MOSSÈN MANEFLA REMAINS (12). Disposo de diverses llibretes, tot i que no acostumo a comprar-ne, sinó que faig servir les que em regalen (hi ha gent a la família que sap que és un objecte que aprecio) i reutilitzo, també, les que hom abandona a mig emplenar. És per això, que en tinc de tota mena, de tapes dures o toves, amb nombre de fulls variable, relligades, amb grapes o, el més sovint, amb una espiral, amb paper quadriculat, ratllat o en blanc (i fins i tot de colors), de grandàries que minven del DIN-A3 a l’octau, seguint la proporció de l’arrel quadrada de 2 (per cada unitat d’amplada, 1,14 de llargària), tot i que la meva mentalitat inclusiva em permet d’acceptar totes les que escapen d’aquest cànon establert. Les llibretes, les entaforo en un calaix del despatx de casa i les vaig fent servir, com no pot ser altrament, en funció de les meves necessitats, que fonamentalment són les següents: una per a casa, amb preferència de dimensió mitjana, que situo prop de la butaca abatible de les becaines, i una altra per sortir al carrer, d’obligada mida en octau, ja que viatja en una butxaca.

Hi apunto tot allò que se m’acut, sense cap filtratge, des d’una insignificant frase curta a textos elaborats i amb més contingut, per tal de donar-los forma definitiva quan sigui arribat el moment. Del que es tracta és d’evitar que una falla de memòria em faci una mala passada. Que oblidi quelcom d’interessant o la manera de dir-ho. Jo sóc d’aquells que pateixen per si no sóc capaç de recordar allò que en un moment donat em ve al pensament, fins al punt que he sortit del llit a mig dormir per escriure quelcom i tornar-hi encabat. Cada cosa l’apunto en un full diferent de la llibreta, procediment que m’informa de manera molt efectiva de les possibilitats que cada anotació té de créixer. I quan unes determinades notes esdevenen un text a l’ordinador, arrenco el full i l’estripo sense miraments, No en guardo cap, perquè em sembla la millor manera de saber quina feina hi ha pendent i de mantenir l’ordre al dia. Això fa que les llibretes tinguin un gruix minvant, fins a quedar-se sense fulls.

Ara mateix, sóc davant d’una d’aquestes llibretes que ja són a les acaballes. Només li queden cinc fulls (n’havia arribat a tenir uns vuitanta) per a què li cantin les absoltes. L’obro pel darrere i hi trobo les anotacions fetes arran d’un d’aquests entreteniments pseudolingüístics que es proposen al féisbuc. Va de substituir un mot del títol d’una pel·lícula pel substantiu pepino (el joc és en castellà, cosa lògica atès l’escàs nombre de cintes doblades en llengua catalana). No hi vaig participar, però us confesso que vaig mirar de tocar tots els gèneres: Solo ante el pepino (western), El pepino más largo (bèl·lica), El pepino de Brian (comèdia), Pepino perfecto (lladres i serenos), Los pepinos inocentes (drama), El pepino del rei (historicobiogràfica)… No us vull atribolar més, però sapigueu que vaig arribar a posar-me fins i tot amb els subgèneres: El pepino tenía un precio (espagueti western) i El gran pepino (trhiller còmic). Girem pàgina, doncs.

Passats dos fulls sense cap anotació, arribo en un d’encapçalat per la paraula Ciudadanos i recordo que haig de dir quatre coses ben dites d’aquest partit ultranacionalista espanyol, però vet aquí que se’m fa molt costa amunt. Així que torno a girar full i em topo amb els gitanos. Hi comprovo que n’he tractat uns quants a través de la meva feina de mestre, que tinc coses a dir-ne i que no em fa gens de mandra. No serà gens difícil triar, doncs. I és que els gitanos em cauen bé. Què voleu que us digui… No dec ser xenòfob, jo. Així que aviat m’hi posaré i redactaré un altre post per a aquesta segona carpeta de records de Mossèn Manefla. M’ocuparé, doncs, dels gitanos.