer de Montevideo, de seguida continuem a l’esquerra pel carrer de Gaspar Cassadó i en el carrer dels Esports trobarem un altre accés al parc. Un parc que disposa de diferents àrees infantils i l’atracció de viatjar en un tren en miniatura els diumenges d’11 h a 14 h a la part més alta del parc. Ja podem preparar-nos per passar una llarga estona perquè les criatures, fins i tot els grans, no trobarem la manera de marxar. Cap problema, tranquil·litat i a gaudir del dia. Això sí, quan arribi el moment de marxar, una opció és sortir pel carrer dels Esports, creuem la B-20 per dalt per accedir a una altra part del parc, aquesta sense zones infantils, agafem el carrer de Montevideo i l’avinguda d’Espasa. Si ens queden forces encara podem aprofitar per veure l’indret on queda el Monestir de Pedralbes. La Baixada del Monestir creua amb el carrer del Bisbe Català on ja trobem algun transport que ens acosta al centre de la ciutat.

ICGC - Vissir3_Orenetabloc

Sant Lleïr de Casabella, vall de Lord (el Solsonès)

Aprofitem una estada a la vall de Lord per pujar a Sant Lleïr de Casabella. El terreny pertany al municipi de la Coma i la Pedra, ara bé, el punt d’inici de la caminada el fem a Sant Llorenç de Morunys. Són uns 4,85 km en total i 372 m de desnivell positiu acumulat. Itinerari no adaptat per a cotxets.

El dia surt assolellat, però, alguns núvols amenaçadors de pluja o neu fan que aprofitem només el matí. Els petits es cansen de pujar i pujar a l’anada, encara sort que trobem alguna placa de glaç per fer una improvisada pista de gel. Val la pena engrescar-los perquè un cop a dalt el retorn és molt més suau.

Serra del Verd des del GR1.

Serra del Verd nevada des de Sant Llorenç de Morunys.

1. Sant Llorenç de Morunys;

Per iniciar la ruta ens situem a la plaça del Mur de Sant Llorenç. Des de la plaça, direcció est, agafem el carrer de les Comes. Passem per la plaça de l’Era Nova on veiem que hi ha uns petits gronxadors que esquivem dissimuladament. Sortim del nucli del poble pel carrer de Prat Tomàs. Veiem al mur de pedra seca marques vermelles i blanques del GR 1, també anomenat Sender Històric,  que seguim al llarg de tota la ruta, juntament amb altres marques verdes que també trobem més endavant i algun pal indicador.

En la primera cruïlla de camins continuem pel carrer de Prat Tomàs, el del mig, que passa a la vora de l’antic escorxador que actualment és la seu de l’Associació Musical de la Vall de Lord. Així que deixem la carretera que va a les Comes a la dreta i el carrer pavimentat a l’esquerra i continuem per aquest carrer del mig. Més endavant, passem pel costat d’una granja on hi ha un rètol de BTT que obviem per continuar avall per aquest carrer. Passem pel costat  d’una granja de cabres i de la deixalleria del poble fins que ens barra el pas una tanca de bestiar. Un rètol prohibeix el pas de vehicles.

Camí cap al Monegal, vall de Lord.

Camí del Monegal, vall de Lord.

2. Cal Monegal i el Cardener;

Un cop deixem enrere l’últim equipament del poble, la deixalleria, ens endinsem de ple en el camí del Monegal. Un camí ample i còmode usat antigament pels treballadors de l’antiga fàbrica tèxtil del Monegal que travessa un bosc d’alzines i que mena a la masia del Monegal. Ens fixem que passem a la vora d’uns cultius de pomeres, segurament de la marca Poma de muntanya de recent creació ja que, no fa gaire, un grup de propietaris de la zona es va unir per desenvolupar aquest projecte d’impuls del cultiu de pomeres ecològiques.

Continuem fins arribar a la masia del Monegal per on passem just a tocar de les seves instal·lacions, actualment dedicades al turisme, a la restauració i a una acurada oferta cultural. Continuem endavant i passem pel costat de l’antiga fàbrica  i del molí on un panell informatiu recull els diferent itineraris de la zona. Quedem entesos de la ruta (itinerari 2) i del temps aproximat des d’aquest punt. Ja hem comprovat en diferents ocasions que amb els caminadors més petits aquest temps aproximat de les rutes es pot arribar a doblar.

Palanca de fusta al riu Cardener, vall de Lord.

Palanca de fusta del riu Cardener, vall de Lord.

Així que seguim les marques del GR 1 i les verdes i grogues direcció llevant i travessem el riu Cardener per una palanca de fusta sense barana.

 3. Casabella i Sant Lleïr;

A partir d’aquest pas el camí és costerut fins arribar al collet de Sant Lleïr. La ruta passa pel bosc de Casabella, majoritàriament de pi roig, i puja pràcticament en paral·lel a la riera de la Casabella. Amunt, amunt ja contemplem el poble des d’una altra perspectiva. Només queda remuntar una mica més per un corriol, fer un gir a l’esquerra quan veiem els senyals de GR i arribem als camps de conreu de Casabella (a vegades també escrita Casavella). Una masia de finals del segle XV que segueix un model de construcció rectangular i clàssic amb un conjunt de dependències annexes. Es troba protegida dins l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La panoràmica des de Casabella ens ofereix vistes a la serra del Querol (els Orriets, 2.146 m) i, més enrere, a la serra de Port del Comte (Tossal d’Estivella, 2.338 m).

Casabella, vall de Lord.

Casabella, vall de Lord.

Continuem per la pista fins arribar al collet de Sant Lleïr (987 m), indret on s’alça l’ermita romànica del segle XI que destaca pel porxo de tres arcs i per la decoració escultòrica de la porta d’entrada. El conjunt també agrupa un cementiri i és a tocar de la masia cal Calat o dita també els Clots.

4. Sant Llorenç de Morunys;

Ben segur que si el temps acompanyés  ens hi estaríem més estona, però, aprofitem que el camí de retorn és de baixada i menys cansat per a les criatures per anar fent via. Només es tracta de desfer el camí de l’anada. Això sí, parem atenció en les rampes amagades sota les fulles seques del terra ja que podem relliscar i anar directament de cul a terra.

Bosc de la Casabella, vall de Lord.

Bosc de la Casabella, vall de Lord.

A Casabella també fem un nou amic. Un gos que ens acompanya durant tota la baixada. Acostumat a fer el trajecte,  ens fa de guia i l’única variació és que un cop passem el riu per la palanca de fusta, a cal Monegal, en comptes de fer el gir a l’esquerra per la fàbrica seguim tot recte. En pocs metres travessem un pont i per l’interior del bosc, una mica camp a través, arribem a la tanca de pas del bestiar. Gairebé ja som a Sant Llorenç i encara ens acompanya. Tot i l’oposició dels petits ens acomiadem del gos que es queda vigilant el camí. Ara sí, ens ha anat d’un pèl, ja cauen les primeres gotes.

Vissir_Casabellabloc