RIALLA TORTA

El somriure s’havia torçat i la seva rialla era torta. Els ulls mantenien un brill d’alegria al costat dels llagrimalls humits. Caminava gràcies a que la cadira tenia rodes. Seguia sent el meu amor. Els dos junts hem fet grans coses. Tres fills que van costar Déu i ajut, però ara ja són bons homes i caminen sols pel camí de la llum. Recordo quan la seva rialla vigorosa un dia em va cridar. La seva mirada insegura dissimulava la vergonya que va passar. Vaig acudir a la invitació sense saber el perquè i cap on anar. Des d’aquell dia ella mai m’ha decebut i sempre ha estat al meu costat. En els moment de tristor les seves carícies foragitaven l’estupor, les ganes de viure tornaven i a prop d’ella habitava l’escalfor. Avui estic pentinant els pocs cabells rebecs que li queden, però segueix estan bonica, perquè és el meu amor. Sortirem a passejar amb el cap ben alt. Ella en la cadira de rodes i jo empenyent-la a poc a poc. Els dos somriures seran torts perquè la vida no perdona, vola ràpida com un ocell i nosaltres caminem a poc a poc.

Cita de Svileta de Tessàlia: la vida és un sospir que va deixant una estela de records.

Francesc Estival

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *