M’agrada el cine, però no sóc el cinèfil que m’agradaria ser. Conscient d’això, miro d’anar visionant les pel·lícules que crec que hauria d’haver vist i anar omplint així les nombroses llacunes que tinc com a espectador. Això no obstant, el western és un gènere que tinc tan eixut com el mar d’Aral. I és que acostumo a no perdre-me’n cap, encara que sigui a costa de pagar la penyora d’empassar-me alguns films que en acabat no puc evitar de pensar com és que sóc tan generós a l’hora de perdre el temps. Si ara ho sabeu, però, és perquè us n’he fet confidència, ja que evito de deixar-ne constància al blog i n’esmerço l’espai amb aquells que són, d’una manera o altra, dignes d’interès. És el cas de Dead man, la pel·lícula del far west que Jim Jarmusch (Cuyahoga Falls, 1953) va rodar en 1995.

Rere descobrir, fa molts anys, aquest director d’Ohio, a Sota el pes de la llei (1986), i haver-lo seguit a Mistery Train (1989) i a La nit a la Terra (1991) -amb un episodi memorable protagonitzat pel gran còmic italià Roberto Begnini que no em canso de revisar en versió original-, vaig incorporar Dead Man a la llista de feines pendents. I no és pas que no la visionés quan tocava, sinó que ho vaig fer un vespre de Nadal al cine Verdi, després d’una sobretaula regada amb dosis de xampany incompatibles amb la lectura de subtítols en castellà. Sent així, que aprofitant l’avinentesa que la passaven no fa gaire setmanes pel canal Sundance tv, vaig gravar-la i una tarda de droperia vaig arrepapar-me en un butaca reclinable, preparat per a una sessió de gimnàstica ocular per culpa de la versió original en anglès, però amb la tranquil·litat de l’aval cinematogràfic underground d’en Robert (Redford).

El western de Jarmusch és un film que un pot qualificar de fantàstic, tant pel que fa al gènere com als resultats. Esclar que sempre hi haurà qui el pot trobar avorrit, perquè té un ritme narratiu peculiar. A mi, en canvi, la pel·lícula em va semblar extraordinària, per diversos conceptes: el convincent treball del duet protagonista (els polifacètics Johnny Deep i Gary Farmer), la desfilada de primers actors i músics de prestigi, aquí en papers secundaris (John Hurt, Robert Mitchum, Lance Eriksen, Gabriel Byrne, Steve Buscemi, Iggy Pop i Billy Bob Thorton); la banda sonora de Neil Young; l’extraordinària fotografia amb blanc i negre; i un argument sòlid: la fugida de William Blake, comptable de Cleveland, ajudat per l’indi Ningú, culte i viatjat, que el confon (o no, aneu a saber) amb l’esperit del poeta homònim, a través de boscos d’avets i bedolls de les Rocalloses, encalçat per caçadors de recompenses, a sou de l’amo de l’empresa metal·lúrgica que li havia de donar feina i que resulta ser el pare d’un enze que l’oficinista havia liquidat per un afer de faldilles.

I per acabar-ho de reblar, tenen interès les citacions corresponents a poemes de William Blake, tal com consta a l’article sobre la pel·lícula a la Viquipèdia (jo haig de reconèixer total ignorància pel que fa a l’obra d’aquest poeta anglès dels segles XVII-XVIII), com és ara aquesta, de significat, al meu parer, discutible: “Mai l’àguila no ha perdut temps aprenent del corb.” Rumieu-hi. Jo fa dies que li dono voltes.