Fa força temps que recomano de no anar amb presses pel que fa al procés d’independència de Catalunya. Ho dic des del profund convenciment que els esdeveniments polítics que es van succeint i el full de ruta a seguir així ho aconsellen. I és que hi ha una raó de pes per no posar el carro davant dels bous: la demografia està de part nostra i cada any que passa som més els indepes sediciosos, disposats a votar a favor que Catalunya se separi d’Espanya i es converteixi en un nou estat d’Europa.

Una llambregada al gràfic que mostra el repartiment del vot independentista per grups d’edat, publicat en 2016 a ElNacional.cat, deixa clar l’increment percentual d’indepes a mesura que els efectius són més joves. Hi ha veus enteses, però, que adverteixen que en aquest auge del corrent independentista no s’hi ha de veure una correlació directa amb l’edat de la gent i que, en conseqüència, no se n’ha d’esperar sempre una tendència a l’alça. Un ha de saber, en aquest sentit, que l’actual proporció de ciutadans de Catalunya nascuts a altres indrets d’Espanya creix més com més anys compta el grup de població, raó per la qual és ben lògic inferir que aplegui més unionistes. Però, ai las! també s’ha de considerar que dits percentatges disminuiran a curt i mig termini, si no és que arriben a Catalunya noves onades d’immigrants espanyols, cosa que ara com ara no m’afiguro pas.

Hi ha, doncs, una guerra demogràfica que es lliurarà a nivell intern. Mentre que a escala internacional, amb la plausible vinguda de nous migrants d’altres estats, se’ns planteja un repte que, fins el moment, hem estat capaços de resoldre satisfactòriament tenint per mira la cohesió social que la dreta espanyola vol torpedinar a dretcient. En aquest camp de batalla, és on hem de continuar derrotant-la. No pas adoctrinant la canalla a l’escola i a tothom per TV3, tal com se’ns acusa amb malintencionada falsedat des de la caverna política i mediàtica, sinó facilitant als nouvinguts les eines necessàries per a integrar-se en un país d’acollida que vol respectar els seus costums, perquè entén que són senyal d’identitat, i que n’esdevinguin ciutadans que en el futur puguin prendre decisions lliures.

És per tot això que la dreta espanyola feixista -el triumvirat PP, Ciudadanos i VOX- voldria escurçar l’esperança de vida dels independentistes, reduir-ne la taxa de nupcialitat i limitar a un el nombre de fills de les parelles indepes, ensems que incentivar l’augment de la taxa de reproducció dels matrimonis unionistes (tret si són de l’Opus Dei, perquè en aquest cas Déu Nostre Senyor ja els omple de fills). Sense que us pugui explicar com han resolt la qüestió de les parelles mixtes -difícils d’entendre de la perspectiva unionista-, els reaccionaris han fet encàrrec d’una prospecció demogràfica a vint, trenta i quaranta anys, que sembla dibuixar escenaris esperançadors per a la Una, Grande y -no sempre- Libre. Potser direu que tot això no és creïble i que jo pixo fora de test. Doncs, tindreu raó, perquè m’ho he inventat tot (tret de la referència divina a l’Opus) i no tinc pas ànima de visionari. Ho he fet només per posar de relleu com pot arribar a ser de dolenta la música de les atzagaiades i per a què us feu una idea aproximada de com ens sona a nosaltres, els sediciosos, l’acusació de mirar sols per la meitat de la població catalana.

Avui tocaré el procés independentista, mirant d’apuntar cap on penso jo que ha d’anar. Us parlaré, doncs, del full de ruta, que és allò que els unionistes diuen que no en tenim i que els indepes no acabem d’explicar prou bé. En primer lloc, és indispensable una autocrítica, una lectura prou correcta dels esdeveniments viscuts. Cal admetre, en aquest sentit, els següents fets: la victòria indepe de l’1-O al referèndum no pactat d’autodeterminació, sota la repressió violenta de l’aparat policial; la proclamació fallida de la república catalana que s’havia d’implementar d’acord amb el mandat de les urnes; la reacció fulminant de l’Estat, no prou calculada per l’independentisme, que va comportar la suspensió temporal de l’autonomia amb l’aplicació de l’article 155, el processament i empresonament il·legal d’una part dels nostres dirigents i l’exili d’altres; i la revalidació de la majoria independentista als comicis del 21-D, amb un marge mins.

Tot plegat, ens ha de convèncer de la inutilitat d’intentar pactar a dues bandes un referèndum d’autodeterminació amb l’Estat i de la impossibilitat de fer-lo per la via unilateral, perquè malgrat buscar originals empares legals, no tenim el poder de qui aplica la llei tal com li rota. D’altra banda, hem d’admetre que les majories ajustades constitueixen un hàndicap insalvable en processos d’independència i que en qualsevol moment es poden capgirar. Cal buscar el suport internacional d’una correlació de forces polítiques partidàries d’instar l’Estat espanyol a acceptar la consulta d’autodeterminació a Catalunya, i amb poder per fer-ho. Per això, hem de fer-nos a la idea que el procés independentista és una cursa de fons, un ultra raid, com diu un amic meu que encara no és indepe. Per tant, no s’ha d’anar amb presses, no fos cas que la data de l’anhelat referèndum s’escaigués sense que tinguéssim la majoria qualificada necessària que ens demanaran des d’instàncies internacionals per encetar la independització.

I mentrestant, què? Doncs, hem de continuar amb les performances, multitudinàries i pacífiques, que causen admiració a tot el món i enveja a Espanya, per reivindicar el dret d’autodeterminació i reclamar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats; anar explicant els nostres drets i reivindicacions a tot arreu on ens escoltin; prosseguir la batalla legal (tenim grans advocats) amb els tribunals de l’Estat contra el processament de gent innocent, acusada de delictes amb tota mena de falsedats, amb l’aplicació perversa del codi penal de part de jutges ideològicament compromesos amb la dreta de sempre; denunciar les irregularitats procedimentals i les dilacions que miren d’alentir l’arribada d’aquests casos a les instàncies internacionals; aprovar els pressupostos del PSOE, perquè contenen millores socials i per no facilitar a la dreta el retorn al poder.

Tal dia com avui, el 15 d’octubre de 1940, el feixisme, després d’una altra farsa judicial, encara no reparada -ai, la memòria històrica!-, va afusellar Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya. Recordeu les seves paraules arran la victòria electoral del Front Popular en 1936: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar.”

El salari mínim, tal com el seu nom pretén d’indicar, és el sou imprescindible per subsistir. A Espanya, un país on la gent treballadora duu molts anys passant com pot, és tradicionalment baix, si un el compara als estàndards europeus, un cop fetes totes les correccions que afecten el nivell de vida de cada país i exclosos aquells la misèria dels quals sols pot causar admiració entre els més subdesenvolupats del planeta. Tot i ser baix, el salari mínim espanyol, no deixa de generar discrepàncies entre aquells que el consideren clarament insuficient per als treballadors i qui diu que incrementar-lo afecta per mal la competitivitat de les empreses que els proporcionen ocupació, cosa la qual a la llarga podria girar-se’ls en contra, perquè provocaria acomiadaments. Gràcies, doncs, per l’advertiment.

Hi ha països en què el salari mínim té per mira assegurar que qui el percep pugui viure amb dignitat. En d’altres, menys afortunats, també, però en realitat es limita a garantir la supervivència del treballador per perpetuar-ne l’explotació de part de qui amb penes i treballs aconsegueix uns ingressos que multipliquen per deu, tirant baix, aquest salari mínim. A tall d’exemple, us diré que al Principat de Catalunya, hi ha diferències substancials: a la Catalunya francesa és de 1.498,47 € al mes, mentre que a la Catalunya espanyola és, si fa o no fa, la meitat, 735,90 € mensuals. Encara sort que els catalans, un poble de fa segles dividit entre el nord i el sud, som gent soferta, que sap plantar cara a les adversitats. (Podeu, si voleu, fer la comparativa amb d’altres països d’Europa, i si traieu els galifardeus que van en sisena velocitat, comprovareu que no estamos tan mal.)

Davant d’això, però, el govern del PSOE, un cop algú li deu haver recordat les lletres del mig del seu acrònim, ha plantejat uns pressupostos per al 2019 que contemplen apujar el salari mínim fins a 900 € el mes. Ràpidament s’han alçat veus de la dreta denunciant una podemització de l’economia, repetint aquella lletania que augmentar amb excés (ja té collons aquí l’ús de l’adverbi) els costos salarials repercutirà negativament en l’economia. Una economia, l’espanyola, que no para de créixer (gràcies a ells, diuen), però que no ha permès als assalariats de recuperar-se de les retallades fetes quan la crisi (gràcies a ells, callen), amb l’argument que eren del tot necessàries per mor de superar-la.

I penso jo: si incrementar el salari mínim ha de fer mal a l’economia, es podria abaixar; pel bé de l’economia, esclar. Vull dir: si l’augment dels sous fa disminuir l’ocupació, la rebaixa salarial deurà fer que augmentin els llocs de treball, i l’economia hi sortirà guanyant. Doncs, ves per on, tampoc: resulta que si la gent que viu a la ferrusoliana manera, amb una mà al davant i l’altra al darrera, se’n lleva una, l’economia també se’n ressentirà, perquè minvarà el poder adquisitiu dels treballadors. És a dir, que facin el que facin, els rics ho tenen ben pelut.

Abans d’ahir em tocava una anàlisi de sang per controlar una pedra al ronyó que em va tenir una setmana fora de circulació, prostrat en un llit de l’Hospital Universitari del Sagrat Cor (HUSC). Bé, haig de reconèixer que fer servir aquest verb és del tot exagerat, perquè més d’un es pot afigurar que em trobava en un estat d’absolut decandiment; i la veritat és que no me n’he pogut estar pel to de dramatisme que afegeix al relat. El cas és que dijous, ben d’hora, ben d’hora, i en dejú de més de vuit hores (més endavant veureu com pren sentit fer constar que no havia menjat res), vaig haver de tornar a l’HUSC per a què em practiquessin l’extracció de sang enclosa en el tractament d’urologia prescrit. Només entrar, em vaig fer amb el tiquet que regula l’accés al taulell de recepció, del qual us parlaré tot seguit.

Abans, però, permeteu-me assenyalar que la paraula anàlisi, en català, és de gènere femení. Així, parlem de les anàlisis clíniques, mentre que en castellà el mot és masculí i hom parla, conseqüentment, de los análisis o, més vulgarment, de los analisis, tot transformant una paraula esdrúixola en plana, o proparoxítona en paroxítona, si volem passar per persones enteses en les coses de la prosòdia. I vet aquí que mentre esperava el torn mirant com un babau com anaven sortint a la pantalla els números que regien l’ordre d’atenció, una senyora gran que caminava ranca i s’ajudava amb un bastó, em va preguntar on s’havia de dirigir per fer-se el analisis. No cal dir que la vaig adreçar a la sala d’espera de les anàlisis, que era darrere un paravent i que va resultar ser la mateixa que la de los análisis, tal com indicava un cartell bilingüe.

Si penseu que acabo d’escriure una boutade… Per què no fer servir l’equivalent català sortida? Potser per no dur ningú a equívoc. Tant se val. Si creieu, doncs, que he tingut una sortida fora de to, pareu esment en el resguard de la tanda: hi posa servei i servicio, no fos que ningú no s’equivoqués per culpa de la llengua catalana i que quan li recomanen de comprovar el seu torn no entengués que li demanen de comprobar su turno. I és que no ens enganyéssim pas, el nostre bilingüisme les té aquestes coses: escrius en català i has de posar la traducció en castellà al costat (també s’accepta, en mostra de flexibilitat, posar-la sota mateix, com en el cas que ens ocupa). L’avantatge és que no cal tenir competència en tots dos idiomes, sinó que n’hi ha prou que ningú no s’oblidi de posar el text en qüestió en l’única llengua que entens, si és el castellà.

Jo tenia el número -que com que era una xifra no us puc dir si estava en català o en castellà- 107, tot un mal averany, si un pensa que és el mateix de l’autobús que corre -és una manera de dir- per les vies del cementiri de Montjuïc, alternant primers plans sobre panteons, nínxols i mausoleus, amb àmplies vistes panoràmiques sobre el port i el litoral barceloní. Val a dir que, això no obstant, no es va complir cap mal presagi: el temps d’espera, tant a la recepció com a l’antesala de les anàlisis de sang, no va posar a prova la meva paciència, tot i que em va avançar la vella de los analisis, amb el dret conferit per una edat prou provecta i el suport argumental del bastó, cosa, aquesta darrera, que vista la meva comprensió es va demostrar del tot innecessària; i l’atenció que em van dispensar va ser molt correcta, en un català força correcte.

I heus aquí que, sense gairebé adonar-me’n, em vaig trobar ben arrepapat a la butaca de les extraccions de sang. Quan la infermera em va preguntar on m’agradava que em punxessin, li vaig dir que enlloc, però que ateses les circumstàncies ho podia fer al braç. Ella va somriure i jo me’n vaig alegrar, perquè és bo que qui t’ha de clavar l’agulla tingui sentit de l’humor. No sempre tinc aquesta sort i he de dir que m’és tranquil·litzador, cosa gens fútil, perquè jo sóc d’aquells que dono feina quan m’han de punxar. Ja he superat la por que de petit em feien les injeccions, però tinc unes venes primes i profundes, o almenys això em diuen quan no les acaben de trobar. Abans-d’ahir, la practicant se’n va sortir amb una punxada frustrada a la sofraja del braç esquerre i una de definitiva prop del canell. I, tot sigui dit, sense fer-me cap blau.

Després de romandre una estoneta assegut per a què no em rodés el cap, vaig enfilar de dret cap un bar a l’altra banda del carrer, estratègicament ubicat, gairebé davant per davant de la porta de les dependències de l’HUSC on fan les anàlisis clíniques. L’escaiença de l’emplaçament va quedar ben demostrada només seure: vaig tenir la fortuna de trobar-hi una taula lliure, perquè a la resta hi havia gent esmorzant; després d’haver completat una discreta observació, vaig comptabilitzar cinc persones amb un esparadrap al braç, a les quals encara podria afegir-se qualque més entre qui duia màniga llarga i alguna que, tot desoint el protocol·lari consell dels professionals, hauria resolt de no esperar-se a ser a casa per treure’s l’apòsit que havia d’evitar que li sortís més sang de la que ja li havien xuclat.

Vaig demanar un entrepà de pernil salat -el dolç és pels malalts, que deia la meva àvia- amb tomàquet, amb la confiança que el refregarien sobre el pa i no l’anirien escampant amb la brotxa un cop triturat (el tomàquet, vull dir, tot i que jo allò que trituraria seria la brotxa i el brotxaire, en cas de reincidència). En aquest establiment, però, fan les coses bé. Ho sabia d’unes altres anàlisis. Qui el porta és un competent barman, escafandrista a les hores lliures. Ja sé que això no ve al cas, però és el que té esmorzar sol en un bar i trobar-te que se t’han avançat a agafar el diari esportiu de la casa (o que només hi hagi el Marca disponible, que és el mateix a efectes pràctics). Bé has d’entretenir-te d’alguna manera, i les converses alienes, malgrat la xafarderia que cal admetre en escoltar-les, no són una mala solució. I és el que vaig continuar fent:

A la taula del costat, ran la vidriera que donava al carrer, hi havia un parell de dones grans (més que jo, vull dir), amb sengles apòsits a les sofrages, que despatxaven cafès amb llet, després d’haver-hi sucat uns croissants, per refer-se del preceptiu dejuni. D’antuvi, em va cridar l’atenció que haguessin anat plegades a fer-se les anàlisis, però aviat ho vaig entendre: formaven un equip ben compenetrat, una parlava i l’altra escoltava. La que enraonava deia que la seva jove era gallega, però que duia més de la meitat de la seva vida residint a Catalunya (compteu-hi una vintena d’anys) i que parlava força bé el català, que era la llengua amb què es relacionava amb el marit (el seu fill) i els dos fills del matrimoni (els néts). També parlava en gallec per telèfon, no només per telèfon s’entén, sinó quan trucava als seus pares que vivien a Galícia.

Però, ai las, els consogres! Un cop que van anar amb ells i altres matrimonis catalans a Nova York, feien cares llargues quan els sentien enraonar en català, i això que tots s’esforçaven a xerrar en castellà quan eren junts, fins al punt que la senyora que explicava la història va arribar a tenir la sensació que en adreçar-se al seu marit parlava amb algú altre (vaig estar temptat de demanar-li si havia tingut sensació d’infidelitat). Va afegir que hi contribuïa molt la cara de ximplet (sic) que feia -aquí en va dir el nom- el seu home. Fins i tot, es va plànyer que li fessin el buit, però aviat va contraatacar dient que en demanar-li de passar pel control de l’aeroport unes peces de roba d’abric que havien comprat -va assegurar que sols se’n podien passar dues per càpita-, els consogres es van tornar amables i només els va faltar parlar en català.

Llavors, sense deixar de garlar, l’una, i de parar l’orella, l’altra, es van aixecar d’una revolada i van anar a pagar. Jo vaig trobar que el seu moviment era gairebé una fugida, potser perquè la meva tafaneria m’havia dut a interessar-me deunidó per la seva conversa, fins a l’extrem que m’havia passat per alt que algun client havia tornat a la barra el Mundo Deportivo. Vet aquí, doncs, que vaig fer com aquelles dues dones: vaig atansar-me a la caixa registradora i vaig demanar-hi el compte. L’escafandrista em va sorprendre amb un somrís, perquè jo m’esperava un home un tant amargat per l’estat revoltat de la mar, aquests dies de temporal. Li ho vaig agrair amb el meu reconeixement per l’entrepà servit, fent èmfasi en la manera de sucar el tomàquet. Em va dir que era una qüestió innegociable. Confio que sigui per molts anys.

En sortint, em vaig decidir a tornar a casa a peu, aprofitant que l’Eixample és un barri d’allò més agraït, que t’ofereix gran diversitat d’itineraris i que a cada carrer pots fer una descoberta, per poc observador que siguis. L’objectiu de la passejada se’m va acudir en constatar que l’escafandrista era autòcton i no pas immigrant xinès, tal com ho és la majoria de les persones que actualment regenten bars a Barcelona, amb el raonable dubte de si hi haurà entre tots algun escafandrista. És una qüestió que no la resoldrem pas avui. Evitant divagacions i tornant al cas que ens ocupa, us haig de dir que, tot caminant per la Nova Esquerra de l’Eixample, em vaig sorprendre del nombre de bars encara no traspassats a ciutadans d’origen xinès i catalans d’adopció. Vaig quedar estupefacte, fins al punt que si m’arriben a punxar, no em treuen sang.

