La vall d’Incles, Andorra

 

Riu de Cabana Sorda, abans d’arribar a l’estany, vall d’Incles.

Proposem una travessa circular de tres dies per la vall d’Incles d’Andorra, a la zona de la parròquia de Canillo. Carreguem les motxilles i preparem la ruta per fer nit a dos refugis; un de lliure i l’altre guardat de l’1 de juny al 30 de setembre. Passem primer per l’estany i el refugi de Cabana Sorda, la bassa d’Anrodat, visualitzem l’estany de l’Isla, creuem els prats al voltant del riu del Manegor i remuntem per l’obaga cap als estanys de Juclà, per tornar al punt d’inici pel sender paral·lel al riu de Juclà que baixa fins a la vall. Amb tot són un total d’uns 12,40 km, un desnivell acumulat positiu de 1.089 m i un desnivell acumulat negatiu de 1.019 m. 

Estany primer de Juclà, vall d’Incles.

Cal afegir que la vall d’Incles és una vall d’origen glacial, amb la característica forma de u. El riu d’Incles travessa la vall de nord a sud i a l’extrem nord tenim el pas fronterer amb l’Arieja, pel port d’Incles o de Fontargent. Hi accedim amb vehicle per la carretera CG-2 i entre el Tarter i Soldeu, al mig d’un revolt que passa per damunt del riu, agafem la carretera de la vall d’Incles que queda tancada a l’estiu, de mig juny fins a principis de setembre, de 09.00 a 18.00 h; no obstant això, un bus elèctric ens pot acostar fins al final de la vall, després de deixar el vehicle a la zona d’aparcament. Cal dir que ens serà útil a la tornada per accedir a l’aparcament on hem deixat el cotxe i així donar  una petita alegria als petits. Els tiquets es treuen a la caseta d’informació just al començament de la carretera de la vall d’Incles o a través del xofer: adults uns 3 €, infants de 5 a 11 anys, 2 €.

Inici del sender de l’estany de Cabana Sorda, vall d’Incles.

  1. Cabana Sorda:

El sender que hem d’agafar per arribar a l’estany i al refugi Cabana Sorda es troba al km 1,5 de la carretera de la vall d’Incles, senyalitzat amb un rètol de fusta. És un sender fressat i marcat amb fites de color taronja ja que forma part de la xarxa de camins d’Andorra. Anem guanyant altitud i passem per zones ombrejades, com el bosc de la Pinosa, però en el primer i últim tram del camí la vegetació és més baixeta i estarem més exposats a la solana. Deixem enrere els senyals de les basses de les Salamandres i l’estanyó del Querol, per continuar amunt, més o menys en paral·lel al riu, fins al refugi. Passat el refugi es troba l’estany, sota les pales de Cabana Sorda i el pic de la Coma de Varilles de 2.759 m a ponent.

Fem nit al refugi lliure de Cabana Sorda, a uns pocs metres de l’estany. Aquest refugi té la porta oberta tot l’any i disposa de lliteres metàl·liques per a 20 places. Cal dir que  vam trobar el refugi en bon estat de conservació i net, però és important emportar-se la brossa generada perquè els altres usuaris puguin gaudir de les mateixes garanties de netedat.

Refugi de Cabana Sorda, amb una bassa abans de l’estany i les muntanyes de Soldeu al fons.

2. Cabana Sorda – prats del riu del Manegor:

Compartir refugi comporta fer via ben d’hora, així que encara endormiscats prenem el corriol amb marques grogues que surt davant del refugi cap a l’est, direcció la bassa d’Anrodat. Anem planejant pel corriol sense cap dificultat i si el temps ho permet ens acostem a l’estany de l’Isla, 42°37’06.7″N 1°41’02.3″E, que el trobem sota el pic d’Anrodat (2.730 m).

En aquest punt de la ruta davallem cap als prats de pastures del riu del Manegor, l’extrem nord de la vall. Podem prendre el riu de l’estany de l’Isla com a referència, ja que no l’hem de creuar, i hem de seguir les marques grogues que per una tartera de blocs de mida considerable i en forta baixada ens porten a la plana. Ja sentim fa estona les esquelles del bestiar.

Prats vora el riu del Manegor, vall d’Incles.

3. Prats del riu del Manegor – estanys de Juclà:

Creuem el prat d’oest a est fins a trobar un pont de fusta que travessa el riu del Manegor. Just després trobem un encreuament de camins i agafem el GRP, pintat amb marques blanques i vermelles, que puja amb decisió fent marrades. Tornem a guanyar altitud, uns 360 m de desnivell; segurament és la part menys freqüentada del recorregut, però seguim les marques sense dubtar uns 2 km. L’última remuntada cap a l’est del sender ja s’ajunta amb l’HRP, els camins d’alta ruta pirinenca, que ve del fons de la vall. Passem una presa i ja veiem el primer estany de Juclà. Hem estat unes 5.30 hores de marxa amb parades.

Refugi guardat de Juclà, 2.313 m, vall d’Incles.

4. Estanys de Juclà – pont de la Baladosa:

Fem la segona nit, merescuda, al refugi guardat de Juclà. Un refugi acollidor, amb la tranquil·litat absoluta d’alta muntanya i amb uns amfitrions que cuiden al detall l’espai i el visitant. Alguns dies d’estiu la família del guarda pot estar de visita també i fa l’estada encara més engrescadora i agradable per a tots.

Després de descansar, al matí següent fem una petita volta per l’estany primer de Juclà, considerat el més gran del Principat d’Andorra. I per fer la ruta de baixada cap al punt  de partida desfem la primera part del camí cap a la presa, deixem enrere el trencall de l’obaga de Juclà i en descens constant, poc menys de 4 km, el camí ens porta al fons de la vall. Creuem el riu Juclà en diversos punts, passem la pleta de Juclà on hi ha el record d’un accident d’helicòpter i continuem avall per zones més assolellades fins arribar al pont  de la Baladosa, on podem agafar el bus elèctric per fer els 3 km de carretera asfaltada. També tenim l’opció de seguir caminant pel camí de l’obac d’Incles, però en el nostre cas optem donar per acabada la ruta a peu i agafar el bus. No cal que us digui que també agrada als petits, oi? Tot i l’esforç de tots, seguim gaudint de la muntanya. 

Recomanem portar mapa de la zona i estar atents a la meteorologia.

 

La presó de Busa, Navès (el Solsonès)

Pla de la Trona, serra de Busa, Navès, el Solsonès.

Ja hem caminat per la  serra de Busa en d’altres ocasions però aquesta vegada pugem amb cotxe per la vessant meridional per caminar pel pla directament. 

Es tracta d’una ruta de desnivell suau per a la canalla, d’uns 5 km només a l’anada fins a la presó natural de Busa. Cal dir que no és apta per a qui pateix de vertigen, ja que la visita al Capolatell, a l’anomenada presó natural de Busa, les cingleres cauen al buit sota els nostres peus. Trobem una font en un indret del recorregut.

1. Solsona – pla de Busa:

La serra de Busa, Navès, el Solsonès.

Si som a Solsona cal agafar la C-26 direcció Berga, passats uns vuit quilòmetres deixem aquesta carretera i agafem el trencall de Besora i Busa. Són uns quinze quilòmetres més de carretera asfaltada i estreta que enfilen cap al pla de Busa. Passem aquesta carena de Besora, algun mas aïllat, boscos en què s’alerta de no collir bolets sense prèvia autorització, el coll d’Arques i de seguida arribem a dalt del pla de Busa. El cim més alt de la cinglera és el Cogul de 1.526 metres. 

Continuem per la carretera asfaltada fins al trencall del Rial de Busa. Seguim per la pista no asfaltada de la dreta i uns pocs metres més endavant podem deixar el cotxe abans de la bifurcació de camins. Cal dir que podem avançar uns pocs metres més amb cotxe fins a tocar gairebé l’ermita de Sant Cristòfol de Busa. En aquest punt comencem la passejada: 42.10130 , 1.64469.

2. L’ermita de Sant Cristòfol – Casa Vila:

La serra de Busa, Navès, el Solsonès.

Deixem el trencall de l’ermita de Sant Cristòfol enrere i agafem la pista de terra que enfila cap a l’oest. L’opció de visitar Sant Cristòfol, aquesta ermita romànica que es troba al ben mig del pla de Busa, la podem deixar per la tornada. Passem uns camps a mà esquerra i més endavant un caminet també a mà esquerra que mena cap a la font de l’Espedreguer. És l’única font que ens trobem en el recorregut, per tant, convé desviar-nos si hem d’omplir els bidonets d’aigua.

Tornem a la pista principal i en pocs metres arribem a unes cases, som a Casa Vila. A partir d’aquí, tot i que ens sembli que ens fiquem dins la propietat de la casa, continuem sense deixar aquesta pista que va guanyant altura.

Cal dir que el GR-1, el sender que travessa els Prepirineus, també travessa el pla de Busa però les marques blanques i vermelles no són gaire fàcils de trobar. No vam ser els únics excursionistes que vam percebre una manca de senyalització en certs indrets, conseqüència potser dels treballs als conreus que s’estaven realitzant en aquell moment puntual.

3. Mirador del Capolat:

Així que no deixem la pista que passa pel mig de Casa Vila per acostar-nos progressivament vora les parets de la cinglera. Passem per la zona més boscosa de Casa Vila amb espècies de pi roig i còmodament arribem al mirador del Capolat, 1.339 m. Val la pena aturar-s’hi una estona per contemplar la panoràmica de la vall de Lord, Sant Llorenç de Morunys i la serra del Port del Comte. Els dies més clars la  panoràmica s’estén fins a la serra del Cadí i el Pedraforca.

4. La presó natural de Busa:

El Capolatell, presó de Busa, serra de Busa, Navès.

Continuem pel sender direcció nord-occidental que perd altura per una zona de carrascar i boix fins arribar a la palanca de ferro que uneix el pla de Busa amb el Capolatell, aquí ja podem veure les agulles conglomerades del Capolatell. Passar la palanca de ferro és tota una aventura i cal anar amb compte amb els més petits perquè la barana no els arriba a protegir del tot. 

El Capolatell és una mola envoltada de cingleres verticals, més o menys planera i ocupada per un bosc d’alzines. És una zona d’avencs amb un de particular que destaca pels seus 115 metres de profunditat. Les característiques aïllades d’aquest indret van fer que a principis del segle XIX, a l’anomenada Guerra del Francès, s’utilitzés com a presó. Una palanca de fusta unia aleshores el Capolatell amb Busa però treien la passera i els presoners de l’exèrcit de Napoleó es quedaven aïllats. Desesperats per les condicions es llançaven al buit i es diu que clamaven: “Mourir à Busa et resurgir à Paris.”

5. El pla de Busa:

Per tornar només cal que desfem el camí d’anada, però, si volem esplaiar-nos pel pla de Busa podem tornar per l’indret de la solana. És un tram una mica perdedor perquè no hi ha marques verticals, només fites de pedres disposades pel camí. Cal passar el mirador del Capolatell i fer uns metres per la pista ampla i boscosa que hem fet a l’anada. Una fita de pedres ens assenyala el punt per on hem de baixar entremig de boix i carrascar. Arribem a una zona més planera i assolellada on cal pendre el sender fressat direcció est. Caminem entre boscos i conreus fins veure Casa Vila i enllacem amb la pista que ens porta al punt de partida. 

 

Cala de sa Torreta o cala Rambles, Maó (Menorca)

GR 223, tram des Grau a  la cala de sa Torreta, costa nord-est, Menorca.

Anem cap a la cala de sa Torreta, un indret que forma part del territori protegit del Parc Natural de s’Albufera des Grau, a la part nord-est de l’illa i a 2 km de Maó. Constatem que està poc freqüentada, fins i tot els dies del mes d’agost amb més gent a l’illa. S’hi arriba pel sender marcat del Camí de Cavalls que recorre tot el litoral de Menorca, el GR 223. Seguim un tram d’aquest GR, l’etapa 2 des Grau a Favàritx de 8,6 km però no arribem al final d’aquesta etapa, ja que ens quedem a la cala de sa Torreta.

Cal tenir en compte que no és una ruta circular, per tant, hem de guardar forces per tornar pel mateix camí. La distància recorreguda d’aquesta passejada és de 3,6 km només anar. No presenta gaire desnivell; un parell de petites pujades que potser amb la calor i els petits amb ganes de fer una bona remullada notem que l’esforç és doble però, així i tot, val la pena. Cal portar aigua i tenir en compte que el camí no és apte per a cadiretes. En una hora podem arribar al nostre objectiu, sa Torreta o cala Rambles.

1. Platja des Grau:

Accedim a aquesta platja per la carretera ME-7; al km 2 aproximadament ens desviem per la via ME-5 direcció a la urbanització des Grau i fem 6 km més per aquesta carretera fins a arribar al punt d’inici de l’itinerari. Deixem el cotxe en algun dels dos aparcaments gratuïts.

Un cop deixem el vehicle anem cap a la platja des Grau per un pont de fusta que creua el rierol. Agafem la variant de la platja, així que no cal que comencem al punt d’inici de l’etapa del Camí de Cavalls, que comença més amunt. Travessem tota la platja, passem el rètol indicador del mirador de la Gola de s’Albufera i continuem per la platja fins a albirar el rètol i les marques del GR que ens marquen el camí que s’enfila. A dalt observem la postal de casetes blanques i barquetes des Grau.

2. Cala des Tamarells:

Cala des Tamarells amb la torre Rambla al fons, costa nord-est, Menorca.

Seguidament ens endinsem en un esperat tram d’ombra. El tram d’ombra és més curt del que ens agradaria, tanmateix fem camí cap a l’oest i ens acostem a un paisatge encara més verge. La silueta del far de Favàritx queda lluny però ens queda més a prop la torre Rambla, una torre de defensa de l’última ocupació anglesa a l’illa. Cal dir que atès que no es troba en gaire bon estat no està oberta al públic.

Baixem per uns graons que faciliten el descens fins a la vora de la mar. Observem la part més occidental de l’illa d’en Colom que queda just al davant de la cala des Tamarells. Voregem aquestes dues cales, Tamarells des sud i Tamarells des nord, aquesta última és la que es troba a sota de la torre. És una zona que en la seva part interior a part de veure l’arbust que va donar nom a les dues cales, el tamarell, també trobem presència de savines, molt comunes també a l’illa. No perdem el pas i continuem camí fins a sa Torreta.

3. Cala de sa Torreta o cala Rambles:

Cala de sa Torreta o cala Rambles, costa nord-est, Menorca.

Ascendim gairebé a tocar de la torre Rambla. Fent referència a la torre, mentre la imaginació i creativitat juga a favor nostre davant dels més petits, sense adonar-nos-en, entre parets de pedra seca arribem fins a una caseta. La caseta de parets blanques dona entrada a la cala de sa Torreta. Una cala verge, d’arena blanca, amb posidònia i amb una pineda a l’interior. Només la remor de la mar i d’alguna barca fondejada pertorben el silenci d’aquest indret.

Així que ja hi som. Només cal gaudir de l’espai i fer el retorn pel mateix camí.

El Circ de Colomèrs (la Val d’Aran)

 

El refugi de Colomèrs i el llac Major de Colomèrs, Parc Nacional d'Aigüestortes.

El refugi de Colomèrs i l’Estanh Major de Colomèrs, Parc Nacional d’Aigüestortes, Val d’Aran.

La visita a la Vall d’Aran ens porta cap al Circ de Colomèrs per tal de fer una de les “clàssiques” de l’entorn. No cal enumerar tot el seguit de qualificatius que descriuen aquest paratge, només dir que captiva el visitant. Segons informacions contrastades, pren el seu nom de l’enginyer francès, Charles Joseph Colomès, que durant el segle XIX va estudiar les valls pirinenques i les possibles vies de comunicació.

Concretem en el circuit petit dels llacs del Circ de Colomèrs. Una ruta circular d’alta muntanya de més de 2.000 m d’altitud, envoltada dels majestuosos pics de gairebé 3.000 m, per això cal tenir molt present la météo. Anem sense presses i aprofitem tota la jornada; més de cinc hores amb parades incloses.

  1. Salardú – Banhs de Tredòs:
Bordes al Plan des Banhs, Naut Aran. Val d'Aran CAT 0616

Bordes al Plan des Banhs, Naut Aran, Val d’Aran.

Fem l’acostament per la C-28 a Salardú, on agafem vora el km 33 el trencall direcció als Banhs de Tredòs. Cal dir que segons l’època de l’any l’accés està més o menys restringit al vehicle i l’haurem de deixar en un lloc o altre, però a l’estiu es pot pujar per aquesta pista asfaltada, camí des Banhs, recorrent la vall del riu Aiuguamòg, fins arribar a l’aparcament obligatori del Plan des Banhs, al costat dels Banhs de Tredòs.

Des d’aquest punt tenim l’opció de començar la ruta a peu però amb nens, de fet avui només ens acompanya la petita de 5 anys, considerem l’opció d’agafar el servei de taxis que del 15 de juny fins al 15 de setembre per 4 € t’acosten a l’Era Montanheta a partir de les 09:00 h del matí.

2. Era Montanheta – refugi de Colomèrs:

Circ de Colomèrs Estanh dera Lòssa, Naut Aran, Val d'Aran.

Estanh dera Lòssa, Naut Aran, Val d’Aran.

Un cop ens ha deixat el taxi enfilem pel sender fressat i marcat direcció al refugi guardat de Colomèrs a 2.135 m. El camí va pujant de mica en mica paral·lel al riu dera Montanheta fins arribar a les passeres de fusta col·locades per evitar la zona entollada de l’Estanh dera Lòssa, on el camí planeja una mica. Quan passem el pont sobre el riu continuem a la dreta direcció el refugi. Queda un tram de marrades per salvar el lleu pendent i arribem a la presa de l’Estanh Major de Colomèrs. Creuem la presa i passem per l’antic refugi de Colomèrs tancat des del 2008. Voregem el llac fins arribar al nou refugi de Colomèrs.

3. Refugi de Colomèrs – circuit petit dels llacs:

Circuit dels llacs, Estanh Mòrt, Parc Nacional d'Aigüestortes

Circuit dels llacs, Estanh Mòrt, Parc Nacional d’Aigüestortes, Val d’Aran.

Per fer aquest circuit petit dels llacs cal seguir les marques de color groc. Deixem el refugi enrere i voregem l’Estanh Major pel costat dret. Ens anem acostant a l’extrem del llac, on els blocs de granit són més grans i freqüents i on el camí presenta un tram de pujada més acusat. Amb l’ajuda d’una cadena encastada a la pedra enfilem fins arribar al pla de l’Estanh Mòrth. En aquest punt contemplem just al davant, i si el temps ho permet, l’amfiteatre de tot aquest circ glacial encapçalat per aquests cims majestàtics.

Voregem l’Estanh Mòrt per l’esquerra i continuem el circuit d’unes dues hores, amb nens més, fixant-nos amb les marques grogues. Passem per la zona de tolls de l’Estanh Garguilhs de Jos on el camí mena cap a un pont que ens permet creuar el torrent. El camí segueix direcció l’Estanh Plan característic per una illeta i el voregem pel costat esquerre. Arribem a l’inici del Lac Long i en aquest punt parem atenció a les marques grogues per pujar a mà esquerra pel coll de Clòto des d’on contemplem els últims llacs d’aquest recorregut, els Estanhs de Clòto.

El camí mena cap a la presa de Colomèrs i ja podem desfer el camí de baixada fins al punt d’inici.

Circ de ColomèrsParc Nacional d'AigüestortesVal d'AranCAT 0616

La val dera Artiga de Lin (la Val d’Aran)

Una ruta fàcil i agradable per la vall de l’Artiga de Lin a la Vall d’Aran. Es tracta d’una ruta circular, d’uns 3 km, senyalitzada amb rètols verticals i amb l’atractiu de l’espectacular  cascada dels Uelhs deth Joèu, els boscos i els prats de la plana de l’Artiga de Lin. No presenta un desnivell gaire significatiu però no és una ruta adaptada si la volem fer circular ja que hi ha un tram d’escales.

Uelhs deth Joèu, Mijaran, Val d'Aran.

Uelhs deth Joèu, Mijaran, Val d’Aran.

  1. Es Bòrdes – val dera Artiga de Lin;

Fem via cap a aquest indret del Mijaran, a uns pocs quilòmetres de Vielha direcció França per la carretera N-230, carretera que creua la vall de sud a nord. A la vora del quilòmetre 172 deixem aquesta via principal per desviar-nos al municipi des Bòrdes i continuem per la carretera estreta que passa pel mig del poble i on just a la plaça podem veure un rètol que ens indica l’Artiga de Lin. Encara amb vehicle, seguim les indicacions que ens porten a una pista asfaltada que transcorre paral·lela al riu Joèu; passem pel costat d’una àrea de pícnic, d’una petita presa i de l’aparcament de la Mair de Diu dera Artiga de Lin. No ens aturem fins que al cap de pocs metres trobem l’aparcament dels Uelhs deth Joèu.

2. Uelhs deth Joèu;

En aquest punt ja comencem la ruta a peu. Prenem el sender que de baixada i de curta distància porta a la cascada. A mida que ens hi acostem la remor de l’aigua es fa més impressionant i quan ja hi som no podem identificar cap més so, només el brogit dels salts de l’aigua.

Cal dir que aquesta cascada del riu Joèu, segons van concloure els diferents estudis del fenomen al segle passat, neix de les aigües subterrànies originades pel desgel de l’Aneto i la Maladeta que amb força desmesurada brollen en aquest indret anomenat Uelhs deth Joèu o els Ulls del Joèu.

3. Plan dera Artiga de Lin;

Pont des Garonetes, plan dera Artiga de Lin, Mijaran.

Pont des Garonetes, plan dera Artiga de Lin, Mijaran, Vall d’Aran.

Un apunt important que no voldria passar per alt, és que val la pena endinsar-nos en aquest indret sigui quina sigui la meteorologia. És a dir, fins i tot un dia boirós és gratificant per als sentits fer aquesta passejada.

Travessem el pont metàl·lic que creua el riu i remuntem pel mig del bosc de tal manera que ens allunyem de les últimes panoràmiques que ens ofeix el riu Joèu. El camí està senyalitzat i condicionat amb unes travesses de fusta  i una barana. Finalitzada la lleu pujada arribem al camí planer que ens porta cap a l’altra impressionant panoràmica de la ruta, el pla dera Artiga de Lin; una extensa prada, freqüentada per pastures, amb les muntanyes de fons i el torrent que la travessa. Ens queda creuar el pont des Garonetes, la cabana dera Artiga i uns metres més al davant el refugi dera Artiga per acabar la ruta circular. Si davallem per la carretera  asfaltada en pocs metres arribem a l’aparcament dels Uelhs deth Joèu.

Cal dir que nosaltres hem optat per fer aquesta ruta des de l’aparcament de la cascada però es pot escurçar, o fins i tot no fer la ruta circular, si deixem el vehicle a l’aparcament del pla dera Artiga de Lin.

Uelhs deth Joeu i Artiga de Lin Es Bordès Val d'Aran CAT 0616

Els Bufadors del Beví, Santa Maria de Besora (Osona)

Rètol inici del camí cap als Bufadors, Santa Maria de Besora.

Punt d’inici de la ruta cap als Bufadors, Santa Maria de Besora.

Anem cap a la comarca d’Osona a fer una ruta circular per la serra de Bufadors, a tocar del municipi de Santa Maria de Besora. Val la pena no anar amb presses perquè la volta amaga molts racons que ens sorprendran i on ben segur ens hi entretindrem. Es tracta d’una ruta circular d’uns 6,4 km, marcada, tot i que algunes marques, amb el temps, s’han esborrat lleugerament, no accessible per anar-hi amb cotxets i molt recomanable de fer-la durant tot l’any, especialment a la tardor. Cal portar aigua ja que no trobem fonts en tota la ruta.

1.Santa Maria de Besora – coll de Beví;

Mirador de la serra de Bufadors cap al serrat de la Rovira.

Mirador de la serra de Bufadors cap al serrat de la Rovira.

