Per Nadal, torrons!

        El dia de Nadal és el 25 de desembre, però Nadal fa referència a totes les festes nadalenques, el 6 de gener inclòs!

Abans de posar-nos a cantar nadales i a muntar arbres i betlems, cal dir que el dia 21 de desembre, a les 10.44h, es va produir el solstici d’hivern, que féu que canviàrem d’estació i marcà el pas de la tardor a l’hivern.

I ara sí, ara ve Nadal

Decoració nadalenca a la plaça de l’Ermita de Picassent

El 22 és el dia de la loteria, de la grossa de Nadal. El dia 24 és la Nit de Nadal (ni *nochebuena*, ni *la nit bona*), el 25 ens donem les estrenes, el 26 és el segon dia de Nadal o Sant Esteve.

El menjar típic és el ‘putxero’ o l’olla de Nadal.

La nit del 31 de desembre és la nit de Cap d’Any (i no *la nit vella*) i el dia 1 de gener és Cap d’Any.

RAÏM

El 5 de gener toca la típica cavalcada dels Reis d’Orient i unes hores més tard serà la nit de Reis. A l’endemà, el dia de Reis, és costum menjar-se el tortell (i no el *roscó*). Recordeu que a qui li ix la fava, li toca pagar-lo! 😛

TORTELL DE REIS

Dites i refranys de Nadal
  • Per Nadal, torrons!
  • Ara ve Nadal, menjarem torrons, i amb una guitarra cantarem cançons
  • Durar de Nadal a Sant Esteve: Durar molt poc
  • Neus per Nadal, salut per tot l’any
  • A Nadal al foc i a Pasqua al joc!
  • A Cap d’Any comença l’any

I si en vols més, para el cabàs! Ací teniu més vocabulari de les festes nadalenques.

La garrofera

     La garrofera sempre ha format part del paisatge mediterrani i és un arbre que necessita ben poca atenció, ja que s’adapta perfectament a les nostres característiques metereològiques.

D’acord amb el Diccionari Normatiu Valencià, la garrofera (o el garrofer) és l’arbre perennifoli (Ceratonia siliqua), de fulles persistents i paripinnades, el fruit del qual és la garrofa.

garrofera

Què et penses que què vaig fer
ni què et penses que faig ara
dormint sota el garrofer
amb la guitarra abraçada.

(Enric Casasses. Sota el garrofer)

Fins ara, la garrofa havia servit per donar de menjar al bestiar, però estan tornant a impulsar-la en termes culinaris, sobretot, en rebosteria. A més a més, cal recordar que durant la guerra civil i la postguerra, la xocolata de garrofa era un aliment habitual.

garrofa

Hi ha fesols de garrofa (el garrofó que es posa a la paella) i frases fetes amb garrofes:

  • Guanyar-se les garrofes. Treballar per a viure.
  • Parar-se la garrofa (a algú). Entravessar-se-li el menjar.
  • Passar la garrofa. Passar una mala situació, passar-ho malament.

Notícia sobre el projecte Garrofa viva

La vela llatina

Quan sentim parlar de l’Albufera ens ve al cap la imatge del nostre llac i les seues barques típiques sobre l’aigua, acaronant-la, o amarrades al port. Una estampa bellíssima.

12112011_785138831608713_4206086732631480917_n

barques

La gent més gran, a més, recordarà la famosa parella formada per Tonet i Neleta de la sèrie televisiva Cañas y barro, basada en la novel·la del mateix títol de Blasco Ibáñez.

La vela llatina és un tipus de vela, triangular, usada en embarcacions lleugeres d’origen mediterrani. Actualment, rep el nom de les regates que tenen lloc al bell mig de l’Albufera.

c8e02747c75ff7215ee56e71bcb12671resrelease4_q3

La lenta majestat de l’albufera… V. A. Estellés

I, des del dia 4 de novembre de 2016, juntament amb la pesca tradicional, és BIC (Bé d’interés cultural).

603338_248295555293046_1967228079_n

Enhorabona!

Tots Sants

Tots Sants (l’1 de novembre) i el Dia de les ànimes o dels difunts (el 2 de novembre) tenen els mateix origen, el SAMHAIN de la cultura celta. El cristianisme el va readaptar les seues tradicions, les quals tots coneixem: portar flors al cementeri.

En valencià s’escriu Tots Sants i en castellà, Todos los santos. Per tant, no direm “Tots els Sants”.

Dites de Tots Sants
  • Per Tots Sants, castanyes i caragols amb banyes
  • Per Tots Sants, capes i mocadors grans
  • Entre Tots Sants i Nadal, pluja i vent fan molt de mal
Costums i tradicions

A les escoles, tot coincidint amb l’època de castanyes i d’altres fruites de tardor, se celebra la tradicional Castanyada.

De tota la vida que la nit de Tots Sants (31 d’octubre) a les nostres llars s’encenien candeletes (anomenades també “palometes” o “animetes”) per tal de guiar les ànimes dels difunts cap al cel.

candeletes

Foto: Oficina de Promoció del Valencià (Ajuntament de Xirivella)

No obstant això, des de fa uns anys ha entrat amb força Halloween, festa anglosaxona que, curiosament, té les mateixes arrels celtes. El nostre Halloween es diu Tots Sants.

Gastronomia

Les castanyes, les carabasses i els moniatos torrats.

picsart_1477750684664

Els dolços típics són els ossets de sant, fets amb ametlla mòlta i sucre. També, els panellets i d’altres figures més innovadores.

20161029_193340-01

Ossos de sant i figuretes amb forma de carabassa


OS amb o oberta és la part de l’esquelet i ÓS amb o tancada és el mamífer (ós panda).


Sabies que… La Fira de Tots Sants de Cocentaina es fa des de l’any 1346?

La magrana

La magrana (del llatí “mala grana” i en castellà, “granada”) és el fuit del magraner i  una fruita de tardor, de principis d’octubre. Ja ho diu la dita: Per sant Francesc, magranes! Cada vegada es fa més visible en la cuina, en plats com les ensalades i si, a més, es prepara amb sucre i mistela, són unes postres boníssimes.

magrana1

…com aquesta flor roja al magraner que s’exalta amb el raig de sol que sotja (Joan Margarit, “L’ombra de l’altre mar”)

També és el nom que rep un dels balls típics de la festa del Corpus a València.

Dites i frases fetes
  • Any de magranes, any de blat
  • Tindre cara de pomes (o de magranetes) agres
  • Dels colors, la grana i de les fruites, la magrana
  • Si et vols morir, menja magrana i vés-te’n a dormir!
  • Tindre el cap com una magrana (tindre poc de trellat)
  • Roig com una magrana

magrana2

Simbologia

La magrana és la fruita de l’amor i la passió. Shakespeare inclou un magraner en la seua obra Romeu i Julieta.

Lorca, en la Canción oriental, qualifica la magrana com a llum de vida i de fertilitat.

La magrana és sensualitat, erotisme i sexualitat.

magrana3

Els teus llavis. La fruita. La magrana…

(Bruixa de dol, Maria Mercè Marçal)

El 9 d’Octubre

  El 9 d’octubre és la festa grossa dels valencians. Molts pobles ho celebren amb actes diversos i focs d’artifici. A València fan processons cíviques, moros i cristians… I en tots es fa la tradicional Mocadorada.

     Què diu la història?

    El 9 d’octubre se celebra la conquesta de València. L’any 1238, el rei Jaume I “el Conqueridor” i tot el seu seguici entraren a la ciutat de València. Havien aconseguit la victòria després de grans i llargues batalles.

    Conta el conte de la Història de Picassent que…

    …Jaume I arribà a Espioca quan anava cap a València. En la torre havia de tindre lloc una batalla amb les forces musulmanes, però l’últim rei moro de València no es presentà al combat. —Hi ha referències escrites sobre la nostra torre de guaita en el Llibre dels fets o Crònica de Jaume I (1233) i en el Llibre del Repartiment (1238).

JaumeI


Conte és la historieta o narració. Comte és el càrrec nobiliari (en femení, comtessa). Compte és el càlcul i també forma part del crit d’atenció, Vés amb compte! O, simplement, compte! (*Ull!* és incorrecte)


       Què diu la llegenda?

     El poble valencià va rebre la comitiva amb goig i alegria, i els va donar -com a ofrena- les fruites i verdures de l’horta, cultivades i collides per ells mateixos i embolicades en un mocador.

picsart_1475483906620

      La mocadorada

    Així doncs, la mocadorada (anomenada popularment mocaorà) s’ha convertit en la festa dels enamorats valencians que se celebra el 9 d’octubre, sant Donís. Els dolços típics, de massapà, tenen forma d’hortalisses i fruites, com també de piuleta i tronador, característics del món de la pirotècnia.

    Trau la llengua, el programa de la desapareguda televisió valenciana, va dedicar un capítol al 9 d’octubre. Ací el teniu!

Trau la llengua: El 9 d’octubre


Sabíeu que, a més de conqueridor, el rei en Jaume fou el descobridor de la sopa d’all?


L’ametlla

     L’ametlla o ametla -del llatí amygdăla- és el fruit de l’ametller (o ametler). És una fruita seca de setembre. Ja ho diu la dita: Pel setembre, a collir ametlles!

ametlla2

“Gel qui crema les amel·les com son en flor”. Ramon Llull, Arbre de la Ciència (s. XIII)

     La forma *amel·la* que apareix en l’Arbre de la Ciència és un arcaisme. *Armela*, tal com ho diem a l’Horta o *metla*, com diuen a Mallorca, són localismes o varietats dialectals i, per tant, no són formes normatives.