 

Avui no m’ocuparé d’Inés Arrimadas, ni de Ciudadanos, perquè ja sabem qui són, com són i quants són, i perquè ja sabem també què pensen, què diuen i què volen. Deixaré, doncs, tranquil·la Miss Polígono -posem que exclouré d’aquest post la primera dama de Tabàrnia i les seves dames d’honor-, i parlaré de nosaltres, els indepes. Miraré de fer-ne una xic d’allò que se’n diu autocrítica, no fos cas que s’alcessin aquelles veus que recurrentment diuen que sempre ens estem mirant el melic.

L’1-O va ser una gran victòria de l’independentisme, amics i amigues. Ho podem esbombar amb la mateixa fermesa i seguretat que hauríem de dir que en la implementació del mandat de construir una república no ens n’hem sortit, si més no, de moment. Quan abans ho admetem millor. Ben segur, que l’adversari és molt i molt poderós i no ha mirat gens prim pel que fa a la legalitat del seu capteniment i ha engarjolat qui ha volgut, però nosaltres no vam ser capaços de preveure-ho i vam tirar al dret amb una majoria parlamentària exigua.

Ep, però! Vam tornar a guanyar en les eleccions del 21-D de fa un any, que van referendar la majoria ajustada de la suma (que sovint fa de mal sumar) de partits independentistes. És per això que es pot rebutjar la tesi que l’independentisme està en crisi (que jo sàpiga, no hi ha indepes que hagin deixat de ser-ho). Ara bé, sí que cal admetre una crisi que toca a aquestes formacions, perquè tot i estar d’acord en l’objectiu final, la independència de Catalunya, no són capaces de proposar un full de ruta comú i han escenificat el consegüent desacord.

Jo no goso dir, d’una manera taxativa, si aquesta manca d’unitat ha de portar el president de la Generalitat a convocar unes eleccions anticipades, però no em semblaria una gens mala solució. Perquè ens permetria de comptar quants som partidaris de la via unilateral i quants volem moure’ns dins la legalitat espanyola. Acceptem, doncs, que hi ha una disputa legítima desfermada per l’hegemonia dins els rengles independentistes i dirimim-la a les urnes, sense lluites caïnites (tot i que algun dia caldrà reivindicar Caïm).

I per acabar, quatre consells: 1. El camí de la independència per la via pacífica és un camí gens fressat (fins no fa gaire s’acostumava a declarar la guerra). 2. Les marrades s’han de reconèixer per a què no ens facin defallir. 3. No s’ha de caure en el parany de considerar traïdor qui propugna altres camins que el propi. 4. No ser càndid i creure que totes aquestes coses no tenen per què passar-nos a nosaltres. Ja sé que no sóc ningú per donar consells, però hi tinc el mateix dret que tothom. Accepteu-me’ls i encabat ja fareu com voldreu. Salut i República!

(Reduplicació intemperada per ser llegida sense els claudàtors, no fos cas que ens enfitéssim.)

Hi ha qui un dia es meravella dels collons que tenim i l’endemà ens etziba que els portem per corbata [els collons], vaja que estem acollonits. Ens asseguren que ells ho faran de collons, com si els tinguessin pelats [els collons] de fer-ho, quan la veritat és que no saben què collons fer. Ara bé, ells sí que els tenen ben posats [els collons] i diuen que aviat els posaran [els collons] damunt la taula, encara que quan va ser l’hora no els hi van posar [els collons]. Quines collonades! Ells són collonuts i nosaltres, en canvi, som torracollons, perquè sempre fem allò que ens surt dels collons. Seria per descollonar-se, si no fos que alguns ja fa temps que anem arrossegant els collons per terra. Si nois, hi ha qui els té ben quadrats [els collons], però jo ja començo a tenir-los plens [els collons]. Cregueu-me que n’estic fins els… RESUM: Qui no sap on collons anar diu que la culpa és de qui no en té [de collons]. Quins sants collons!!!

Jo, quan feia Història a la Universitat, acostumava a anar a classe… Bé, a classe i al bar. Però això és una altra història, que té a veure amb on se n’aprèn més, d’Història, i que és quelcom que no resoldrem pas avui. El cas és que, a les aules, hi vaig aprendre què era, i continua sent, malgrat la postmodernitat que subverteix tots els conceptes, un cop d’estat. Hi pensava abans-d’ahir, mentre llegia al diari el desacord escenificat pel Partido Popular i Ciudadanos arran la participació d’Oriol Junqueras en un documental de TVE. La raó de la discrepància és que els banderers de la democràcia espanyola consideren el vicepresident de la Generalitat destituït com un colpista. Això no hauria passat, afegeixo jo, si Junqueras hagués fet com fan, gairebé sempre, aquests dos partits quan són convidats a dir la seva en programes de TV3: no anar-hi i aprofitar per queixar-se que se’ls n’exclou. Però Oriol Junqueras, en canvi, va triar la responsabilitat i va contestar impecablement totes les preguntes de TVE per escrit, car la normativa penitènciària espanyola no consent la gravació de les declaracions dels reclusos, per raons que se m’escapen.

Algú pot pensar que aquesta patuleia, en no anar regularment a classe o no haver completat el màster d’una manera ortodoxa, no acaben de dominar el concepte de cop d’estat i en fan mal ús. Jo, però, no crec que calgui recordar-los -bé, potser a García Albiol, sí- que un cop d’estat és un intent de canviar el règim polític, amb ús de la força, raó per la qual va d’allò més bé comptar amb la col·laboració dels cossos armats, o altres mitjans de desestabilització econòmica o social. Tot i llur absentisme i penques proverbials, aquesta tropa sap prou bé que les actuacions de les autoritats polítiques catalanes, de setembre i octubre de 2017, s’emmarquen en un procés de secessió de Catalunya, no violent, i que cas d’arribar a bon port amb la instauració de l’anhelada República Catalana, això no suposaria la implantació d’una dictadura a Catalunya o la desaparició de la democràcia a Espanya, ni tampoc la molt desitjable substitució de la monarquia, sinó que el país només s’hauria aprimat.

Aleshores, per què parlen de colpisme? Doncs, a part de la comprensible nostàlgia que poden sentir en abordar aquest expeditiu mètode de canvi de règim, per dues raons, òbvies i senzilles: titllar els fets esmentats com a cop d’estat, els permet, d’un cantó [Toni], donar aparent cobertura legal a la gran palla mental sobre la qual es fonamenta l’acusació de rebel·lió dels presos polítics catalans; i, d’altra banda, perquè pensen que aquesta qualificació dóna legitimitat a la seva repatània posició de no negociar (no es pot dialogar amb qui posa la pistola sobre la taula -recordeu, oi, la manera de parlar del postgraduat Pablo Casado?). Per dissort de tothom, amb aquestes proposicions mai no s’aconseguirà diagnosticar una crisi causada per insuficiència constitucional davant el mal crònic espanyol: el repartiment del poder. [NB: A mi tampoc no m’agrada gaire que es pengin llaços grocs per tot arreu, perquè vol dir que hi ha presos polítics.]

Que ens bombardegin amb notícies falses i ximpleries diverses en el frívol terreny de la política, bé, d’acord. OK. Com vulguin. Però que ho facin amb el futbol, assumpte de màxima serietat planetària… sisplau, no ­fotem.

Leo Messi va posar encara més en evidència aquesta setmana, si calia, com d’insultant i absurda que va ser la recent cerimònia de la FIFA en la qual se’l va excloure de la llista dels tres millors jugadors del món. The Best, el millor, és el croat Luka Modric, segons l’organisme que pretén ser les Nacions Unides del ­futbol. Modric seguit per Cristiano Ronaldo i l’egipci Mohamed Salah.

Acceptar això com un ­fidel reflex de la realitat és com acceptar que Donald Trump no només l’encerta quan declara que és el millor president de la història dels Estats Units, sinó afegir-se a aquells que opinen que mereix el premi Nobel de la Pau.

Messi va fer un gran partit dimecres contra el Tottenham, antic i venerable club londinenc. Però tampoc no va ser res fora del normal. Va ficar un parell de gols, en va crear dos més, va enviar la pilota al pal dues vegades després de regatejar-se a mig equip rival: un dia més a l’oficina. No obstant, la premsa mundial, però especialment l’anglesa, es va tornar boja. Com si l’acabessin de descobrir, o s’haguessin oblidat que era allà, 15 anys després del seu debut.

Els dies anteriors al partit alguns periodistes esportius anglesos van proposar que Eden Hazard, el belga del Chelsea, havia superat Messi en qualitat. D’altres van citar amb tota serietat el davanter del Tottenham, Harry Kane, dient que pensaba superar la marca de gols de l’ar­gentí. Messi ha fet 562 gols per al Barcelona; Kane, 146 per al seu club.

Després del partit de dimecres, aquestes i algunes ximpleries més van passar ràpidament a l’oblit. “La veritat és que Messi no té rival”, va reconèixer The Daily Telegraph. “Messi està tan per sobre de tots els altres”, va admetre The Guardian. Gary Lineker, exgolejador anglès i avui presentador de futbol per a la BBC, va tuitejar: “Hi ha algú que sincerament creu que hi ha hagut mai un futbolista millor que Messi? Sisplau…”

Lineker, per ser justos, és dels que no ha dubtat mai que Messi és el número u. The Times, citant el seu tuit, va dir: “ Lineker té raó. Fins i tot a la sala de premsa ahir a la nit hi va haver una sensació de sorpresa en veure com, en un esport que milions juguen, Messi és tan millor que tots els altres.”

Quin alleujament. Sembla que per fi aquells als quals més els interessa mantenir la ficció que existeix un debat sobre quin dels dos és millor, Messi o Cristiano Ronaldo, han alçat la bandera blanca. És que no només no és un debat, no és un tema de conversa. Hi ha tres categories de gent a qui se’ls pot perdonar que pensin el contrari: els compatriotes portuguesos de Cristiano, els seguidors més devots del ­Reial Madrid (o els del seu nou equip, el ­Juventus); o aquells que entenen molt poc de futbol. Però és escandalós que no ho vegin, o que no ho vulguin veure, o directament que menteixin aquells que viuen d’opinar sobre el futbol als mitjans.

La diferència entre tots dos no és difícil de detectar: Messi toca el violí, el piano i tots els altres instruments amb igual virtuosisme; Cristiano només toca la trompeta. Cristiano fa gols; Messi se’ls inventa. Com deia el filòsof alemany Arthur Schopenhauer, “el talent colpeja un objectiu que ningú més no pot colpejar; el geni colpeja un objectiu que ningú més no pot veure.”

En l’únic que va encertar la farsa fifera de l’altre dia va ser en col·locar Cristiano en el segon lloc, on ha merescut estar sempre des que va apa­rèixer Messi en escena. Però no per darrere de Modric, per Déu. (Modric és un molt bon migcampista, i a més bon paio, però ja està.) Amb raó que ni Messi ni Cristiano no honressin la farsa amb la seva presència, cosa que al president de la FIFA no li va fer cap gràcia. ­Gianni Infantino es va declarar en­fadadíssim i va dir que l’any que ve se’ls obligaria per llei a asistir. Infantino podria començar per aplicar la llei contra tots aquells membres del co­mitè executiu de la seva organització que van votar a favor de la candidatura de Qatar per al Mundial 2022. O sigui, imputar-los per –entre altres coses– falta de respecte a mitja humanitat. Preferiblement a l’espanyola, amb ­presó preventiva inclosa.

Mentrestant, si Infantino vol que la seva orga­nització sumi fer el ridícul a la seva congènita mafiositat, allà ell. Però que no llanci amenaces contra dos jugadors que han fet deu mil vegades més per dig­nificar l’esport que la seva podrida FIFA. Especialment contra Messi, que si no va anar a la gala va ser no per una enrabiada sinó perquè segurament va intuir que la seva presència podria resultar incòmoda per a Modric –que no és ximple– o potser perquè tenia millors plans aquella nit amb la seva dona i els seus fills.

Quan un parla de la ­FIFA és impossible no pensar en diners. Pensem en Messi i els diners. Diuen que els sous en el futbol són massa alts. Que comparat amb el que guanyen els metges i les infermeres, etcètera… En molts casos serà veritat. Un pensa, per exemple, en José Mourinho, l’entrenador del Manchester United, club gran que juga com equip petitó, i ha de reconèixer que alguna cosa rara hi ha en pagar-li 17 milions d’euros a l’any, 1,4 milions d’euros al mes, 46 mil euros al dia. Però que Messi guanyi el doble, o el triple, que Mourinho no sembla tan forassenyat. Ni que ho guanyi comparat amb qualsevol en qualsevol feina. Per la senzilla raó que Messi dona més alegria a més gent amb més freqüència que cap altre ésser humà viu. I això no té preu.

Finalment, un del grapat de periodistes anglesos que es va rendir a Messi aquesta setmana es va ­lamentar que potser mai no tornaria a­ ­jugar a Londres. Es tractava de Martin Samuel, veteraníssim, respectat i a més molt respectable cronista del Daily Mail. “Messi tindrà 32 anys quan ­comenci la temporada que ve. Quant temps més pot durar?”, va preguntar Samuel.

Continuen sense entendre res, els inventors. Escoltin: pretenen postular-se per celebrar el Mundial del 2030, no? Infantino i els seus potser prefereixen que es faci a Grenlàndia, al desembre. D’acord. Però en cas que la candidatura anglesa guanyi, Messi hi serà. Només tindrà 43 anys. Els genis no envelleixen. Els genis són forever.

[John Carlin, La Vanguardia, 7 d’octubre de 2018, p. 34]

Quan em poso a pensar en la violència que gira al voltant del procés i constato la profunda divergència entre la violència real i la que escampen els mitjans de comunicació de la caverna, em ve al cap, no sé ben bé per què, aquell vell rodolí, de reivindicació i de denúncia, dels anys setanta del segle passat: “Vosaltres, feixistes, / sou els terroristes!”

La cadena de televisió Antena 3 va ser capaç, fa unes setmanes, d’il·lustrar la trista notícia sobre l’abatiment d’un home que va entrar brandant un ganivet en una comissaria dels Mossos d’Esquadra a Cornellà de Llobregat amb una fotografia de fons amb profusió de llaços grocs. Devia ser, esclar, un error tècnic, aliè a la seva voluntat, cosa que m’afiguro jo, tot i la dificultat que comporta haver-ho de fer sense disculpa ni rectificació de part d’A3.

Aquests brètols d’A3 tenen, no cal dir-ho, una fama prou ben guanyada, que no precisa ser magnificada. Ho dic arran d’un vídeo en què l’informatiu de la televisió del grup Atresmedia parlava dels aldarulls davant el Parlament de Catalunya amb el suport d’imatges d’un assalt en un edifici públic ucraïnès, fent-lo passar pels fets esdevinguts el vespre de l’1 d’octubre darrer.

Penso que no hem de caure en el parany de fer falsos muntatges d’aquesta mena per difondre’ls per la xarxa amb la intenció de denigrar A3. Ja se’n surten prou bé sols i no els cal, per tant, el nostre ajut. I, encara menys, que comprometem la nostra objectivitat i honradesa. Perquè és precisament això el que ens ha de fer diferents d’aquesta gent i ens ha d’atorgar credibilitat.

N’hi ha prou de retratar, filmar i esbombar la realitat. Ara que s’acosten dates senyalades amb vermell al calendari unionista, convé tenir-ho ben present. Talment com cal tenir molt en compte de no jugar-se-la per fer-ho. Vindran fatxes d’arreu d’Espanya per barrejar-se amb els nostres fatxes i amb la gent de bé, els quals tot i ser majoria no són qui fa més soroll.

Recordeu les recomanacions d’ignorar-los en les situacions compromeses, fent allò que ara se’n diu un Tortosa, en memòria de la passejada d’Inés Arrimadas i el seu seguici per la capital del Baix Ebre sense que ningú no els fes cas. [NB: Il·lustro aquest post amb un dels muntatges interessants que m’han fet arribar aquests darrers dies i que dedico a Miss Polígono.]

Un 10 per aquest video. Feu-lo córrer i desmuntem ja d'una vegada aquesta farsa.

Publicada por Montse Espina en Jueves, 4 de octubre de 2018

 

Aquest és un d’aquells plats de peix que em faig per sopar, només per mi, no pas perquè sigui una persona egoista a qui no agrada compartir, sinó perquè a casa no en vol ningú més. Pretexten la presència d’espines o altres inconvenients igual de prosaics que no paga la pena de repetir. Quan vull triar espines, doncs, acostumo a cuinar-lo amb exemplars més grossos que els de la morralla destinats a fer bullir l’olla, que tenen carns fermes i apreciades, com ara l’aranya (Trachinus draco), la rata (Uranoscopus scaber) o el captinyós (Scorpaena notata).

La recepta que us explicaré no és pas cap exclusiva. Ben segur que la coneixeu de fer-la amb rap, congre, lluerna, palometa, verat o qualsevol altre peix amb carn consistent per evitar que es desfaci. En el cas del rap i dels seus succedanis, el gat o el caçó, com que haureu eliminat l’entrebanc de les espines, pot esdevenir un plat per a què hi suqui pa tothom, inclosa la genteta refractària del paràgraf anterior. Si voleu donar-vos importància, sempre podeu presentar-lo a taula dient que és un plat mariner. Aleshores i invariablement, acostuma a agradar més.

La senzilla recepta, la implemento tal com segueix: 1. Escalfo 1 dl d’oli verge d’oliva a la cocotte* i hi sofregeixo dos o tres alls fets a làmines. 2. Quan els alls són daurats, hi afegeixo el suc de ratllar un parell de tomàquets, i ho deixo reduir. 3. Hi aboco mig litre d’aigua, si és que no tinc fumet a mà. 4. Quan arrenca el bull, hi fico el peix, sencer, en filets o tallat a rodanxes, i salat amb moderació. 5. Quan torna a arrancar el bull, hi coc dues patates trossejades fins lligar una salsa espessa, sacsejant de tant en tant la cassoleta. 6. I quan les patates són cuites, el peix és a punt.

* La cocotte no és res més que una cassola, però l’ús del terme francès és per donar-li a la recepta un to més chic.

Pàgina següent »