“QUE BONICU”

No va dormir a la nit. Després de comentar l´afer amb el marit ,va preparar el seu millor vestit i es va disposar a emprendre una aventura, que no sabia ben bé si seria capaç de portar a terme, li ho havia demanat la Maria, que vivia amb el seu home i la seva cunyada a la masoveria veïna.

Tot just apuntaven les primeres llum de dia , i la Maria i la Doloretes ,l´esperaven per anar cap a Barcelona.

La Consol  no podia entendre com a una noia com la Doloretes, la cunyada de la Maria, una noia que no hi era “tota”, esgarrada, coixa, lletja com un pecat li podien haver fet un fill. No ho entenia de cap manera, en temps de guerra encara, però havien passat ja tres anys i qui podia ser tant mal ànima de prenyar una noia anormal , que quasi no sabia ni el seu nom?. La Maria, la cunyada,  sospitava d´un veí però no tenia cap certesa, sols deia.

El Fidel i jo, eixorcs i la desgraciada de la cunyada quasi a punt de desocupar . Ajuda’ns Consol !, potser tu ens pots acompanyar a Barcelona, diuen que hi ha un lloc, on la Doloretes  podrà tenir la criatura, nosaltres a la masia tan llunyana  no sabríem ni com fer-ho, en ser ella “aixì.”, en Pere no sap de lletra i jo tampoc i no hem passat mai de Manresa, potser si anem a veure la mestressa ens ajudarà, nosaltres però,  no sabríem pas com arribar-hi a “Cal Senyoret”

A Barcelona la discapacitada sols deia, “que bonicu” la Maria somiquejava, la Consol  veia  que la gent els mirava però no deia res. Preguntant varen arribar a on vivien els amos , tenia l´adreça apuntada a un paper.

L´amo els va acompanyar a la Maternitat i es varen quedar amb la Doloretes, que deia “que bonicu”. Els varen assegurar  que es podrien quedar amb el nadó un cop signats papers.

Al vespre tornaren al poble soles i una mica angoixades.

Al cap de dos mesos dues monges varen acompanyar a la Doloretes a casa seva.

La discapacitada deia ” He tingut un nen molt bonicu ” , bramava com un ase, me’l van prendre.

La Maria va preguntar a les monges . I el nen?. Les monges varen respondre .Va néixer mort, va ser caritat de Déu.

 La Maria i la Consol sempre varen sospitar que no era caritat de Déu i era viu.

Montserrat Vilaró Berenguer.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *