RECORDS DE PARIS

He deixat la tela repenjada a una paret.

Tancant la porta, he pensat que potser deixava la meva vida enrere o en començava una de nova, al meu poble de Locronan

Fa dos anys vaig començar a avorrir el meu treball de teixidora. Va ser llavors quan la mare va insinuar que potser podria ajudar al pare amb les vaques; jo vaig dir-li: no.

Volia anar a París amb la meva tieta Clara, que treballava amb una modista anomenada Gabrielle Chanel, la tieta li diu Coco. La meva germana Anne, que va marxar fa gairebé un any, va escriure que mancava personal. Vaig agafar les poques pertinences que tenia i no vaig fer cas al pare ni la mare, ja són vells i no volien quedar-se sols a Bretanya.

La meva entrada a París va ser en un dia rúfol, però per a mi va esdevenir assolellat. Vaig adaptar-me bé a la feina i, al cap de vuit dies, la tieta ens va convidar a un berenar a un cafè molt aprop de l’església de Saint Germain Des Pres .Jo vaig resseguir amb els ulls les flors de les parets, la llum dels pàmpols de vidre de colors, el marbre de les taules, les finestres també de colori’ns i l’atmosfera bohèmia. Un noi que seia en una taula no gaire lluny va somriure amicalment; jo portava un barret vermell, la meva tia un de blau i ma germana un de groc, tot amb concordança amb els vestits de la Coco. Una nena petita abans d´entrar em va donar un petit ram amb dues flors.

Vaig sovintejar el cafè i allà hi vaig conèixer en Gerard; el noi dels ulls negres de la taula. El vaig seguir al seu atelier a Montmartre on va ensenyar-me el llenç que havia pintat. Em va dir que la de vermell era jo, però jo, no em vaig reconèixer. Va explicar-me que era impressionisme-cubisme; un moviment de pintura nou.

Vam anar a viure junts, treballant de modista. I així van passar sis mesos de joia, fins que un dia vaig sentir basques al matí i en no tenir el període, vaig entendre que esperava un fill. En Gerard no m´estimava, no volia el nen i vaig decidir tornar a casa i tenir-lo

Els pares em van veure els ulls tristos i a mi em van semblar envellits. Van agafar amb recança els pocs francs que havia estalviat a París i van dir , benvinguda!

Montserrat Vilaró Berenguer

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *