XIVARRI A L’ARMARI

Una joveneta va obrir l’armari per escollir un vestit. N’hi havia tants que no es decidia. Els vestits van començar a oferir-se. Un vestit florejat va cridar – amb mi semblaràs la primavera i aixecaràs passions -. Un altre vestit a ratlles verticals va dir – amb les meves ratlles semblaràs més alta, esvelta i tothom t’admirarà -. Un vestit que alternava formes arrodonides i rectilínies es va oferir – amb el meu eclecticisme tothom creurà que ets intel•ligent -. De sobte tots els vestits van començar una forta discussió mentre es pessigaven, arrugaven i intentaven trencar-se els uns als altres. Es va fer un gran xivarri a l’armari. La ment de la noia va començar a donar voltes, es preguntava que vull semblar passional, bella o intel•ligent. La noia es va angoixar i li va agafar un atac d’ansietat. Aleshores es va fer la pregunta més útil que es pot fer una persona – perquè he de cridar l’atenció? – Va observar que en un racó de l’armari vivia feliç un vestit vell i esparracat.

El vell vestit ja no tenia vanitat de voler aparentar. Aquell punt de l’armari era un espai de pau i serenor. Aquell dia la noia va sortir de casa vestida amb un vestit vell i esparracat.

Cita de Svileta de Tessàlia: el pas del temps no importa, seràs major d’edat quan no tinguis la necessitat de presumir.

Francesc Estival

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *