Skip navigation

Oli, 61×38

image

Nom amb què és conegut el saxofonista de jazz nord-americà Joseph A. Henderson.
Lima, Ohio, 24 d’abril de 1937 — Nova York, 30 de juny de 2001
De formació musical universitària, tocà amb Sonny Stitt i amb una orquestra militar. Posteriorment dirigí un grup amb Kenny Dorham i arribà ràpidament a la fama en els grups de Horace Silver (1964-66) i Herbie Hancock (1969-70). A partir d’aleshores dirigí diversos grups. Tocà regularment amb Freddie Hubbard i altres instrumentistes en un estil d’improvisació dintre del jazz modern que influí molt en altres intèrprets del saxo tenor. Menys influït per John Coltrane que la majoria dels saxofonistes de la seva generació, aprengué l’estil de Sonny Rollins amb la música soul i d’Ornette Coleman amb el free jazz. També demostrà un altíssim nivell de domini de l’instrument.

Oli, 61×46

Eduard_ClarinetEduard Garcia, clarinetista de la

Claris Big Band

Principals mestres del clarinet a Europa

Lefèvre

Jean-Xavier Lefèvre (1763-1829) va viure a Paris en els turbulents anys de la Revolució francesa i les guerres napoleòniques. La seva manera de tocar era, sota la tradició francesa de Beer. A més de ser un notable solista, va tenir les millors posicions de la ciutat, incloent la de primer clarinet de l’Emperador.

Müller

Ivan Müller (1786-1854) va presentar el seu clarinet de tretze claus al Conservatori de París perquè el revisaren el 1812. Ell argumentava que aquest nou clarinet podia tocar en totes les tonalitats amb facilitat, ja que en el futur els instrumentistes només necessitarien un instrument.

Klosé

Hyacinthe Klosé (1808-1880). Klosé era compositor, luthier, clarinetista i professor de clarinet al Conservatori Superior de Paris. Com a músic, Klosé va ser segon clarinet al Théâtre Italien de Paris, darrere de Frédéric Berr primer i d’Iwan Müller després.

Oli, 65×54

Paco de Lucía

Francisco Sánchez Gómez, més conegut amb el nom artístic de Paco de Lucía, (Algesires 21 de desembre de 1947 – Playa del Carmen25 de febrer de 2014) fou un guitarrista andalús especialitzat en la música flamenca i la fusió d’aquesta amb el jazz.

Va néixer el 21 de desembre de 1947 a Algesiresprovíncia de Cadis. La seva mare, “Doña Lucía”, va influir molt en la vocació del seu fill, fins al punt d’adoptar el nom artístic amb el qual el coneixien al seu barri d’Algesires, “Paco, el de Lucía”.

El 1973 es va donar a conèixer amb el disc Fuente y cabal. Paco de Lucía es féu acompanyar ens aquells moments per percussionistes, la qual cosa donava un aire renovador a la música flamenca i l’allunyava del flamenc més clàssic. El 1976, amb el seu disc Almoraima, es va donar a conèixer internacionalment, homenatjant els clàssics, i passant a ser considerat un dels millors autors de flamenc, al costat de Camarón de la Isla, i considerat com un dels millors guitarristes de tots els temps.

El 14 de juliol de 2004 fou guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de les Arts.

Va morir a Mèxic el 25 de febrer de 2014 d’un infart de miocardi.

Oli, 61×46

Gerry Mulligan

http://www.youtube.com/watch?v=AMQD3Bv5ZG4

Joseph Gerald Mulligan (Nova York6 d’abril de 1927 – DarienConnecticut21 de gener de 1996) fou un saxofonista,pianista, arranjador i director d’orquestra estatunidenc.

Fou conegut artísticament com Gerry. Visqué part de la seva infància i la primera joventut a Filadèlfia, on estudià música, concretament, piano i composició. Treballà com a arranjador de peces per a emissores radiofòniques, mentre aprenia el saxòfon baríton i el clarinet, ja que estava interessat pel món del jazz. Després de tocar en alguns locals, el 1949 començà a col·laborar amb Miles Davis, per al qual compongué peces com Geru, Venus del Milo i Rocker, convertides avui en clàssics del gènere, labor que simultaniejà amb la seva participació com a saxofonista del grup (noneto) de Davis.

La seva fama aviat s’expandí en el món del jazz i això li permetia tocar junt a Stan Getz i George Wallington. El 1954 actuà en el Festival de París i el 1955 organitzà un sextet amb el que actuà dos anys. El 1956 crea la famosa Concert Jazz Band, un grup de 13 intèrprets que dirigí i per el qual va compondre diverses peces.

El 1971 la seva carrera donà un gir quan incorporà instruments electrònics als seus treballs, producte del qual fou el disc Age of steam, on adoptà el saxòfon soprano. Llavors dirigia un sextet que el considerava com un laboratori experimental, amb el que retornà a Europa el 1977.

En aquests anys també actuà junt a Charles Mingus i, el 1974, gravà amb el bandeonista argentí Astor Piazzola, i posteriorment ho feu amb el mateix MingusTheleonius Monk i Paul Desmond. El 1991 visità Espanya al front d’un quartet, i de nou retornà, l’any següent, amb la banda Re-Birth of The Cool.

Com a arranjador, Mulligan sentí preferència pels efectes contrapuntístics, amb tendència a dosificar els ritmes, a l’estil de Harry Carney, i com instrumentista va saber convertir el saxòfon, en les seves diverses variants, en solista.

La seva mort es produí a causa d’una afecció cancerosa que arrossegava des d’almenys dos anys.

Oli, 42×27

image

http://youtu.be/4VSCYGDTMp0

Nascuda a Barcelona, el 18 de juliol de 1995.

Va començar els seus estudis de violí a l’edat de 4 anys amb el professor Pablo Cortés. En l’edat d’11 anys va entrar el centre integrat Oriol Martorell. En el curs 2009-2010 va ser membre de l’orquestra d’Horta-Guinardó (JOHG). Al juny del 2010 va realitzar un curs a la JOSV (Jove orquestra del Vallés) amb el violinista Gilles Apap (director i solista). En les produccions dels anys 2011 i 2012 va ser concertino de la JONCA (Jove Orquestra de les Comarques Gironines). Des de l’any 2010 forma part del grup de Música Popular “Socarrel”, grup instrumental de la formació dels “Ballets de Catalunya”.

En l’actualitat forma part de la Sant Andreu Jazz Band, havent realitzat concerts al Teatre Grec, a festivals de Jazz de Barcelona, Girona, França, entre d’altres, i també amb la formació Joan Chamorro and Andrea Motis a la Sala Jamboree i al Palau de la Música Catalana, i cursa els estudis Superiors a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya).

Oli, 61×38

Aaron

Joan Carles Abelenda, aficionat i col.leccionista de jazz (de tot allò relacionat amb aquest àmbit musical com ara fotos, llibres, cd o lp…), ens congratula amb aquesta instantània del contrabaixista Aaron James a la Sala Jamboree.
FOTO: AARON JAMES, Foto del concert de Gregory Porter a la Sala Jamboree (Barcelona) a càrrec de Joan Carles Abelenda.
– Gregory Porter: Veu.
    – Yohsuke Sato: Saxo alt.
 – Chip Crawford: Piano.
         – Aaron James: Contrabaix.
        – Emanuel Harrold: Bateria.
                    Jamboree Jazz Club, Barcelona.
                    Jamboree Festival. 8 Novembre 2013

 

Oli, 61×38

China

Obra realitzada de la foto de Joan Carles Abelenda a Sala Jamboree

Escoltant China Moses un pot pensar que el talent musical deu ser genètic, doncs la sensibilitat, el feeling i les bones maneres d’aquesta cantant de jazz ens recorda la seva mare, la gran Dee Dee Bridgewater. Sigui genètic o après, si en el seu primer àlbum “This One’s For Dinah” vam descobriruna jazzwomen d’alt nivell, amb Crazy Blues es confirma que som davant d’una de les veus jazzístiques femenines més remarcables dels últims anys.

 http://jazzrecordings.blogspot.com.es/search/label/China%20Moses

Oli, 61×38

Ismael

 

Joan Carles Abelenda,  aficionat i col.leccionista de jazz (de tot allò relacionat amb aquest àmbit musical com ara fotos, llibres, cd o lp), comenta que entén aquesta música de forma passional.

Va ser col.laborador en el seu moment de Cuadernos de Jazz, de Tomajazz i de la recent desapareguda revista Jaç, i en l’actualidad col.labora en la revista digital JazzTK i la revista Más Jazz. També li apassiona la fotografia.

He tingut el privilegi de pintar alguna de les seves fotos com ara el pianista Ismael Dueñas del qual ens fa aquesta interessant ressenya:

“Ismael Dueñas tiene a sus espaldas una larga y extensa carrera discográfica como líder, así como una nutrida lista de colaboraciones en proyectos de diverso calado tanto a nivel artístico como musical. Estas inquietudes le han posibilitado desarrollar una carrera musical más allá de la estricta faceta de pianista de jazz.
Pianisme Il.lustrat se podría considerar una continuación, o mejor dicho incluso una evolución natural del su anterior trabajo musical, Jazz Ateu (Quadrant Records, 2010), al compartir algunos rasgos o elementos comunes en su ejecución, sonoridad y componentes creativos. Jazz Ateu partía de un estilo que se podría calificar de jazz moderno, mientras que por el contrario Pianisme Il.lustrat evoluciona hacia un estilo menos jazzístico, en donde se desarrolla un lenguaje musical más pautado y preconcebido, y en donde triunfa de una forma apabullante el lirismo y el gusto por la melodía sin ningún tipo de afección, sino tan sólo por una excelsa y consolidada melodía.”
Per llegir més…

Oli, 46×33

Joan Carles Abelenda,  aficionat col.leccionista de jazz i fotògraf també, va retratar l’artista de gospel el passat 5 d’abril de 2013 a la sala Barts de Barcelona.

Veure a : http://jazzrecordings.blogspot.com.es/search/label/Lizz%20Wright

Lizz Wright és una cantautora de jazz nord-americà . Va néixer a l’estat de Geòrgia , el seu pare va ser predicador i la seva mare cantava gospel a la missa. Té dos germans amb qui va formar un trio vocal que acompanyava el seu pare a l’església. Als 14 anys va aprendre a tocar sola el piano. Va assistir al Houston County High School , on va participar en grups corals i va rebre el premi nacional de cor. Va estudiar cant a la Geòrgia State Universityde Atlanta i més tard a Nova York i en Vancouver .

Oli, 41×27

Sentint plnament

El swing és un estil de jazz que va néixer durant la dècada dels ‘30 (els anys 1935-1945 són coneguts com “l’era del swing”) i que es caracteritza per un augment en la quantitat i varietat d’instruments utilitzats per formar les anomenades “Big Bands“, com, per exemple, les de Benny GoodmanGlenn MillerWoody HermanCount Basie o Duke Ellington.

El swing es va gestar al llarg dels anys 30, i cap al 1935 s’havia consolidat com a un estil dominant de la música popular als Estats Units i una part acceptada del vocabulari jazzístic, evolucionant des de l’anterior “sweet music”. Un event fonamental en la popularització del swing fou un concert de la banda de Benny Goodman realitzat al Carnegie Hall, a principis del 1938. Aquest concert, considerat un dels més importants en la història del jazz, va donar lloc com cap altre a la “swing fever”, tot un fenomen social que va quedar integrat a la història de la música nordamericana.

http://www.youtube.com/watch?v=hHMYhajNtNg