A sant Miquel de Colera
Niu d’oreneta.
Camins grocs de blat i vi.
Marges florits. Tu.
Claror blanca d’ametllers.
Estol de xatracs i blau.
——
Tuteja’m sempre,
les teves carícies,
el teu bes,
perquè sóc part teva.
Vindràs
I vindràs,
enrere queda el sofà
de l’obediència
i les ferides de la por,
l’ofec de la indiferència.
I vindràs,
per l’alt caminoi
dels trèmols esperrucats,
la bossa plena del recull
de paraules noves
collides a la primavera,
amb l’esguard net,
ple de paisatge,
i a les mans
una mostada de llum
que esdevindrà estrella.
Febrer 2020.
Febrer
Febrer
Res tan benèfic
com el paisatge.
A l’àmbit de la pluja,
del vent i del solell,
l’aurèola sobirana
de l’ull blanc del cim sagrat,
vetlla les passes de tots els temps.
Cristall de gel,
flama de les valls.
Febrer, canelobre
de l’hivern.
2020
Mirada d’estiu.
Mirada d’estiu
Hi va haver unes tardes de versos,
ran del blat espigat,
de galtes rosades
i mirada d’estiu.
Ah! El xerric de les guatlles
que t’endinsen a palpar la tarda
i es dilueix en un ponent
on mai hi ha una darrera paraula.
Assegut al margenal
que embolcalla l’espinavessa,
puc destriar entre
el bitó i l’alosa,
entre esprémer
l’estàtic crepuscle fonedís
o la fugida de la naixença
d’un alba silenciosa.
Un nus de paraules i de besades
en l’estreta escletxa
que he obert a la freda
roca meditativa
encastada el terra de la llinda
de totes les arribades.
Gener 2020
Surolí
Surolí
Aquest llevant aspre
em vincula
als matins de cristall fumat.
Roca de llàgrimes,
cigne negre,
volada nocturna i
cantusseig de planys
al cancell d’alabastre
translúcid
de l’alzinar del surolí bord.
Gener 2020. Llevantada.
Equidistància. Casas/Calvo
Equidistància
“… Experts a fer veure que estan per damunt dl bé i del mal, n’hi ha molts que van d’equidistants per la vida però se’ls veu el llautó d’una hora lluny.”
Quim Monzó, fragment d’un article a “La Vanguàrdia”.
L’obscur ofec tenalla
altre cop la mirada,
el roc punyent colpeja la consciència,
abillat de tolerància i de saber estar.
Els qui eren referències,
són ara deferències de la por,
de la jerarquia i de la doble moral.
La petita pàtria pètria
no s’agenolla i dempeus
raona raons d’entesa.
Ferida tants cops, de sota l’ala,
un fil roig de sang li refreda l’ànima.
—
Ànimes meselles
deserteu del fondal
on sojorna la veu
de l’arrel i l’aixada,
de la saba i el cant.
De nou refeu la senda
dels qui amb arma negra
vindran a capturar-vos.
Llavors invocareu
la terra i la llavor,
però tot haurà tombat,
de cop, cap a la cendra.
A lloms de l’adversari,
en sòrdid baluard,
la vostra veu servil
esdevindrà mudesa.
Aquí, distants.
Allà, manyacs.
A qui serviu?
Equins? Mulars?
No digueu res:
Sou rucs.
Casas/ Calvo
La Fira
La Fira
Sóc foraster
en la meva pròpia soledat,
vagarejo per camins
que no van enlloc,
i s’endinsen en espesses boscúries
que són l’altre jo dispers.
Giro com una alta sínia lluminosa
i una llunyana cantarella de manubri
ritma la llarga volta que m’enlaira
a tocar un cel foscant,
rodejat de plataners gegantins
on romanc suspès, ingràvid
entotsolat,
mentre espero la davallada
de la roda d’un sol ull inert
que com Polifem,
serà enganyada
per a tornar a començar
un altre cicle de rotació,
repetitiu,
amb l’anuència del més resignat Sísif.
Fira de colors i de crits
de gatzares i de llàgrimes.
Hivern i primavera,
estiu i tardor.
Gener 2020
Aquiló
Aquiló
Fa molts dies
que no plou
i per tot sura
una llum transparent
que ens ha cedit
la filla d’Aquiló,
vigorosa i freda ventada septentrional,
que tot ho guareix.
Altivament
s’infiltra entre els silencis
del sotabosc
i ran d’aigua,
il.lumina els sorrals
i als tamarius
atia de colors.
Gener 2020
Sembla que hem de callar
Sembla que hem de callar.
No és ben vist d’alcar la mà
i amb veu tronadora,
exigir als malaurats electes
que no preservin llurs minses misèries
per damunt de les mil passes,
que menen a la frontera del prodigi
des de la llarga travessa
de la llum tèrbola i closa
de l’esclavatge.
Sembla que hem de mirar
cap a d’altres finestres que
mostren paisatges idíl·lics,
fèrtils conreus de papallones de colors
i musiques d’harmonies dissonants,
que ensibornen la ment dels més savis
i els retornen l’embriaguesa del silenci espès
de les inútils equidistàncies.
Sembla que hem de ben pensar i
escandalitzar-nos dels rebecs que
etziben esgarips en arribar l’hora morent
del compromís amb els companys i la terra.
Sembla que en el malnom de la promesa
d’aquest periple
cal oblidar la raó i el sentit
de tota la poblada immensitat
del nostre quefer,
en els límits de les diversitats
de sempre i d’ara,
del bressol més íntim.
Tremolosa parla silenciada
dels germans instal·lats
a la còmoda riba
del manyac riu de la majoria.
A sota del malmès om,
els ximples persisteixen
en travessar el corrent agitat
de les aigües braves.
Gener 2020
Sonet d’una nit de mar
Sonet d’una nit de mar
Despulla els ulls, veuràs el port brillós
aureolat d’estrelles hivernals,
refermat a la riba dels sorrals,
com llambrega prodigiosos albors.
Cabussarem en nit de lluna muda,
trenarem la braça pausadament
abastarem fronteres de murta
on la sorra tèbia és acolliment.
Mar, carrer de trafiques i de sal,
món de Neptú amb la fitora en flor,
sirena i poble de cos bicèfal.
I arribarem entre gavines
just a punt de llum, amb els llaguts blancs
i haurem el port lliure d’antines.
Gener 2020