VINGUTS DEL MÓN.

El Samir és assegut al vell sofà de l’apartament. Són les festes de Nadal, i a pesar que de pobra aparença  l’única habitació de la seva morada té alguns elements de caire festiu propi dels dies nadalencs.

La Linda està treballant a casa d’una dona gran a la que ajuda a sobreviure a la seva soledat. En el món i en aquest moments, malgrat els oripells i adorns dels carrers, no són gens fàcils per a les persones.

Ell recorda que de petit va emigrar del seu convuls país allà a l’Àsia Menor. Va emigrar amb els seus pares i germans. Però ara al cab dels anys no guarda cap record del què va passar. Només sap que va arribar sol. Van morir els seus pares i família? Va perdre’s al separar-se dels altres? No ho sap, la seva memòria només recorda que va anar a parar a un lloc d’acollida. Encara persisteix en aquell racó amagat del subconscient, un fort olor a pixum i certes ordenances tipus militar. No facis! Toca fer això! No ara no! Tantes i tantes ordres i prohibicions  que van marcar la seva infantesa.

De gran, ha volgut saber de la seva família però sembla, ben bé, com si un forat immens i negre hagués devorat la més petita engruna dels seus.

Mentre espera contempla al petit Joan que gateja pel petit habitacle. Aviat vindrà la Linda de treballar. Tal vegada portarà a la Mercè, la dona a qui atén.  Els hi sap greu veure-la sola, malgrat sigui de la terra. El seu marit va morir fa uns anys. Dels fills, un ha marxat a treballar a l’estranger. L’altre, a causa de certs problemes, sogra-nora, no vindrà aquest Nadal . La Linda vol convidar-la a dinar amb ells. Senzillament. repartiran el seu dinar i faran una mica de tabola. No gaire, ja que la pobra Mercè de seguida s’atabala.

Són una parella heterogènia de raça. Ell és kurd, la Linda peruana, i al seu fill han volgut donar-li un nom del país que els va acollir.

Recorda com va conèixer a la Linda. Feia de caixera en una botiga. Caixera entre altres feines, netejar, reomplir gènere, etc. Va veure en la seva mirada una sensació de por. La por d’una noia emigrada sense papers. Ell feia anys els havia aconseguit. Va agradar-li a les primeres paraules i poc temps després sortien junts. Més tard decidien ajuntar-se. Un any després naixia el fruit de la seva unió.

La porta s’obre i entra la Linda acompanyada de la Mercè. La bona dona no ha volgut accedir a la invitació si no era portant alguna cosa. Ha comprat torrons, neules i una ampolla de cava. També ha comprat un cotxet pel Joan i petits detalls pers tots.

La forma d’entregar-li el cotxe al nen, el perfum i la dolça carícia al cap de l’infant fan retrocedir la memòria al Samir. Ho recorda tot com va ser. Una dona, aleshores jove, ara ja gran. L’olor a roses, intens i fragant. Un joguet, també un cotxe petit. La carícia de una mà, llavors jove, ara vella. Un contacte suau, però intens, que va acaronar el seu cap de cabells rinxolats i negres. Un moment somniat com un sospir en la llunyania dels anys.

Aquella dona que de petit a la llar de recollida el va impressionar tant tornava a ser aquest Nadal amb ell i els seus.

1-abuela-abriendo-regalos-de-navidad

Aquella impressió que l’ennuegà i li va donar forces per lluitar i sortir endavant passava el Nadal com a invitada a casa seva.

Reunits en amigable i familiar companyia el Samir va entonar al·leluia amb la veu més ferma i càlida que sortí de cor humà. El cercle tornava a ser tancat.

Nadal temps de retrobada dels records i les persones de bona voluntat.

Al·leluia!!!

 

Miquel Pujol Mur

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *