VIURE UNA LLUNA MÉS

Avui la neu cau lentament, és com un tapís que no deixa passar la llum . No veig res ni a deu metres. La meva mare feineja per la cuina, sento el soroll dels plats i l´aigua que brolla per l´aixeta.

Ella com sempre fa veure que res no veu ni res no sap. Aquí a Kiruna la veig més feliç que a Oslo, jo igual com sempre. No puc ser feliç enlloc.

La nostra casa apartada del petit poblet és confortable. El meu treball a la serradora també

ens permet viure dignament. Jo no busco xicota, qui em podria voler.

Jo em conformo en les meuques que sempre ni hi han ,inclòs als petits poblets i les llargues nits de hivern quan el cel és negre quasi vint hores al dia , fem passar l’ akvavit/ aquavit amb deliri.

Avui he sortit a la porta de casa, el fred és intens, però no és el fred el que sento és quelcom que he mirat al calendari i inclús a l’ordinador. S’apropa el dia, ja noto com una frissança dins el meu cos, encara no és avui, serà demà però ja pateixo.

Aquesta maledicció jo no l’he demanada. La meva vida va ser normal a Oslo fins als tretze anys, després va començar la creu. La mare em va dir que venia de part de la família del meu pare mort.
El món em va caure a sobre . Va ser llavors que emigrarem cap al Nord. La meva mare era del Sud i el clima no li anava ni li va gens de bé, però era millor.

Cada mes tinc por, por de mi mateix. Jo no vull ser el que sóc. Vull creure que sóc bona persona i tinc bons sentiments. No sóc una bèstia , no ho sóc. Si escoltant música a vegades alguna llàgrima s’escola pels meus ulls. Si en llegir poesia m´emociona.

Pregunto perquè sóc així? Perquè?. A vegades tinc ganes d´eliminar la meva vida, si no fos per la mare…..

Tot comença com un formigueig, el meu cos s´estremeix i sento com els ullals s’afilen dins la meva boca. S’esquinça la meva roba. Llavors marxo al bosc tan ràpid com puc.


Un cop allà les meves mans li creixen ungles punyents, el pèl creix sobre el meu cos i les extremitats es converteixen en potes i tot jo ja no sóc res més que una bèstia , que udola a la lluna. Si em converteixo en llop, en home llop.

Passa cada lluna plena, llavors devoro rens , ants i tot el que trobo, alguna cosa dins el meu cap em diu que als humans els he de deixar en pau.

Sols una vegada a la meva vida vaig fer un disbarat, vaig devorar la meva millor amigueta tenia tretze anys, encara la busquen, no en va quedar ni un bri del seu cabell tan fi i ros com tenia.

Ningú ho sap, millor dit si, la meva mare ho sap, però fa veure que no.

Ella no pot assumir el que sóc, com tampoc va assumir que ho era el meu pare. Per això un dia el va seguir amb el cotxe als afores de la ciutat i li va disparar amb l’escopeta de caça. El varen trobar l´endemà un home nu amb un tret al cap . La mare quasi no va plorar, jo sí que ho vaig fer, tenia deu anys i encara recordo l’enterrament i la cara de la meva mare sense ni una llàgrima.

Suposo que la mare no em fa el mateix perquè sóc el seu fill.

Una vegada li vaig demanar i em va dir que no.

Jo ho espero cada mes, però mai ho fa.

Quan torno a casa, no diu res, sols em mira amb tristor.

Per això avui tremolo ja, potser seria millor que em lleves la vida jo mateix, però sóc molt covard i no puc.!.

Viure una lluna i una altra . Fins quan?. No ho sé….

Montserrat Vilaró Berenguer

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *