Un dels darrers polítics de pujar al carro d’aquells que no es cansen mai de repetir, amb la mateixa tossuderia de les bèsties que l’arrosseguen, que a Catalunya hi ha una fractura social, ha estat l’actual ministre d’Afers Exteriors, Josep / José (segons convingui) Borrell Fontelles (la Pobla de Segur, 1947). Rere bramar per la necessitat de desinfectar Catalunya del virus independentista, en el parlament de cloenda d’una manifestació convocada fa uns mesos a Barcelona per la plataforma unionista d’extrema dreta Sociedad Civil Catalana, Borrell s’ha despenjat ara tot dient que Catalunya és al caire de l’enfrontament civil. Com que el flamant ministre socialista va pronunciar l’extravagant sentència en llengua castellana, un idioma que domina més bé que el català, va fer servir l’adverbi al borde, una paraula de caràcter polisèmic a tenir ben en compte. Com que fins i tot ell, en aquella entrevista José Borrell, devia trobar massa exagerat allò que es podia entendre del que havia dit, va córrer a matisar -hi ha polítics que sempre tenen aquella necessitat de fer un o altre matís- que no es referia pas a una guerra convencional, cosa que em va tranquil·litzar d’allò més.

Arran d’aquest últim estirabot, vull insistir un cop més sobre el tema en qüestió, amb la seguretat que si em diuen pesat mai no ho arribaré a ser tant com aquests personatges obstinats a repetir la cançó de l’enfadós, fins emular els rucs del carro d’opinió (en realitat de manipulació) amb què viatgen. En democràcia, fer creure a la gent que defensar una determinada idea política pot ser causa de fractura social entre la població, ensems que es fa tot el possible per obrir-hi l’esvoranc, és fer trampa. I qui fa trampa no respecta el marc democràtic amb la pretesa defensa del qual s’omple la boca. Qui fa això, em fa dubtar del seu compromís amb la democràcia. La seva adhesió és inquebrantable, però a d’altra mena de valors.

Una de les comeses dels polítics democràtics és la de fer pedagogia entre la població i treballar per afermar-hi la creença que la discrepància política és quelcom consubstancial amb la democràcia. Els nostres representants tenen l’obligació ètica indefugible de transmetre la tolerància que fa que ningú no es cregui amb el dret d’ofendre’s davant opinions contraposades a la seva manera de pensar. D’una asèpsia com aquesta, en traurà profit tothom. Altrament, la nostra democràcia continuarà malalta, infectada pel virus de la intolerància. I aquest si que és perillós, senyor Borrell.