Volem dones reals

17 d'abril de 2017

Cal valorar les dones pel que són i pel que fan: mestresses, metgesses, jutgesses, estudiants, infermeres, dominatrix…

Romualdo: -Doncs jo crec que, com bé has dit, totes les metgesses i els metges hauríem d’estar més unides i units. El personal sanitari, en general, hem patit molt amb les retallades.

Encarna: -Efectivament, els i les sol.licitants, sobretot, hem estat negligits i negligides. És quelcom que la ciutadania no pot passar per alt: la Sanitat és de tots i totes.

Romualdo: -Ha arribat el moment d’assenyalar amb nom i cognoms a les i als responsables de tant de disbarat. Les membres i els membres del sindicat ho tenim clar. Ara el que cal és arrossegar, a banda de les col.laboradores i col.laboradors que ja han signat el manifest, també a un màxim de ciutadanes i ciutadans. Aquest problema és de totes i tots.

Encarna: -Tens molta raó, company. Els nostres assessors i assessores ja ens ho han dit, cal que tots els valencians i valencianes s’impliquen més; no ens poden deixar sols i soles, hem de lluitar tots i totes plegats i plegades. La població no ens donarà l’esquena en les nostres reivindicacions, perquè la Sanitat, ja dic, és cosa de tots i totes!

Bevent cassalla

16 d'abril de 2017

Bevent cassalla en un bar manolo de poble.

Els bars manolo de poble tenen la seua pròpia idiosincràsia, per exemple els cambrers solen ser més brofegots i planers que els de la capital. El públic també és diferent: els borratxos de poble beuen amb més vehemència, com si patiren una set d’anys. Tenen, però, al meu humil parer, una dignitat superior als de ciutat: són com arbres envellits i torts, d’una classe característica que només es done en eixe poble en qüestió; són, cadascun d’ells, una espècie endèmica per se, supervivent a mil•lennis de malastrugança familiar. Ara els toca a ells agafar el relleu solidari de la mala fortuna.

Podríem dir que fa mil borratxos de bar enrere (quants anys són, això?), hi havia eixos mateixos esguards buits; eixes mateixes ferides que no guareixen; eixe mateix horror vacui, emplenat amb llocs comuns, carregats d’aiguardent i rancor.

Tanmateix, els borratxos de bar de ciutat són tots iguals: s’han estandarditzat, com les hamburgueses del McDonald’s; o els tatuatges de papallones al baix ventre d’elles, o les frases definitives de Paulo Coelho -almenys en el món occidental-.

Ja dic, bec cassalla, i ho faig acompanyat de tres homo sapients més -de tipus masculí-.

De tant en tant miren el mòbil, que fa, ara sí ara també, sorollets. Però la major part del temps parlen. Jo, no sé per què, tinc el mòbil en mode avió, per si algú diu quelcom d’interessant a la taula, no fóra cas que, entretingut al Feis o al Wasap, m’ho perdera. Innocent.

En la conversa hi ha pocs buits, pocs silencis. Tanmateix, els sé absents. Cadascú, jo inclòs, tenim un maldecap, una cabòria al cap, la qual no compartirem ni sota tortura. Juguem a fer veure que estem en el moment, això sí, però en realitat no és així, anem tots redolant per damunt dels nostres egos, encadenant monòlegs més o menys enginyosos, i és per això que calen més cassalles. I més. I més..

De nou, m’agradaria abraçar un dofí.

Segons m’han explicat sempre a ma casa -els meus iaios materns i mare- jo vaig estar a punt de dir-me Salvador.

Salvador era el nom de l’únic germà mascle de ma uelo matern. Salvador era, a més, artista (dibuixava) i roig. Varen matar-lo al front, a la Guerra Civil. No cal dir per quin bàndol.

Només va ser, com deia, en el darreríssim moment, ja quasi damunt del meu bateig, que algú va pensar que m’aniria millor el nom Juan José.

I jo ara pense, en aquesta truita dominical tan assolellada: Com hagués sigut la meua vida com a Salvador? Segur que m’hagués anat tot igual?

Intuïsc que no.

L’error del presentador de la tele, en donar la notícia: -l’única cosa humana a la tele-.

Per fi. Un bar manolo. A la porta i terrassa una copiosa família xinesa. La mare fa punt, tres xiquets corren, riuen, criden de pur content, quina enveja que donen.

T’empoltrones a la barra, obres el diari (Levante-emv), demanes un cafenot. Estàs feliç com un gínjol. L’oratge acompanya.

En un racó, al costat dels vins, un gat de la sort, vermell i daurat, saluda incansable amb la seua poteta esquerra.

Per si de cas, fas la còpia de seguretat de tu mateix.

Epidèmia de bellesa a La Marina. En algun cau secret viu la sirena, però tu no la saps endevinar. Encara. escrius una carta, a l’antiga, a mà, a un vell conegut. És una carta de comiat. T’escrius a tu mateix, o a la pitjor versió de tu mateix. Mentre ho fas escoltes confitura musical de Bach, per engrescar-te i agafar coratge i dir-ho, ara sí, tot.

Ella, la sirena, sap que si tu estàs preparat: ella serà teua. Ho sabeu. Per tant no hi ha pressa, és tan sols qüestió d’agafar la força del fer. Sí, del fer; de fer totes aquelles coses, en principi estúpides, que al capdavall ens conduiran a trobar les coses que realment cal fer. Perquè cal fer per recordar allò que cal fer. És així. Així es com es recupera la fe i renaix un rei, que com aquell de Jacques Brel, semblava mort i soterrat. Bé, és una manera de parlar.

Aquesta vegada, si fas el que has de fer, saps que no passarà de llarg, l’oportunitat, com eixos autobusos de l’EMT que van a cotxera. No t’hauràs de guardar cap més bala. Entrem en una alegre guerra, una guerra entre tu i el teu ego, i saps que si vols l’inflaràs a hòsties i podràs ser lliure. Ell és sempre covard.

És un món, aquest, certament perillós, per circular en ell sense ego, o amb un ego minvat. És un món de narcisistes i falsos gurus. I de sirenes dolentes, també, certament. Caldrà, doncs, fer l’ull viu.

No, no serà un amor com eixos de pel•lícula, perquè ja no teniu quinze anys. Ni cal. Serà un desig satisfet i una escalfor tèbia, sense socarrament. No has arribat fins ací per fer-te càrrec de cap reina del Carnestoltes, atapeïda de plomes i sedes i velluts. Això et faltava a tu, una gata maula d’aquestes, que et remate l’ànima i la salut en un tres i no res, en bufar el vent en contra. No.

I les cançons d’abril t’acaronaran suaument, i així avançaràs, sense adonar-te’n, cap a un lloc millor. Molt millor. I agrairàs, per primera vegada en ta vida, haver nascut. Ara sí.

Cap criatura, per esquerpa que fóra, no et defugirà, ans al contrari, sabran que has arribat, per fi, desprès de tant viatge inútil, a tu, i et seran pròximes i pròdigues.

Tot no serà Tom Waits, per més que t’haja enlluernat -junt al Bourbon- tantes nits sense camí. Adéu, a eixes nits. En l’habitació del teu Déu interior, dormiràs i sentiràs allò que tant t’havia mancat: una conxorxa amb tu mateix, el de veritat.