   Normatives són ametlla i ametla. Així doncs, TL i TLL sempre s’escriuen dins de la paraula. Exemples: guatlla (o guatla), espatlla (o espatla), motlle (o motle), ratlla, bitllet, butlletí, enrotllar…

      Ara bé, quant a la pronúncia, la primera consonant se sol assimilar a la segona, la qual es pronuncia geminada. Això vol dir que la T s’emmudeix, la LL es duplica i la L es fa L·L.

     Dites i refranys
  • Avellanes, ametlles i figues són bones amigues.
  • Ser de l’ametlla amarga: Ser, algú, de mala classe.
  • Santa Magdalena, deu-nos l’ametlla plena, de bessó granat; olives i figues, i bones espigues!
  • Per l’Ascensió, ni ametlles ni ametlló!. L’ametlló (o ametló), a més de l’ametlla tendra, és l’ametlla escaldada, pelada i triturada, usada en pastisseria.
  • No morirà de suc (o de llet) d’ametlles!: Ho diuen de qui és mala persona.
          AmetllART

     L’arc d’ametlla, de punta d’ametlla o ogival és l’arc apuntat, típic de l’art gòtic i l’ametlla mística (màndorla) és l’ornament de forma el·líptica que encercla algunes imatges religioses, característic de l’art romànic.

ametles

     A partir de les ametlles mòltes, s’extrau l’oli i la llet d’ametlles.


    Cal distingir entre mòlt i molt (i tota la seua flexió: mòlta, mòltes, mòlts i molta, moltes, molts). Amb accent és el participi del verb moldre. Sense, pot ser adjectiu (molta calor), pronom (molts no ho veuen) o adverbi (m’ha agradat molt).


Sabies que en època de Francesc Eiximenis, segle XIV, l’arròs amb llet (anomenat “menjar blanc”) s’elaborava amb arròs, sucre i llet d’ametlles?

Parauletes: Marraixa

Marraixa, marranxa, marratxa, almarratxa, morratxa, borratxa… Hi ha moltes formes d’anomenar allò que coneixem com a garrafa, i totes tenen les seues particularitats i un origen comú, el mot àrab “maraxxa”.

    La marraixa és una botella ampla, de coll curt, habitualment revestida de vímets o d’espart, per a protegir-la dels colps. És a dir, marraixa, sinònim de garrafa.

marraixa1

    El diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll, en la seua primera entrada, la defineix com “el recipient de terrissa o de metall, de forma aproximadament cilíndrica amb dos brocs i una ansa a la part superior, que serveix per a tenir aigua fresca”. És a dir, marraixa com a sinònim de botija.

     D’acord amb Rodamots, borratxo, potser, prové de borratxa (bóta per al vi), la qual, al seu torn, també, potser prové de morratxa (de morro), recipient de vidre de diferents brocs (becs); això és, el porró.

   Amb la botija, la borratxa (bóta) i la morratxa (porró) bevem al gallet.


Convé recordar la diferència entre bota i bóta. La primera és una forma verbal (del verb botar) i un tipus de calcer, mentre que la segona és el recipient.


   També existia el Ball de la Marraixa, tradicional del Rosselló, en què els xics banyaven amb una marraixa d’aigua d’olor les xiques amb qui volien ballar.

   Per tant, MARRAIXA és una paraula ben viva en algunes comarques valencianes, com és el cas de la Ribera. Fins i tot, hi ha una frase feta que diu: “Puja, baixa, i toca la marraixa” amb diferents significats, des de no traure’s la pasta dels dits o no acabar de fer una cosa fins a no parar en torreta.


Parlant de recipients… Sabíeu que la cantimplora es diu així perquè el líquid del seu interior canta i plora?


 

 

Bon dia!

 

   Diuen que després de la tempesta, arriba la calma. Aquest blog naix l’endemà del “Jo vaig sobreviure a les pluges del dimarts 13 de setembre de 2016”- com diu Carlos Laullón, el creador, l’ideòleg i l’amo del blog Los ojos de mirar, en què jo col·labore. Així que, com que ho puc contar, ho contaré per ací i per allà.  I tocaré ferro, per si de cas!

Bon dia1

    Diuen, també, que el que no s’usa, s’anquilosa, es rovella, es fa malbé, s’envellix abans d’hora i, fins i tot, pot arribar a desaparéixer.

     És el cas de la nostra llengua. Una llengua viva, bonica, sonora, amb un sentit de l’humor molt especial; però que es parla poc i, per tant, cal impulsar i promoure el seu ús.

  Usa la llengua! Perquè el que no s’usa, s’anquilosa!

(Màxima aplicable a tot, ehem…)

Bondia2

Marraixa, any 1950