RAMON DE CASA EL TAT. BRETUI. GRANS PERSONES DEL PALLARS JUSSÀ.

Fent un curset de Wikipedia a Tremp, se m’atansa una companya, l’Eva de Cal Gasset de Bretui perquè em vol explicar una historia sobre un rellotge de sol molt especial que tenen al poble. Quan l’anem a veure resulta ser la muntanya de la dreta mirant al congost de Collegats, que a l’estiu, depenent de com li dóna el sol, l’ombra marca les hores i podien saber quan un havia d’aviar el bestiar o quan havia de tornar a casa. En aquestes estem, que ve Ramon de casa el Tat, mira la muntanya i diu que en aquell moment eren les 11:15 del maití, hora solar puntualiza. Quedem garratibades perquè és l’hora exacta al rellotge de quars!

En Ramon en sap moltes d’històries, i me’n promet explicar una.

Ens trobem un dia qualsevol i conversem passant un estona de lo més divertida. Fa un sol esplèndid. Malgrat l’edat –va néixer al 1924-, té el cap clar i memòria d’elefant.

– M’agradaria que em parlessis del contraban, perquè no en tinc cap d’història que parli d’aquest tema, li dic.

Es posa a riure i a la cara se li nota que recorda quan contesta que el feien a la nit.

– Eren els anys 1941-45 que passàvom llana cap a Andorra que compraven andorrans i francesos, tots contrabandistes. Després la venien a Alemanya per a fer roba per l’exèrcit que tenia molts fronts oberts i passaven fred a Rússia.

– I d’on la trèieu tanta llana?

– Pobra de tu, de tot arreu! Aquí hi havia molts ramats. Cada casa tenia entre 100 i 300 ovelles i totes les cases de tots els pobles eren obertes. Hi havia molta gent i molta misèria, i s’havia de fer el que es podia.

– I com la dúieu?

– A coll, amb bales d’uns 30 quilos carregades a l’esquena.

– I anàveu…?

– A peu, a peu, creuant les muntanyes.

– Ostres!, i quants dies hi posàveu de camí?

– Un dia i dos nits per anar, i la tornada. Si la fèiem buits veníem més despresa, però si la fèiem carregats amb tabaco tardàvom el mateix. El tabaco el veníem al pont de la Pobleta. D’allí es distribuïa cap al país basc, Aragó, i cap enllà. No valía res, però tot es fumaba. I mira la cosa, jo que tant n’he portat a l’esquena mai he fumat.

– I com us orientàveu a la nit per aquestes muntanyes? Ho fèieu les nits de lluna plena?

– Recordo un día que mentre marxavom un va dir que s’havia oblidat d’agafar carregadors per la pila. Jo li vaig assegurar que no la necessitaria perquè faria lluna tota la nit. I com u sas tu això? em va preguntar. Jo li vaig explicar que recordaba una vegada quan tenia 12 anys que va venir un capellà a Moncortés a predicar sobre la vida de Jesús, i que havia anat a escoltar-lo. De totes les coses que va explicar, se me’n va quedar una de fixa: quan Jesús va ressuscitar havia de marxar amb els apòstols de Jerusalem a Galilea creuant tot el desert. Els apòstols es van espantar dient que no hi veurien perquè no tindrien llum, i Jesucrist els va calmar assegurant-los que faria lluna tota la nit.

Esclato a riure amb l’ocurrència.

– Què collons de capellans ni que hòsties, deixat estar de jesucristos van començar a aspotricar i riure els meus companys, però el cert es que va fer lluna i no va necessitar la pila.

– Això que m’expliques devia ser per Setmana Santa que hi ha lluna plena assegurada.

– Doncs sí!, es sorprèn. Sempre actuàvom per la Setmana Santa per dos motius. O tres. Primer els carrabiners de Gerri i de frontera eren als oficis religiosos i no vigilaven tant, així podíem anar més tranquils. Ells també es devien pensar que natres erom a missa i no ens atreviríem a passar. I a més per aquestes dates sempre estàvem emparats per la lluna plena.

– Saps perquè t’he dit lo de la Setmana Santa? Perquè no fa gaire vaig llegir que al Consell de Nicea, l’any 325, es va decidir –com feien els jueus- regir la Setmana Santa per la lluna, i que la Pasqua de Resurrecció es celebrés després de la primera lluna plena que seguís al equinocci de primavera, i és per això que a la Setmana Santa sempre hi ha lluna plena i mai serà ni abans del 21 de març ni després del 23 d’abril.

– Prou que deu ser així, sí.

Continuem parlant de que feien 4 o 5 viatges l’any, que no tots els homes el podien fer per l’enorme esforç físic que suposava, de com els carrabiners feien els “ull grossos” perquè Franco i Hitler tenien els mateixos interessos i eren aliats, que les colles solien ser de 6 o 7 persones…

– Tu en deus ser l’últim supervivent d’aquestes colles, comento.

– Tots son morts i enterrats de fa temps, diu amb melangia.

Li preocupa que el tema pugui molestar a algú.

– No home, no, el tranquil·litzo, després de tants anys, les faltes han prescrit i “re-prescrit”.

Ha fet de mosso, de tractant d’animals, d’alcalde, confessa li hauria agradat estudiar una carrera perquè era bo a l’escola, també ser farré perquè el tracte amb les mules se li dona bé i les entén, va veure un grup de capellans acabats d’afusellar a Sort durant la guerra, li agrada anar a missa més que per l’ofici en sí per a reunir-se amb la gent… Però aquestes son ja altres històries.

Guillermina Subirà Jordana

 

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *