La Timba de Santa Bàrbara

Antecedents

La primera notícia sobre l’indret apareix a la Fitació de la Vila de l’Arboç, de l’any 1316 i recollida al Llibre Vermell de l’Arboç (1991). Aquest document cita que el terme passa per: parietem grossum qui est iuxta devesiam Bertrandi de Castelleto usque ad fitam que est. Existeix una nota manuscrita del copista, probablement del segle XVI, que especifica: La paret o marge de la devesa de Santa Barbara.

Tanmateix, els primers testimonis sobre l’existència del jaciment arqueològic del Planot de la Timba Sta. Bàrbara són de la mà de Martí Grivé al 1934, que cita l’existència de ceràmica a la zona (Grivé, 1934). Més endavant, l’arqueòleg vilanoví Albert Ferrer, cita el jaciment a la seva obra publicada al 1947: Se observan, asimismo, ciertos amontonamientos de piedras, que posiblemente proceden de derruídas construcciones. El lugar era ideal para el establecimiento de un poblado, pues, además de ocupar una posición muy ventajosa y de hallarse rodeada de una fértil campiña, al pie de la ladera septentrional del monte hay la Fuente del Saboya, donde sus moradores podrían proveerse de agua (Ferrer, 1947).

Posteriorment va ser visitat per arqueòlegs i afeccionats de la comarca. Al 1960, l’arqueòleg Pere Giró esmenta la presència de ceràmica, les restes d’una muralla i de diverses torres situades a la part més vulnerable del recinte (Ferrer, 1947: 37). Xavier Virella, al 1983, cita la presència d’abundants fragments de ceràmica a mà que constitueixen el 56% del total de fragments de ceràmica recollits, la resta és ceràmica ibèrica. També recull materials lítics com algunes ascles de sílex, un percutor i un fragment de molí (Virella, 1983). Aquest autor considera el Planot de la Timba de Sta. Bàrbara com el més antic poblat ibèric de la zona.

A partir de la dècada del 1990 són diverses les publicacions que esmenten la presència de ceràmica fenícia al jaciment. Entre aquestes podem comentar la publicació del 1990, per part d’A. Alaminos, M. Ojuel, J. Santacana i J. Sanmartí; els quals comparen la Timba de Sta. Bàrbara amb el jaciment d’Aldovesta (Benifallet, Baix Ebre). L’any 1991, es publica a la Miscel·lània Penedesenca, de l’Institut d’Estudis Penedesencs, l’existència de ceràmica fenícia al jaciment de Sta. Bàrbara/El Planot, que datarien l’assentament entre l’ibèric antic i l’ibèric final (Cebrià, Ribé i Senabre, 1991).

Durant l’actualització de la Carta Arqueològica, l’any 2002, es va observar la presència de material ceràmic en superfície, corresponent a ceràmica a mà (entre la que destaca un fragment amb cordó digitat) i ceràmica ibèrica comuna al cim del turó. També es va identificar ceràmica ibèrica al vessant nord-oest del mateix. Tot el turó és ple d’estructures en pedra seca molt deteriorades i cobertes d’abundant vegetació que semblen construccions relacionades amb activitats agrícoles. Algunes d’aquestes estructures poden correspondre a la muralla i les possibles torres esmentades per la bibliografia.

Bibliografia citada

ALAMINOS, Antonia; OJUEL, Maria; SANMARTÍ, Joan; SANTACANA, Joan (1990): “Algunas observaciones sobre el comercio colonial en la costa central y meridional de Catalunya en época arcaica”. En La presencia de material etrusco en la Península Ibérica. Barcelona: Universitat de Barcelona; p. 275-294.

ALMAGRO BASCH, Martín; SERRA RÀFOLS, Josep; COLOMINAS ROCA, Josep (1945): Carta arqueológica de España. Madrid: CSIC Instituto Diego Velázquez. 101 pàgines.

CEBRIÀ, Artur; RIBÉ, Genís, SENABRE, Rosa Maria (1991): “L’arqueologia al Penedès: l’estat de la qüestió als anys 90”. Miscel·lània Penedesenca, núm. 15; p. 37-135.

CANELLAS, Beatriz; CONDE, Rafael (1991). El Llibre Vermell de l’Arboç. Tarragona: Diputació de Tarragona. 199 pàgines.

FERRER, Albert (1947): “El poblamiento ibérico del Panadés y extensiones”. Barcelona: Ampurias IX-X. 278 pàgines.

GRIVÉ, Martí (1934): Els ibers al Penedès. Vilafranca del Penedès: Butlletí del Centre Excursionista Vilafranquí, núm. 36.

VIRELLA, Xavier (1983): Catàleg arqueològic de Castellet i la Gornal. Vilafranca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs, núm. 21. 120 pàgines.