Per anar cap aquest indret tan particular, ens decidim per una de les possibles alternatives que hi ha, concretament fem l’aproximació per Santa Maria de Besora. Agafem la carretera de Vic-Puigcerdà, la C-17, sortim a Sant Quirze de Besora i travessem el municipi direcció a Santa Maria de Besora que es troba a 6 km per la carretera BV-5227. Un cop som a Santa Maria de Besora, creuem el poble fins gairebé les últimes cases i continuem amb cotxe pel trencall de mà esquerra que indica «a Ripoll per Llaés», és l’anomenat  Camí de Santa Maria de Besora a Llaés. Es tracta d’una pista estreta, asfaltada i amb uns quants revolts tancats que deixem després d’uns 3,5 km, aproximadament, quan veiem el rètol de fusta a mà esquerra que indica els Bufadors, just abans haurem passat el rètol que assenyala el Mas Veí i Sant Moí, punt gairebé final de la ruta. Així que en aquest punt que assenyala els Bufadors, ja podem deixar el vehicle a la petita esplanada que queda al marge de la carretera. Som al coll de Beví (917 m), inconfusible per un gran bloc de pedra que ens dóna la benvinguda. Ja som a l’inici de la ruta a peu.

2. Serra de Bufadors;

Serra dels Bufadors, Osona.

Serra de Bufadors, Osona.

Enfilem pel camí marcat amb senyals de color groc per la part obaga de la serra. Cal dir que aquest primer tram que ens acosta als Bufadors va agafant altura, ja que recorre la carena de la serra. Si les marques no es fan evidents, no dubtem, continuem direcció cap a ponent.  Veiem a mà esquerra, quan la vegetació ho permet, el poble de Santa Maria de Besora i les serres que l’envolten i a mà dreta Llaés,  fins i tot la part sud dels Pirineus en dies clars. Passem per algunes zones de boix, de faigs i, gairebé quan arribem a l’indret dels Bufadors, passem per uns miradors amb la caiguda dels cingles dels Bevís als nostres peus, així que anem amb compte. I contemplem els solells de la Serra de Bufadors.

3. Els Bufadors;

Els Bufadors, Osona.

Els Bufadors del Beví, Osona.

Un cop som als Bufadors ja notem el microclima i gaudim de la bellesa de l’indret. Ens fixem en unes marques verdes, malgrat que en ocasions estan amagades per la vegetació, i continuem fent camí direcció cap a ponent seguint els senders fressats sobre les fulles. Cal dir que aquest indret és especial pels blocs de roca i per les escletxes o forats del terra per on surt un corrent d’aire fred, producte d’un trencament de la cresta de la serra que va provocar l’acumulació d’estrats i la formació d’espais buits en el seu interior que fins i tot, de vegades, es pot sentir com xiula el vent, d’aquí el nom de Bufadors. Alguns dels forats els trobem marcats però recomanen no entrar-hi ja que som en un terreny inestable. Sembla que no hi ha sortida, però, al fons de l’indret veiem una escletxa. Només cal que posem el cul a terra, per als més petits és un requisit necessari, i llisquem cap a baix.

4. Els solells de la Serra de Bufadors – coll de Beví;

Els solells de la Serra de Bufadors, Osona.

Els solells de la Serra de Bufadors, Osona.

Deixem enrere aquest espai i ens dirigim cap a la part més assolellada de l’itinerari. Ara fem camí direcció sud-oest; una fita de pedres ens marca  el camí més ample i, més endavant, arribem a un encreuament de camins marcat amb un rètol vertical. Podem dir que en aquest punt ens queda la meitat del recorregut, així com també canviem de direcció, ara cap a l’est fem camí cap a la collada del Beví Gros. Seguim per la pista marcada altra vegada amb marques grogues i planegem per aquest indret assolellat a la vora de camps, pastures i boscos. Deixem enrere el desviament del mas del Beví Xic i més endavant podem contemplar la panoràmica de la cinglera a la collada del Beví Gros. Continuem sense deixar aquesta pista de terra fins que trobem la pista asfaltada. Remuntem uns metres pel voral de la pista i arribem al punt final de la ruta, el coll de Beví.

Bufadors_Vissir

Els llacs de Tristaina, Andorra

ANDDSC_0433blog

Circuit de Tristaina, Ordino.

Encara som a temps d’endinsar-nos de ple en aquest magnífic paisatge andorrà, del país del Pirineus, del qual els diferents llacs del circ glacial de Tristaina en són el principal atractiu. Tal com es recomana a la pàgina web de la parròquia d’Ordino, aquest circuit es pot fer des de finals de primavera fins ben entrada la tardor amb nens majors de quatre anys, cal dir que la nostra petita té aquesta edat i va gaudir molt de la sortida; http://www.ordino.ad/turisme/activitats/circuit-de-tristaina.

Es tracta del circuit interpretatiu del circ glacial de Tristaina, marcat amb marques pintades de color groc en què, per tal de fer-nos el circuit més pedagògic, fins i tot, trobem diferents panells descriptius de la zona al llarg del recorregut. Si el dia acompanya, val la pena aprofitar tota la jornada, portar la carmanyola plena i força aigua. La volta circular que vam recórrer fa una mica més de 5 km amb un desnivell positiu de 123 m. Cal dir, però, que poden haver-hi diferents opcions amb petites variacions segons els gustos de cadascú, com es pot comprovar en el mapa que acompanya la nostra ruta.

1. La vall d’Ordino;

La vall d'Ordino amb l'escultura "Arcalís 91" a mà dreta.

La vall d’Ordino amb l’escultura “Arcalís 91” a mà dreta.

Primer, ens situem a la vall d’Ordino, al nord-oest del Principat d’Andorra. Remuntem la bonica carretera CG-3 que porta cap a les pistes d’esquí d’Ordino-Arcalís i quan deixem enrere els primers aparcaments i remuntadors de l’estació, veurem  l’inconfusible “O”, Arcalís 91, l’escultura de Mauro Staccioli; una de les vuit escultures d’art contemporani que als anys 80 es van instal·lar per les set parròquies d’Andorra i que formen també l’anomenat Itinerari de les escultures contemporànies.

El punt de partida queda assenyalat mitjançant un mapa a mà dreta de la carretera, a uns pocs metres més endavant de dita escultura, abans de l’últim aparcament de l’estació, la Coma, a la cota 2.200 m. Tot i que la distància i desnivell no varien gaire, també podem accedir als llacs de Tristaina per un caminet que surt del darrere del bar-restaurant d’aquest últim aparcament.

2. El circ glacial;

Estany Primer, circ de Tristaina, Ordino,

Estany Primer, circ de Tristaina, Ordino.

L’inici de l’itinerari comença a la cota 2.234 m, en el punt abans esmentat de la carretera. Fem una  baixada breu fins que  travessem el riu de la Coma del Forat per una passera de fusta i continuem pel camí marcat, ara sí, de pujada fins arribar a la cota 2.323 m. Cal dir que és el tram més costerut del circuit, tret que vulguem fer el port de l’Arbella o el pic de Tristaina, potser amb nanos de més edat. Així que en poc menys de mitja hora, més o menys, ja podem contemplar el primer  llac, l’estany Pimer, un dels tres llacs que formen el circ glacial de Tristaina. Les marques i els senyals ens porten a l’extrem més meridional d’aquest  llac, passem per un tram de grans blocs de roques fins a travessar una altra passera. Aquest és el més petit dels tres, però, igualment aprofitat pels pescadors, sobretot de truites, ja que sol ser un espai força freqüentat pels pescadors d’alta muntanya, que aprofiten la temporada de mitjans de juliol a principis d’octubre. Tota la informació relacionada amb aquesta pràctica, permisos, acotacions, etc, es pot trobar en el següent PDF, pesca a Andorra.

Estany del Mig, circ glacial de Tristaina, Ordino.

Estany del Mig, circ glacial de Tristaina, Ordino.

Voregem l’estany Primer pel costat més oriental, deixem enrere el rètol que marca el port de l’Arbella i enfilem el corriol, just a tocar d’una cascada, que ens porta en poc menys de 20 minuts a l’estany del Mig. Una mica més gran que el Primer i particularment preciós, ben entrada la primavera, quan les catifes de nerets i d’altres espècies florals d’alta muntanya omplen els vorals del llac. Creuem una altra passera i voregem aquest segon llac pel caminet que ens queda a mà dreta. Passem uns grans blocs de roques i tornem a creuar el riu, aquesta vegada, però, fem saltirons pel mig de les pedres. Direcció nord i sota el pic de Tristaina (2.878 m), ja contemplem l’estany de Més Amunt. És el de dimensions més grans i queda envoltat per les parets del circ glacial del pic de Tristaina. Aprofundim una mica més pel voral dret d’aquest llac, després de creuar una passera i és en aquest tercer llac on decidim treure l’avituallament i jeure sobre l’herba. Cal dir que el bany està permès  a l’estiu, però nosaltres només hem sucat els peus. Això sí, hem sentit els crits d’uns valents que han sucat més que els peus. Ja us podeu imaginar a quina temperatura es troba l’aigua.

Hem fet la meitat de l’itinerari ja que cal tenir en compte que s’ha de tornar al punt d’inici. Això no ha de suposar cap problema si tenim present que som a alta muntanya i que les condicions meteorològiques poden canviar ràpidament, per això, només cal estar alerta. Reprenem la marxa en sentit contrari a l’anada, paral·lelament a la vora dels llacs però pel voral oposat, per tal de fer una volta circular als llacs de Tristaina  i veure altres perspectives d’aquest paisatge tan bonic que ens ha captivat, tot i ser el conjunt d’estanys més visitats d’Andorra.

ANDDSCF0252BLOG

Tuixent, l’itinerari botànic de l’Alt Urgell

Vall de Mola, Tuixent.

Vall de Mola, Tuixent.

Anem cap a Tuixent per fer la “Ruta de les plantes medicinals”; una bonica passejada que complementa la visita al Museu de les Trementinaires que trobem en aquesta localitat de l’Alt Urgell. Uns panells ens mostren informació de les diferents espècies botàniques i les seves propietats al llarg de tot el recorregut. Per tal de fer la ruta circular, fet que corroborem que agrada als petits, a l’anada seguim la pista que enllaça Tuixent amb Gósol, el Berguedà, per la vall del riu de Mola. A la tornada seguim pròpiament la “Ruta de les plantes medicinals”, que coincideix uns quilòmetres amb la segona etapa del GR 150, Gósol -Fórnols del Cadí; sender circular a la serra del Cadí amb les característiques marques blanques i vermelles. En total són 6.50 km amb desnivells suaus i sense dificultat. El tram de l’itinerari botànic no està adaptat.

1. Tuixent;

Tuixent, l'Alt Urgell.

Tuixent, l’Alt Urgell.

Aquesta petita població es troba dins del municipi de Josa i Tuixén de poc més de 140 habitants. Un indret encisador, envoltat de muntanyes i amb l’empremta de les trementinaires, entre altres reclams destacats. Aquestes dones es dedicaven a recollir i vendre l’oli de trementina i altres plantes remeieres, fet que les allunyava del caliu de la llar durant un seguit de mesos. Val la pena apropar-nos fins al Museu de les Trementinaires de Tuixent, http://www.trementinaires.org/, ja que a part de l’exposició dels diferents estris i objectes que es feien servir, el testimoniatge d’una antiga trementinaire fa palès la feina tan dura que realitzaven les dones d’aquestes valls.

La ruta comença al pont del Regatell, entre el km 48-49 de la carretera C-462 que enllaça Tuixent amb coll de Port. El pont es troba al mig d’un revolt i podem aparcar el cotxe just al costat de la font, al marge d’una pista de terra ampla, l’anomenat camí de l’Obac. Comencem a caminar còmodament per aquesta pista ampla direcció llevant i poc transitada de vehicles; a tot estirar potser ens hem creuat amb dos 4×4. El camí transcorre entre prades, boscos de pi i algun torrent que aflueix al riu de Mola. Passats uns 3,50 km arribem als Planells del Sastró.

2. L’itinerari botànic;

CATDSC_0215BLOG

Marca del GR 150 a l’itinerari botànic, Tuixent.

En aquest punt dels Planells del Sastró és on comença la ruta de les plantes medicinals; indret on primer aprofitem per fer una petita pausa i endinsar-nos en l’anomenat Arborètum, un recorregut de 600 metres on trobem una mostra dels arbres i arbustos de la zona. Cal dir que aquest indret també és una àrea de pícnic ja que disposa de taules, barbacoa i font.

Un cop refets, per continuar la bonica passejada cal prendre la direcció en sentit oposat a l’anada, és a dir, caminem cap a ponent. Així que agafem el camí on una tanca metàl·lica barra el pas als vehicles i que s’endinsa entremig del bosc. Ja veiem les marques del GR i els primers panells informatius que ens il·lustren de les diferents espècies medicinals de la zona. Cal tenir en compte l’època de l’any, ja que les espècies seran més o menys visibles. El camí, agradable i ombrívol, voreja el riu de Mola, que neix més amunt dels Planells del Satró, al coll de Mola o portell de l’Ós. Passem pel pont del Molí de Ciment on encara s’hi pot veure la pedra del molí, tot i que la resta de l’edificació està en un estat força ruïnós.  I ben aviat ja som al clot del Regatell, molt a prop del punt d’inici d’aquesta caminada. Continuem fins arribar a la carretera i fi de l’itinerari botànic per girar a mà esquerra direcció pont del Regatell on hem començat la passejada. I com a punt final, un glop de l’aigua gelada de la font del Regatell.

CATDSC_0205BLOG

Malacara, un dels castells en terra de secà (la Segarra)

Camp de cereals a la Ceriola, Ferran, la Segarra.

Camp de cereals a la Ceriola, Ferran, la Segarra.

Ens han recomanat visitar aquesta comarca a la primavera per la vistositat dels camps de cereals i no ha estat en va. Així que, com qui no vol la cosa, aprofitem la visita per fer una caminadeta a l’enclavament del castell de Malacara. Pertany al municipi d’Estaràs i es troba entre els nuclis de Ferran al nord, Alta-riba al sud i Sant Ramon a ponent.

La ruta segueix una pista ampla, planera i sense dificultat que s’identifica com a GR-171, tot i que cal dir que les marques blanques i vermelles pròpies del GR no són gaire visibles. Aquest seria el punt flac de la caminada. En tot cas no cal patir perquè no abandonem aquesta pista fins a Malacara. Entre l’anada i la tornada són poc més de 6 km, no és circular i pot ser accessible per a les cadiretes de bebè de rodes grans i poc urbanes.

1. Ferran;

Ferran, al municipi d’Estaràs, la Segarra.

La comarca de la Segarra la formen diferents valls habitades des de temps antic, això fa que tingui com a principal atractiu per a la gent d’avui un patrimoni històric important. Segurament, el lloc que proposem, Malacara, no ens és gaire conegut, però igualment no desmereix una passejada pels seus límits.

Comencem al nucli de Ferran, petita població que es troba a 13 km de Calaf i a uns 14 km de Cervera. Podem accedir-hi per la sortida 93 de l’eix transversal, C-25, que enllaça amb la N-141a fins a Ferran. Pràcticament, creuem tot el carrer Major, seguim pel carrer de les Eres per deixar aparcat el cotxe a la placeta de la bàscula. Una bàscula habilitada per pesar el tonatge dels camions a l’extrem oriental de la població, 41°43’51.6″N 1°23’55.8″E, que recordem perquè va ser motiu d’anècdota. Només diré que molts pobles de l’entorn disposen de  bàscula. I si afegeixo que la intenció era començar la ruta a Sant Ramon, tal com proposen alguns senderistes habituats. Va que no me’n puc estar d’explicar-ho. El cas és que no vam planificar al detall la ruta, coses de l’excés de confiança i les presses. Ens vam plantar a Sant Ramon sense tenir gaire clar per on havíem de començar la caminada i vam preguntar-ho a uns vilatans. Ens diuen que per anar a Malacara hem d’agafar el camí que surt de la bàscula. Sí, sí, allà vam anar… a la bàscula de Sant Ramon. Vam seguir per un camí que sortia de la bàscula, però, la sorpresa va ser que ens vam trobar al lloc de sortida, vam fer una volta en rodó al voltant de Sant Ramon,  per cert, molt bonica. Així que sense trobar cap sender que indiqués el camí cap al castell, al final vam aclarir que es tractava de la bàscula del poble del costat, de Ferran, petit detall. I és clar, quan vam ser a Ferran, només entrar al poble ja vam preguntar per Malacara i ens diuen, altra vegada, que cal anar a la bàscula. Aquesta vegada, però, sí que vam arribar a la bàscula correcta. Tot plegat un malentès que no ens va fer desistir d’anar fins al nostre destí.

2. GR-171;

Ferran, la Segarra.

Ferran, la Segarra.

Des de la bàscula, comencem a caminar direcció a ponent per una rampa asfaltada, just per on un rètol vertical de color verd indica Sta. Maria i per on s’observen les marques pintades del GR a la paret de la casa. Aquest sender passa per Ferran i Malacara, comença a Pinós, el Solsonès, i travessa nou comarques fins arribar a Paüls, el Baix Ebre. Ja que les marques de GR són escasses, ens fixem en el rètol que assenyala un “punt d’aigua” que és per on hem de continuar, ara ja per una pista ampla i de terra. Deixem Ferran al nostre darrere. Més endavant, entre camps de cereals, trobem una cruïlla de camins. Agafem la desviació de la dreta. Seguim en tot moment el camí més marcat i passem al costat d’uns marges de pedra. La pista continua direcció sud.

3. El castell de Malacara;

Castell de Malacara i Sta. Maria, la Segarra.

Castell de Malacara i Sta. Maria, la Segarra.

El tram final cap a Malacara és més ombrejat. Passem per una altra cruïlla de camins i enfilem pel trencall que queda a mà dreta entre pins i alzines. En poca estona arribem a l’esplanada de Santa Maria (s.XV) i Malacara. D’aquest castell se’n tenen notícies ja al segle X i passa per diferents episodis. Al 1616 va ser destruït per ordre del virrei-duc d’Alburquerque ja que es pensava que s’hi amagaven bandolers. El castell canvia de propietaris i va ser reconstruït posteriorment per la família Riquer amb la fesomia actual de casa senyorial i amb l’església de Sta. Maria adossada al conjunt. A finals del segle XIX, la casa va canviar de mans altra vegada  i va passar a ser de la família Triter-Regàs que encara són els actuals propietaris. L’interior no és visitable. I a l’exterior hi ha certs detalls que encurioseixen petits i grans, des d’uns fabulosos bancs de pedra fins a un gronxador fet amb una corda i un seient de fusta amagat sota la branca d’una alzina.

Encara que tornem a Ferran pel mateix camí no deixem de contemplar aquests camps esplèndids de cereals que tant ens han captivat.

GR-171, tram Ferran-Malacara, la Segarra.

GR-171, tram Ferran-Malacara, la Segarra.

Malacara_mapabloc

 

Font de la Budellera – Tibidabo (el Barcelonès)

Anem a passejar pel Parc Natural de Collserola, cap a la font de la Budellera, un dels itineraris marcats des del Centre d’Informació del Parc i continuem fins a la muntanya del Tibidabo. En total 4,5 km, aproximadament, de ruta a peu. Cal dir que hem caminat aquests trams només amb la petita de la casa de gairebé 4 anys. Dos trams i dos objectius; els macarrons de la font i el gelat del Tibidabo. Sí, efectivament, no ho hem pogut evitar i hem incentivat la passejada amb un parell d’estímuls gastronòmics, ja que avui ens ha mancat la distracció del germà gran.

Parc de Collserola

Parc de Collserola

1. Centre d’Informació Parc de Collserola;

Tenim diferents opcions per arribar al punt d’inici d’aquesta passejada, el Centre d’Informació, amb vehicle particular o amb transport públic. El Centre d’Informació està situat a la carretera de l’Església, 92, de Vallvidrera (ctra. de Vallvidrera a Sant Cugat, km 4,7, BV-1462). En cas d’agafar el vehicle particular recomanen aparcar a l’àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera, ctra. de l’Església, 98, de Vallvidrera (41°25’07.3″N 2°06’04.6″E). I si optem pel transport públic, l’estació Baixador de Vallvidrera dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) línia del Vallès ens deixa a pocs minuts del Centre. Només cal que enfilem el camí empedrat pel mig del bosc on notarem que s’hi respira poesia. És un recorregut il·lustrat amb fragments de textos verdaguerians que passa per la Casa-Museu Verdaguer, a la Vil·la Joana, actualment tancada per obres de rehabilitació.

Camí verdaguerià, Parc de Collserola.

Camí verdaguerià, Parc de Collserola.

Al costat de la Casa-Museu Verdaguer trobem el Centre d’Informació del parc. Cal tenir present que és obert al públic de 9:30 h a 15:00 h tot l’any, excepte els dies festius de Nadal. Hi trobarem atenció personalitzada, una exposició permanent i el bar l’Entrepà, amb una terrassa força acollidora.

2. Font de la Budellera;

Un cop passem el Centre d’Informació seguim cap amunt pel carrer pavimentat que voreja el pati de l’escola Els Xiprers fins a la porta principal. Continuem per la pujada on el camí ja és de terra i passem una tanca que barra els pas dels vehicles. L’itinerari està molt ben senyalitzat, els primers metres seguim també les indicacions de can Cortés i el turó del Puig. Passem un primer trencall que indica a mà esquerra el veïnatge del Rectoret, però, continuem sense desviar-nos del camí. El camí planeja entre pins i alzines fins a la propera cruïlla de camins que ens indica la Budellera pel camí de la dreta que  baixa i on també hi trobem una tanca. Així que deixem el camí assolellat que puja cap al turó del Puig, can Cortés i la casa de colònies Sant Josep. El camí que agafem tampoc té una ombra molt espectacular, però, més endavant ens podem ombrar en uns bancs col·locats estratègicament sota uns avellaners. És en un altra cruïlla de pistes que indica la Budellera cap amunt i el Revolt de les monges cap avall. Només queda aquest tram de pujada perquè trobem l’opció, a pocs metres del racó de l’alzinar, d’agafar el camí de baix cap a la Budellera. Un camí més estret i envoltat de vegetació.

Font de la Budellera-camí de baix, parc de Collserola.

Font de la Budellera-camí de baix, parc de Collserola.

En pocs minuts un camí més ample i un tram de graons finals ens porten cap aquest indret enjardinat de començaments del segle XX de l’arquitecte francès J.C. Forestier. Ja ens podem refrescar a la font de la Budellera de la boca d’aquesta cara encastada a la paret.

Font de la Budellera, parc de Collserola.

Font de la Budellera, parc de Collserola.

Com a curiositat són dues les teories que es disputen l’origen del nom de la font. D’una banda, una  teoria fa referència a les propietats medicinals de l’aigua de la font que guaria problemes d’estomac, de budells. De l’altra, es diu que anys enrere hi havia a la vora de la font una casa on fabricaven cordes per a guitarres fetes de budells d’animals que havien d’estovar amb aigua abans de trenar-los. En tot cas, l’indret està format per tres terrasses molt amples. La terrassa inferior potser és la que es troba més ben conservada, amb un tram d’aigua canalitzada que circula pel mig d’unes escales que van a parar a un sortidor circular rodejat de bancs. La del mig és on es troba la font sota un porxo, al costat d’uns bancs i taules de pedra. I la terrassa superior sembla la més sol·licitada els dies assolellats… ja ho descobrireu. Finalment, hem trobat un raconet per menjar els macarrons.

3. Tibidabo;

Avió del Parc d'Atraccions del Tibidabo.

Avió del Parc d’Atraccions del Tibidabo.

El nostre camí continua fins al Tibidabo; el tram de la Budellera al Tibidabo també està força senyalitzat, no cal patir. Sortim de la Budellera per la terrassa superior i seguim, primer, les indicacions del Revolt de les monges, can Xuliu i can Mandó. Uns metres més avall, just quan passem les restes d’un pilar amb l’escut de la ciutat de Barcelona de tons blaus, un senyal ens marca la drecera cap al passeig dels Til·lers i la Torre de Collserola. Enfilem aquest corriol ombrejat fins a una cruïlla de camins i seguim el que assenyala el Tibidabo i la Torre de Collserola. El pendent és evident però el traçat ajuda a combatre la inclinació del terreny. I tot d’una apareixem a la carretera de Vallvidrera al Tibidabo (BV-1418). Continuem amunt, passem un seguit de finques, l’antiga biblioteca Almirall, l’aparcament del parc d’atraccions, un revolt més i ja hi som, a la muntanya del Tibidabo amb el parc d’atraccions com a emblema principal. El conjunt d’elements infantils no distreuen la petita senderista a demanar allò que en definitiva hem vingut a buscar, el gelat. A partir d’aquest moment, les distraccions es multipliquen i les opcions per baixar de la muntanya més o menys també; a peu, amb el funicular del Tibidabo o amb bus. Hem optat per agafar l’autobús de barri 111 que surt de la plaça del Tibidabo fins a l’estació del funicular de Vallvidrera Superior que ens baixa als FGC.

mapaBudellera2