POBRE ISIDRE !

Era un dia gris de pluja. Les gotes queien, fen un soroll de cric cric cric, sobre la teulada. La vella Engràcia tota ella vestida de color negra té por que comencin a baixar degoters pel sostre de la cuina. El seu home ja fa més de cinc anys que reposa en el vell cementiri del poble i ja li deia sempre, que hagueren de reparar la vella teulada. Més a ells no els sobrava res, les dues jubilacions i pocs estalvis que tenien arribaven més que malament a fi de més, inclús algun estalvi que tenien els van haver de gastar per la malaltia de l’Isidre. Pobre Isidre! pensa l´Engràcia quina fi més trista.!

No el va matar la malaltia no, maleït sigui, el va matar la seva tossuderia, ja li deia ella que no havia d’anar al vell soterrani, que un dia cauria per la vella escala de gats, i així va ser , va ensopegar i va caure escales avall i es va desnucar, pobre Isidre!, encara sembla veure’l, estirat per terra tot cobert de sang.

Va cridar i la Maria del costat va venir i esgarrifada va cridar al metge i va venir també el jutge. Van certificar la seva mort per accident. L’Isidre va tenir un bon enterrament pensa l´Engràcia, ella mateixa va triar el bagul i les flors com ha de ser. Com que no tenien fills pocs familiars i van anar al seu enterrament, mes els veïns del poble varen venir quasi tots. L’Isidre era estimat.

Sols ella sap el que va patir amb l’Isidre, de jove tenia molt mal caràcter , a fora semblava un xaiet. Els insults que va tenir d´escoltar ella, un dia ho va dir a la seva mare i ella li va dir; paciència nena, els homes son així !

I no va ser ni capaç de fer-li un fill. Ell deia que  era culpa seva. Un dia va anar al metge i li va dir que no li trobava res estrany. Li va insinuar que hi anés ell i quasi la mata a cops. Mai més va parlar de canalla.

Els anys van passar i es va fer vell i en lloc de tornar-se mes bo com fa un bon vi, doncs no, es va tornar pitjor que el vinagre. I no diguem quan va agafar càncer i veia la mort quasi a tocar, es va tornar insuportable, no la va deixar dormir en vuit dies. Ella era conscient que patia, més mai li va donar les gràcies, sempre insults. El veia cada dia més dèbil i cada dia més enrabiat amb tot i sobretot amb ella, volia que quan moris li fes companyia en la sepultura. Per lo menys això és el que deia. Va aguantar i aguantar fins que un bon dia, va baixar a poc a poc les escales del soterrani, hi va posar un cordill lligat a banda a banda, al lloc més fosc.

Va comentar amb l’Isidre que li semblava que el vi de la bota s’havia exhaurit , però que no baixés, ja hi aniria ella. Estava massa dèbil podia caure, a part el metge també havia dit millor no beure vi , no li convenia.

Remaleïda vella va dir ell hi baixaré jo, i clar va ensopegar amb el cordill i es va desnucar. Sempre anant contra corrent ! Si l’hagués cregut….

Ella al baixar, va recollir el cordill i el va ficar ben endins de la seva butxaca.

De remordiment no en va tenir gaire, es va confessar amb el rector , i va fer dir moltes misses per la seva anima .

Creu que l’infern ja el va passar aquí a la terra amb ell, inclòs el metge , sols li donava tres mesos de vida. Si al final li va escurçar el patiment, pobre Isidre!

Les gotes de pluja anaven queien clic clic clic i per sort, l´Engràcia no va veure cap degoter a la casa.

Quan varen enterrar el pobre Isidre, feia un dia com avui. Déu el tingui ben lluny de mi, murmura l´Engràcia, quina tranquil·litat!

Montserrat Vilaró Berenguer

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *