Vindràs

 

I vindràs,

enrere queda el sofà
de l’obediència
i les ferides de la por,
l’ofec de la indiferència.

I vindràs,

per l’alt caminoi
dels trèmols esperrucats,
la bossa plena del recull
de paraules noves
collides a la primavera,
amb l’esguard net,
ple de paisatge,

i a les mans
una mostada de llum
que esdevindrà estrella.

Febrer 2020.

Mirada d’estiu.

 

Mirada d’estiu

Hi va haver unes tardes de versos,

ran del blat espigat,

de galtes rosades

i mirada d’estiu.

Ah! El xerric de les guatlles

que t’endinsen a palpar la tarda

i  es dilueix en un ponent

on mai hi ha una darrera paraula.

Assegut al margenal

que embolcalla l’espinavessa,

puc destriar entre

el bitó i l’alosa,

entre esprémer

l’estàtic crepuscle  fonedís

o la fugida de la naixença

d’un alba silenciosa.

Un nus de paraules i de besades

en l’estreta escletxa

que he obert  a la freda

roca  meditativa

encastada el terra de la llinda

de  totes les arribades.

Gener 2020

Equidistància. Casas/Calvo

 

 

Equidistància

“… Experts a fer veure que estan per damunt dl bé i del mal, n’hi ha molts que van d’equidistants per la vida però se’ls veu el llautó d’una hora lluny.”

Quim Monzó, fragment d’un article a “La Vanguàrdia”.

L’obscur ofec tenalla
altre cop la mirada,
el roc punyent colpeja la consciència,
abillat de tolerància i de saber estar.
Els qui eren referències,
són ara deferències de la por,
de la jerarquia i de la doble moral.
La petita pàtria pètria
no s’agenolla i dempeus
raona raons d’entesa.
Ferida tants cops, de sota l’ala,
un fil roig de sang li refreda l’ànima.
Ànimes meselles
deserteu del fondal
on sojorna la veu
de l’arrel i l’aixada,
de la saba i el cant.
De nou refeu la senda
dels qui amb arma negra
vindran a capturar-vos.
Llavors invocareu
la terra i la llavor,
però tot haurà tombat,
de cop, cap a la cendra.
A lloms de l’adversari,
en sòrdid baluard,
la vostra veu servil
esdevindrà mudesa.
Aquí, distants.
Allà, manyacs.
A qui serviu?
Equins? Mulars?
No digueu res:
Sou rucs.
Casas/ Calvo

La Fira

 

La Fira

Sóc foraster

en la meva pròpia soledat,

vagarejo per camins

que no van enlloc,

i s’endinsen en espesses boscúries

que són l’altre jo dispers.

 

Giro com una alta sínia lluminosa

i una llunyana cantarella de manubri

ritma la llarga volta que m’enlaira

a tocar un cel foscant,

rodejat de plataners gegantins

on romanc suspès, ingràvid

entotsolat,

mentre espero la davallada

de la roda d’un sol ull inert

que com Polifem,

serà enganyada

per a tornar a començar

un altre cicle de rotació,

repetitiu,

amb l’anuència del més resignat Sísif.

 

Fira de colors i de crits

de gatzares i de llàgrimes.

Hivern i  primavera,

estiu i tardor.

 

Gener 2020

 

Aquiló

 

Aquiló

Fa molts dies
que no plou
i per tot sura
una llum transparent
que ens ha cedit
la filla d’Aquiló,
vigorosa i freda ventada septentrional,
que tot ho guareix.

Altivament
s’infiltra entre els silencis
del sotabosc
i ran d’aigua,
il.lumina els sorrals
i als tamarius
atia de colors.

Gener 2020

 

Sembla que hem de callar

 

Sembla que hem de callar.

 

No és ben vist d’alcar la mà

i amb veu tronadora,

exigir als malaurats electes

que no preservin llurs minses misèries

per damunt de les mil passes,

que menen a la frontera del prodigi

des de la llarga travessa

de la llum tèrbola i closa

de l’esclavatge.

 

Sembla que hem de mirar

cap a d’altres  finestres que

mostren paisatges idíl·lics,

fèrtils conreus de papallones de colors

i musiques d’harmonies dissonants,

que  ensibornen la ment dels més savis

i els retornen l’embriaguesa del silenci espès

de les inútils equidistàncies.

 

Sembla que hem de ben pensar i

escandalitzar-nos dels rebecs que

etziben esgarips en arribar  l’hora morent

del compromís amb els companys i la terra.

 

Sembla que en el malnom  de la promesa

d’aquest periple

cal oblidar la raó i el sentit

de tota la poblada immensitat

del nostre  quefer,

en els límits de les diversitats

de sempre i d’ara,

del  bressol més íntim.

 

Tremolosa  parla  silenciada

dels  germans  instal·lats

a la còmoda riba

del manyac riu de la majoria.

 

A sota del malmès om,

els ximples persisteixen

en travessar el corrent agitat

de les aigües braves.

 

Gener 2020

Sonet d’una nit de mar

 

Sonet  d’una nit de mar

 

Despulla els ulls, veuràs el port brillós

aureolat d’estrelles hivernals,

refermat  a la riba dels sorrals,

com llambrega  prodigiosos albors.

 

Cabussarem en  nit de lluna muda,

trenarem la braça pausadament

abastarem  fronteres de murta

on la sorra tèbia és acolliment.

 

Mar, carrer de trafiques i de sal,

món de Neptú amb la fitora en flor,

sirena i poble  de cos bicèfal.

 

I arribarem entre  gavines

just a punt de llum, amb els llaguts blancs

i haurem el port  lliure d’antines.

 

Gener 2020