L’ametlla

     L’ametlla o ametla -del llatí amygdăla- és el fruit de l’ametller (o ametler). És una fruita seca de setembre. Ja ho diu la dita: Pel setembre, a collir ametlles!

ametlla2

“Gel qui crema les amel·les com son en flor”. Ramon Llull, Arbre de la Ciència (s. XIII)

     La forma *amel·la* que apareix en l’Arbre de la Ciència és un arcaisme. *Armela*, tal com ho diem a l’Horta o *metla*, com diuen a Mallorca, són localismes o varietats dialectals i, per tant, no són formes normatives.

   Normatives són ametlla i ametla. Així doncs, TL i TLL sempre s’escriuen dins de la paraula. Exemples: guatlla (o guatla), espatlla (o espatla), motlle (o motle), ratlla, bitllet, butlletí, enrotllar…

      Ara bé, quant a la pronúncia, la primera consonant se sol assimilar a la segona, la qual es pronuncia geminada. Això vol dir que la T s’emmudeix, la LL es duplica i la L es fa L·L.

     Dites i refranys
  • Avellanes, ametlles i figues són bones amigues.
  • Ser de l’ametlla amarga: Ser, algú, de mala classe.
  • Santa Magdalena, deu-nos l’ametlla plena, de bessó granat; olives i figues, i bones espigues!
  • Per l’Ascensió, ni ametlles ni ametlló!. L’ametlló (o ametló), a més de l’ametlla tendra, és l’ametlla escaldada, pelada i triturada, usada en pastisseria.
  • No morirà de suc (o de llet) d’ametlles!: Ho diuen de qui és mala persona.
          AmetllART

     L’arc d’ametlla, de punta d’ametlla o ogival és l’arc apuntat, típic de l’art gòtic i l’ametlla mística (màndorla) és l’ornament de forma el·líptica que encercla algunes imatges religioses, característic de l’art romànic.

ametles

     A partir de les ametlles mòltes, s’extrau l’oli i la llet d’ametlles.


    Cal distingir entre mòlt i molt (i tota la seua flexió: mòlta, mòltes, mòlts i molta, moltes, molts). Amb accent és el participi del verb moldre. Sense, pot ser adjectiu (molta calor), pronom (molts no ho veuen) o adverbi (m’ha agradat molt).


Sabies que en època de Francesc Eiximenis, segle XIV, l’arròs amb llet (anomenat “menjar blanc”) s’elaborava amb arròs, sucre i llet d’ametlles?

Parauletes: Marraixa

Marraixa, marranxa, marratxa, almarratxa, morratxa, borratxa… Hi ha moltes formes d’anomenar allò que coneixem com a garrafa, i totes tenen les seues particularitats i un origen comú, el mot àrab “maraxxa”.

    La marraixa és una botella ampla, de coll curt, habitualment revestida de vímets o d’espart, per a protegir-la dels colps. És a dir, marraixa, sinònim de garrafa.

marraixa1

    El diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll, en la seua primera entrada, la defineix com “el recipient de terrissa o de metall, de forma aproximadament cilíndrica amb dos brocs i una ansa a la part superior, que serveix per a tenir aigua fresca”. És a dir, marraixa com a sinònim de botija.

     D’acord amb Rodamots, borratxo, potser, prové de borratxa (bóta per al vi), la qual, al seu torn, també, potser prové de morratxa (de morro), recipient de vidre de diferents brocs (becs); això és, el porró.

   Amb la botija, la borratxa (bóta) i la morratxa (porró) bevem al gallet.


Convé recordar la diferència entre bota i bóta. La primera és una forma verbal (del verb botar) i un tipus de calcer, mentre que la segona és el recipient.


   També existia el Ball de la Marraixa, tradicional del Rosselló, en què els xics banyaven amb una marraixa d’aigua d’olor les xiques amb qui volien ballar.

   Per tant, MARRAIXA és una paraula ben viva en algunes comarques valencianes, com és el cas de la Ribera. Fins i tot, hi ha una frase feta que diu: “Puja, baixa, i toca la marraixa” amb diferents significats, des de no traure’s la pasta dels dits o no acabar de fer una cosa fins a no parar en torreta.


Parlant de recipients… Sabíeu que la cantimplora es diu així perquè el líquid del seu interior canta i plora?


 

 

Bon dia!

 

   Diuen que després de la tempesta, arriba la calma. Aquest blog naix l’endemà del “Jo vaig sobreviure a les pluges del dimarts 13 de setembre de 2016”- com diu Carlos Laullón, el creador, l’ideòleg i l’amo del blog Los ojos de mirar, en què jo col·labore. Així que, com que ho puc contar, ho contaré per ací i per allà.  I tocaré ferro, per si de cas!

Bon dia1

    Diuen, també, que el que no s’usa, s’anquilosa, es rovella, es fa malbé, s’envellix abans d’hora i, fins i tot, pot arribar a desaparéixer.

     És el cas de la nostra llengua. Una llengua viva, bonica, sonora, amb un sentit de l’humor molt especial; però que es parla poc i, per tant, cal impulsar i promoure el seu ús.

  Usa la llengua! Perquè el que no s’usa, s’anquilosa!

(Màxima aplicable a tot, ehem…)

Bondia2

Marraixa, any 1950