La meva parella

La meva parella, en Pau, li he posat aquest sobrenom, perquè per mi va ser això, la meva pau.

Va arribar en un moment de la meva vida, que necessitava el suport i el carinyo que durant anys vaig estar amb tanta carència.

Ell, no és perfecta, qui ho és? Ningú som perfectes, però puc dir amb el cor a la ma que ell és un bon amic, que m’estima com soc, que podem parlar de tot, que ha fet de pare dels meus fills, és un gran amant, sempre buscant que jo estigui bé, fer-me senti bé, escoltar-me quan jo només veia fuscó, ell va ser la meva llum quan tant necessitava d’amor i compressió.

Al juliol farem set anys que estem junts, durant aquests anys hem tingut moments de tot, i ens hem separat en diverses ocasions, ara en aquests moments ell viu a casa seva i jo a la meva, ens truquem diàriament, i ens expliquem el que ens preocupa o bé només el fet de saber que tant l’un com l’altre esta bé.

Creiem que ara el fet de que ell no visqui amb mi, ha sigut una oportunitat de saber que ens estimem de veritat, però que la convivència és molt fotuda. I així mantenim el nostre amor durant els caps de setmana.

Em fa l’amor amb tota la passió i desig de quan vàrem començar. És estrany que haguem de viure separats per tornar a recuperar allò tan especial de l’espurna dels enamorats.

Per mi és un confident, és un home de ment oberta, li puc parlar de tot, sincerament, sense punts suspensius.

Els meus fills eren petits quan varem començar la nostra relació, i se’ls estima com si fossin d’ell, i els nens per igual.

Sempre he pensat que jo amb la seva situació, no hagués tingut tanta paciència, i a la més mínima hagués volat, però ell no, l’amor que sent per mi és tan gran que sobrepassar tot el demes.

És dos anys més jove que jo, sense fills, (una mica masclista), li hagués agradat tenir una família, però les parelles que va tenir, no van ser les adequades per formar una, i em va conèixer a mi, separada amb dos fills petits.

Hem viscut junts casi bé 6 anys, dia a dia al meu costat i al dels nens, va haver-hi un temps que em va demanar de tenir un fill junts, però jo no vaig sentir-me amb força per pujar un altre fill, li vaig dir que comprenia la seva necessitat de ser pare, i que si trobava a una altre noia que el fes feliç per poder forma una família, que marxes, mai li retingut al meu costat, sempre he sigut molt clara, i conseqüent.

L’ultima conversa que varem tenir referent als fills, em va dir que ell va prendre la decisió de no tenir fills, que en tenia dos, els meus, que eren com si fossin d’ell.

Ara estem molt bé, ens estimen,i volem que lo nostre funcioni, i sabem com pot funcionar, només cal posar-ho en pràctica i cuidar el nostre amor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *